Martín Ara direu que estic boig

1. Auflage 2021
ISBN: 978-84-17847-81-4
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 56, 236 Seiten

Reihe: crims.cat

'Ara m'adormo, ara em desperto, ara m'adormo.' Així és la vida de Francesc Ascàs, un jove extravagant, intrusiu i diferent, que sent veus i diu coses estranyes, que dibuixa còmics i està enganxat a les prediccions d'una maga televisiva, i tot això reclòs en el pis on viu, amb l'única claror que li proporcionen les escletxes de les persianes abaixades. Fins que un dia apareix morta Blanca Benito, la seva veïna i única amiga, i serà aleshores quan la policia l'acusa d'homicidi, per ser el boig de l'escala, perquè ja se sap que un boig és capaç de tot. Sota aquesta trama, Andreu Martín ens endinsa en tota una roda de la fortuna repleta d'imprevistos i successos de tota mena, on finalment tothom et pren per boig perquè 'els bojos sempre diuen que no ho estan, de manera que quan un diu que no està boig, de seguida pensen que està com llum'. I, precisament aquí, el lector hi jugarà un paper important: esbrinar qui realment ho està i qui no, qui diu les veritats i qui les mentides, i quines són les veus dels equívocs. Una novel·la plena d'intertextualitats, personatges rocambolescos i llocs emblemàtics, alguns ja de ben coneguts dins l'univers de l'escriptor. Després de títols com Història de mort, L'Harem del Tibidabo, Tothom et recordarà i La favorita de l'Harem, Andreu Martín retorna a 'crims.cat' per oferir-nos una història d'ambigüitats, amb una temàtica que l'apassiona com són els trastorns i les psicopaties.

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que el 1979 va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi. Posteriorment, ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L'home que tenia raor (totes dues amb premis Hammett concedits per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs), Bellísimes persones (que, a més del Hammett, també va obtenir el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). A més, ha rebut el prestigiós premi Pepe Carvalho, al festival BCNegra, que guardona tota una trajectòria -de més d'un centenar de novel·les-. Ha escrit també gènere eròtic i novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Literatura Juvenil.

Autoren/Hrsg.

Martín, Andreu

Leseproben

1

Em sembla recordar que ahir a la nit,

no n’estic molt segur perquè em vaig adormir, tenia molta son, la televisió em fa venir son i ara m’adormo ara em desperto, però estic gairebé segur,

segur, segur,

que ahir a la nit l’Ada Maga es va dirigir a mi des de la tele,

sí, sí, a mi, a mi personalment,

recordo amb exactitud com em va mirar des de la pantalla del Samsung, i va dir «Francesc, aquesta va per tu» abans de tirar les cartes.

I, mentre interpretava el missatge dels arcans, m’enviava llambregades carregades d’intenció i de picardia, «ves que t’estic parlant a tu, Francesc, aquesta va per tu».

I va dir:

—La carta que et representa, Francesc, és la del Boig,

(era evident que m’estava dedicant a mi la seva representació)

et veig desorientat, atabalat, buscant un nord i una guia, i aquí, la Torre ens diu que estàs confós, que tens por, perquè la torre es trenca i ens anuncia un canvi brusc, potser traumàtic, però no t’has d’amoïnar perquè aquí hi ha les Estrelles, que signifiquen bones perspectives, que tindràs sort, que te’n sortiràs. I hi ha una senyora que t’ajudarà. La Roda de la Fortuna ens confirma el canvi imprevist i feliç. Canvi imprevist protagonitzat per una dona, com et deia, com ens confirma la presència, aquí, de la Papessa, una dona madura i sàvia, una consellera, una musa que et conduirà cap a la llum. Els pensaments i les intencions d’aquesta dona estan representats pel Diable, però no tinguis por. El Diable vol dir que la seva influència serà magnètica, irresistible, màgica, et sentiràs embruixat, posseït, potser et resultarà una mica dolorós, però t’has de deixar portar perquè ja t’he dit que tot succeirà a fi de bé. És una influència positiva, és un canvi per millorar, com certifica aquí el Mag, ple d’habilitat, d’audàcia, un il·lusionista que manipula i fa miracles i provoca il·lusions, una persona lliure i independent.

