Allen Un milionari africà

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-19627-18-6
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 304 Seiten

Seymour Wilbraham Wentworth està casat amb la germana de Sir Charles Vandrift, un milionari que ha fet fortuna a l'Àfrica. La seva vida transcorre plàcidament entre viatges a llocs exòtics i sopars de luxe amb la família política. Tot canvia quan, a la Rivera Francesa, coneix el Coronel Cuthbert Clay, un home culte i carismàtic. Però hi ha una cosa que no sap: Clay és un mestre de la disfressa, un estafador professional disposat a apoderar-se de la fortuna de Vandrift. Clay els seguirà a través de tres continents i, sota identitats diferents, els enganyarà una vegada rere l'altra. Un milionari africà retrata a la perfecció l'Anglaterra de finals del segle XIX, totalment dependent de les seves colònies. A la novel·la, Grant Allen, conegut per les seves idees liberals, en fa una crítica subtil sense comprometre l'entreteniment. El Coronel Clay, considerat el primer criminal protagonista de la ficció occidental, es guanya el nostre afecte i ens fa passar pàgina rere pàgina per saber quina s'empescarà per aconseguir el seu objectiu. A mesura que avança l'acció, la fina línia entre el bé i el mal es difumina. Arribats a l'última pàgina, no podem evitar preguntar-nos: qui és veritablement l'estafador?

Grant Allen (1848, Kingston, Canadà-1899, Haslemere, Anglaterra) va ser un escriptor i científic canadenc-anglès. Fill d'un clergue irlandès emigrat a Canadà, va passar la seva infantesa i adolescència entre Amèrica i Europa. Finalment, va instal·lar-se al Continent per completar els seus estudis. Després treballar com a professor a la Universitat de Brighton i al Queen's College, a Jamaica, va dedicar-se exclusivament a l'escriptura. La seva carrera literària va des del misteri i la ciència-ficció fins a la divulgació científica, sempre marcada per les idees progressistes d'Allen, ferm defensor de la teoria de l'evolució i el Darwinisme. La seva novel·la The Woman Who Did, referent de la literatura feminista, va ser especialment polèmica per presentar una protagonista que es rebel·la contra les convencions socials de l'època.

Autoren/Hrsg.

Allen, Grant

Leseproben

CAPÍTOL I

L’episodi del vident mexicà

Em dic Seymour Wilbraham Wentworth i soc el cunyat i el secretari personal de Sir Charles Vandrift, el famós financer i milionari sud-africà. Fa molts anys, quan en Charlie Vandrift només era un modest advocat que treballava a Ciutat del Cap, vaig tenir la sort (relativa) de casar-me amb la seva germana. Anys més tard, quan la finca i les propietats que posseïa a prop de Kimberley gradualment es van anar convertint en l’empresa d’explotacions mineres Cloetedorp Golcondas, el meu cunyat em va oferir el càrrec remunerat de secretari. Des de llavors, en aquesta posició, he estat el seu company inseparable i devot.

Sir Charles Vandrift no és el tipus d’home a qui un vulgar estafador pugui enganyar. D’estatura mitjana, corpulent, amb el mentó ferm i un bon ull per als detalls, és la viva imatge del geni empresarial perspicaç i triomfador. Només he conegut un truà que hagi aconseguit entabanar Sir Charles, i aquest home, com va recalcar el comissari de la policia de Niça, fins i tot hauria estat capaç d’enredar una banda formada pel detectiu Vidocq, el mag Robert Houdin i l’estafador i falsificador Cagliostro.

