Yaabed / Alòs Entre imams i capellans

Diàleg obert sobre la societat, la cultura i la religió
1. Auflage 2010
ISBN: 978-84-9779-928-7
Verlag: Pagès Editors
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 26, 134 Seiten

Reihe: Proses

Entre imams i capellans és una obra polèmica, provocadora, transgressora, valenta i que, per damunt de tot, ens parla sense embuts d'alguns dels temes que més ens preocupen actualment. Provinents de mons ben diferents i amb un llenguatge directe i atrevit, els autors s'enfronten als problemes més silenciats; entren al moll de l'os de la religió musulmana i de la catòlica en un viatge sincer i allunyat del llenguatge políticament correcte. Un llibre que, sense cap mena de dubte, no deixarà indiferent cap lector.

Brahim Yabbed va néixer a Dakar (Senegal). Va estudiar mecànica de propulsió naval a l'Institut Superieur Maritime Argel, batxillerat de tècniques matemàtiques en enginyeria mecànica al Lycée Téchnique de Nouakchott (Mauritània) i gestió empresarial grau mitjà. Des de l'any 1992, viu a Catalunya.

Autoren/Hrsg.

Yaabed, Brahim

Alòs, Marta

Leseproben

Temps de pau i temps de guerra

de: marta alos@

a: brahim yaabed@

Benvolgut Brahim,

Avui amb tota la família hem celebrat l’aniversari del meu fill. Vint-i-vuit anys! Me’l miro i me’n faig creus. Però aquest noi tan alt i que ja fa anys i panys que s’afaita, és de debò el meu fill? Sí, s’assembla força a aquell nen rosset que fa només uns anys rondinava per casa. Sí, és el meu fill que s’ha fet gran, molt gran. Suposo, me n’adono quan comparo fotografies, que jo també me n’hauré fet. És llei de vida.

Saps, una de les teves anteriors cartes m’ha fet recordar que jo vaig ser una mare adolescent. T’ho havia explicat mai? Tenia disset anys i el meu fill va ser fruit d’un amor que encara perdura. La lletra d’un poema de Miquel Martí i Pol descriu fil per randa el que jo vaig sentir en aquell moment: “...Tot serà goig de tu ara que els cors bateguen junts sense cap llei d’esforç i amb mans i boca teixim la història que ens mantindrà per sempre units... tot és futur...”

Era a finals dels anys setanta, encara cuejava el moviment hippy i moltes noies joves que es quedaven prenyades se n’anaven a avortar a Londres. Jo hagués pogut fer el mateix. El seny gairebé ens ho exigia i més d’un familiar, prescindint de la nostra opinió, va apuntar-hi aquesta possibilitat. Ambdós ens hipotecàvem el futur. Érem menors d’edat, estàvem estudiant i no teníem feina. Hi havia raons suficients per a defensar aquesta opció. Una trucada del meu pare a una clínica londinenca, un bitllet d’avió i avui no hauríem celebrat cap aniversari. En cap moment, tanmateix, se’ns va passar pel cap la possibilitat d’avortar. És més; rebutjàvem fins i tot que s’esmentés aquesta per nosaltres absurda possibilitat. I en sóc una clara defensora, de l’avortament. Ens feia il·lusió tenir un fill i vam voler acceptar aquell repte amb serenitat i fermesa. I ho vam aconseguir.

De vegades, el nostre fill mig rient ens diu que vam ser una parella de joves inconscients utòpics!

És clar que tu em parlaves d’un altre món: Àfrica! Està tan lluny, que el seu dolor no interessa a la resta del món! Sí, de tant en tant organitzem a favor dels pobres negrets algun macroconcert benèfic que, hipòcritament, ens serveixi per a netejar les nostres brutes consciències durant una bona temporada i a córrer que feina feta no fa destorb. De ben segur que hauràs sentit a parlar d’aquell Concert per Bangla Desh que es va celebrar l’1 d’agost de l’any 1971 al Madison Square Garden de Nova York, organitzat per l’exbeatle George Harrison, amb l’objectiu de conscienciar la població mundial. A més a més de l’organitzador, també hi van participar: Bob Dylan, Eric Clapton, Ringo Starr i Ravi Shankar que va deixar embadalit el públic amb el seu sitar. Jo tinc el disc que es va editar uns quants anys després. És fantàstic. Aquest va ser el primer concert benèfic que es va fer i de ben segur que va servir per a conscienciar molta gent, però la realitat és tossuda. No nego la bona voluntat de l’exbeatle ni tampoc la de les persones, més de 40.000, que l’acte va aplegar. Encara avui, els royalties que produeixen les vendes d’aquelles cançons segueixen destinades a Unicef. Excel·lent. Però, saps, també encara avui un terç dels nadons de Bangla Desh neixen per davall del pes adequat i amb desnutrició. Sóc del parer, Brahim, que la base de la solidaritat no ha de ser caritativa (i els concerts ho són!) sinó que ha d’aconseguir l’enfortiment de les eines de la societat que es vol ajudar, per tal que pugui aconseguir la capacitat de viure independentment de l’ajuda exterior. Se’ls ha d’ajudar a esdevenir autosuficients! Aquesta és la veritable solidaritat!

Em dius que t’amoïna la creixent demografia mundial. Doncs, no sé on he llegit, potser en un llibre del paleontòleg Eudald Carbonell, que el cinquanta per cent de l’espècie humana desapareixerà aquest segle, precisament a causa del boom demogràfic i el canvi climàtic. Això vol dir ras i curt la fi de mitja humanitat? Bé, si és que no hi ha remei, espero i desitjo que aquesta predicció esdevingui almenys cap a finals d’aquest segle, perquè si no, ho tenim ben pelut!

