Juul El seu fill, una persona competent

Cap als nous valors bàsics de la família
1. Auflage 2012
ISBN: 978-84-254-3136-4
Verlag: Herder Editorial
Format: EPUB
Kopierschutz: 0 - No protection

E-Book, Catalan, 228 Seiten

La institució familiar passa per moments crucials en què els valors destructius que caracteritzaven la convivència en els models tradicionals i jeràrquics -com l'obediència, la violència física i emocional, o la conformitat- poden i han de transformar-se. Just a l'arrel de molts conflictes quotidians s'hi troba la incapacitat del pares de convertir el seu amor pels fills en un comportament que expressi veritalblement aquest amor i de transformar les seves bones intencions en una interacció fructífera. Els infants són persones competents que poden ensenyar-nos el que nosaltres necessitem aprendre. Ens donen les claus que ens permeten recuperar la nostra competència perduda i ens ajuden a evitar els models educatius que ha no són útils, sinó més aviat destructius. Aprendre dels nostres fills exigeix molt més que simplement parlar democràticamente amb ells. Jesper Juul, conegut internacionalmente pels seus llibres dedicats a pares i professionals, ens proporciona les claus d'un nou paradigma que possibilita una convivència harmònica basada en la comprensió i el respecte mutu.

Autoren/Hrsg.

Juul, Jesper

Weitere Mitwirkende

Addenda

Leseproben

Introducció

Com moltes de les persones de la meva edat, em vaig adonar als 20 anys que la manera com la generació dels meus pares (i les generacions precedents) concebia l’estructura familiar i l’educació dels fills no era gaire correcta.

Al llarg de la dècada següent, durant l’etapa en què em vaig formar com a terapeuta familiar (en treballar amb els anomenats nens i joves amb desajustos i amb mares solteres), vaig veure que les meves idees sobre la família i l’educació dels fills no eren ni millors ni pitjors que les dels meus pares. De fet, els nostres conceptes compartien els mateixos punts febles. En primer lloc, no tenien una base ètica. I, en segon lloc, estaven formulats sobre un pressupòsit arrogant i polaritzador: hi ha gent que té raó perquè actua seguint unes actituds correctes i hi ha gent que no en té perquè actua seguint unes actituds equivocades. Aquesta tendència a classificar també la veia en els comentaris que feien els meus companys i clients sobre la meva feina. Alguns pensaven que la feia bé, d’altres, no. Ingènuament, creia que tot aniria bé, sempre que el primer grup fos més nombrós que el segon. Va passar un cert temps fins que vaig entendre que hauria d’haver escoltat les veus disconformes. No ho vaig fer fins que vaig ser pare i vaig poder experimentar la meva pròpia incompetència. Aleshores vaig començar a aprendre; fins a aquell moment havia romàs en un període de formació.

Abans de ser pare, creia que les famílies s’havien de basar en la tolerància i la comprensió, i que les relacions paternofilials havien de ser democràtiques. Aquest era el concepte oposat a una educació fèrria, moralista i intolerant, que sabia que era destructiva per a la vitalitat i l’autoestima dels infants. Però, a mesura que passava temps amb el meu fill, i després de molta feina diària amb famílies amb fills, em vaig anar adonant de la superficialitat dels meus conceptes. És evident que la nostra idea del paper dels nens en el si de les famílies i de la societat ha evolucionat enormement des que jo era petit. La nostra concepció de la naturalesa humana, les nostres formes de càstig i les nostres idees sobre la moral educativa i pública s’han humanitzat i ara són menys restrictives. No obstant això, he pres consciència de dos factors que m’han canviat i m’han fet mal tant professionalment com personalment. En la meva tasca com a professor i tutor he vist massa vegades que els pares no podien continuar endavant. Es reunien amb terapeutes per parlar dels seus fills i sortien de les trobades sentint-se com uns perdedors, incapaços de decidir quines mesures havien de prendre i més desorientats que quan hi havien arribat. Els terapeutes, al seu torn, sortien de les reunions sentint-se inútils i incompetents. Tot i així, obligats per la força del costum, continuaven treballant segons la psicologia tradicional, més preocupada per buscar problemes que per trobar solucions.

Com a terapeuta familiar, he pogut comprovar que els nens i adolescents encara havien de fer front a la part més dura d’aquesta manca de connexió entre pares i terapeutes. Encara avui en dia, carreguem els nens amb una responsabilitat que pocs pares, polítics, educadors, professors o terapeutes volen per a ells mateixos. Tanmateix, no ho fem de mala fe; estimem els nostres fills i creiem que necessiten afrontar aquesta responsabilitat per així créixer i madurar. Però aquesta lògica és equivocada. El nostre concepte fonamental sobre quin tipus d’éssers són els nens no és correcte.

La psicòloga sueca Margaretha Berg Brodén ha expressat aquesta idea en una sola frase, que a més ha servit d’inspiració per al títol d’aquest llibre: «Potser ens hem equivocat; potser els nens són persones competents».

La idea de Brodén sorgeix del context científic del seu treball i del seu gran interès per la interacció primerenca entre nens i pares. Atès que la meva professió és la de metge i no la d’investigador, i atès que la meva àrea d’experiència és la interacció entre nens i adults en el sentit més ampli del terme, les meves idees difereixen una mica de les de la psicòloga Brodén.