El meu cunyat i jo havíem anat a passar unes setmanes a la Riviera durant la temporada de les vacances d’hivern. Com que l’únic que preteníem era distreure’ns i descansar de les àrdues obligacions associades a les activitats financeres, no havíem trobat necessari que ens acompanyessin les nostres respectives esposes; de fet, Lady Vandrift està absolutament enamorada dels al·licients que li ofereix Londres i no aprecia gaire l’encant rural de la costa mediterrània. En el nostre cas, com que a Londres anem tot el dia corcoll per culpa de la feina, tant en Charles com jo agraïm moltíssim el canvi radical que suposa substituir el batibull de la City per la captivadora vegetació dels terraplens de Montecarlo i la seva brisa pel·lúcida. El seu paisatge ens fascina. Particularment, considero la deliciosa vista des dels penya-segats de Mònaco, amb els Alps Marítims al darrere i la mar blava al davant (per no parlar de l’imponent Casino en primer pla), un dels paratges més bonics d’Europa. En Charles, per la seva banda, té una vinculació sentimental amb aquest lloc. A Londres, duu una vida molt atrafegada, i passar-se la tarda guanyant alguns centenars de francs a la ruleta envoltat de palmeres, cactus i aire pur li serveix per esbargir-se i refer-se. Com jo sempre dic, no hi ha res millor que el camp per a un intel·lecte fatigat! Ara bé, nosaltres mai, sota cap concepte, ens allotgem al Principat. En Charles considera que Montecarlo no és una adreça prou adequada com perquè un financer hi rebi la seva correspondència, i per això prefereix allotjar-se a Niça, en algun dels acollidors hotels que hi ha a la Promenade des Anglais, on recupera la salut i restaura el seu sistema nerviós fent excursions diàries fins al Casino resseguint la línia de la costa.

En aquella ocasió en particular, estàvem confortablement instal·lats a l’Hôtel des Anglais. Disposàvem d’unes habitacions magnífiques a la primera planta (consistents en un saló, un estudi i un parell de dormitoris), i l’ambient cosmopolita que ens envoltava resultava d’allò més agradable. En aquells moments, a Niça, tothom parlava d’un curiós impostor a qui els seus seguidors anomenaven el Gran Vident Mexicà, el qual posseïa suposadament el do de la clarividència i altres incomptables poders sobrenaturals. Doncs bé, una de les peculiaritats del meu intel·ligent cunyat és que, quan ensopega amb un xarlatà, no hi ha res que el faci més feliç que posar-lo en evidència: en Charles és un home de negocis molt perspicaç, i, per dir-ho d’alguna manera, troba un plaer altruista en el fet de detectar i desemmascarar la impostura en els altres. Moltes de les dames que s’hostatjaven a l’hotel, algunes de les quals coneixien el vident mexicà i havien parlat amb ell, es passaven el dia explicant-nos històries curioses relacionades amb les seves proeses. A una d’elles, li havia revelat el parador d’un marit que temps enrere havia fugit; a una altra, li havia predit els números que sortirien a la ruleta el vespre següent, i a una tercera li havia mostrat, sobre una pantalla, la imatge de l’home al qual idolatrava des de feia anys sense que ell ho sabés. Per descomptat, en Charles no es creia ni una paraula de tot allò, però li va picar la curiositat i va voler conèixer i jutjar per si mateix aquell home extraordinari que, segons deien, era capaç de llegir el pensament.

—Quines creieu que serien les seves condicions per celebrar una sessió privada? —li va preguntar a Madame Picardet, la dama a qui el vident havia predit amb èxit els números guanyadors.

—No treballa per diners —va respondre Madame Picardet—, sinó pel bé de la humanitat. Estic segura que vindrà amb molt de gust i us mostrarà les seves extraordinàries facultats a canvi de res.

—Ximpleries! —va replicar en Charles—. L’home bé s’ha de guanyar la vida. Estic disposat a pagar-li cinc guinees per veure’l a soles. A quin hotel s’allotja?

—Al Cosmopolitan, em sembla —va dir la dama—. Oh no, ara me’n recordo: s’allotja al Westminster.

Discretament, en Charles es va girar cap a mi.

—Escolta, Seymour —em va dir, en veu baixa—. Quan acabem de sopar, ves-hi immediatament i ofereix-li cinc lliures1 per celebrar avui mateix una sessió privada a les meves habitacions. Però no li diguis qui soc; manté el meu nom en secret. Porta’l amb tu i fes-lo pujar directament a dalt, de manera que no pugui confabular-se amb ningú. A veure quantes coses és capaç d’endevinar!

