Daeninckx Crims per a la memòria

1. Auflage 2021
ISBN: 978-84-18584-09-1
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 234 Seiten

Reihe: Crims.cat

A París, el 17 d'octubre de 1961, en plena guerra d'Algèria, Roger Thiraud, professor d'Història, és abatut a trets durant una manifestació pacífica convocada pel FLN per protestar contra el toc de queda. Vint anys després, l'inspector de províncies Cadin investiga a Tolosa la mort de Bernard Thiraud, fill del professor i historiador, que indaga la condemna a mort que un tribunal col·laboracionista havia dictat contra Charles de Gaulle. La investigació del policia l'obligarà a fer un viatge a aquell dia fatídic del 1961, i encara el durà més enllà, perquè la història oficial no és mai la història real. Amb la reedició de Meurtres pour mémoire -nosaltres hem optat per un nou títol, Crims per a la memòria-, la col·lecció 'crims.cat' pretén commemorar els seixanta anys de la coneguda 'massacre de París', uns fets que el govern francès titllà 'd'assumpte secundari'. Una obra mestra del gènere que també obre el camí a una nova tendència dins la novel·la negra, la retrospectiva, que s'acosta al passat no tant per buscar un mer decorat on ambientar la trama, com fa la novel·la policíaca històrica, sinó per reescriure des de la ficció els esdeveniments més foscos de la història oficial i anar a la recerca de les arrels dels problemes contemporanis. Del pròleg d'Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas

Didier Daeninckx (1949) és un dels autors més destacats del  néo-polar  francès. Autor de nombrosos títols, assajos i llibres juvenils. Entre els títols negres destaquen  Mort au premier tour  (1982),  Meurtres pour mémoire  (1983) -que va ser guardonat amb el prestigiós Grand prix de littérature policière i el Paul Vaillant-Couturier-,  Le Géant inachevé  (1984),  Le Bourreau et son double  (1986),  Le facteur fatal  (1990), totes elles protagonitzades per l'inspector Cadin.

Autoren/Hrsg.

Daeninckx, Didier

Weitere Mitwirkende

Geronès, Carme

Urritz, Carles

Leseproben

PRÒLEG

«OBLIDANT EL PASSAT, ENS CONDEMNEM A REVIURE’L»

L’escriptora i historiadora Dominique Manotti afirma que «si vous voulez vivre ou revivre les crises de l’histoire de votre pays, n’hésitez pas, lisez de bons romans noirs».1 Aquest és precisament un dels principis de l’anomenat «néo-polar», moviment literari que va renovar el gènere negre a França precisament pel seu grau de compromís com a eina d’intervenció social, per denunciar les injustícies de la societat contemporània, assenyalar els crims d’Estat i contrastar les desigualtats socials.

Alguns anys més tard, apareixerà tot un grup, fills del maig del 68, encapçalat per Jean-Patrick Manchette, entre els quals destaquen també Marc Villard, Jean-Bernard Pouy, Jean Vautrin, Frédéric H. Fajardie, Jean-François Vilar, Thierry Jonquet i Didier Daeninckx. Aquest darrer neix el 1949 a Saint-Denis, és periodista i escriptor i ha mostrat al llarg de la seva trajectòria literària un compromís amb tot allò que diu i escriu. Com declarava Manuel Vázquez Montalbán, Daeninckx forma part d’aquella «concepción de la novela negra como novela de izquierdas, incluso como única novela factible, que defendían desde una cierta posición trotskista. [...] Tenía de algún modo una vocación de novelista sindicalista».2

Pel que fa a la seva trajectòria literària, l’escriptor va debutar amb (1982), però ben aviat publica a la prestigiosa col·lecció «Série Noire de Gallimard el seu text més emblemàtic, (1983), guardonat amb el prestigiós Grand prix de littérature policière i el Paul Vaillant-Couturier. Val a dir que el text, de gran èxit, ha tingut també algunes adaptacions, com la televisiva realitzada per Laurent Heynemann l’any 1985, els còmics il·lustrats per Jeanne Puchol, i , per Mako, així com un audiollibre o un programa radiofònic a France Culture. Després vindrien altres títols negres imprescindibles com (1984), (1986) o (1990). Darrere hi ha també una prolífica carrera, on ha escrit alguns títols de la sèrie , altres novel·les generalistes, multitud de relats, assajos i una llarga sèrie de títols de caràcter juvenil.

En el seu moment, la publicació de fou, d’entrada, ben polèmica, perquè, com explica novament Dominique Manotti, «il était son roman sur de nombreux témoignages d’Algériens, mais a l’époque où il publie son roman, en 1984, les faits ne sont admis par aucun historien».3 De fet, a finals de 1961 Paulette Péju publica (Maspero), amb fotografies d’Élie Kagan, i el llibre és censurat i retirat de la venda i no es torna a publicar fins al 2000. També, l’escriptor afroamericà William Gardner Smith, expatriat a París, publica el 1963 la novel·la , en què es fa ressò de la massacre i, evidentment, la novel·la no es podrà publicar a França. La guerra d’Algèria ha estat recreada posteriorment en el gènere negre des de diferents òptiques i perspectives en títols com (1998), de Catherine Simon; (1999), de François Muratet; (2000), de Lakhdar Belaïd o (2006), de Maurice Attia, entre d’altres.

