Carlotto Vindrà un altre hivern

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-19627-08-7
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Spanisch, 240 Seiten

Bruno Manera i Federica Pesenti semblen una parella feliç. Ell és un ric hereu de ciutat, un industrial que ha fet fortuna de forma no sempre clara, mentre que ella és l'elegant i vistosa hereva de la prestigiosa dinastia Pesenti. Un dia, davant la insistència de Federica, Bruno accepta deixar la ciutat i traslladar-se a viure a la vall, a la província profunda. Aviat se n'haurà de penedir: un seguit d'atacs intimidatoris, cada cop més greus, convertiran la seva nova vida en un malson. I per ajudar-lo a sortir-se'n només compta amb Manlio Giavazzi, un vigilant amb poca sort i molta tendència als excessos que està convençut que certs assumptes només es poden resoldre entre vilatans. Després d'El món no em deu res i La senyora del dimarts, Massimo Carlotto torna a «crims.cat» amb una història de màscares on l'amistat és una falsedat; l'amor, una especulació; el matrimoni, un camp de batalla, i la solidaritat entre compatriotes, un pacte volàtil. L'escriptor italià aconsegueix, un cop més, crear un món angoixant on tots els personatges tenen secrets inconfessables i arrossegar el lector a endinsar-s'hi com si fos part de la història.

Massimo Carlotto (Pàdua, 1956), escriptor, dramaturg i guionista. Considerat un dels màxims representants de la novel·la negra italiana. A més de Il Fuggiasco, novel·la autobiogràfica, entre els seus títols de ficció destaquen L'oscura immensità della morte, Arrivederci amore, ciao i la sèrie protagonitzada pel detectiu Marco Buratti. Tots els seus llibres han estat traduïts a nombroses llengües i són un instrument per conèixer la realitat que ens envolta i, sobretot, el concepte de justícia, una de les seves grans dèries.

Autoren/Hrsg.

Carlotto, Massimo

Leseproben

Pròleg

En Robi no parava de bellugar les mans sota el pessic de llum d’un fanal que il·luminava la guantera del cotxe. Semblava un prestidigitador provant un número nou.

—Vols parar d’una vegada? —el va renyar en Michi passant-se el mocador pel coll.

—És que aquests guants verds foten riure.

—Els únics que tenien, al súper —va mentir l’altre. La veritat és que havia arreplegat els primers que havia vist—. I a més ja és fosc, no s’hi fixarà ningú.

—Són fosforescents. És com si anés disfressat d’extraterrestre —hi va tornar en Robi, perepunyetes.

En Michi va fer una rialleta.

—Ara que dius de fosforescent, te’n recordes d’aquelles figures de plàstic de la marededeu que el mossèn ens duia cada any de Lourdes?

—Oi tant. Que els hi descargolaves el cap i a dins hi havia aigua beneita. Quan tenia febre la mare sempre me’n dava un glopet.

En Robi es va encantar recordant la infantesa comuna i en Michi el va deixar parlar. Quan estava nerviós valia més distreure’l, si no sempre acabava complicant les coses.

El coneixia de sobres: eren cosins coetanis, havien crescut junts. Sovint la gent els prenia per germans i tot. Com que tenien el mateix cognom... El lligam que els unia era especial, perquè es necessitaven l’un a l’altre. En Robi ja de molt nano va ser conscient que no era gaire espavilat, i en canvi son cosí sí. Sempre sabia què s’havia de fer i de dir, i seguir-lo com una ombra havia estat la millor decisió. Per la seva banda, en Michi s’havia aprofitat de la subordinació de l’altre sempre que li havia convingut, però sense que es notés més del compte. Per alguna cosa era el més viu. Els qui els coneixien es pensaven que s’estimaven de tot cor, però això no era veritat del tot. La connexió que tenien era aquella complicitat que de vegades sorgeix entre dos socis; el parentiu i els sentiments hi tenien ben poc a veure.

