Fosse Matí i tarda

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-10200-26-5
Verlag: Nórdica Libros
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 104 Seiten

Reihe: NøRDICALLIBRES

PREMI NOBEL DE LITERATURA 2023 Neix un nen que es dirà Johannes. Mor un home gran anomenat Johannes. Entre aquests dos punts, Jon Fosse ens ofereix els detalls de tota una vida, narrats amb gran bellesa. Començant amb els pensaments del pare d'en Johannes quan la seva dona es posa de part, i acabant amb els propis pensaments d'en Johannes quan s'embarca en un dia de la seva vida en què tot és exactament igual, però totalment diferent, Matí i tarda és una obra sobre el delicat somni de les nostres vides. Els moments al llarg de la novel·la són senzills i quotidians, però la prosa rítmica de Fosse guia hàbilment els lectors a través del passat i el present.

Jon Fosse (Haugesund, 1959) Considerado uno de los autores más importantes de nuestro tiempo. Su obra ha sido traducida a cuarenta idiomas y sus piezas teatrales han sido representadas en unas mil producciones diferentes a lo largo del mundo. Ha recibido incontables premios internacionales y noruegos. Debutó como escritor en 1983 con la novela Raudt, svart (Rojo, negro) y desde entonces ha escrito más de cincuenta obras entre teatro, novela, poesía y ensayo. En 2007, fue nombrado caballero de la Ordre national du Mérite de Francia y ostenta el puesto 83 en la lista de genios vivos de The Daily Telegraph.

Autoren/Hrsg.

Fosse, Jon

Weitere Mitwirkende

Salvany, Meritxell

Leseproben

I

Més aigua calenta, Olai, diu l’Anna, la vella llevadora

Au va, no et quedis allà palplantat a la porta de la cuina, diu

Ja vinc, diu l’Olai

i quan corre cap al fogó i es posa a omplir un gibrell amb aigua fumejant, nota una escalfor i una gelor que se li escampen per la pell, que se li dreça, i una alegria que se li fica ben endins i que l’omple fins que li surt pels ulls transformada en llàgrimes, vol aigua?, doncs aigua, pensa l’Olai, i continua omplint el gibrell amb aigua ben calenta, fins que sent que ella, la vella llevadora, li diu que ja està bé així, que n’hi hauria d’haver prou, diu, que segur que sí, vaja, i l’Olai aixeca el cap i veu com ella li agafa el gibrell

Ja el porto jo, diu l’Anna

i llavors se sent un xiscle contingut provinent del dormitori, i l’Olai es mira l’Anna als ulls i sacseja el cap, i oi que quan se la mira somriu una mica, també?

Ara, paciència, diu ella

Si és un nen, es dirà Johannes, diu l’Olai

Això ja ho veurem, diu ella

Johannes, i tant, diu l’Olai

Com el meu pare, afegeix

No sembla que hagi d’anar malament, aquest nom, no, diu la vella llevadora

i llavors, un altre xiscle, ara més fort, més obert

Paciència, Olai, diu l’Anna, la vella llevadora

Paciència, diu

Em sents, Olai?

Paciència, torna a dir

Tu que ets pescador, deus saber que en una barca no hi ha lloc per a les dones, oi?, diu després

Sí, ja ho sé, diu l’Olai

Però amb els homes passa el mateix, ja m’entens, diu la vella llevadora

I tant, hi ha desgràcies, també, diu l’Olai

Això mateix, desgràcies, diu ella

i l’Olai la veu anar cap al dormitori traginant el gibrell ple d’aigua calenta amb els braços davant, ben estirats, i quan és a tocar de la porta, s’atura i es gira cap a ell

Ai, va, no et quedis aquí com un estaquirot, diu llavors ella, la vella llevadora

i l’Olai té una esgarrifança, i si passa una desgràcia?, pensa, i si és ell, que porta desgràcia sense voler-ho?, i si la perd?, no ho voldria per res del món, però, i si perd la seva estimadíssima i adorada Marta, la seva esposa? no passarà, oi? és clar que no, no passarà, no

Va, Olai, queda’t a la cuina, ajusta la porta i seu a la teva cadira, li diu l’Anna

