Holborn Deu Ras

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-129803-1-8
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 1, 336 Seiten

Reihe: Ten Low

Malgrat tots els esforços, el passat persegueix la Deu Ras, una exmilitar i exconvicta que malviu a Factus, una lluna dels confins de l'univers. Desesperades per fugir, ella i una misteriosa noia de nom Gabriella Ortiz recorren sense treva aquest indret on no hi ha llei, però sobren enemics.

Escriptora i guionista de videojocs britànica, nominada al British Fantasy Award. Autora de Deu Ras, Vuit de Hel i les sagues Triggernometry i Nunslinger. Viu a Bristol, al Regne Unit.

Autoren/Hrsg.

Holborn, Stark

Weitere Mitwirkende

Eres, Cristian

Llisterri, Anna

Leseproben

Dos
EL LLIBRE DE LA MALAHERBA

Metall fred. Dolor en les ales d’ocells negres. Una figura amb guants de sang…

Hi ha crits, alarmes, l’olor de plàstic cremat i sang. En tinc per tot el damunt, ara me n’adono, esquitxada pel pit de li sanitàriï. Sento passes i em giro, esperant veure soldats. Però és la generala, amb la cara convertida en una màscara de sang.

—Mou-te! —ordena.

Són aquí amb nosaltres, ells? És la seva intervenció, en algun punt de la teranyina del temps, el que assegura que els sistemes de seguretat de la base s’activin amb dos segons de retard, que els raigs de les mires de les armes automàtiques només aixequin la pols de darrere els nostres talons quan arrenquem a córrer a través del pati d’armes? Són ells els que ensenyen a la generala el camí que ha de seguir entre tots aquests futurs potencials, com me l’han ensenyat a mi?

Quan arribem a la mula, el campament està completament alerta, i l’aire va ple de trets, rugits de motors i retrunys de passos.

—Tenen un canó de xoc al portal —diu la generala— i a mi gairebé no em queda ni una merda de descàrrega. Si els despistem i intentem carregar…

El cap em xiula per tot el soroll i el caos. Tanco els ulls amb força. Havia sabut que arribaria a aquest punt? La generala renega i m’aparta d’una empenta mentre més raigs s’encenen amb un parpelleig i escombren el terra.

—Ens hem de moure.

—Ja ho sé. —Cap de les dues no es morirà aquí—. Segueix-me.

—Ras!

Compto els segons entre els raigs i corro cap als pocs centímetres d’ombra projectats per una paret.

—Ras —diu la generala amb les dents serrades—, es pot saber què fots?

—Al costat occidental de la base —dic, i em cordo la jaqueta amb la farmaciola a dins, al costat del cor que em batega com boig—. Hi hauria d’haver una canonada de desguàs. Si no l’han enterrat, la podem aprofitar per sortir.

—I si l’han enterrat?

No contesto. Tenim uns trenta segons de marge, potser, per sortir vives d’aquí abans que la base reuneixi les seves forces disperses.

«Gràcies a què tenim aquest marge?». Miro al cel, com feia cada nit de petita durant les oracions, però uns núvols plens de pols ofeguen les estrelles.

Agafo la generala i em poso a córrer. Damunt nostre, se sent un gemec terrible, el xiscle d’una alarma, i una de les armes automàtiques obre foc, amb descàrregues que socarrimen la tanca de metall darrere nostre. No hi ha temps per aturar-nos. Tombem una cantonada i allà —l’alleujament em deixa sense alè— hi ha la canonada de desguàs, prou grossa per transportar els residus de tota la base.

—Estàs boja —crida la generala, esquivant descàrregues—. No em penso ficar allà dins.

Li prenc la pistola i buido les descàrregues que li queden a la junta de la canonada fins que el plàstic es fon i comença a regalimar aigua pestilent.

—Ajuda’m! —Començo a donar-hi cops de peu.

Amb un renec, posa la bota a treballar amb la meva. En qüestió de segons la canonada es trenca. Se submergeix en la foscor, travessa la tanca i baixa pel turó a l’altra banda. En surt una pudor nauseabunda, però empenyo la generala cap endavant.

Hi entra com pot i sento que té basques. La segueixo, mentre les descàrregues de les armes automàtiques piquen i cremen el plàstic de damunt meu.

—Corre! —crido.

Desesperada, avanço damunt dels colzes fins que la canonada s’inclina cap avall, i m’envia de cap per un pendent que acaba en foscor. No tinc ni temps d’esbufegar abans de caure a l’aigua.

Fins i tot esperant-m’ho com m’ho esperava, quan trec el cap a la superfície la pudor gairebé em fa vomitar. Excrements barrejats amb productes químics forts, tot atrapat en un espai no gaire més gran que els meus braços estirats. Estossego i escupo aigües residuals per la boca i el nas, donant cops de peu com una boja en la foscor absoluta, amb l’uniforme i les botes amenaçant d’arrossegar-me cap avall.

Un puny em topa amb la cara; és la generala que malda per mantenir-se a flor d’aigua.

—… coi?! —És gairebé un esgarip.

—És un dels dipòsits de tractament. —Intento reprimir una basca—. No t’ho empassis.

