Fabregat Sóc l'Iris

1. Auflage 2010
ISBN: 978-84-9779-921-8
Verlag: Pagès Editors
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 171, 118 Seiten

Reihe: Lo Marraco

Sóc l'Iris, tot convocant l'iris dels lectors, és una novel*la ambentada en una població d'estiueig de la Costa Daurada, amb la descoberta de l'amor, la presència de la immigració, i d'un sobre misteriós que porta problemes als quatre personatges principals: Iris, la noia adolescent que cerca l'amor; Tomàs, el carter i Fàtima i Mauro, procedents de Gàmbia.

Autoren/Hrsg.

Fabregat, Rosa

Leseproben

Segona carta

Ahir a la tarda quan vaig arribar a la plaça del brollador hi havia gairebé la mateixa clientela de sempre. Els pardals, bevent i espargint-se en la fina capa d’aigua que humiteja la pedra del brocal; els infants, que van i vénen i s’acosten perillosament a l’aigua; i els passejants: parelles joves amb les criatures, les de mitjana edat, i les més grans. Especialment els estrangers. M’agrada veure els seus rostres: les faccions nòrdiques, les mediterrànies, les orientals... Cada any se’n veuen més. Els de trets africans són molt diversos. Predominen els joves, que solen ser venedors ambulants.

Ahir em va passar un fet curiós que no sé com resoldre’l. Te l’explico. Estava asseguda en un banc contemplant la gent que travessava la plaça, i també m’entretenia amb els pardals que baixaven de les moreres a la recerca de la frescor de l’aigua del brollador i va davallar, sobtadament, un petit ocell esporuguit. No era cadernera, ni pardal, ni oriol, ni mallerenga, ni tampoc pit-roig, amb tots els colors de l’arc de sant Martí en el plomatge (oh, si tingués aquí, al pis de la platja, el pòster d’ocells que penja a la paret de la meva cambra, a casa! Els hauria mirat un per un i l’hauria identificat). Devia ser un ocell exòtic. El bec minúscul, de color vermell encès. Les potetes, també, i un pitet del mateix color. Era preciós, delicadíssim. Es devia haver escapat d’alguna gàbia.

Em vaig acostar al brollador per observar-lo més a prop. I el mateix van fer algunes de les persones que, com a mi, ens havien atret els seus colors i la seva vivacitat, però ell s’enlairà rabent refugiant-se entre les branques frondoses de les moreres. Baixà diverses vegades a beure i xipollejar amb l’aigua enllotada al brocal... Un nen va voler encalçar-lo amb la mà, però ell volà com un coet cap a les branques. Llavors es va acostar un africà —diria— i es va asseure en un lloc no humitejat per l’aigua. Se’l veia nerviós guaitant tots els ocupants dels bancs.

La petita au baixà un altre cop sobre la pedra humida. Em vaig aixecar de nou per a tornar-la a contemplar a una distància prudent.

Estava absorta mirant la bellesa cridanera d’aquell cos minúscul quan em vaig adonar que l’africà s’acostava a la meva bossa. Tenia l’espant dibuixat al rostre i em mirava fixament. Vaig pensar, com un llampec, que me la volia furtar, però ell em va dir: “Em podria ajudar?” I jo li vaig respondre: “Com?” I ell va afegir ràpid: “Guardi’m això fins demà. Vindré a recollir-ho aquí mateix, a aquesta hora.” I em seguia mirant suplicant quan jo obria la tanca de la bossa, ell hi introduïa un sobre i marxava a gambades. Vaig veure com dos individus l’abordaven.

Em vaig quedar de pedra picada, amb la bossa encara oberta al meu costat. L’ocell exòtic, motiu del meu desplaçament del pedrís, ja ni el recordava. Vaig tornar a seure al lloc que havia abandonat i vaig donar una ullada als meus veïns de banc i als ocupants dels altres seients que envolten el brollador. Vaig suposar que no s’havien adonat de res perquè ningú no em mirava. Només la companya del costat —una dona de mitjana edat— va comentar que l’ocellet rar s’havia amagat de nou entre les fulles.

L’acció de l’africà havia estat tan ràpida i imprevisible, tot fent veure que també mirava l’ocellet de bec vermell, que tothom segurament havia suposat que s’havia deturat només encuriosit pel petit animaló.

Vaig mirar dissimuladament dintre de la bossa i vaig veure el sobre. “Ai, deu ser droga”, vaig pensar. “I jo què faig, ara?”, em deia tot palpant l’embalum. Era gruixut. I vaig sentir angúnia. Una angúnia que ja no m’ha deixat més.

A la padrina no li he gosat dir res, que ja en té prou amb les crosses. Va tenir una mala caiguda al carrer, ella que sempre va tan lleugera, pocs dies després de començar l’estiueig. Però la culpa no és d’ella. Van canviar les velles rajoles de l’ampla vorera del passeig de Miramar i en van posar unes de noves, modernes, diuen, però la unió cimentada de les unes amb les altres deixa un rectangle vuit entre elles on hi ensopeguen molts vianants, especialment les dones joves que van amb talons alts i sola fina, els infants quan fan tentines i les persones grans. Encara no feia una setmana que havíem arribat quan la padrina va caure. Vaig cridar un taxi i la vaig portar a l’hospital. I ara la pobra passa tot el dia com pot.