Recordes que en una carta et parlava del llibre del periodista canadenc Gil Courtemanche?, doncs fa pocs dies vaig veure una pel·lícula, , on l’argument també gira al voltant del genocidi que l’any 1994 van protagonitzar els hutus quan van assassinar a cops de matxet un milió de tutsis. Diuen que la pel·lícula està basada en una història real. El protagonista, Paul Rusesabagina, que és hutu i la seva dona tutsi, aconsegueix salvar la vida de la seva família, així com també la de 1.200 tutsis gràcies a la seva feina com a director d’un hotel.

Jo vaig estudiar en un col·legi de monges que té dues missions: una al Camerun i l’altra a Rwanda. Les monges ens ensenyaven fotografies i jo ja m’imaginava a Ruli, en aquell bonic turó situat al nord de Kigali, a gairebé dos mil metres d’altitud, amb un uniforme ben blanc i ensenyant de lletra els pobres negrets. Durant el conflicte vaig pensar molt en aquella comunitat de les dominiques de l’Anunciata. Cada any el col·legi organitzava el dia de Rwanda que estava dedicat a recaptar fons per aquella comunitat religiosa a l’Àfrica. Era un dia preciós: les nenes ens empescaven festivals de música, jocs de cucanya i rifes amb premis que nosaltres mateixes portàvem de casa. Aleshores no ho sabíem perquè encara la paraula no estava de moda, però aquell dia era el que nosaltres dedicàvem a la solidaritat. Hi havia una interna que havia nascut a Rwanda, els seus pares havien mort i la nena havia estat adoptada per les monges. Em sembla que era l’única persona negra a tot Lleida!

No hi ha dubte que la colonització belga va enfortir els odis que durant tants anys havien covat els dos grups ètnics. Per motius purament d’estratègia econòmica, durant uns anys, els belgues van afavorir la preeminència dels tutsis i quan el vent econòmic va canviar, els mateixos belgues van començar a donar suport als hutus. Però els belgues encara van agreujar més la situació quan van afavorir la creació de partits polítics basats únicament en l’ètnia. I quan la tragèdia va esclatar, l’Organització de les Nacions Unides es va girar d’esquena. França, Alemanya i Bèlgica tenen interessos econòmics en aquesta zona des del segle xix i, per tant, l’actitud d’aquests països davant d’aquestes matances va ser vergonyosa. I has vist que demanessin perdó per haver-les permès i fins i tot promogut? No, i és clar que no! Sempre que ha convingut, l’ONU ha imitat la posició dels tres micos del santuari japonès de Toshogu: Kikazaru, que es tapa les orelles; Iwazaru, que es tapa la boca, i Mizaru, que es tapa els ulls. Així, sords, muts i cecs ningú no esdevé culpable de res perquè com tampoc ningú no escolta, ni veu ni tampoc no parla, el món va acumulant víctimes innocents. I és curiós, però aquesta realitat encara es fa més evident quan es tracta de genocidis. N’hi ha hagut tants al llarg de la història de la humanitat! Recordo encara les imatges colpidores que van emetre per televisió quan l’Exèrcit iraquià va bombardejar amb armes químiques la població kurda. Els iraquians van aprofitar la guerra amb l’Iran de l’any 1988 per a desempallegar-se de les zones més conflictives kurdes i fer net. Vaig llegir un estudi efectuat per la Facultat de Medicina de Liverpool a partir de la documentació localitzada després de la guerra del Golf, que concloïa que, durant el conflicte, els iraquians havien infectat amb armes químiques el 10% de la població kurda i que els morts s’aproximaven als 180.000! I els armenis? Per quins set sous el Govern turc encara avui es nega a reconèixer el genocidi armeni? I és així com pretenen que se’ls admeti a la Comunitat Econòmica Europea? Encara que, ben mirat, tots els estats tenen el seu propi currículum de genocidis.

I ara, en aquests moments, què succeeix a la zona dels Grans Llacs Africans? A Burundi, al Congo... a Rwanda? Em comenta un amic que hi va tot sovint que, mentre els dos primers països se n’estan sortint prou bé, Rwanda no aixeca cap. Diu que hi ha masses empobrides que malviuen a les zones rurals i que els tribunals populars anomenats continuen intimidant els presumptes autors de les matances de l’any 1994. No hi ha hagut cap reconciliació entre hutus i tutsis i encara que cada 6 d’abril se celebra l’aniversari del genocidi amb grans memorials, els morts hutus, que també n’hi va haver, estan silenciats. Només es veneren les morts tutsis. És la memòria històrica! Espero i desitjo que a Catalunya el nostre govern sàpiga ser més objectiu!

Una abraçada,

Marta

***

de: brahim yaabed@

a: marta alos@

Hola Marta,

Ja som a la setmana santa i el temps que fa sembla més aviat d’hivern. Molta gent trenca amb la monotonia i s’escapa de vacances. I a Barcelona es respira una alenada d’aire renovat, més saludable que no pas aquell que es respirava durant el Nadal. En definitiva, que ja es respira l’ambient de Sant Jordi. Quina idea tan extraordinària m’ha semblat, des que la vaig descobrir a Catalunya, la diada dels llibres i de les roses! Un motiu més per estimar aquesta culta i romàntica terra. Tot i que el temps no acompanya, és més fàcil passejar per les rues de la ciutat. La parsimònia dels passeigs en aquesta curta època de l’any, obsequi cal dir-ho de la Pasqua Florida, ens envolta amb una mística sensació,...