E-Book, Catalan, Band 1, 288 Seiten
Reihe: Parany
Florensa La innocència dels mosquits
1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-129803-7-0
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
E-Book, Catalan, Band 1, 288 Seiten
Reihe: Parany
ISBN: 978-84-129803-7-0
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
Guionista de formació, creatiu de vocació i escriptor de passió. El seu estil eclèctic i divers el porta a ser un enamorat de l'entreteniment. Ha treballat a programes com Joc de cartes, Fricandó matiner o APM?, que també ha dirigit. Ha creat fenòmens virals, obres de teatre, pòdcasts, campanyes publicitàries i tota mena de formats televisius i digitals. Actualment, fa feina com a creatiu i escriu sempre que pot. Ha publicat tres novel·les: Kentucky (Brau Edicions, 2017), L'últim esmolet (Editorial Gregal, 2019) i Lladrucs a les estrelles (Llibres del Delicte, 2022), obra guanyadora del III Premi Vilassar de Noir de novel·la negra en català.
Weitere Infos & Material
El sofriment de les persones
La Sara Cocuyo sempre havia pensat que el dolor més atroç que podia experimentar una dona era el del part, però quan ha començat a transformar-se en un mosquit s’ha adonat de com d’equivocada estava.
* * *
La Sara es desperta de matinada, sobresaltada, a la cel·la minúscula, grisa i xafogosa de la presó d’alta seguretat on està engarjolada des de fa tres dies. Alguna cosa ha interromput el seu son. Un malson sobre mosquits, potser. Tal vegada un mal averany. O la lassitud que l’esgarrapa per dins i malda per esbudellar-la. Se sent traumatitzada. Perduda com un firmament sense estrelles. Ofegada per un desconsol que la perfora en un pou de negror que li engoleix els sentiments, les emocions, l’essència, el valor, el coratge, la passió per viure, per defensar-se, per ser; tota ella xuclada, absorbida, assecada com una nou podrida.
A l’exterior de la presó de Guaranaquí, els vents alisis que acostumen a pentinar l’illa s’han convertit en el primer huracà de la temporada, i un udol eixordador s’escola entre els barrots de la cel·la en un lament premonitori i esgarrifós que la fa estremir. Però no és l’huracà el culpable de la interrupció del seu son. Ni ho són els mals presagis. Ni l’aflicció del seu esperit.
Són els pits!
Turgents, plens de llet com dos bots a punt de rebentar, la tibantor extrema de la pell fa que brillin. Les arèoles de color de cafè torrat encerclen uns mugrons palpitants i inflats com polzes. El mal és lacerant, gèlid, metàl·lic, punyent, una agulla roent que li penetra la punta dels mugrons i li travessa tot el cos. Un sol moviment, un sol copet, per molt lleu o suau que sigui, i els pits li bullen en una ardor que s’estén fins al pubis. La Sara ha aguantat els dos primers dies de l’engarjolament convençuda que la cremor desapareixeria. Però veient que, en lloc d’apaivagar-se, la coïssor es converteix en un suplici inaguantable, decideix buidar-se els pits.
S’incorpora. Els pits dansen. Un dolor de mil bocins de vidre xarbotant dins seu. Es treu la granota taronja i es lliga les mànigues a la cintura. Allibera els pits. Altre cop dolor. Ardent. Com si els tingués lligats amb filferro d’arç rovellat. Tenen una pinta horrible. Una xarxa de venes blavoses es ramifica cap al coll, com afluents d’un riu sobre la terra fangosa de la seva pell bruna. S’agenolla davant la tassa del vàter i dreça l’esquena. Ajudant-se de les dues mans, prement la mandíbula per tolerar el dolor, alça el pit esquerre per sobre la tassa i apunta dins del vàter. El comença a estrènyer, munyint-lo amb un massatge suau que li fa saltar les llàgrimes. No en cau cap gota. Prem amb més força. Bloqueja una nàusea. Un filament de saliva li regalima per la barbeta. Res. Ni rastre de la llet. Exasperada, la Sara escanya el pit amb odi. El mugró s’envermelleix. El mal és electritzant, com si li tallessin la pell amb bisturís. La Sara serra les dents i comprimeix el pit amb tanta intensitat que la pell es torna blanca. Per fi, de la punta del mugró en comença a sortir una secreció coagulada i groguenca. Però no és llet. És pus.
Sent calfreds febrils i un dolor a l’estómac que l’obliga a deixar anar el pit, masegat i de color porpra, per agafar-se a la tassa. Vomita bilis. Plora, sua i el cos li tremola. Fils de bavalles li regalimen pel coll mentre sanglota. Sense vestir-se, s’arrossega i s’enfila al llit com pot. S’arrauleix amb els genolls tocant-li el melic i perd el coneixement.
Tres dies després, l’huracà amaina.
* * *
La porta de la cel·la s’obre amb un grinyol, i la Sara desenganxa les parpelles seques i entreobre els ulls. Llum. Molta llum. Massa llum. Li fa mal el cap i nota el regust amarg de la bilis a la boca. «Ha arribat l’hora», diu el guàrdia. Un raig de sol generós entra per la finestra. La Sara s’incorpora amb dificultat i s’adona que encara té els pits a l’aire. Quan es belluguen, el foc reneix. Sent la templa bategar i un dolor punxant al pont del nas. El guàrdia es fixa en els seus pits espantosos. Ho fa sense lascívia, més aviat amb gravetat.
