Gilibets Les feres

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19059-36-9
Verlag: La Segona Perifèria
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 25, 152 Seiten

Reihe: Novel·la

Sant Gonera és un poble perdut en algun punt, posem per cas, del deep Solsonès. Un matí de Nadal es desperta amb la visió del rector brandant la relíquia del sant Prepuci, nu, cridant i rient a cor què vols. Amb el fred que carda. Després el rector s'esfuma, engolit pel bosc frondós. Ves que no s'hagi convertit en una fera, com tothom que per una raó o altra vol desaparèixer del poble. Així comença «Les feres», escrita en estat de gràcia, en què el protagonista és el poble i els seus peculiaríssims vilatans. I el bosc i el sotabosc, i les feres que l'habiten. Empeltada d'un humor descordat, atàvic i popular, Uriol Gilibets reescriu la tradició per fer-se-la seva. El seu univers agermana Raimon Casellas amb Amanece que no es poco de José Luis Cuerda; l'escatologia catalana amb l'absurd dels Monty Python; el seny amb la rauxa. Tot plegat per descobrir-nos la grandesa i les misèries d'un poble que podria ser el nostre. Aviat és dit. Poca broma. No res.

Uriol Gilibets Barbens (Solsona, 1991) ha escrit contes infantils per a la col·lecció «Els Petits Tigres» de Tigre de Paper, però també ha escrit contes per a La Directa o la revista Branca. Participa en molts guions del Super3 (El Betapodcast, Conde&Fonde, Efecte Wow...), però també n'escriu per el programa El Foraster. Havia fet preguntes al programa Atrapa'm si pots, però no li sortien gaire bé. Va crear, escriure i dirigir Una història de la Literatura de TV3, programa de culte que ningú va entendre i que va fer emprenyar la intel·liguèntsia del país. Dirigeix el podcast Llegir. Les feres és la seva primera novel·la, i ha estat nominada al Premi Òmnium a la Millor Novel·la 2024.

Autoren/Hrsg.

Gilibets, Uriol

Leseproben

Sotabosc

—Fa fred, eh!

—Què vols que faci? És febrer!

Les converses es liquidaven de pressa: si hi havia calés se’n podia parlar; si no, era perdre el temps. El fet que a Sant Gonera no hi passés res i que el naixement d’un poltre borni fos la notícia més important d’un hivern també ajudava.

Però a mitjan febrer el poble encara estava trasbalsat pels fets del dia de Nadal: veure totalment nu mossèn Antoni gemegant com un cadell de mico pel mig del poble mentre trastejava el Sant Prepuci era una cosa que ningú no havia paït del tot. I era normal que fos així: el trencament amb la monotonia i amb l’anar tirant tan goneriu era prou destacable perquè la vida prengués un matís nou i interessant. Després de l’esperpent, bona part del poble es va cuidar de la fràgil situació del mossèn. Se li van fer cures d’aigües, cures de caldos, cures de suors... Se li van practicar totes les cures inventades i alguna que es va inventar per a l’ocasió. Totes funcionaven fins que deixaven de funcionar: un matí, mossèn Antoni podia estar catòlic com un banc de missa i a la tarda, quan li pujaven les febres i els deliris, te’l podies trobar despullat enmig del bosc cridant: «Tornaran! Tornaran!» Quinze dies va durar la paciència. El setzè, les llengües més esmolades ja van començar a escampar de tot.

—No està bé. Aquest mossèn té alguna cosa a dins que... Jo no vull dir res, però... —deixava anar la Carme Peülles a la botiga dels Datot rodejada d’altres senyores. Se’n deien de molt grosses. Grosses com genolls de gegant. Déu-n’hi-do la carretada d’injúries que corrien pel poble respecte a les actituds llicencioses, per no dir-ne directament verdulaires, que s’atribuïen al mossèn. Les tertúlies del bar n’anaven plenes, els treballadors del bosc partien arbres entre renecs i blasfèmies, els pobres mercaders que arribaven fins al poble a fer mercat marxaven amb cabassos de xerrameca per repartir a les altres viles.

Mossèn Antoni, vell com un terròs, destil·lava desconfiança per cada fil de la sotana que li penjava. I mira que tothom n’estava, d’aquell rector: se l’havien estimat molt. Però, des d’aquell dia de Nadal, la seva rialla desmesurada, el seu paladar enrajolat i la seva tendència a un hedonisme poc patidor van ser la clau perquè caigués de cul. I això no era el pitjor de tot. Una estranya afició el va acabar de clavar a la creu: amb el xargueno prement la carn als ossos, es va aficionar a caminar despullat pel bosc, abraçant arbres, cantant pasdobles i buidant ampolles. Era un boig que feia equilibris entre la por i l’alegria com si fos una vorera molt estreta. La desimboltura farandulera que havia adquirit el rector d’ençà de la seva guilladura era massa per a aquell poble de penitents que guardaven les galetes bones per a un dia que mai no acabava d’arribar. Però no era aquesta excentricitat d’artista de ciutat la gota que els feia vessar el got. Encara hi havia una cosa pitjor: tot li patinava, tot li relliscava hàbits avall. Tenia pell d’amfibi quan el ruixaven d’ofenses. Davant de les males llengües que es desplegaven, davant del mausoleu de tafaneries que construïen al seu voltant, ell continuava abraçant arbres, cantant pasdobles i buidant ampolles. Això sí que coïa fort i emprenyava la gent. Llamp de déu, si no. Tampoc eren atacs de ràbia furibunds. Ben lluny d’això, les enfadades en aquells contorns de la terra eren profundes i cap endins. Molt cap endins.