Vaig fer el que se m’havia indicat. El vident em va semblar un home força peculiar i interessant. Era, si fa no fa, tan alt com en Charles, però estava més prim i caminava d’una manera més encarcarada; tenia un nas aquilí, un front ample i una mirada estranyament penetrant, amb unes pupil·les negres i molt grans, i unes faccions delicadament esculpides en un rostre perfectament afaitat que em van recordar el bust d’Antínous que adorna el vestíbul de la casa que tenim a Mayfair. Tanmateix, el que més cridava l’atenció en relació al seu aspecte era el seu cap, ja que tenia uns cabells arrissats i esbullats que recordaven els de Paderewski i que formaven una mena d’halo al voltant del seu delicat perfil. De seguida vaig entendre que aquell home aconseguís causar una profunda impressió entre les dones. Tenia aspecte de poeta, de cantant o de profeta.

—He vingut a preguntar-vos si, ara mateix, consentiríeu a fer una sessió a les habitacions d’un amic —li vaig dir—. L’home en qüestió vol que afegeixi que està disposat a pagar-vos cinc lliures per l’entreteniment.

Fent gala d’una cortesia espanyola impressionant, el Antonio Herrera (així és com es feia dir) va fer una reverència. Les seves galtes fosques, d’un to olivaci, es van omplir d’arrugues mentre em dedicava un somriure carregat de menyspreu i em responia, en to solemne:

—Jo no venc el meu do; l’ofereixo de franc. Si el vostre amic, el vostre amic anònim, desitja contemplar les meravelles còsmiques que es revelen a través de les meves mans, estaré encantat de mostrar-les-hi. Casualment, com em passa sovint quan cal convèncer i sorprendre els escèptics (l’instint em diu que el vostre amic ho és), aquest vespre no tinc cap compromís. —El vident es va passar la mà per aquells cabells llargs i fins que tenia amb actitud reflexiva.— Sí, hi aniré —va afegir, mirant al sostre, com si s’adrecés a una presència invisible—. Hi aniré. Anem-hi!

El senyor Herrera es va cobrir el cap amb un barret d’ala ampla adornat amb una cinta de color carmesí, es va col·locar una capa sobre les espatlles i, tot encenent una cigarreta, es va posar a caminar al meu costat. Durant el trajecte en direcció a l’Hôtel des Anglais no va parlar gaire, i el poc que va dir ho va fer emprant frases curtes. Semblava abstret, com si tingués el cap ocupat en pensaments molt profunds, i, de fet, quan ens vam plantar davant la porta de l’hotel, ell va passar de llarg després que jo hi entrés, com si no s’hagués adonat que havíem arribat al lloc on el portava. De seguida, però, es va aturar i va fer una ullada al seu voltant.

—Ah, l’Anglais...! —va exclamar. Cal dir que el seu anglès, tret d’un lleuger accent meridional, era precís i excel·lent.— Així doncs, és aquí. És aquí! —De nou, es va adreçar a una presència invisible.

Vaig somriure davant la perspectiva que pretengués enganyar Sir Charles Vandrift amb aquells trucs tan puerils, ja que, com a Londres tothom sap, Sir Charles no és precisament el tipus d’home que es deixa entabanar amb un simple abracadabra. I aquella exhibició, vaig trobar, només era l’habitual xerrameca barata que fan servir els prestidigitadors.

Vam pujar a les nostres habitacions. En Charles havia convocat uns quants amics perquè assistissin a l’actuació, i el vident va entrar al saló amb aire d’estar molt concentrat. Vestia d’etiqueta, però la faixa vermella que duia al voltant de la cintura li proporcionava un toc pintoresc i una nota de color. Durant uns instants, es va quedar immòbil al mig del saló, sense que la seva mirada s’aturés sobre cap dels presents ni sobre res, i llavors va anar directament fins on era en Charles i, allargant la seva mà morena, el va saludar amb una encaixada.

—Bona nit —va dir—. Vós sou l’amfitrió. Això és el que em diu la visió del meu esperit.

—Bona punteria —va respondre en Charles—. Sap, senyora Mackenzie? Aquests individus...