Ameixeiras Negra nit

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19627-61-2
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 89, 128 Seiten

Reihe: Crims.cat

Aquesta és la història de tres personatges: un caiman a la recerca d'algú; Ricardo, un escriptor ansiós i desesperat per aconseguir escriure la seva gran obra i Selma, una jove dona fatal amb certs tocs de benevolència. Diego Ameixeiras ens ofereix tot un exercici metaliterari farcit de gran estilisme que viatja des d'Ourense fins als carrers de Filadèlfia. Un thriller on tres vides entrellaçades revelen secrets i s'endinsen en un laberint de violència i misteri.

Diego Ameixeiras (1971) és un autor de gènere negre nascut a Lausana i criat a Ourense, conegut per les seves novel·les que sovint giren al voltant del detectiu Horacio Dopico. Moltes de les seves obres han sigut reconegudes amb diversos premis i traduïdes en diversos idiomes. Ameixeiras destaca per un estil directe i econòmic en l'expressió, amb trames que reflecteixen realitats opressives i violentes. També col·labora amb mitjans de comunicació i ha fet incursions en el teatre.

Autoren/Hrsg.

Ameixeiras, Diego

Leseproben

II. Ombres sobre dues cames

1

Gabriel Varela, l’intendent principal de la Policia Local, feia més d’una hora i mitja que estava amb els ulls oberts. Al seu costat dormia la seva amant, amb els braços amagats sota el coixí. Semblava gaudir d’un son molt pregon que la transportava a un indret molt allunyat d’aquella habitació. L’intendent va girar el cos a la dreta i la va observar mentre percebia la lenta cadència de la seva respiració. Feia tot just un any que havia començat tot allò.

—Punt final, Teresa —va dir en veu baixa.

Les llums inaugurals de l’albada es filtraven al dormitori a través dels forats de la persiana. L’intendent va recordar el dia en què s’havien conegut. La casualitat, les mirades carregades d’intenció. Un cafè en unes terrasses del parc de San Lázaro, una passejada fins a l’aparcament de Xoán XXIII. I una segona trobada entre les quatre parets d’un hotel a Allariz, el moment d’arrencar-se la roba com si els cremés, el ressorgiment de la sang adormida en la rutina matrimonial. Els missatges telefònics, les paraules brutes. El joc de fer veure que no es coneixien quan es trobaven pel carrer.

—Punt final —va repetir.

Es va vestir a poc a poc i va preparar cafè a la cuina. A la pica hi havia uns quants plats amb restes del sopar. Va esperar que la cafetera fes la seva feina i va posar a escalfar una tassa de llet al microones. Estava assegut al sofà de la sala quan va aparèixer la Teresa amb els ulls inflats i els cabells esbullats.

—Fa gaire que t’has llevat?

—Mitja hora. Dormies com un tronc.

La dona es va posar les mans a les cervicals.

—No pensava que el relaxant em faria tant d’efecte.

—Et continua fent mal?

—Com a mínim ja puc moure el coll.

—Millor que vagis al físio. Amb un parell de sessions et quedaràs com nova.

—Suposo que sí. —La Teresa no va amagar un somriure amarg.— Ara hauré de pagar-ho. Guanyaré en qualitat, però no serà el mateix.

L’intendent li va fer un gest perquè s’hi atansés. La Teresa va fer que no amb el cap.

—No puc?

—Deixa-ho estar, Gabriel. Ja he demanat cita per aquesta tarda.

—Com vulguis.

La dona va entrar de nou al dormitori. Al cap d’una estona en va sortir amb una tovallola a la mà.

—Ahir vaig veure la Selma asseguda a les escales de la plaça Major. S’ha aprimat molt últimament, no t’ho sembla?

—Li vas donar records de part meva?

—Sembla mentida que encara li tinguis rancúnia.

—L’últim que vull ara és pensar en ella. Si mai s’arregla tot entre nosaltres, n’estaré encantat. De debò. I t’agrairé els consells sobre com cal tractar una filla. Però avui no em ve de gust començar el matí prenent decisions.

—Perdona, no et volia estressar. M’havia oblidat que ja vas decidir coses importants ahir a la nit. Me’n vaig a la dutxa.

El cafè no li va caure bé a l’estómac, però no es va resistir a prendre’n un segon encara més carregat. El cos l’hi demanava. A la cuina es va adonar que l’escalfador feia més d’un quart d’hora que estava en funcionament sense parar. Va entrar al lavabo. La Teresa estava asseguda a la banyera, amb els genolls premuts contra el pit i el cap inclinat endavant. Per les convulsions del cos no era difícil endevinar que estava plorant.

2

Per a un escriptor, és fonamental acceptar la solitud, en l’expressió més extrema, com una eina indispensable per fer la feina. És el que deia sempre en Vicente. Amb el pas del temps, acabes assimilant algunes claus de l’ofici i entens com s’ha de construir una història, tot i que no sempre és fàcil enfrontar-se a aquesta vida que només arriba al sentit últim a través de la lògica de la ficció. L’amor i l’amistat, entre altres satisfaccions, feien que la majoria de les persones tinguessin l’oportunitat de parlar obertament dels seus sentiments, i en aquest diàleg amb l’altre les emocions adoptaven el significat més profund. Però qualsevol persona que mai hagués experimentat la necessitat, gairebé biològica, de tancar-se a escriure durant unes quantes hores al dia, fugint del contacte directe amb la vida, sabia que en aquesta conversa silenciosa amb ella mateixa habitava una plenitud molt més extraordinària.