Potser has fet alguna cosa dolenta,

(va dir, alguna cosa dolenta)

tu sabràs el que has fet,

(va dir, alguna cosa dolenta, tu sabràs el que has fet)

però aquí, el Penjat et garanteix que tot allò que et trobis només serà negatiu en aparença. Al final, t’espera el perdó, el descans, la curació, la millora. I, de cara a un futur llunyà, no et podia sortir una carta millor que aquesta.

La Mort.

La carta de la Mort representa la salvació, el canvi radical, el viatge cap a la llum.

Jo ja ho sabia: en , la Mort està representada per la Lletra Mem i significa el renaixement, la immortalitat a través del canvi, la transmutació.

L’Ada Maga deia tot això mirant-me a mi, directament a mi, fixament, obsessivament, des del televisor, i em deia Francesc, o sigui que em coneix prou bé per tutejar-me, i ara estic mirant el carrer.

No he sortit al balcó, però.

Perquè no em vegin.

Estic dins de casa i sotjo a través de les escletxes de la persiana mig abaixada. Com que soc en un tercer pis, gairebé no veig res. No veig la vorera, davant del portal, i veig molt poc de la calçada perquè s’interposa un plàtan de copa frondosa i groga. Ja em faig càrrec de la situació, però.

Policies d’uniforme que van d’una banda a l’altra, i policies de paisà que escriuen coses en un quadern o parlen pel mòbil amb cara d’emprenyats. I una llum intermitent blava que fa un moment tenia més presència, perquè encara era fosc, i ara es va esvaint perquè ja clareja.

Arriba un cotxe negre, brillant, acabat de rentar. Porta algú molt distingit perquè s’espera dintre fins que un agent uniformat li obre la porta.

És el jutge.

Un jutge gras de moviments pesants que fa gestos de figurí elegantíssim. Es corda un botó de la jaqueta com aquell que diu «Mireu el que sé fer», i amaga panxa, i s’estira els faldons pel darrere per ocultar un cul que ningú no li miraria per gust. Darrere seu baixa un home més insignificant, amb ànima d’esclau. Porta una carpeta de cuir, o de plàstic negre.

És el secretari.

Després, una dona jove i prima, alta, la prota de la pel·lícula, amb un jersei gris perquè ja comença a fer fred, faldilla, sabates de mig taló, gens espectacular. Discreta. Probablement mare de família.

És la doctora. La forense.

Tocarà la Blanca. La grapejarà. Li aixecarà l’antiga camisa de dormir fins a la cintura i potinejarà en el seu cos. Mans tacades de sang.

M’emprenyo. Em rebel·laria si pogués. Se m’omplen els ulls de llàgrimes.

Perquè ets un imbècil. Fa anys que prepares aquest moment.

Dos anys. No més de dos anys.

Quan se’n tenen vint-i-un, dos anys són moltíssims. Anys preparant aquest moment i, a l’hora de la veritat, la cagues.

Sí, sí, la cagues. Sí, sí, l’has ben cagat. Com un idiota bavós.

El cor em batega tan fort que fa que em petin les dents, i el cervell també se’m posa a bategar i m’agradaria trencar alguna cosa.

Truquen a la porta.

Encara estic dret espiant per la persiana i em tremolen les cames.

Surto a la balconada que uneix el saló amb la cambra del costat, tanco els ulls perquè des del carrer no em vegi cap policia, que ningú no cridi, que ningú no em dispari, i torno a l’interior del pis, a allò que hauria de ser dormitori principal i on ja fa temps que vaig desmuntar i arraconar el llit per construir-hi, amb fustes, cartrons i plàstics trobats en contenidors de rebuig, la maqueta d’un castell medieval on transcorrien algunes escenes del meu primer àlbum, .

D’aquí surto a l’estret —estretíssim— espai de passadís ofegat entre dues prestatgeries metàl·liques i m’he d’arrambar a la paret per esmunyir-me fins al vestíbul mínim.

