Manso Munné Canelons freds

1. Auflage 2009
ISBN: 978-84-661-2533-8
Verlag: Editorial Cruïlla
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, 120 Seiten

Reihe: Gran Angular

La Didi i la Monsti són dues adolescents que se les empesquen totes per entomar amb humor la vida quotidiana, la difícil relació amb els companys de classe, les dèries dels professors i els conflictes familiars. La Didi descobreix el poder alliberador d'escriure i transforma tot el que els passa en les aventures esbojarrades de dos personatges delirants: l'arqueòleg karateka i el seu amic Quimsta.

Autoren/Hrsg.

Manso Munné, Anna

Weitere Mitwirkende

Sáez Domper, Juanjo

Leseproben

Capítol 2 : Concentració extrema

A la carta en Paco deia que en Manel necessitava fer un pas més, que la mestra nova que li recomanava li aniria molt bé i tot de ximpleries d’aquelles que fan que els pares i les mares dormin millor a les nits (que si seria adient per al seu creixement personal, que si l’ajudaria amb els estudis, que si pedagogia, que si evolució personal i tota aquesta deixalla mental).

Total, que l’endemà en Manel ja trucava a la porta de la Pili. La Pili era alta, alta i silenciosa. Quan va veure que somreia de la mateixa manera que en Paco es va tranquil·litzar. La Pili el va atendre com si fos una persona molt important, o això va pensar en Manel, perquè el va rebre amb unes paraules misterioses.

–Ho sé tot. En Paco ja m’ho ha explicat.

I va endinsar-se passadís endins. O més ben escrit encara: va desaparèixer pel passadís. En Manel la va seguir, intrigat. La Pili li va explicar la base de la seva tècnica:

–Concentració, concentració i concentració.

O, el que és el mateix, el difícil art de pensar en una sola cosa. La Pili va començar suaument. Li va assenyalar el terra perquè segués, li va plantar un cactus davant dels morros i li va manar que mirés el cactus. Que no pensés en res més. Que pensés en el cactus, en el cactus, en el cactus.

–Cada vegada que t’adonis que el cap se n’ha anat a prendre , et punxes suaument amb una espina del cactus. Res. Una punxadeta mínima. I tornes a mirar i a pensar en el cactus.

En Manel no li va dir que era menor d’edat i que ell no prenia , per no crear energia negativa ja de bon començament. Es va limitar a fer-li cas, però en acabar la classe tenia una pila de forats al dit. L’endemà es va punxar menys, però va haver de mentir a casa i dir que a l’escola ara jugaven a teràpies alternatives i que a ell li havia tocat fer de pacient d’un acupuntor. Fins que un dia gloriós va aixecar-se després de seixanta minuts, va mirar la Pili i li va dir:

–Ho he aconseguit.

La Pili llavors el va iniciar en la concentració extrema. Primer, amb una aspiradora; després, amb una tauleta de centre; més endavant van passar a un armari. I en Manel va acabar el curs hiperconcentrat en un ciclomotor rovellat. Era un geni de la concentració i, el més important, ja no trencava res de forma involuntària. La Pili el va acomiadar amb una frase que prometia:

–El proper curs aplicarem la força.

En Manel va pensar en l’aplicació de la força mentre prenia el sol a Benidorm. Va entrenar-se en la concentració mentre pujava i baixava de l’atracció Vomitomix del parc temàtic de torn. I va desitjar que fos setembre, ja, fins que al final el seu desig es va complir.

El desig del Manel es complirà amb unes classes ben emocionants de la Pili? Podrà convertir-se en el p... amo del barri quan sàpiga aplicar la força? La seva mare deixarà d’obligar-lo a menjar entrepans de paté de porc, que en realitat és carn de porc feta puré? Apa. A fer-se fotre i esperar. I no s’ofengui pel , que és un verb molt nostrat. Que vostè en el fons té sentit de l’humor.

Adotzenades al vagó de metro, la Didi i la Monsti observen com els Hormonats toquen tot el que poden dels culs i les cuixes de les Mari Pepis. Algunes els responen amb un cop precís de genoll a l’engonal. D’altres s’hi posen bé. N’hi ha més de les primeres que de les segones. La Didi i la Monsti en saben el motiu. Les noies de la classe troben els nois poc afavorits per la natura. No hi ha més misteri.

Les portes del vagó s’obren i la classe es vessa per l’andana. Avancen pels carrers de la ciutat com un ramat de bous. Un cop arriben a la Fira de les Noves Professions es dediquen a acumular el màxim de regals inútils: adhesius, bolis, xapes, carpetes, llibres, imants, llanternes, clips...

–On vols que anem? –pregunta la Monsti.

La Didi no en té ni idea. Acluca els ulls, giravolta sobre si mateixa. S’atura i assenyala. Obre els ulls i veu el punt d’informació de noves tecnologies. És ple com un ou. Li fa mandra. En tria un altre: elaboració de productes alimentaris artesanals. Hi ha una noia amb rastes del mateix color lila que les seves ulleres. Per què no?