i l’Olai s’asseu en una punta de la taula, clava els colzes a la fusta i s’aguanta el cap entre les mans, i sort que ha dut la Magda a casa del seu germà, pensa, sort que, quan ha sortit amb la barca a buscar la vella llevadora, abans s’ha aturat a casa del germà per deixar-hi la Magda sense saber del cert si feia bé, que la Madga ja és gairebé una doneta, que mira que passen de pressa, els anys, però la Marta, quan ha vist que s’acostava el moment del part, li ha demanat que ho fes, que abans de recollir l’Anna, s’endugués la Magda i la deixés allà, amb el germà, mentre ella paria, que encara era massa joveneta, la Magda, per saber què li esperava de gran, havia dit, i ell li havia fet cas, és clar, però ara hauria donat el que fos per tenir la filla, la Magda, allà amb ell, que és una nena intel·ligent i assenyada com n’hi ha poques, ella, i de bona pasta, a més, un tros de pa de filla, té, pensa l’Olai, i, ja ho veus, semblava que nostre Senyor ja no els hagués de beneir amb més fills, que passaven els anys i la Marta no es tornava a quedar embarassada, i, amb el temps, tots dos s’hi havien resignat, es veu que ha de ser així, deien, i que les coses són com són, deien, i agraïen a nostre Senyor que els hagués donat la Magda, si més no, i és que la vida sense ella hauria estat més aviat trista, a l’Illot on havien anat a viure, i les cases se les havia fet ell, amb l’ajuda dels germans i els veïns, és clar, però la feina grossa l’havia fet ell, sobretot, i quan ell i la Marta s’havien promès, ell ja s’havia comprat l’Illot a molt bon preu i ja havia pensat en tot, havia pensat bé on l’aixecaria, la casa principal, en un lloc a recer de les ventades i del temps inclement, i en el cobert per guardar-hi la barca i en el moll, també, no fos cas que després algú hi tingués res a dir, i el primer que havia fet havia estat el moll, en una cala tranquil·la, ben a recer de les ventades i els temporals que assotaven la cara oest de l’Illot, i després havia aixecat la casa, que potser no era ni gaire gran ni gaire maca, però que estava prou bé, i ara, ja ho veus, la Marta era allà al dormitori a punt de parir-li un fill, i és que d’allò n’estava gairebé segur del tot, un petit Johannes, els naixeria, pensava l’Olai, allà assegut a la seva cadira al final de la taula amb el cap entre les mans, i tant de bo que vagi tot bé, tant de bo, i que la Marta dugui al món el petit Johannes sa i estalvi i que no se li quedi atrapat al ventre, i que ella i el menut sobrevisquin i que a la Marta no li passi el que li va passar a la mare d’ell aquell dia fatídic, pensa l’Olai, que ell i la Marta sempre han estat d’allò més bé, junts, tots dos ben enamorats des del primer dia, pensa, i ara, però?, i si la perdés?, podia ser que Déu li volgués tant de mal?, i és clar que no, però, d’altra banda, ell no ha dubtat mai que, en aquest món, a part del bon Déu, també hi mana Satanàs, i tant, i si no, segur que hi deu haver un altre déu més vil, o potser fins i tot el mateix Maligne, que mana bastant, bastant però no del tot, és clar, ja que el bon Déu sempre hi és, també, pensa l’Olai, que encara seu a la seva cadira en una punta de la taula de la cuina amb el cap entre les mans, no del tot, no, perquè, fins ara, l’Olai l’ha sentit sempre a la vora, el bon Déu, i li havien anat tan bé les coses i se les havia estimat tant, la Marta i la Magda, la seva filla, que no hauria gosat mai queixar-se, és clar que no, i és que, mentre tinguessin la Magda, no tenien cap dret a queixar-se de res, sinó que, ben al contrari, tots dos trobaven que havien d’agrair al bon Déu que els hagués concedit aquella nena, i, ves per on, un dia a la Marta li va començar a créixer la panxa altre cop i van intuir que nostre Senyor aviat els beneiria amb una altra criatura, i, quan poc després van veure que la cosa anava de debò, li van agrair també aquell altre infant que aviat arribaria i que probablement seria un nen, un petit Johannes, i és que d’això l’Olai n’estava força segur, i ara el menut estava a punt de néixer i aquells eren el dia i el moment, però, així i tot, la cosa s’allargava, massa i tot, s’allargava, pensava l’Olai, allà assegut a la seva punta de la taula amb el cap entre les mans, però segur que naixeria i que aquell fill que la Marta estava a punt de parir seria un mascle, i tant que sí, però el que ja no era tan segur era que la criatureta arribés amb vida en aquell món de dolors i crueltats, i ara el que estava en joc era ni més ni menys que allò, pensava l’Olai, però, si naixia amb vida, del que ningú no dubtava era de com es diria el menut, i és que ja feia molt de temps que ell havia dit a la Marta que l’infant que duia al ventre es diria Johannes, com el seu pare, i ella no només no s’hi havia oposat, sinó que havia trobat bé que la criatura es digués Johannes com el pare d’ell, recorda l’Olai, i ara què passa?, per què hi ha tant de silenci, al dormitori?, que potser alguna cosa no va bé? però no semblava que res anés malament, quan la vella llevadora, l’Anna, havia tornat a la cuina a buscar més aigua calenta, i tant que no, l’Olai se l’havia mirat i no havia advertit res en ella que fes pensar que s’hagués de preocupar, i de sobte se sent alleujat, gairebé feliç, i ja ho veus, pensa, sembla mentida com canvien les coses, ben aviat una criatureta, el petit Johannes, veurà la llum d’aquest món després de formar-se sa i fort a les entranyes fosques i càlides de la Marta, on ha passat de no ser res de res a ser una personeta, un infant diminut a qui, mentre es gronxava al ventre d’ella, li han sortit els dits de les mans, els dels peus, i una carona amb dos ulls i un caparró amb un cervell, i potser ja té cabells i tot, també, i ara, mentre la Marta, la seva mare, xiscla i pateix al dormitori, ell sortirà a la fredor d’aquest món per estar-s’hi sol, escindit d’ella, la mare, i dels altres, sempre ben sol, i, quan li arribi l’hora i s’acabi tot, es descompondrà i tornarà al no-res d’on ha vingut, del no-res al no-res, doncs, i és que és aquest, el cicle de la vida, per als éssers humans, els ocells, els peixos i tots els altres animals, i per a les cases, les eines i tot el que hi ha a la terra, ni més ni menys, pensa l’Olai, i, malgrat tot, hi ha molt més que això, pensa tot seguit, i és que encara que hi pensem així, com en un viatge del no-res al no-res, tampoc no és ben bé així, és molt més que això, però molt més què? què més hi ha? el cel blau? els arbres que fan fulla? la Paraula, que, tal com diuen les Escriptures, existia al principi, i que ens confereix la gràcia de comprendre les coses? què és, això altre, aquest molt més? ho sap algú? és clar que no, i, així i tot, segur que hi ha un Esperit de Déu, un Esperit de Déu que sempre és a tot arreu i que fa de cada cosa alguna...