En la meva opinió, hem comès un error important en assumir que els infants són persones reals des del moment que neixen. En els textos científics i populars es tendeix a considerar els nens éssers en potència (més que éssers reals) i semiéssers antisocials. En conseqüència, assumim, en primer lloc, que aquests éssers necessiten estar subjectes a una influència i una manipulació considerables dels adults i, en segon lloc, que han d’arribar a una edat concreta per assolir la categoria de persones reals com els adults. En altres paraules, admetem el supòsit que els adults han de trobar la manera d’educar els nens perquè aprenguin a comportar-se com a persones reals (és a dir, com a adults). Així, doncs, hem identificat uns mètodes educatius concrets i els hem classificat en una gamma, des dels més permissius fins als més autoritaris. No obstant això, no ens hem qüestionat mai la validesa d’aquest supòsit.

En aquest llibre es qüestiona aquest supòsit. Crec que bona part del que hem entès tradicionalment com a educació és superflu i perjudicial. A més, no és una cosa que perjudiqui només els infants, sinó que també afecta els adults, ja que n’impedeix el creixement i el desenvolupament. Així mateix, influeix negativament en la qualitat de les relacions entre nens i adults. Si perpetuem aquest principi i no el posem en dubte, estem creant un cercle viciós que també interfereix en els nostres conceptes d’educació, rehabilitació i política social relatius als nens i a les famílies.

Fa vint-i-cinc anys, la meva generació va participar en la creació d’una distància il·lusòria entre l’individu i la societat. Era la conseqüència lògica de la nostra ruptura amb l’autoritat. Així i tot, aquesta distància ha persistit durant tots aquests anys i s’ha convertit en una cosa cada vegada més perillosa, sobretot si tenim en compte que la política s’ha reduït a aspectes purament econòmics. Potser ara és més cert que mai que la nostra manera d’actuar davant els nostres fills determinarà el futur del món. S’ha incrementat l’accés a la informació fins al punt que, difícilment, la nostra actitud hipòcrita en l’educació dels fills quedarà impune. És a dir, tot i que prediquem sobre ecologia, solidaritat i pacifisme quan ens referim a la política mundial, tractem els nens i els adolescents d’una manera violenta. Durant molts anys, he tingut la sort de viatjar i treballar en cultures diferents. Aquests viatges m’han ensenyat que la manera com les relacions entre nens i adults han canviat a Escandinàvia pot servir de model per a altres països. Les persones que visiten els països escandinaus potser observen que alguns adults tracten els infants d’una manera que, a primera vista, pot semblar dèbil, confusa i sense sentit. Però, en el fons, aquestes relacions contenen la llavor del que només es pot entendre com un gran avenç en el desenvolupament humà. Per primera vegada en l’època moderna, els adults consideren seriosament, des d’un punt de vista exempt de dogmatisme i autoritarisme, el dret inalienable de l’individu al creixement personal. Per primera vegada, tenim la base per creure que la llibertat existencial de cada individu no representa una amenaça per a la comunitat, sinó que és un aspecte fonamental per mantenir el bon estat de salut de la comunitat.

Els adults i els nens es poden relacionar de moltes i diverses maneres. Així mateix, s’observen grans diferències entre famílies d’Europa i d’Amèrica, però també dins de continents: les famílies del nord d’Europa són diferents de les del sud, que, al seu torn, difereixen de les de l’Europa de l’Est. D’altra banda, podem trobar diferències entre regions d’un mateix país. Òbviament, la cultura, la història política i les creences religioses són un aspecte important de la consciència de cada nació. Les persones que acaben d’arribar a un país acostumen a adonar-se d’aquestes diferències. A Dinamarca he sentit a dir moltes vegades a alguns immigrants que no volen que els seus fills siguin com els nens danesos i, alhora, els danesos s’escandalitzen davant el tracte físic existent en les famílies de l’Europa meridional.

Aquestes diferències, per elles mateixes, ja són prou difícils de tractar. Però la tendència, en especial als Estats Units i a molts països europeus, és crear societats multiètniques i multinacionals. Per això, crec que és important que siguem capaços de veure-hi més enllà d’aquestes diferències determinades culturalment. La importància social de la família varia entre diferents cultures, però la seva importància existencial sempre és la mateixa. La satisfacció que obtenim de les relacions sanes i constructives (i el dolor que patim per culpa de les relacions destructives) sempre és la mateixa, a tot el món, tot i que es pugui expressar de maneres diferents.

En aquest llibre compararé el que és «vell» amb el que és «nou», sense ànim de criticar el que és vell, sinó amb l’objectiu d’identificar possibilitats concretes d’acció. En la meva feina diària amb famílies i professionals de la salut mental, he observat que molts pares tenen una mentalitat molt oberta. Interiorment saben que actuen d’una manera inadequada, però són incapaços de canviar perquè necessiten consells concrets. No obstant això, atès que el paradigma d’interacció que es proposa en aquest llibre és radicalment nou, encara no hi ha models que ens serveixin d’exemple. La psicologia tradicional qüestiona sovint...