Biggers La casa sense clau

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-19627-27-8
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Spanisch, 430 Seiten

John Quincy Winterslip, membre de l'alta societat de Boston, viatja a Hawaii per visitar els seus familiars Dan i Amos, que fa anys que van deixar la ciutat a favor de la calma paradisíaca. Ara bé, a l'illa l'espera una sorpresa: Dan ha estat assassinat. Mentre investiga per descobrir la veritat, es deixa seduir per l'estil de vida de Honolulu, radicalment diferent de l'estrès bostonià. Per resoldre el misteri comptarà amb l'ajuda de la seva tia Minerva i de l'enigmàtic detectiu Charlie Chan, un home d'enginy i perspicàcia inigualables. La casa sense clau és el primer llibre de les aventures de Charlie Chan, el detectiu protagonista de diverses adaptacions cinematogràfiques i televisives durant la primera meitat del segle XX. En una època en què la literatura estatunidenca era plena de personatges asiàtics associats a estereotips negatius, Earl Derr Biggers va arriscar i guanyar amb la creació de Chan, un home noble, valent i heroic que no renega dels seus orígens. L'ambientació del misteri a un indret exòtic per al lector com Hawaii va ser un precedent per a sèries d'èxit com Hawaii 5.0 o Magnum P.I.

Earl Derr Biggers (1884, Warren, EUA-1933, Pasadena, EUA) va ser un escriptor i dramaturg conegut per crear el detectiu Charlie Chan. Va estudiar a la Universitat de Harvard, on va ser membre de la revista humorística Lampoon. Després d'una època com a periodista a Ohio i Nova York, va saltar a l'escriptura. Moltes de les seves novel·les es van adaptar al teatre i posteriorment al cinema. Les novel·les de Charlie Chan, considerat el primer detectiu asiàtic de la ficció, el van portar a Hollywood, on va treballar en el guió de diverses pel·lícules basades en els seus llibres. Va morir el 1933, als 48 anys, a causa d'un problema cardíac.

Autoren/Hrsg.

Biggers, Earl Derr

Leseproben

Algunes claus mig amagades de la : de lanovel·la a les versions cinematogràfiques

Una prèvia: això no és cap pròleg. És tan sols un epíleg amb afany de protagonisme. De fet, si esteu pensant llegir-lo abans que la novel·la us atrapi, no us ho recomano. Deixeu-lo per després. Ara, aneu de dret al primer capítol, conegueu-hi els Winterslip de Boston i els de Hawaii: la Minerva no té pèrdua i en Dan, mm, en Dan! Feu-vos una composició de lloc: calitja, cocoters, garlandes de flors, onades gegantines, planxes de surf... i capbusseu-vos en el 1925! Sobretot que l’entrada en escena del detectiu de les set virtuts no us agafi desprevinguts! Ell és el crac de la cortesia, de l’humor, de la paciència, de la lentitud, de la resignació, de la humilitat, de la prudència. Buf!

Ningú no és perfecte, però, i en Charlie Chan (no us havia dit que era xinès, oi?), tampoc. Ja descobrireu per què... I no ho dic pas per com parla, ben al contrari, perquè el seu estil particular (amb errors gramaticals, capgirament de l’ordre natural de la frase, cultismes ficats amb calçador...) té un to confucià que, si bé comença irritant els bostonians, se’ls acaba ficant a la butxaca. Tant, que no s’estan de citar-lo en moments clau. I és que, amb la seva singularíssima retòrica i el seu etern somriure, aconsegueix esquivar hàbilment embats de tota mena. Atureu-vos, per exemple, a observar com gestiona la pressió que sobre ell exerceixen per tal que utilitzi pràctiques “modernes“ en alguns passatges de la novel.la.

