Llort Un assassí

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19627-40-7
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 84, 287 Seiten

Reihe: Crims.cat

L'Aquil·les Sunyer neix amb la capacitat de matar. No és un psicòpata, senzillament li agrada matar. Per donar sortida a la seva pulsió, s'endinsa en el món complex i perillós dels assassins a sou. El fet de ser un paio calculadament normal li permet viure camuflat en la societat. El preu, però, és sentir-se incomprès i sol, no poder estimar ni ser estimat. Una mena de perversió del superheroi. Seguint un recorregut vital que va del 1974 al 2025, la novel·la inclou pinzellades d'esdeveniments i situacions reals, coetanis de la vida de l'Aquil·les. Els capítols d'aparença independent, els canvis de to i els salts temporals fan avançar la trama amb una fluïdesa imprevisible, sense trencar el fil conductor del protagonista, sempre present. Llort humanitza el monstre en qüestionar el concepte de normalitat, desmitifica tòpics, sobretot cinematogràfics, i enceta reflexions sobre el dret a morir contraposat a l'obligació moral de viure a contracor de la vellesa, la pobresa o la malaltia.

Lluís Llort (1966) signa les novel·les només com a Llort. Des del febrer del 1986 treballa al diari Avui, actualment El Punt Avui. Ha publicat centenars d'articles, molts d'informació, però la majoria d'opinió, creació o crítica; els últims quinze anys al suplement Cultura. Des del 1999, ha publicat deu novel·les i tretze títols infantils, ha participat en vuit llibres col·lectius de narracions i ha escrit una vintena de guions per a sèries d'humor de televisió.

Autoren/Hrsg.

Llort, Lluís

Leseproben

A finals de gener del 1999, el Nèstor va regalar al seu fill un Seat Ibiza platejat, de segona mà, en prou bon estat. Va ser el regal del vint-i-cinquè aniversari. Per poder treballar, en la feina oficial i en l’altra, feia temps que li era indispensable. La moto Yamaha de dos-cents cinquanta centímetres cúbics que tenia des de feia un parell d’anys li era molt pràctica per moure’s per la ciutat i per a desplaçaments fins a mitjana distància, però era massa limitada quan li calia fer vigilàncies. L’Aquil·les s’hauria comprat un cotxe mesos enrere, un de nou, més potent i amb més prestacions que aquell Ibiza, però volia seguir sent curós i no fer ostentació dels diners que guanyava. Com a periodista no rebia un mal sou, i amb l’altra feina, la B, aconseguia unes bones picossades que mantenia en negre, és a dir, dins d’una bossa d’escombraries negra en un doble fons que havia construït al gran armari rober de la seva habitació.

El Nèstor mai havia estat gaire controlador de què feia l’Aquil·les ni amb qui ni a quines hores entrava i sortia. Com que el noi encara s’ocupava de mantenir prou al dia les tasques domèstiques, no hi havia queixes per part del pare, però el necessitava. Tot i això, segurament per una mena de crida de la selva, per construir un entorn personal més enllà de la seva habitació del pis familiar, l’Aquil·les s’estava plantejant llogar un pis. Que les relacions entre el seu pare i la veïna semblaven molt consolidades, hi ajudava. El pare continuava passant moltes hores sol, sense sortir de casa, era el seu espai de comoditat psicològica. La diferència és que la Clara aconseguia treure’l al carrer de tant en tant i, sobretot, fer-li, fer-se companyia, ara a casa de l’un ara a casa de l’altra. Ell pensava visitar sovint el pare, per descomptat, i buscar algú de confiança que passés un parell de matins cada setmana pel pis a fer la neteja, la poca bugada, la compra bàsica. A l’Aquil·les, tot i això, li estava costant fer el pas, més que d’emancipar-se, d’emancipar el seu pare d’ell.

El gener és mal moment per visitar aquella zona obaga, però el Nèstor va demanar d’estrenar el cotxe anant a la caseta de Valldoreix, convidant la Clara. En algun moment, exigint-li una innecessària prudència, el Nèstor i la Clara el van fer sentir-se com una criatura fent esses amb una bicicleta amb rodetes afegides, però l’Aquil·les s’ho va agafar com una mena de comedieta i van arribar a destí sense entrebancs. No tenia cotxe, però sí carnet des de feia anys, i n’havia llogat algun, en una quinzena d’ocasions.

Un cop l’Aquil·les va aparcar davant l’accés, van baixar i van entrar a la parcel·la amb compte, com si no hi tinguessin dret a trepitjar aquell terreny. Si la caseta mostrés alguns vidres trencats i quatre grafitis a l’exterior, semblaria abandonada. Abandonada del tot. El Nèstor tenia un joc de les claus, a la capseta de fusta que sempre era damunt la calaixera del rebedor del pis de Barcelona, amb altres claus que en uns quants casos ja no tenien cap pany per obrir. Van ser-hi poca estona perquè en aquella casa només es veia feina pendent de fer i no era la intenció ni el moment. Fins i tot van haver d’aturar amb fermesa la Clara, perquè es volia posar a rentar tot de gots i algun plat, escampats per la cuina i la resta de la casa, de l’última festa que hi havia celebrat el cosí Gerard, va deduir l’Aquil·les, recordant algunes sospites queixoses que li havia deixat anar la tieta Marga sobre l’ús lúdic i en colla que el seu fill podia estar fent de l’última propietat de l’avi. El Nèstor es va penedir d’haver dut la Clara. La casa estava més envellida que vella, no tenia cap atractiu, era humida i fosca i estava bruta, més enllà de les restes de la festa del Gerard. Aquella extensió de terreny boscós, inclinat i descurat que l’envoltava encara la feia més ingrata, semblava un entorn de malson, més que de natura. I la piscina, la bassa, amb l’aigua verdosa i pútrida, provocava una certa angúnia, directament basarda, si t’imaginaves caient dins accidentalment.