Obro la porta del pis i trobo al replà dos policies d’uniforme, un home i una dona, joves, amables, innocents, relaxats, com mals actors interpretant un paper que no s’adiu amb el vestuari que els han penjat. «Hola, que som testimonis de Jehovà», no em vingueu amb hòsties, no sou testimonis de Jehovà, que porteu uniforme, coi.

—Bon dia. És vostè Francesc Ascàs, l’inquilí d’aquest apartament?

—Soc el propietari. D’on han tret el meu nom?

—De baix, de la bústia.

—Amb quin permís? Tenen una ordre judicial?

Somriures com abusos de poder. Miren cap al meu darrere, arrufant les celles davant l’amàs de llibres que forma barrera tan a prop de la porta.

—Per llegir les bústies no cal una ordre judicial —diu la policia femella—. Només volem preguntar-li si sap alguna cosa de l’incident d’aquesta nit passada al pis de baix.

Em quedo amb la paraula «incident».

—Preguntar-me? Interrogar-me?

—Ens en pot dir alguna cosa?

—I els meus drets?

—Ara parlarem dels seus drets. Però què en sap, de l’incident d’aquesta nit al pis de baix?

Torna-hi amb l’incident.

—Què ha passat aquesta nit al pis de baix? —replico.

—No en sap res?

No s’ho creuen. M’acorralen. M’estan acorralant amb el seu abús d’autoritat. Suo i em tremolen les mans.

No poden apartar l’esguard de la prestatgeria que els barra el pas. És un mur multicolor de lloms de llibres de Dana Gibson, Munch, Paul Klee, Hopper, Van Gogh, Fortuny, Opisso, Jordi Benito, Egon Schiele. A mi se’m quedarien ulls de nen d’un matí de Reis. A ells, no.

—Es poden identificar, sisplau?

El policia home s’assenyala amb l’índex el número de cinc xifres que du enganxat al pit.

—Aquest és el meu número. Prengui’n nota, si vol. —La dona també es toca el pit—. Però per què es resisteix a contestar les nostres preguntes?

Molt afectuosos els dos, però acusadors, inquisidors. Sospiten de mi. Si no contesto les preguntes, és com si em declarés culpable i m’arrossegaran al calabós a hòsties.

En defensa pròpia:

—Perquè sí que vull contestar les seves preguntes.

Amb un rictus que vol dir «que no ho veuen, que soc innocent?».

—Aleshores?

Silenci.

—Aleshores? —repeteixo.

—Si vol contestar, contesti.

—Què volen saber?

No s’immuten. Obstinadament complaents, repeteixen la pregunta i estan disposats a repetir-la tantes vegades com calgui.

—Què en sap, de l’incident que ha succeït aquesta nit al pis de baix, al primer primera?

El cor em batega molt fort, he d’obrir la boca per respirar bé. Tinc molta son.

—Què ha passat?

—No sap què ha passat?

No em creuen.

—No.

La policia dona es decideix i m’engega la notícia amb ganes de fer mal:

—Algú ha matat la seva veïna, la senyora Blanca Benito.

Pam!

És una prova. Tots dos contemplant-me obsessivament, atents a les meves reaccions. Segons el que faci, el que digui, segons quin múscul mogui, cauran sobre mi i em posaran les manilles. No vull parpellejar, he de vigilar què faig amb les comissures dels llavis, em trobo malament, m’agafen ganes de dormir, la taquicàrdia em fa trontollar. Com que he de dir alguna cosa, faig un soroll descontrolat:

—Què. —Així, sense entonació.

—Que algú ha matat la seva veïna, la senyora Blanca Benito —repeteix la dona policia amb crueltat.

Li diu Blanca. Em sembla bé. Detesto que li diguin la Beata; en tot el veïnat, en tot el barri, li diuen la Beata i em fa ràbia. No és una beata. No era una beata. Tenia un sagrat cor al rebedor, i una marededeu al passadís i un sant sopar al menjador, i usava aquella antiga camisa de dormir tancada al...