S’acosten a la parada. Els informen que després del curset podran produir formatges, o melmelades, o conserves. Que al final del curset han d’aprovar un examen no gaire difícil que els atorgarà un títol. I que han de viure fora de la ciutat perquè els productes alimentaris artesanals de ciutat no tenen sortida.

Un noi i una noia les graven amb una càmera de televisió i els fan una pregunta. La Didi voldria tocar el dos, però la Monsti s’hi posa bé. Els pregunten què els sembla la fira i si s’estimen més produir formatges, melmelades o conserves. La Monsti diu que no sap què triar. I que tampoc no té gaire clar si és la seva professió de futur. Ella es veu més com a representant d’artistes. O com a advocada matrimonialista. Llavors, l’Hormonat Santi entra dins el pla i declara a càmera:

–Tens raó, ! La cosa del menjar no et sortiria a compte! T’ho menjaries tot abans de vendre-ho!

Els Hormonats Víctor, Kevin i Riki riuen i criden com tres babuïns en zel. El Iogurt apareix, els fa fora i demana disculpes a la noia de les rastes i a l’equip de televisió. Demana a l’equip de televisió que no facin servir les imatges. Els periodistes el tranquil·litzen aclarint-li que no es tracta de cap connexió en directe i que esborraran la cinta. El Iogurt flirteja amb la noia de la tele i, en un intent de fer-se el simpàtic, sense preguntar l’opinió de les alumnes, proposa que la Didi i la Monsti tornin a repetir la intervenció. La noia ho pregunta a la Monsti, que s’estima més deixar-ho estar. La Didi es preocupa per la seva amiga:

–Vols que els trenqui una cama?

–No. És massa ràpid. Ha de ser alguna cosa més cruel.

–Com què?

–Com embolicar-me amb ell. O amb qualsevol altre.

–Però què dius?

–Quin és el seu pitjor malson? Penjar-se de mi. O de tu. D’una de les dues.

–Impossible.

–Què t’hi jugues?

La Didi somriu. I per què no? La vida és massa avorrida. Cal salpebrar-la de tant en tant, i ella n’és una especialista. La idea de la Monsti li agrada, podria ser seva. Es posen d’acord pel que fa al premi. Qui guanyi es quedarà el que vulgui de l’habitació de l’altra. La Monsti puntualitza:

–El llit no val, que els meus pares em maten. Encara l’estan pagant.

–És clar que no. Només es pot triar una cosa teva, teva. Ni llit, ni ordinador. I el teu llit de nena de deu anys no m’interessa.

–Firmo. I que quedi clar que el meu llit tampoc no m’agrada.

–Fet.

Les noies caminen per la fira com si passegessin per un camp d’oliveres. Miren enllà i no es fixen en res, relaxades, fins que s’adonen que el Iogurt s’atura a tafanejar en un estand. La Monsti ha canviat d’opinió pel que fa al professor.

–Ha estat legal.

La Didi no té altre remei que estar d’acord amb la Monsti i rebla el clau:

–Jo el pujaria de categoria. Li podem dir Bífidus.

–Actiu o no actiu?

–Ja ho veurem. Però què mira? Ei, ha agafat fulletons i tot! Anem-hi.

El professor ascendit a categoria de iogurt bífidus ignora que les dues amigues l’espien. Agafa la informació que vol i se’n va. Les noies treuen el nas a l’estand, que resulta ser de professors d’educació física. Pregunten per la mateixa informació que el tros d’home que acaba de venir. Els donen prospec-tes per apuntar-se a un curs de formació de professors de karate. Les noies agafen el material i se’n van. Es miren les fotos dels prospectes amb estranyesa.

–Tu creus que sap karate? –es pregunta la Didi.

–Massa... no ho sé... massa tou, no? Se li desmuntaria el pentinat.

Tornen a casa amb una bossa plena de fulletons. S’aturen davant d’un contenidor de reciclatge de paper i obren la bossa per abocar-hi tot el que han recollit. La Monsti rebusca dins la bossa.

–Espera, que em guardo el pal aquell d’elaborar formatges i melmelades.

–Per què?

–Viure lluny d’aquí pot estar bé.

–Però si no et saps fer ni una truita.

–N’aprendré. I què vols? Que faci com els meus germans? Un de cambrer a l’aeroport i l’altre de conserge en un edifici d’oficines?

No. La Didi no ho vol. Però l’opció de viure al camp i fer melmelades per a esnobs de ciutat tampoc no la convenç. Però si la Monsti ho té clar sap que no hi ha res a fer. I ha d’admetre que és una sortida pràctica. I que viure lluny del seu barri sempre, sempre, sempre serà una elecció intel·ligent. I que, com diu la Monsti, tant és fabricar formatges, llonganisses, melmelades o el que sigui. El que importa és fer alguna cosa i tocar el dos de casa. La Didi troba que la Monsti té sort perquè ja sap el que vol. Ella no vol ni pensar que no sap ni què pensar.

–Va, i jo em quedo el fulletó del karate.

–Didi, ...

–No és per a mi.

–Ah.

Se’n van directament al centre comercial, però el guarda no les deixa passar. No hi podran tornar fins que...