—T’ho miraran a la revisió —li assegura.
La Sara no té esma per respondre. Es deslliga la granota de la cintura, hi posa els braços i es corda la cremallera. S’aixeca, el cap li roda i es balanceja, però aconsegueix mantenir l’equilibri. Arrossega els peus fent dues passes que són petites travessies pel desert i es planta davant del guàrdia. Aixeca els punys i el guàrdia introdueix les manilles als seus canells prims i desnodrits. Quan torna a alçar el cap, les seves mirades es creuen. La del guàrdia conté una indiferència rutinària. La de la Sara, buidor.
* * *
Blanc. Tot és blanc. Les parets, blanques; l’instrumental mèdic, blanc; les bates, blanques; el mobiliari, blanc; la llum, blanca. Els únics colors que trenquen amb aquella blancor insultant són el taronja de la granota feta un manyoc a terra i els cabells pèl-rojos de la doctora. La Sara està estirada al llit, nua.
—Has fet mastitis —diu la doctora mentre s’apropa al llit fent copets a una xeringa per expulsar l’aire.
És una dona de mitjana edat, esprimatxada, caucàsica, sense accent. No és de Bojiba. La Sara es fixa en el logotip de Tick Corp. que duu brodat a la bata.
—Això passa quan no es buida la llet dels pits i, per tant, el circuit queda estancat i la llet es coagula —li explica.
«Me l’hauria d’haver buidat ma filla, però ja no la veuré mai més», pensa, però s’ho empassa, notant la ràbia rascar-li l’esòfag i la consternació bullint-li als budells. Des que la van arrestar, que va decidir no replicar, no lluitar. Té gana, fred i son, i està tan trista que no té esma de fer res més que no sigui obeir per aniquilar el poc temps que li queda de la manera més ràpida possible.
—T’hi posaré anestèsia i et buidaré la llet. Notaràs una fiblada.
La doctora li punxa el pit i l’agulla perfora la pell i reactiva aquell dolor agut i espantós. La doctora hi buida la meitat del contingut de la xeringa. La Sara es mareja i bloqueja una nova glopada de bilis. La doctora treu l’agulla, punxa l’altre pit i acaba d’abocar la resta de l’anestèsia. La Sara nota un pessigolleig agradable als pits. Mentre espera un parell de minuts que l’anestèsia faci efecte, la doctora s’asseu en un escriptori i repassa radiografies.
—No tens pròtesis, ni claus, ni bypass. Millor. Si no, hauríem d’extirpar-t’ho.
La doctora anota les comprovacions en una fitxa. A continuació, obre un dossier amb el nom i cognom de la Sara i passa pàgines, revisant informes i anàlisis.
—La resta està tot perfecte. De l’anàlisi que et vam fer abans-d’ahir només ha sortit una mica d’anèmia. Però és habitual els primers dies del postpart. Es perd molta sang. —La diligència de la doctora fa feredat. Se li’n fot dur a terme una revisió a una dona que l’han separat de la seva filla nounada. Com els funcionaris de la presó, la doctora no fa teatre, només fa la seva feina. I la fa bé.
La doctora s’aixeca i s’apropa a la Sara mentre treu un bastonet de fusta de la butxaca de la bata.
—Digues «aaaaa». —La Sara obre la boca i fa «aaaaa». La doctora li col·loca el bastonet sobre la llengua blanquinosa i amb una llanterna petita li revisa les dents—. Cap empastament ni cap funda. Fantàstic.
Torna a l’escriptori, llença el bastonet en una paperera blanca i fa una anotació més. En acabar, es dirigeix als peus del llit, on acciona una palanca i aixeca dos reposacames. La doctora es posa uns guants de làtex.
—Col·loca les cames aquí, si us plau.
La Sara obeeix i s’eixarranca, s’esforça a abstraure’s d’aquell moment tan fred i tens. La doctora li introdueix els dits a la vagina i els pensaments de la Sara s’escapcen com llenya estellada per una destral.
—Ja ho veig… Ahà… molt bé.
La Sara s’estremeix en notar els dits de la doctora estirant la pell lateral dels llavis inferiors. Els segons es fan eterns.
—No tens cap cicatriu d’episiotomia. On vas parir?
—A casa —respon la Sara intentant eliminar els fragments bonics de memòria que ara són tortura. Pensa en en Robert, en les seves mans càlides ajudant-la a parir, en l’intercanvi dolç de mirades còmplices, en l’amor, en tot allò que es desintegrarà d’aquí a poques hores.
—Anem a veure si podem treure la llet. —La doctora es treu els guants de làtex i els llença a les escombraries. A continuació li toca els pits amb el bolígraf. La Sara s’espanta, però descobreix que ja no li fan mal—. I doncs? —La Sara fa que no amb el cap—. Bé. Ara necessito que t’asseguis a la vora del llit.
Mentre la Sara ho fa, la doctora va a buscar un tirallet electrònic d’un dels armaris. El col·loca sobre el llit. La Sara es fixa que a la carcassa de l’aparell també hi ha el logotip de Tick Corp. La doctora l’endolla a una presa de corrent de la paret.
—Em permets? —Li demana assenyalant el pit.
La Sara assenteix i la doctora li agafa el pit i li fa un massatge al mugró, pessigant-lo amb destresa i molta cura. De la punta en surt la secreció coagulada que ha aconseguit extreure la Sara amb esforç i patiment a la cel·la. La doctora ho neteja amb un cotonet. Fa el mateix amb l’altre...