Més enllà del dipòsit, sento les sirenes de la base. Els punys de la generala martellegen el plàstic llis.

—Estem atrapades. Em moriré en un cony de dipòsit de merda.

—Calla. —Amb un esforç extraordinari, estiro els braços cap amunt. El nivell de líquid del tanc és massa baix, el sostre queda en algun punt fora de l’abast—. Ara t’aixecaré —esbufego.

Abans no pugui protestar, em fico a dins de la immundícia, l’agafo per la cintura i l’empenyo cap amunt fora de l’aigua. Me’n cau una pluja a la cara i tanco fort els ulls. Les ungles de la generala rasquen el plàstic.

—No hi ha res.

Els braços em cremen, m’impulso desesperadament amb les cames per desplaçar-nos cap endavant. Llavors sento un grunyit d’esforç i cruixits de plàstic.

Es vessa aire damunt nostre, aire com aigua neta, com una pluja que et deixa xopa. Per l’escotilla, veig el cel fosc i la llum malaltissa d’uns focus. Amb un últim esforç, empenyo la generala cap amunt i s’escapa com pot.

Al cap d’un moment, apareix la seva cara. En la mitja foscor, no li puc acabar de distingir els ulls.

—Generala! —Estiro un braç cap amunt.

Ella no es mou.

—Ajuda’m —esbufego, amb els pulmons cremant.

On són, ells? Forço la consciència, però no hi ha res. Només sirenes i la cara d’una nena, decidint si hauria de viure o no. Està veient la meva mort, les possibilitats d’un món sense mi?

—Ajuda’m!

Llança un braç cap endavant. L’agafo fort, amb dits com urpes, però no es queixa. M’arrossega fora del dipòsit, amb més força de la que cap criatura hauria de tenir.

Ens apartem fent tentines de la planta de tractament, ens arrosseguem pel costat del perímetre fins a un camp d’atzavares polsegós i ens quedem entre les ombres.

Finalment, a l’altra banda d’una tanca de filferro trencada, veig parpellejar els llums de la Vila del Tigre. La nostra única oportunitat de trobar un lloc segur.

—Hem d’arribar al local de la Falco.

—La benzeneria? —escup la generala—. Desmuntaran completament aquesta ciutat buscant-nos. Hem de sortir d’Aterratge.

—I com penses fer-ho? No tenim res. La Falco ens ajudarà.

—Et penses que confiaré en una altra criminal?

—No té cap alternativa, senyora.

L’arrossego cap a les ombres quan un aparell explorador passa per damunt nostre, amb el motor queixant-se quan s’embussa de sorra.

Es deixa anar d’una estrebada.

—Em sé cuidar tota sola.

En un silenci tens, entrem d’amagat a la Vila del Tigre. Per sort, a aquesta hora de la nit molts dels seus ciutadans estan distrets, adormits per fum d’atzavara, o bevent benzè, o petant perles entre les dents.

Quan veig les llums del local de la Falco i sento el brogit que ve de dins, gairebé em surt un sanglot d’alleujament. Faig la volta fins al darrere, amb els músculs tremolant per la baixada d’adrenalina. Però abans que pugui aixecar el puny per trucar, la porta s’obre d’una revolada i el canó d’una arma se’m clava entre els ulls.

—Soc jo —dic amb veu escanyada, aixecant les mans—, la Ras.

Darrere de l’arma hi ha una cara coneguda. És li N’aia d’abans, li Pegeen. Fa un soroll de fàstic per l’olor, abans de mirar per sobre l’espatlla i veure la generala. Obre molt els ulls.

—Suposo que val més que passeu, malgitades.

La generala s’ha deixat caure al matalàs gastat i em permet que li netegi una rascada del braç.

La llum de l’única bombeta del sostre il·lumina les cicatrius d’operacions que s’entrecreuen per tot el coll i les espatlles i que la samarreta sense mànigues tenyida de rosa viu deixa visibles.

Canvia de posició dins de la roba prestada i em pregunto si la Falco ha triat aquests colors llampants deliberadament per burlar-se’n. Evidentment, la generala està incòmoda portant-los i m’adono que vol recuperar l’uniforme.

La Falco s’ha negat a deixar-nos entrar al bar, de tan brutes com estàvem, i ha exigit que ens traguéssim la roba xopa i pudent abans de ruixar-nos a la dutxa de vapor. Jo no he pogut dissimular la tremolor quan els dolls m’han picat a la pell. S’assemblava massa als bucs. Tot el que havia passat durant les setmanes als camps de personers, els calabossos, fins i tot el tribunal militar, res d’allò no m’havia preparat per a la finalitat d’aquell primer dia als bucs, dreta a sota de la dutxa estèril, mentre m’ho treien i m’ho arrencaven tot: la noia de les Congregacions llunyanes, la sanitària, fins i tot el meu nom, fins que només quedava un cos per emmanillar, posar-li un collar i desar; l’encarnació dels meus crims, res més.

Forço els pensaments a tornar al present, a la nena que tinc al davant i que s’ha de curar.

—S’hauria de curar bé —dic.

—I a tu què t’importa? —Em mira des de baix en la llum artificial—. Per què has tornat?

«Perquè ho havia de fer. Perquè és...