Ara bé, recordem, si us sembla, els fets tràgics d’aquesta novel·la i de la ja coneguda «massacre de París». En plena guerra d’Algèria, el 5 d’octubre de 1961, el prefecte de policia de París, Maurice Papon, dicta el toc de queda per als cent cinquanta mil treballadors algerians i els musulmans francesos que viuen a la regió parisenca, des de dos quarts de nou del vespre fins a dos quarts de sis de la matinada, i obliga a tancar els bars freqüentats per algerians a partir de les set de la tarda. Com a reacció, el Front de Libération Nationale (FLN) convoca una manifestació pacífica —sense eslògans, sense pancartes— el 17 d’octubre per protestar contra aquest toc de queda. Papon reuneix set mil policies i antidisturbis per bloquejar la manifestació i els accessos a París, i la policia tiroteja els manifestants al pont de Neuilly. Moren entre dues-centes i tres-centes persones i molts cossos són llançats al Sena. També, més de deu mil algerians seran detinguts i maltractats, traslladats en furgons policials i autobusos de la RATP4 al Palau d’Esports i a l’estadi Pierre de Coubertin. Els fets són silenciats per la premsa5 i ignorats per la població francesa, que ni tan sols es mobilitza davant d’aquelles atrocitats. Cal esperar gairebé quaranta anys perquè es reconeguin les víctimes d’aquella ignomínia d’Estat, d’aquella tragèdia, quan l’alcalde socialista Bertrand Delanoë decideix commemorar els fets amb una trista placa al pont de Saint-Michel: «A la mémoire des nombreux algeriéns tués lors de la sanglante repression de la manifestation pacifique du 17 octobre 1961».

Amb la reedició de —nos-altres hem optat per un nou títol, —,6 la col·lecció «crims.cat» pretén commemorar l’efemèride dels seixanta anys d’uns fets que el govern va titllar «d’assumpte secundari» i que van ser impossibles d’investigar, a causa d’una llei d’amnistia aprovada pel general Charles de Gaulle el 17 de juny de 1966 que incloïa «els actes comesos en el marc d’operacions policials administratives o judicials». Però la novel·la assenyala, també, un altre fet del passat que surt a la llum poc abans de la seva aparició. El 6 de maig de 1981, l’escriptor i historiador jueu Michel Slitinsky, membre de la resistència amb part de la seva família deportada i morta a Auschwitz, publica l’article «Papon, aide de camps» al diari satíric , amb documents amb els quals l’incrimina de la deportació de 1.645 jueus francesos com a secretari general de la prefectura de Gironda, amb seu a Bordeus, durant l’ocupació alemanya. En el moment de l’aparició de l’article, Maurice Papon és ministre d’Economia en el govern de Raymond Barre; el 19 de gener de 1983, Papon és inculpat de crims contra la humanitat i Daeninckx escriu la novel·la entre gener i febrer, i es publica el desembre del mateix any Després vindran disset anys de batalla legal durant els quals Papon fuig a Suïssa, l’octubre de 1999, on és detingut, lliurat a les autoritats franceses i, finalment, amb vuitanta-nou anys, tancat a la presó de Fresnes, d’on serà alliberat el 18 de setembre de 2002. Mai, però, no serà condemnat per la massacre del 1961.

Pel que fa a l’estructura del text, Daeninckx destaca per un estil periodístic, gairebé documental, amb l’obertura dels dos primers capítols on es narren els fets reals d’aquell sagnant dia i ens planteja a les pàgines posteriors tota una ficció de la investigació dels esdeveniments protagonitzats pel seu personatge Cadin, inspector de províncies, protagonista també d’una sèrie de novel·les i relats. I ho fa amb la investigació de la mort del jove Bernard Thiraud —un historiador que investiga la condemna a mort que un tribunal col·laboracionista va dictar contra Charles de Gaulle—, assassinat el 1983 a la porta de la Prefectura de Policia de Toulouse, que el durà inexorablement a conèixer la mort, vint any abans, del seu pare Roger Thiraud, professor d’història i de llatí de l’Institut Lamartin, casualment el dia fatídic de la massacre. Per al personatge de Veillut, Daeninckx es va inspirar directament en un model real, el de Maurice Papon. És una novel·la on l’escriptor exerceix com «un détective de l’histoire qui lutte contre l’amnésie collective. Spécialiste des enquêtes, met en lumière certains faits cachés par la raison d’État»7 i que Joan de Sagarra la va definir com a «literariamente inteligente».8 Tan intel·ligent —afegim nosaltres— que sembla gairebé una crònica i un fotograma d’aquell dia ignominiós.

Ens trobem, per tant, davant d’una obra mestra del gènere que també obre el camí a una nova tendència dins la novel·la negra, la retrospectiva, que s’acosta al passat no tant per cercar un mer decorat on ambientar la trama, com fa la novel·la policíaca històrica, sinó per reescriure des de la ficció els esdeveniments més foscos de la història oficial i anar a la recerca de les arrels dels problemes contemporanis. És una tendència que han seguit autors com la mateixa Dominique Manotti, el nord-americà James Ellroy o l’anglès David Peace. , com altres títols de Didier Daeninckx, «sont marqués par le souci de l’histoire oubliée, ce que d’aucuns appellent les “cadavres dans le placard”, c’est-à-dire par le désir de ressusciter les vaincus de l’histoire»,9 perquè, com ens recorda a l’encapçalament d’aquesta novel·la, «oblidant el passat, ens condemnem a reviure’l».

ÀLEX MARTÍN ESCRIBÀ
Jordi Canal i Artigas

______________________

1 MANOTTI, Dominique. «Polar et histoire». , 2013, núm. 16, p. 323.

2 TYRAS, Georges. . Granada: Zoela, 2003, p. 96.

3 MANOTTI, Dominique. «Polar et histoire». , 2013, núm. 16, p. 323.

4 Administració Autònoma de Transports Parisencs. Xarxa de transports públics de París i la seva àrea metropolitana.

5 SEELOW, Soren. «17 octobre 1961:...