Us situo: capítol VII, som al lloc del crim, i el seu superior, obsessionat per homologar les seves pràctiques policials amb les del Continent, l’insta a identificar l’assassí mitjançant la tècnica recentment establerta de les empremtes dactilars. Amb dos elegants flist-flasts verbals, en Chan li demostra que la “moderníssima” tècnica de recollir ditades són capaces de desactivar-la fins i tot les rates de claveguera. És clar que no li ho diu així... Recordeu que és el de les set virtuts?

Més endavant, al capítol X, a en John Quincy, el jove bostonià cosí de la víctima, que s’acaba d’incorporar a la investigació del cas, en Chan li desactiva la rigidesa en un tres i no res. Quan torna a preguntar-li per les empremtes, en comptes de saltar-li a la jugular, li fa una classe magistral posant en joc les dites set virtuts. I s’esplaia explicant quina és la traça indeleble que cal cercar sempre en un crim: la passió humana que l’ha motivat. Detectada la passió, ja tens el criminal. Tampoc no li ho diu així, ja us ho haureu imaginat...

En el mateix capítol X, en un moment de proximitat amb el jove bostonià, ja plenament convençut de la seva eficiència com a detectiu, en Chan farà un al·legat a les qualitats inherents a la seva comunitat de les quals prové el seu saber fer. I no s’estarà de repetir-li-ho de nou al darrer capítol, a petició d’aquest mateix cosí, quan, després d’una actuació seva magistral que durà el lector, en una dècima de segon, de l’esglai a l’adhesió incondicional al detectiu, expliqui el procediment mental seguit fins al «triomf». Fi de la cita.

Entendreu que hagi reduït l’extensió de les cites al mínim (una paraula) per no fer-vos un espòiler. Penso que les quatre pinzellades que us he donat mostren ja algunes de les qualitats intrínseques del nostre detectiu en acció. I no dic pas que no li vinguin del fet de pertànyer a la comunitat xinesa i la seva «percepció psíquica superior», com ell al·lega. No hem d’oblidar que trama i diàlegs són obra d’un escriptor americà sense ascendència oriental coneguda. I això no queda pas invalidat pel fet que, com contà el mateix Earl Derr Biggers anys més tard1, el personatge s’inspiri en un detectiu xinès real anomenat Chang Apana (1871-1933) que lluità amb afany contra les màfies locals a Hawaii. De fet, segons detallà a la carta al diari tots dos detectius tenen en comú tan sols l’origen, la valentia i el fet de treballar a la mateixa comissaria. Sigui com sigui, amb el seu personatge, l’autor la va ben encertar, atès que des de 1925, quan va aparèixer publicat per capítols al , l’èxit l’acompanyà fins ben enllà de la seva mort. Francis Lacassin (1931-2008), que ocupà la primera càtedra d’Història del Còmic a la Universitat de París I, ho resumia així: .

“Quaranta nou pel·lícules de 1926 a 1949, la tira còmica d’Alfred Andriola durant quatre anys (1938-1942), s’han encarregat de difondre el mite del detectiu creat per Earl Derr Biggers, amb les sis novel·les escrites de 1923 a 1932.”

Nosaltres hi afegirem que hi ha constància que se’n van fer, a més, dues adaptacions teatrals i diversos programes de ràdio i de televisió.

Anant a les versions cinematogràfiques del llibre en concret, n’hem localitzades dues: , del 1926 —un serial en 10 episodis dirigit per Spencer Gordon Bennet—, i , de 1933. Val a dir que la presència del nom del detectiu al segon títol no és casual. Era l’aposta renovada de Hamilton MacFadden, el seu director, per l’actor suec Warner Oland com a protagonista.