Tenien taula reservada a un bon restaurant de Sant Cugat i, amb l’excusa de no fer tard, van marxar de seguida. L’Aquil·les, que els convidava al dinar, pensava suggerir el projecte d’independitzar-se, a veure com reaccionaven. Ho va fer aprofitant l’espera entre el segon plat i les postres. El seu pare va ser concís i neutre: «Fes el que et sembli millor». La Clara el va animar a fer-ho, era el seu tarannà, positiu i predisposat. Només una persona així podria aguantar gaire estona al costat d’un sòmines com el Nèstor, es va dir l’Aquil·les.

El Nèstor i la tieta Marga continuaven dirigint-se la paraula només quan era imprescindible, gairebé mai, però l’Aquil·les visitava la tieta o li trucava un parell de cops al mes. La relació de la veïna amb el Nèstor era un dels temes centrals, els darrers anys. La tieta Marga treia importància al fet que la Clara tingués la vida resolta, econòmicament, i que fos sis anys més gran que el Nèstor, que ja havia fet els seixanta-un. La Clara no estava «a l’espera de l’herència», com l’acusava la tieta Marga. Quan l’Aquil·les li va comentar les seves intencions d’independitzar-se, la tieta li va demanar que no ho fes. «Aquella —aplicava l’estratègia despectiva de no anomenar-la mai pel nom— ho aprofitarà per poder manipular encara més el burro estabornit que tens per pare», va sentenciar la tieta, amb regalims de bilis escapant-se-li de les comissures dels llavis, com sang negra a la boca d’un vampir.

Abans de final d’any l’Aquil·les ja vivia sol en un piset del barri de les Corts, a pocs centenars de metres del Camp Nou. Això últim no importava gens, perquè mai li havia interessat gaire, el futbol. El pis no era ni gaire lluny ni gaire a prop d’on vivia el seu pare. Era petit, suficient per a una persona sola, fins i tot per a una parella ben avinguda. Un tercer pis sense ascensor, amb una terrassa d’uns deu metres quadrats i pàrquing, on uns quants anys hi va pernoctar l’Ibiza platejat.

Un migdia de mitjans de juliol, abans de llogar el pis de les Corts, l’Aquil·les circulava amb l’Ibiza per l’avinguda del Vallès de Terrassa, en direcció nord, amb la riera de les Arenes a la dreta. Aviat va arribar al barri de Ca n’Anglada, a l’est de la ciutat, una zona que havia acollit immigració espanyola des dels inicis dels anys cinquanta, que es va construir com a barri als seixanta i que en l’actualitat continuava sent una zona d’immigrants, si bé ara el col·lectiu majoritari era el dels magrebins. La nit del dissabte anterior, 10 de juliol, al llarg d’una revetlla hi va haver una baralla entre dos joves, l’un era magribí i l’altre no. La bronca va anar creixent i, com si fos un de western, van acabar a mastegots més de trenta persones. Diumenge el conflicte va continuar en format de guerrilles i es van multiplicar les agressions, més que indiscriminades, discriminatòries. Dimecres 14 hi va haver una manifestació espontània de veïns, al voltant de mil tres-cents, que van provocar destrosses a diversos bars al crit de «No volem putos moros!» i van apallissar un noi marroquí que van enxampar desprevingut. El barri era un polvorí i l’Aquil·les va anar a cobrir la informació per al diari. Un cop la manifestació va ser dissolta, es va acostar a un policia municipal, de la seva edat, aproximadament, i li va demanar informació sobre aquella confrontació social. El policia primer va evitar obrir la boca i va menar el periodista a la roda de premsa que tard o d’hora faria algun superior seu o algun portaveu de l’ajuntament. Al final va accedir a explicar quatre coses amb la promesa que no sortiria el seu nom a l’article. Es va posar una mica nerviós, mirant de fer servir un llenguatge tècnic, saltant damunt dels molts bassals perillosos, pel que fa a la visió políticament correcta que li tocava mantenir des del punt de vista oficial. L’Aquil·les va saber com donar sortida i seguretat a les declaracions de l’agent. El va voler convidar a una cervesa, però el policia va dir que estava de servei. Tot i que feia l’efecte que s’havien caigut bé, li va costar que acceptés la copa un cop acabés el torn. Aquest va ser l’inici d’una llarga amistat que es va mantenir quan, set anys després, l’agent Soriano ho va continuar sent, d’agent, però en el cos dels Mossos d’Esquadra.

De l’agenda del Romeu, l’Aquil·les en va poder treure un profit relatiu. De la seixantena de contactes només un terç escàs va mostrar unes intencions de col·laborar que es poguessin tenir en compte. De la resta, alguns es van anar jubilant, a altres els van traslladar i no pocs el van ignorar i menystenir. D’aquests últims, la majoria s’havien tret un pes de sobre amb la mort del Romeu, perquè l’Aquil·les va anar esbrinant que no sempre aconseguia informacions de bones maneres. En la seva tasca d’anar recollint draps bruts, el Romeu també n’obtenia de policies i d’alguns fiscals i jutges. I passava aquests , potser filmats, per la cara de l’implicat de torn quan el periodista no estava disposat a entomar un silenci per resposta, una evasiva, un .

En canvi, la relació d’ajut recíproc que l’Aquil·les va establir amb l’agent Soriano va ser productiva. Van començar a quedar per jugar a pàdel amb altres amics del Soriano, alguns també policies. I per anar de festa alguna nit de cap de setmana, perquè el Soriano tampoc tenia parella fixa. Com a mínim un cop per setmana es veien per dinar o sopar, en teoria per feina, però si no tenien gaires peces per intercanviar, parlaven amb fluïdesa...