I infecciosa.

—On anem, Ricardo? —li va preguntar el taxista.

—Al cementiri de Santa Mariña.

El cementiri situat en aquella parròquia de l’est de la ciutat era un recinte funcional que tenia ben poc a veure amb la sumptuositat dels vells cementiris. En Ricardo va abonar l’import del trajecte i va deixar que els passos el guiessin fins al nínxol on reposaven les despulles d’en Vicente. A la cerimònia de comiat, una setmana abans, amb prou feines hi havien anat uns quants veïns del barri i alguns familiars llunyans. I a la premsa local ningú s’havia recordat de Vicente Mallón, ni tan sols els especialistes a redactar obituaris dedicats a escriptors que mai havia llegit ningú. Ni un sol esment, ni un sol reconeixement, ni una sola fotografia per a Vincent Malone. Ningú no es molestaria a escriure un comentari elogiós sobre El lento crepúsculo de las vampiras, Los elixires de Marrakech, La nostalgia del torturador o El reloj sonríe a tu muerte. En Ricardo es va estar més de mitja hora amb els ulls fits en la inscripció de la làpida. Quan es va girar, una riallada imaginària del vell va semblar invalidar el silenci ombrívol del cementiri. Era el record d’una llarga jornada de riures i whisky en un cafè del Bairro Alto, a Lisboa, la nit que el vell li havia presentat Ross Pynn i Dennis McShade, els mestres portuguesos.

Va tornar en l’autobús urbà. La vida al barri seguia el ritme habitual, aliena a la defunció d’aquell veí que un dia havia tornat de Barcelona per viure a la ciutat de la qual se n’havia anat de menut amb el seu pare. Dos adolescents caminaven per Erbedelo concentrats en les pantalles portàtils, una dona triava unes taronges en una fruiteria de l’avinguda de Portugal, uns nens corrien perseguint ombres per la rampa de Sás. Va entrar en un bar del carrer Zurbarán i es va prendre unes quantes cerveses fins que es va sentir més relaxat. L’alcohol, en el seu punt de lucidesa, li va inspirar algunes idees per continuar redactant un capítol que se li resistia des de feia dies, tot i que a l’últim va assumir que eren simples ocurrències. No va pensar el mateix quan va seure davant de l’ordinador, ja a casa. Va escriure durant tota la nit i, a trenc d’alba, va brindar amb la paret per la memòria d’un home mort.

3

La cinquena galeria, el submarí, estava separada del centre per un enreixat de xapes de ferro molt gruixut que impedia veure i sentir el que passava a l’interior. Era la galeria de càstig. La porta de cada calabós estava aïllada per un reixat que anomenaven cranc. Cada cop que xerricaven, el Caiman s’havia d’aixecar i col·locar-se al fons del cubicle amb les mans a l’esquena. Les cel·les comunes estaven dotades d’un lavabo i un vàter separats per una estructura de ferro i uns envans de metacrilat transparent, però a la cinquena galeria no disposaven d’aquesta intimitat. Tot estava a la vista. El matalàs no tenia somier. Descansava sobre un banc de pedra i s’havia de recollir cada matí abans del primer recompte i havia de quedar enrotllat la resta del dia. Cada tres dies, el pres tenia dret a vint minuts de passeig. Un carceller i un guàrdia civil armat que el vigilava des d’una garita n’eren l’única companyia.

El nou metge era un home d’uns quaranta anys i se li notaven les escasses hores que havia passat en l’ambient carcerari.

—Com va el nas? —va preguntar al Caiman amb un posat falsament segur.

—Encara em serveix per respirar.

—És una bona notícia.

—Depèn. No sempre em ve de gust prendre l’aire —va contestar.

El carceller va emmanillar el Caiman. Sempre premien massa. Tot seguit, el metge es va col·locar uns guants i li va anar palpant els ossos lesionats.

—L’última radiografia està perfecta. Fa mal?

—Cada vegada menys, però no puc dormir.

El doctor va continuar amb l’exploració. Les mans actuaven amb habilitat i certificaven la millora de les lesions provocades feia unes setmanes.

—El diazepam no em fa efecte —va afegir el Caiman—. Vull una cosa més forta.

—Amb això en tindràs prou.

Abans d’anar-se’n, el metge li va deixar la medicació habitual per agafar el son. El Caiman va reiterar la seva petició mentre el carceller li treia les manilles.

—No aguanto més. Si us plau —va dir.

La sensació d’asfíxia li va oprimir el pit com si li colpegessin la caixa toràcica amb un martell. Va tancar els ulls prement les parpelles amb força. No volia pensar.

El Manchado havia aparegut mort aquell matí.

S’havia penjat de la llitera amb el filferro d’espiral d’un quadern.

El funcionari va tornar al cap de mitja hora. Aquesta vegada el Caiman no va fer l’esforç d’aixecar-se. Ni tan sols es va moure. Tenia les cames encongides contra el pit i respirava de manera agitada. La norma deia que si el pres era sorprès ajagut a aquelles hores, se li havia de treure el matalàs fins a nou avís. Però no li feia res. El carceller duia dues pastilles de Rohypnol, un potent ansiolític que superava els efectes del Valium.

—Saps que aquest detall per part meva...