No era una aposta gens arriscada, tanmateix; primer perquè Oland ja havia encarnat un personatge xinès rellevant (Fu Manchú, l’any 1929), i segon perquè aquest director ja l’havia triat per fer de Chan diversos films abans. I, sí, els maquilladors de Hollywood fan meravelles, però l’ascendència mongola de l’actor suec els havia fet ja la meitat de la feina. Però per si creieu que a Hollywood fan càstings a la babalà, feu una ullada al currículum d’Oland: poca broma! Es tracta d’un actor educat a Boston, amb formació shakespeariana, que juntament amb la seva dona havia traduït Strindberg a l’anglès, per citar només alguns fets prou eloqüents. La tria de MacFadden va ser tot un encert i, a banda de la pel·lícula de 1933, en faria quinze més. Moriria, però, durant el rodatge de la darrera (), i la Fox trobaria un nou Charlie Chan en Peter Lorre, l’Ugarte de , per situar-vos. La pel·lícula s’acabaria estrenant amb el títol de (1938).

Tornant a la pel·lícula amb Oland de protagonista, llegeixo amb plaer a la crítica del 2 que fa referència a les escenes que he citat de la novel·la hàbilment condensades pel guionista: “D’empremtes dactilars, tothom en té. Tan sols els fets i els motius condueixen a l’assassí”. El crític s’esplaia lloant les maneres d’en Chan, però treu mèrit a la trama perquè troba l’assassí previsible. Previsible, diu? És clar que no parla pas de la novel·la original. Per començar, el guió conté canvis substancials. Amb l’aquiescència o no de l’autor, que moriria l’any de l’estrena, ens serveixen dos assassinats al preu d’un. A banda d’escenes gratuïtes que Earl Derr Biggers no sé si hauria volgut, com en Chan conduint una carraca atrotinada a l’inici, i sortint al final al volant d’un cotxe de luxe. Pel repartiment, deduïm també l’aparició d’una filla d’en Chan, que els lectors de la primera novel·la de la sèrie desconeixem.

Per posicionar-nos a favor del paper o del cel·luloide ens caldria visionar la pel·lícula, és clar, i és aquí on es produeix una fosa en negre: totes dues versions cinematogràfiques consten com a perdudes. A la desesperada, se m’acut preguntar-ho al ChatGPT. Primer s’ha fet l’orni, i després m’ha proposat consultar l’hemeroteca. Si la sap llarga! D’on es pensa que he tret l’article del ?

Amb tot, optimista de mena, em resisteixo a creure que no se’n pugui recuperar cap còpia, tan vistes com han estat i en tants països. Segur que, en alguna maleta atrotinada, en una caixa de sabates mig esbotzada, o entaforats en algun vell armari, qualsevol dia algú hi trobarà els rodets empolsinats i la notícia omplirà les xarxes. Entretant, recordeu que somiar és de franc i que sempre ens quedarà París. El de , vull dir. Per als que no hàgiu vist la pel·lícula de Woody Allen, us diria que es tracta tan sols d’arribar fins a l’església de Saint-Étienne-du-Mont, i d’esperar al capdavall de les escales fins que toquin les dotze i formular un desig. A l’instant, passarà un Peugeot crema metal·litzat i el xofer us obrirà la porta: entreu-hi sense por i tanqueu els ulls. El recorregut anant de recules les primeres nou dècades, ja us ho dic ara, té el vertigen garantit. Però així que s’arriba a l’agost del 1936, per uns instants, el vent ens bufa a favor fent que Jesse Owen guanyi l’or olímpic a Berlín davant d’un Hitler totalment fora de si. I a partir d’aquell moment, arribar als bojos anys vint és un sospir. He vist que la pel.lícula de 1926 surt anunciada al número 34 de 3. La fan al Plaisance-Cinéma, al districte XIV, situat al número 46 del carrer Pernety, juntament amb i , en sessió triple. Un regal, vaja!

_____________

1 A la seva carta del 28 de juny de 1932 al Honolulu Advertiser, tal com s’explica a “The Real Charlie Chan”, a: (DVD), 20th Century Fox, 2006.

2 A Honolulu Mystery. <https://www.nytimes.com/1933/10/07/archives/a-honolulu-mystery.html>

3 . Recuperat de...