Després d’escampar-li les cent plagues, de blasfemar-lo com es blasfemen els més dolents, d’un dia per l’altre, mossèn Antoni va desaparèixer per sempre més. Ningú en va voler fer gaire cas. «Una fera més al bosc!» Així es va cloure aquella relació de tants i tants anys. No res.

Una setmana després, un nou rector havia arribat al poble entre la mirada feliç i els braços oberts de tota la població, que el va rebre com s’acullen els herois, els messies.

Vaig molt de cara a la idea i potser no hi hauria d’anar tant. M’aturo un moment perquè, amb tot això, semblaria com si anar a missa en aquell poble fos qüestió de vida o mort, com si el fet de guanyar-se el cel fos un tema de constància estoica i presència diària al temple. Ho podria semblar, però no era pas així. Tothom anava a missa, sí, però no tothom tenia les mateixes raons per ser-hi. Déu n’era una, però la corrua de motius era llarga. Cadascú hi trobava el que li faltava, cadascú ho sentia com li venia de gust. I així, amb beneiteries com aquesta, es construïa el poble; una salutació a l’entrada de l’església, mitja conversa a la sortida, el vermut a la plaça, un «ja ens veurem» i fins a la següent trobada. Tothom era molt d’anar a missa. Fins i tot hi havia gent que es cagava en Déu si no hi podia anar.

Quan a finals de gener mossèn Gentil va arribar al poble, tothom va sortir a rebre’l amb una immensa felicitat dissimulada per no semblar excessius. «Benvingut» i un copet a l’esquena. La veritat és que durant la seva primera setmana, després de comprovar que el seu comportament era purament religiós i plenament fervorós, les misses es van tornar a omplir, les sol·licituds de batejos es van multiplicar i la gent es va anar a confessar dues o tres vegades en una setmana. Fins i tot un difunt, l’únic d’aquella primera setmana, va resultar no ser-ho tant quan a última hora va alçar el cap i va confirmar que tot havia estat un error. «No és el que sembla. De veritat, no és el que sembla. Tinc el son molt dur».

Poques vegades havia passat que tothom arribés a estimar tan de cop el rector en tan poc temps. I tothom deia que no hi tenia res a veure que mossèn Gentil fos molt i molt jove i molt i molt atractiu.

—Mossèn Antoni es va endur el Sant Prepuci! No és enlloc!

Després de la missa, l’escolanet nonagenari es va adonar que el cambril prepucial era buit. L’alcalde ho va confirmar i les campanes van donar l’alarma, que es va escampar com els rumors per totes les cases de Sant Gonera. Dues setmanes senceres van sonar les campanes alertant de la pèrdua de l’amulet del poble. Per sort, al cap de dues setmanes, l’escolanet de noranta anys va defallir i les va deixar de tocar. Va ser una mort fotuda, però la veritat és que tothom va poder dormir molt més de gust.

—No anem pas bé... No anem gens bé... —va exclamar dramàticament aquell senyor vell com els castells, les muntanyes i el cel, que sempre se’l veia tolit per alguna banda.

—El sotabosc és lo que hi ha sota dels arbres. Arbustos, arbres joves, bardissa. És una capa que protegeix. Carda ombra i amanyaga la capa herbàcia, la capa de la molsa... No sé pas què faria el bosc sense sotabosc.

La família del Ramon Gibaler era una família molt normal. Per això no era estrany que tingués la seva raresa. La marca de la casa. En aquells moments, tota la família ja era morta i sols quedava ell com a mostra del seu llinatge. I, precisament, no n’era el millor exemplar. Tanmateix, la seva família al poble era recordada, gairebé venerada, per la seva especialització, entrega i perfeccionament en l’art de discutir. El discutir com a motor vital, com un estil de vida. Més d’una persona s’havia enamorat amb el so d’una discussió seva de fons. Més d’una senyora havia trencat aigües amb l’ensurt d’una trifulga revifada. Més d’un ancià havia mort de cop amb alguna frase inflamada de la parella. La versatilitat que van acabar adquirint en aquest camp era exemplar: tant feia el lloc, tant feia el temps, tant feia el tema, si s’havia de discutir, es discutia. Les enganxades bizantines per temes com l’empedrat ideal per a un carrer pla o quina hauria de ser la posició vital correcta davant d’un mal de panxa d’aquells de triturar l’estómac, podien ocupar espais de temps variables entre els dos minuts i els quinze dies. Això sí, les vuit hores de descans eren sagrades. Després les disputes podien continuar.

—El sotabosc fa humitat. No deixa entrar el sol. Això és collonut per a la terra perquè així no s’eixuga tant. Ah!, i quan plou molt fort, també ajuda. Amb les fulles i les branques i tota la seva cagarel·la, protegeix la terra de l’erosió i ho deixa tot més apriat.

De fet, el Ramon Gibaler va ser fruit d’una d’aquestes discussions. Aquell dia als seus pares els tocava discutir sobre el plegament ideal dels llençols. No va ser la discussió més encesa de totes les que havien tingut, però el rumb va ser insospitat. Sempre ho era. Aquesta era una de les grandeses d’aquell parell de discutidors. Tal com aquell dia el discutir va acabar en fornicació, també hauria pogut acabar amb una declaració de guerra i el llançament de la plateria bona o amb una competició de cavar el forat més profund al jardí per guardar-hi la roba interior de l’altre cònjuge. Els finals solien ser prou imprevisibles i això els donava molta màgia. Ben mirat, tota la vida del Ramon va estar condicionada per les batusses casolanes: el primer biberó va ser durant una discussió sobre les ales de les papallones, el primer dia d’escola va arribar durant una disputa sobre si els dits petits del peu tenien utilitat a l’hora de cavalcar un cavall, les seves primeres passes van coincidir amb una trifulga sobre si la tala d’arbres amb el ulls tancats era una opció legítima o simplement era una...