En Michi s’encarregava de rumiar, barrinar i organitzar, i en Robi ni tan sols es molestava a comprovar si el cosí tenia raó o l’espifiava. No l’havia qüestionat ni tan sols quan li va aconsellar l’Alessia Cappelli, germana de la Sabrina, la noia que aviat es convertiria en la seva dona.

L’Alessia feia força goig i era eixerida i bona noia, tot i que també un punt impulsiva perquè, com ell, tampoc era cap llumenera. Estaven fets l’un per l’altre, i cinc anys després de casar-se encara s’estimaven bojament, gràcies a una bona dosi d’immaduresa i d’insensatesa a l’hora d’encarar la vida, cosa que ho feia tot més senzill.

Aquell vespre de cel estrellat de mitjan juny, després d’un dia de calor, a estones de xafogor i tot malgrat ser a la falda dels turons, en Robi també va seguir en Michi sense replicar. Primer a pispar un cotxe. Un Fiat Punto, ves quin remei, l’únic model que sabien obrir i engegar, gràcies als ensenyaments d’en Fausto Righetti, àlies , l’únic delinqüent de certa volada de què el poble es podia vantar: havia passat uns quants anys a la garjola com a cap d’una banda de revenedors de material robat. No era un paio especialment sociable ni es deixava veure gaire, per això al poble no hi tenia amics. Si en tenia algun, o no vivia a la vall o anava amb compte que no el veiessin amb ell. Aquella mateixa tarda hi havien quedat a l’antic safareig perquè els passés la pistola, embolicada amb un drap untat de lubricant, que li havien llogat per cent cinquanta euros. El malfactor, mentre comptava els bitllets, els va advertir que no fessin bestieses.

Tot seguit els cosins Vardanega s’havien encauat a la fresca del bar Taiocchi a fer una cervesa i repassar el pla. Havien sopat cadascun a casa seva, amb dones i criatura, per tornar a sortir havent sopat amb l’excusa d’una partideta de billar, activitat a la qual pensaven dedicar-se amb entusiasme i professionalitat immediatament després d’haver atonyinat el paio que ara esperaven asseguts dins del cotxe robat.

—Com a coartada és xepi-xepi, però val més això que re —va reflexionar en Michi, l’espavilat.

Un parell de mesos enrere havien punxat les rodes del Volvo del seu objectiu i vuit o deu dies després havien calat foc al jardí de la torre on vivia. Les flames van llepar la façana, encara ara pendent de repintar.

—Ens hauríem pogut presentar nosaltres mateixos a passar-hi una mà de blanc —havia fet broma en Robi deu minuts abans, en arribar.

«Tant de bo», pensà en Michi.

La víctima provenia de la ciutat. Es deia Bruno Manera. No feia gaire més d’un any que s’havia casat amb la Federica Pesenti, una xicota autòctona força més jove que ell. La brama havia dictaminat que es tractava d’un casament per interès, atès que ell estava carregat de quartos i ella era una jove de trenta-cinc vistosa, instruïda i d’una família molt coneguda a la zona, que els darrers anys havia patit més d’un daltabaix econòmic. Resulta que el pare va invertir a Indonèsia fins al punt de traslladar-hi la seva empresa de productes químics per a la indústria tèxtil, que donava feina a mitja vall, però la jugada li va sortir malament. Primer i últim empresari local a arriscar-se amb la deslocalització a l’Àsia. Uns quants s’havien estimat més l’Europa de l’Est, però la majoria es van fer forts a les fàbriques que es dreçaven als petits polígons industrials dels quatre pobles de la vall. Una sola carretera general per entrar i sortir: per als autòctons, no hi havia res de més tranquil·litzador que contemplar el trànsit de TIR amunt i avall.

«Quan la mercaderia corre, els diners també»: una frase que havia dit ves a saber qui, però que s’havia convertit en divisa. Tothom la repetia. Mossèn inclòs, que a missa, per pudor, substituïa el terme «diners» per «benestar» quan invocava el Senyor perquè beneís els seus parroquians.

