Esquirol La penúltima bondat

Assaig sobre la vida humana
1. Auflage 2018
ISBN: 978-84-7727-592-3
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 43, 176 Seiten

Reihe: Assaig

De manera subtil i colpidora, aquest assaig tracta dels 'infinitius essencials' de l'ésser humà: viure, pensar i estimar. I constitueix, sens dubte, una valuosa aportació filosòfica, que s'articula a partir del concepte de 'replec del sentir'. L'estil singular de l'autor va calant de mica en mica, com la pluja menuda, tot proposant-nos un itinerari molt revelador, amb trams relatius a la commoció, el desig, la creació, l'amistat, la revolució i l'agraïment. I anticipant-nos, ja de bell començament, allò que és més nuclear: 'Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l'humà i l'inhumà-car només l'humà pot ser inhumà-, la proximitat i la indiferència. Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l'empara i la generositat. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida'. De l'autor de La resistència íntima Premio Nacional de Ensayo 2016 Premi Ciutat de Barcelona d'assaig 2015 'Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons'. Carles Capdevila, Ara 'Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar'. Josep Massot, La Vanguardia

Josep Maria Esquirol és professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, on dirigeix el grup de recerca Aporia, dedicat al pensament contemporani. Ha publicat un centenar d'articles en revistes especialitzades i una dotzena de llibres, entre els quals destaquen 'Uno mismo y los otros' (2005), 'El respeto o la mirada atenta' (2006), 'El respirar dels dies' (2009), 'Los filósofos contemporáneos y la técnica' (2011) i, molt especialment, 'La resistència íntima' (Quaderns Crema, 2015), que, després de ser celebrat per lectors i crítica, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Ensayo.

Autoren/Hrsg.

Esquirol, Josep Maria

Leseproben

I

AQUÍ, ALS AFORES DEL PARADÍS IMPOSSIBLE

No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, aquí . La nostra condició és la dels . Uns afores ben singulars: no definits a partir de cap centre. Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l’humà i l’inhumà—car només l’humà pot ser inhumà—, la proximitat i la indiferència.

Aquí, als afores, viure és sentir-se vivint.

Aquí, als afores, no hi ha ni plenitud ni perfecció. Però sí afecció infinita—commoció—i desig.

Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més.

Aquí, als afores, allò que més importa no són els inicis immemorials, sinó el sòl, la base.

Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat.

Aquí, als afores, es pot, però costa molt moure’s mig pam en la bona direcció. És el mig pam cap a la comunitat fraterna.

Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som .

La és la dels afores del paradís impossible.

Al paradís impossible hi havia tota mena d’animals, llevat de vaques.

NO PAS EL PARADÍS SINÓ LA GÈNESI

El paradís terrenal és la imatge plàstica que correspon als conceptes de «plenitud» i de «perfecció». Però voler entendre l’humà en termes de plenitud du a un carreró sense sortida. La humana, la humana, no es defineix a partir de cap pèrdua ni de cap distanciament de la plenitud paradisíaca, àuria o natural.

Tanmateix, als afores, als afores, no és cert que «hi ha el que hi ha i això és tot». Aquesta sentència lapidària no descriu adequadament la contrada, perquè una expressió decisiva de l’humà és la generació i, especialment, la gratuïtat de la generació que es diu o . Una generositat, la dels afores, que no va mai de dalt a baix—perquè no n’hi ha uns que siguin més que els altres—, sinó, sempre, de costat a costat. Que existir sigui en part resistir, s’entén a la generació; resistim perquè la vulnerabilitat emparada és capaç de madurar i de donar i de crear. La resistència íntima és, alhora, empara i esperança en la generació. Amb branquetes de boix els vells horticultors protegien el planter acabat de trasplantar perquè pogués resistir les inclemències del temps. També nosaltres ens emparem, per resistir. I la resistència s’adreça a la creació i a la generositat. Tot i que, ben mirat, emparar els altres ja és el primeríssim gest de la generositat.

I precisament perquè la generació és allò més apropiat, les mil formes de són allò que més ens inquieta. La principal degeneració du el nom de , i la seva extensió és descomunal: abasta des dels homicidis més paorosos i les vexacions més brutals fins als capteniments encoberts de la injustícia i de la indiferència.

Pensar la condició humana demana no pas esbrinar els inicis paradisíacs, sinó adreçar-se a la , girar-se cap al més fonamental. Perquè la no necessàriament es troba a l’inici d’una sèrie: és tant al principi com al final; arreu i tostemps. La gènesi és sobretot allí on la vida personal batega i circula amb intensitat; allí on la vida se sent; allí on la vida s’il·lumina. La gènesi és aquí. Però, paradoxalment, no és fàcil apropar-s’hi. Fer-ho demana tot un programa filosòfic, un filosòfic, que podríem anomenar, literalment, camí de la . Perquè la significació elemental del mot és just aquesta: , ‘a la vora de la gènesi’, ‘cap al focus de la gènesi’. Per això es diu dels nens que són «ingenus», perquè són a prop de la gènesi com a naixença. Entengueu-ho bé: no es tracta de reivindicar una presumible mirada infantil, verge, encara no contaminada, sinó de l’afany per observar bé la base, el sòl, el fonament. La ingenuïtat reivindicada no coincideix ni amb la banalitat, ni amb la puresa angelical. Mirada filosòfica, mirada atenta i mirada ingènua esdevenen sinònims.

