Aritzeta L'Hort de les Ànimes

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-19627-65-0
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 91, 280 Seiten

Reihe: Crims.cat

Durant una tòrrida matinada d'agost a Doldellops, una ciutat petita del Camp de Tarragona, apareix el cadàver nu i amb signes de violència del sacerdot Bernat de Cruïlles a l'hort de la rectoria, mentre tots els veïns busquen amb neguit un nen de set anys que ha desaparegut. Un sentiment de terror envaeix tota la població, que no sap si hi ha alguna fatídica relació entre tots dos successos. Mentrestant, l'equip de la sergent dels Mossos d'Esquadra Mirella Blasco, en quadre per les vacances, investigarà la mort del capellà contradictori i carregat de secrets, en un barri que des de la seva arribada no ha parat de degradar-se. Margarida Aritzeta debuta a «crims.cat» amb una novel·la plena de personatges foscos, en una atmosfera densa i tibant, que ens atrapa.

Margarida Aritzeta va néixer a Valls el 1953. És escriptora i ha estat professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili. Ha obtingut el premi Víctor Català de narrativa, el Sant Joan de novel·la, el Barcanova de literatura infantil i juvenil i va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Ha publicat nombroses novel·les, entre les quals destaquen El verí (2002), Perfils de Nora (2003), La maleta sarda (2010), El Gorg Negre (2012), El pou dels maquis (2013), La filla esborrada (2017), Encara hi ha flors (2022) i Les dones del lli (2024).

Autoren/Hrsg.

Aritzeta, Margarida

Leseproben

2

La dansa de la mort

Ahir, en alguna hora entre la tarda i la nit, va desaparèixer un nen de set anys al barri de Santa Magdalena de Doldellops, una població del Camp de Tarragona de poc més de vint-i-cinc mil habitants. Grups de veïns el van començar a buscar quan encara s’hi veia i han estat seguint carrers i camins inútilment durant tota la nit. Un sentiment de terror travessa la bona gent que encara pentina tossudament, ara amb el suport dels gossos i un helicòpter, carrers, cases, hortes, vinyes i descampats amb l’esperança, cada vegada més prima, que no li hagin fet cap mal.

Cap a la matinada, a l’Hort de les Ànimes, a tocar de l’ermita i parròquia de Santa Magdalena, dues dones han trobat el cos del capellà Bernat de Cruïlles, de 58 anys, brutalment assassinat. El santuari ha estat vandalitzat. Les imatges de les capelles tombades, els cortinatges arrencats, els calaixos i armaris de la sagristia abocats per terra en un cafarnaüm de roba, copes, patenes i setrills, mostren una violència extrema.

El cadàver del prevere estava completament nu. El cobria parcialment una tela de cotó blanc amb brodats i puntes, tenia els ulls rebentats i signes evidents d’estrangulament.

En principi no es pot afirmar ni negar que els dos successos siguin independents.

La policia ha fet acordonar el lloc. La sergent dels Mossos d’Esquadra Mirella Blasco es mor de son. Li han trucat que eren poc més de les cinc del matí i ahir, després d’una vesprada buscant el nen perdut per la zona del Fornàs, tancaven l’operatiu de la nit prop de la una amb la detenció d’un home que s’havia parapetat a la cuina de casa amb un ganivet i amenaçava de degollar els dos fills petits. Això és el que passa quan comencen les vacances i mitja plantilla ha de fer la feina com si hi fossin tots. A penes si ha dormit. Badalla. Però no s’ho ha pensat dues vegades quan ha sonat el telèfon. Hi hauria pogut enviar la caporal. O en Terreu. Però no ho ha fet. Li agrada el carrer, trepitjar la merda quotidiana. És per això que es va fer mossa d’esquadra. Encara li costa acceptar que, ara que és sergent, quan estiguin al complet haurà de tornar a fer feines de despatx i que es mirarà aquestes mogudes des de la distància. Amb això no hi comptava. Ella que només fa quatre dies era una agent rasa que es mamava les guàrdies, els torns de nit i les vigilàncies que no volia ningú. I que hi xalava.

La sergent es frega els ulls i arracona aquests pensaments. Han d’anar per feina.

La forense, la doctora Clara Brull, una dona prima d’una cinquantena d’anys, es mira el cos.

—Han tocat res les dones que l’han trobat?

—Diuen que no.

—No, és clar. Sempre diu tothom que no.

—I aquesta camisa que té al damunt, és alguna mena de vestit de capellà? —pregunta la sergent.

—Vostè no és gaire de missa, oi? —pregunta la forense amb un somriure.

—Per què? És roba de missa, això?

La forense s’aparta un moment perquè el tècnic hi faci unes fotografies. La sergent se la mira.

—Tant se’m nota que no soc una d’ells?

—Oh, no volia dir això, vostè és jove i li toca ser de la generació que no sap un borrall de rituals cristians ni de cap religió. Jo encara vaig anar al col·legi amb monges i me’n vaig fer un tip. Aquesta camisa, que diu vostè, és un roquet.

—Un roquet —repeteix Mirella Blasco.

—I per la mida no pot ser d’un adult. És el roquet d’un escolà.

La sergent se la mira esperant que l’altra concreti.

—Sí, dona, és una mena de camisa que porten els escolanets per les solemnitats al damunt de la saia, el vestit negre llarg.

—Un roquet d’escolà! —repeteix la sergent, perplexa.

Es tornen a acostar al cadàver. L’home de les fotos ja ha acabat.

—Vol dir un escolanet? Un nen? —insisteix la sergent.

—Sí, un nen.

La sergent diu un renec.