A ella li agraden molt les plantes, i a mi també. En tenim la terrassa plena, i també d’interiors. M’agraden molt les esparregueres. Tenen unes flors minúscules que semblen estrelles, com de nacre. En tinc molta cura de totes les nostres torretes, com les anomenen aquí. L’àvia en diu testos. Ella es distreu contemplant-los. Els rego sovint perquè no vull que tinguin set. Les plantes donen alegria.

Vull estudiar biologia. També em tempta la cosmologia que, com deus saber, és la ciència que estudia l’estructura, l’origen i l’evolució de l’univers. Aquest estiu decidiré per quina disciplina em decanto. En mencionar que les flors de l’esparreguera semblen estrelles menudes que han baixat a la terra, he recordat que l’univers està fet del que se’n diu “matèria ordinària”, que és la que es pot veure i tocar, però al costat d’aquesta substància primigènia tangible del cosmos, que són les estrelles i galàxies, que poden detectar els telescopis, també s’especula que n’hi ha una altra anomenada “matèria obscura”, que és invisible, és a dir, que no la podem detectar amb els nostres instruments, però sabem que existeix i, paradoxalment, és la que determina l’evolució i la condició de l’univers perquè se suposa que ocupa el 95% de la matèria del cosmos, enfront de només el 5% que n’ocupa la “matèria ordinària” entre la qual ens comptem els humans, la terra, els planetes, els cometes... És a dir, que el que no és visible, que el que no es veu, que el que no podem veure, però ho deduïm, és el que ocupa el 95% de l’univers. Hem d’aprendre a ser humils, si pensem que els humans som una infinitèsima part del 5% visible del cosmos. M’agrada reflexionar sobre aquestes coses de la ciència. Te les transmeto perquè a mi m’apassionen.

Avui no sona música a baix, al bar restaurant. Se sent bordar un gos, i també les veus dels veïns de bloc tot fent la sobretaula a la terrassa. No se sent pas què diuen, només un agradable xiuxiueig de les veus. Però no et vull parlar del meu entorn habitual de la migdiada, en el quartet que dóna al carrer del darrere, sinó del sobre que ahir aquell jove va amagar dintre de la meva bossa.

Després de palpar aquella mena de carta gruixuda i adonar-me que el tacte no era de pólvores, vaig romandre una estona llarga al banc per si de cas l’africà tornava. Pensava, i ho dubtava ensems, que potser es podria desempallegar d’aquells dos homes i vindria. Però no va ser així. I aquell neguit no em deixava, barrejat amb un sentiment d’angoixa i d’inseguretat. Totes les pors trucaven a la meva porta. Quieta, asseguda. Com una estàtua.

Al cap d’una bona estona, després de reflexionar què era el que havia de fer, em vaig aixecar i vaig tornar a casa. “I si em segueix algú?”, pensava, però no veia ningú sospitós i tot era com cada dia, amb l’única diferència que havia decidit enviar-te la meva carta i, ves per on, semblava com si aquest fet comencés a remoure la meva vida, tan avorrida aquest estiu.

Tornava a obrir la bossa dissimuladament i palpava el sobre sospitós, sense deixar de caminar. Ni em vaig fixar quina mena d’escultura de sorra havien modelat aquella parella de , ran del petit mur de separació del passeig i la platja. Cada dia oferien al públic una forma escultòrica diferent, amb la súplica d’una almoina, dins d’una capseta posada discretament a la vora de l’obra que acabaven d’esculpir.

Estava obsedida per la carta que t’havia escrit, i encara més —perdona!— per l’afer del negre i el sobre misteriós. Quan arribaria a casa intentaria esbrinar la naturalesa del seu contingut. No passa pas cada dia que, a algú, un desconegut li tiri un paquet a la bossa, amb el prec angoixós que li guardi.

Em podia complicar molt la vida aquest fet inusual. Caminava d’esma i ni tan sols no m’adonava de l’espectacle impressionant de les persones de diverses ètnies que es passegen per les viles costaneres durant l’estiu. Em fascina veure els seus rostres tan diferents. És un joc divertit la intenció d’endevinar d’on vénen, de quin país d’origen són. Quan sortíem cada tarda amb la padrina (ara, amb les crosses, no en té ganes) el fèiem aquest joc. Si es tractava de nòrdics, era la seva parla la que ens orientava.

A la platja, amb l’aglomeració de cossos, no es destrien fàcilment les diferents fisonomies, a excepció dels negres, però aquests, precisament, solen anar vestits, perquè la majoria són venedors ambulants (ja t’ho havia dit abans). En canvi, al capvespre, quan la gent surt a prendre la fresca, és quan l’espectacle de la diversitat es fa més evident.

Encara desconec de quin país deus ser tu, el receptor d’aquests missatges, ni tampoc quin és el color de la teva pell, ni el dels teus ulls, ni quina és la teva parla, però deixa’m creure que m’entens.

Doncs bé, com et deia, vaig tornar a casa amb la idea fixa d’esbrinar el contingut del sobre. Quan vaig tancar la porta del pis darrere meu, després de saludar l’àvia i de dir-li que m’anava a canviar de roba, vaig entrar a la meva cambra, vaig obrir la bossa i vaig agafar el sobre blanc tancat. No el vaig obrir, tot i...