Per apropar-se a la gènesi hom pot guiar-se pacientment per allò que vivim i que veiem—que veiem perquè vivim—, i hom pot, també, valdre’s dels grans símbols—que precisament són «grans» perquè s’han forjat prop de la base—. Símbols destacadíssims són, per exemple, els que trobem a les tragèdies de Sòfocles o als primers capítols del Gènesi bíblic. Comentar-los és un exercici d’ingenuïtat. Com deia Paul Ricœur, el símbol fa pensar, es dóna al pensament, com si en fos la vitamina. Hi ha continuïtat entre el símbol i la descripció del paisatge humà; continuïtat entre la interpretació del símbol i la manifestació de la vida. La literatura i la poesia són les beneficiàries més notòries d’aquesta continuïtat. En aquest llibre, el pas a l’àmbit simbòlic és per parlar, sobretot, del paradís impossible, on, per exemple, pot ser enormement suggeridor referir-se a la mirada perduda d’Adam i al posat tediós d’Eva, que, després d’haver fet l’amor i d’haver menjat la fruita de granat intensíssim, sentien el desassossec de preveure que el demà seria igual que l’ahir.

No només no hi ha hagut mai paradisos terrenals ni n’hi haurà, sinó que la imaginació que treballa en aquesta direcció acaba estavellant-se i dóna peu al contrari del que pretenia. Es proposava descriure la plenitud, però descriu l’inhabitable. Ni la perfecció ni la plenitud són d’aquest món. Per això no hi ha ni edats d’or inicials ni utopies que es realitzin al final de la història; ni paradisos perduts ni avingudes de ciutats felices. En el millor dels casos, només són recursos i mediacions teòriques. L’atenció s’ha de centrar als afores, als nostres afores, i a l’afecció infinita que s’hi dóna, i esmerçar tot l’alè pel desplaçament de només mig pam cap a la comunitat fraterna que viu.

LA LLUM DELS AFORES

El món no és una caverna, tot i que hi ha cavernes fosques al món. La millor llum del món—la millor llum dels afores—és claredat i penombra. Ens avenim amb l’una i amb l’altra, i les festegem.

Ni el món és una caverna ni nosaltres els seus presoners. Justament per això cal anar amb compte amb els esquemes ascensionals que descriuen els afores com si fossin un receptacle tancat, del qual caldria trobar una via de sortida. El relat , de Beckett, n’és un exemple contemporani: s’hi explica que els homes viuen dins d’un tipus de cilindre i fracassen en els intents reiterats de fugir-ne. El gnosticisme, amb totes les seves variants, ha estat el gran difusor d’aquesta idea. Alerta, doncs, amb l’isomorfisme, sense matisos, de la llum, del coneixement i de l’ascensió.

Massa llum enlluerna, no ens convé. Claredat, sí; focus de llum blanca, no. La llum excessiva ho xucla tot, igual que la foscor. Hi ha ben poca diferència entre el blanc i el negre. Tant el domini de l’un com el de l’altre són inhòspits: fugim de la foscor compacta igual que de la intensitat del llamp. La nostra capacitat de veure i de viure demana una claredat similar a la de la de mitja tarda o una penombra com la del ranvespre. Saludem la claredat de l’, així com la llum tèbia que acarona la superfície del món. Des de l’esquema ascensional s’ha imaginat el cel com una deu de llum blanca. Però si hi ha un cel nou, deurà tenir una llum semblant a la dels nostres dies. Naturalment, no només llum per als ulls. Hi ha una claredat dels sons, i molt en particular de les paraules. Per això trobem paraules , fins i tot ; paraules que il·lustren, que orienten i, admirablement, paraules que ensenyen; paraules que, justament perquè són , disten tant de la remor apagada com del tro.

Quan la llum intermèdia es converteix en escalfor, apareixen els mots , , que són justament els que millor revelen l’essència del llenguatge com a empara. Tal vegada a l’hora d’entendre la nostra situació ens hàgim decantat un pèl massa pel protagonisme de la visió. Als afores, hem d’aconseguir que la mirada, i fins i tot l’oïda, es deixin acomboiar pel tacte, les modalitats del qual es basten amb la penombra.

El món no és una caverna. Hi ha cavernes al món: isolament, foscor, misèria…, i en totes s’hi enyora la claror i la calidesa. La claror dels afores explica el desconsol provocat per les tenebres, que també són als afores. L’amabilitat i la gràcia rauen en la llum intermèdia, amb la qual hi ha coses que es veuen millor, de la mateixa manera que hi ha coses que cal dir en veu baixa a cau d’orella—sense cap necessitat d’envejar res als discursos pronunciats amb potents altaveus—. Als afores, doncs, vivim de claredat, de penombra i de xiuxiueig; de xiuxiueig de paraules càlides que vibren cordialment. Si mai algú ha fet moure una muntanya, de ben segur que no deu haver estat amb crits, sinó amb el verb més nu i més sentit.

L’AFECCIÓ ALS AFORES

«Les últimes coses»: un campanar, un cementiri. Últimes coses que poden ser—que són—eventualment...