En Manera era empresari. Pel que la jove esposa va confiar a les amigues, que després es van encarregar d’esbombar-ho, havia fet diners comprant, rehabilitant i venent edificis de luxe, especialment en zones turístiques.

Ell s’ocupava de la valoració dels immobles i la compravenda, mentre que la seva exdona, una arquitecta de gran notorietat, feia els projectes i seguia les obres. Quan ella es va morir de càncer, en Manera va afluixar molt el ritme, però de tant en tant, si ensumava un bon negoci, no se’l deixava escapar.

El nouvingut, doncs, havia estat catalogat dins el reduït grup d’excèntrics de la localitat. Però a partir dels actes vandàlics de què havia estat objecte això es va acabar: el van deixar de mirar amb ulls benèvols per convenir unànimement que no era aigua clara.

Una brama alimentada pel sergent Piscopo, coman-dant de la caserna dels carabinieris, més que convençut, com no perdia ocasió de repetir, que aquell home havia pujat de la capital amb els problemes posats. I tot seguit afegia, després d’una pausa estudiada, que es veia d’una hora lluny que en Manera amagava alguna cosa. En Piscopo era un homenàs imponent, amb unes mans grosses com rodes de carro, que els escassos pinxos de la rodalia coneixien prou bé i de les quals evocaven, amb respecte i temor, la contundència dels mastegots. Però després de l’incident de les rodes rebentades no en va arrestar cap, ni tampoc després de l’incendi. El sergent no creia en la implicació de la delinqüència autòctona i al final l’únic de ser sotmès a interrogatori va ser en Manera mateix, el qual, indignat per aquelles sospites, s’havia queixat ostentosament a comandància i a la delegació provincial de l’Arma. Sense cap resultat.

De tota manera, en Michi i en Robi, Michele i Roberto de nom de carnet, tampoc haurien format mai part de cap llista de sospitosos. No solament perquè no tenien antecedents, sinó perquè tothom els considerava treballadors honestos i ciutadans respectuosos amb la llei. Tal com feien tots els xicots de la seva edat, sovintejaven el bar, jugaven a billar i muntaven expedicions per anar-se a tirar les nigerianes que es prostituïen als afores del poble, però de bon matí es llevaven per anar a pencar, s’havien casat per l’església i en Michi havia prenyat la dona dins del marge de temps previst. En Robi i l’Alessia s’ho prenien amb més calma, però segurament era millor, perquè ves a saber quina mena de criatura podia sortir d’aquell parell.

A en Michi no li feia ni gota de gràcia haver traspassat aquell límit. En aquest moment s’hauria estimat més ser al bar amb la colla o al sofà del menjador, mirant la tele enganxat a la Sabrina i comentant la jugada amb els acudits idiotes i una mica verds que a ella li agradaven tant. Li encantava fer-la riure, però això ara ja no passava gaire sovint. D’ençà que l’havien despatxat de la feina a casa hi havia mala maror. L’empresa on treballaven tots dos cosins, que fabricava roba de feina i uniformes, havia estat absorbida per un hòlding estranger que en realitat anava al darrere de la patent d’un teixit ignífug i prou, i no tenia interès a continuar la producció en aquella planta. Es van trobar tots, doncs, al carrer i sense poder reclamar res, perquè els propietaris anteriors els havien convençut de fer-se «amos d’ells mateixos», és a dir, autònoms. Fora de la vall sí que se’n trobava, de feina, però haver d’agafar el tren cada dia per anar a treballar era de morts de gana. Implicava rebaixar-se en l’escala social, al capdamunt de la qual hi havia els notables, i el bon nom dels Vardanega se n’hauria ressentit. Valia més passar una temporada a l’atur, estrènye’s el cinturó i esperar que es presentés una ocasió millor. Per això en Michi havia acceptat, per necessitat i a...