—I ahir va desaparèixer un nen.

—Un escolà?

—Ni idea. Ho hauré de preguntar.

Un nen desaparegut i un capellà mort de mort violenta cobert amb una peça de roba d’escolà serà un bon escàndol si arriba a les orelles dels que es dediquen a la crònica negra. N’hi ha que ensumen els crims amb un radar invisible, com els ratpenats, la sola olor de la mort els aplega vora el cadàver i s’hi abraonen sense pietat com les mosques. Avui, aquí, xalarien.

Han de procurar que no passin a fer fotos, que no vinguin. Que els deixin fer la seva feina abans que se’ls tirin al damunt.

La forense aixeca la tela per una punta, procurant que no es mogui d’on és.

La sergent li preguntaria de gust si l’home fa gaire que és mort, però sap que els forenses mai no es mullen abans d’hora. De manera que se sorprèn quan li sent fer el comentari:

—Vaja, se n’han volgut assegurar —li diu assenyalant unes marques molt visibles als costats del cos, a l’alçada de les costelles.

La sergent és una dona jove, robusta i fibrada, de cabells foscos molt curts i ulls grossos de color de mel vella, mirada aguda en un rostre de pòmuls marcats, nas de factura grega i clotets als costats de la boca quan riu. I riu sovint. Té trenta-quatre anys i poca traça a vestir-se, la major part de vegades porta texans barats i samarretes comprades a les parades del mercat dels dimecres o, a tot estirar, en una botiga esportiva. Podria treballar tranquil·lament a la secreta i camuflar-se sense problema entre la gent que vigila, si no fos perquè de seguida se la veu, allà, la més alta de totes.

—Poden ser puntades de peu —aventura la sergent.

—Sembla que hi ha costelles trencades —la forense—. S’haurà de comprovar.

Llavors la sergent s’anima i diu:

—I això dels ulls. Quina ràbia concentrada. Ja devia ser a terra quan els hi han rebentat, no es pot pas…

—No es faci pel·lícules, sergent —la talla la forense—, que no hi haurà res segur fins després de l’autòpsia.

Llavors, potser perquè pensa que ha estat massa eixuta amb el comentari, li diu:

—Però no se n’estigui, que la seva feina és fer-se pel·lícules per caçar el culpable.

I riu.

Vaja. No sap com s’ho ha de prendre, això. La sergent s’empassa la saliva i calla. Si fos per ella hauria dit, Es veu d’una hora lluny que ja era a terra, que s’hi han hagut d’apalancar per rebentar-li els ulls així. Però la forense té raó, des del moment que ha vist el cos ja ha començat a perseguir una imatge del què, el com i el qui. Cadascú ha de fer la seva feina i a ella li va bé posar-se a la pell de la víctima i pensar què podia haver passat, engegar la maquineta de la fantasia. Difícilment agafa la perspectiva de l’agressor, encara que de vegades també és bo imaginar-se’l, perquè hi ha cada mala peça pel món camuflada sota pells de corder!

Es conté. No és bo passar davant del vent.

Observa com la dona torna a dedicar atenció al cap de la víctima, sembla que li vol aixecar el barbó però no ho fa. Mai no ha treballat amb aquesta forense, ves a saber si s’entendran. Hi pensava quan li sent dir:

—Aquestes marques al coll…

—L’han estrangulat, oi? —apunta la sergent.

La veu li ha sortit sola.

—L’han volgut estrangular de cara —confirma la forense.

—Pfff. Quin mal rotllo. Segur que el coneixia. L’agressor, vull dir.

—Possiblement. Han provat d’escanyar-lo… mirant-lo als ulls. Sí. Aquests ulls que ara no té —afegeix.

La sergent està a punt de dir, Vostè és poeta. Però es mossega la llengua. No té res de poètic escanyar algú fins a matar-lo encara que el miris als ulls.

Llavors se n’adona.

—Però no sembla que l’home hagi mort d’això, oi? —observa.

Pensa en allò de les petèquies, la boca, la llengua. No és que hagi vist gaires estrangulats a la seva vida, en realitat aquest és el primer. Però els signes d’estrangulament i mort per asfíxia en un cadàver són un clàssic. El mort tindria un altre aspecte.

—Potser li han trencat el coll després de provar d’escanyar-lo —suggereix—. Unes bones mans, el gest precís.

El difunt no era pas un Hèrcules, i ara que el veu despullat, tan poc armat per a la vida, encara li sembla més poqueta cosa. Ella i tot el podia haver tombat a terra o li hauria pogut trencar el coll si s’hagués donat el cas i l’home no s’hi hagués resistit gaire. Però això dels ulls, xas, xas, xas! Això juga en una altra categoria.

—No, té raó, no ha mort pas escanyat. Ni amb el coll trencat, miri.

I la forense mou lleugerament el cap del cadàver.

—I ja ha començat la rigidesa. Ho veu?

Ara li examina les mans, les ungles.

—No sembla que s’hi hagi resistit gens —apunta la sergent—. Potser ni tan sols no ha pogut demanar auxili.

—Ahà. Té uns cabells enganxats a l’anell.

Són llargs i negres, entortolligats en el segell que el capellà llueix al dit anular de la mà dreta i que representa la figura del Bon Pastor.

—I no són seus.

No, l’home du els cabells molt curts, arranats al clatell i als polsos, i els té entre grisos i blancs.

—D’una dona?

—O d’un home.

—Ah!

—O d’una perruca d’un sant de l’església.

—D’un sant?

La forense riu. Un riure sec, estrany.

—Hem de tenir la ment oberta a totes les possibilitats —respon—....