Martín / Capell Policies

1. Auflage 2021
ISBN: 978-84-18584-19-0
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 62, 288 Seiten

Reihe: Crims.cat

Aquesta és una història de policies, protagonitzada pels Mossos d'Esquadra i ambientada en els convulsos temps de la Barcelona olímpica. La tràgica mort d'una jove de catorze anys, Melody Coughran, filla d'un famós pilot de cotxes a Califòrnia, és el punt de connexió entre els membres de la Brigada Antidroga de la Policia Autonòmica catalana i la bòfia nord-americana en una investigació per desmantellar una xarxa de falsificació de medicaments. Per tal de resoldre el cas, els agents catalans col·laboraran amb el Lou Díaz, un atípic i extravagant investigador nord-americà i vell conegut del cos de Mossos, acabat d'arribar a la ciutat comtal. Una trama sobre el narcotràfic i el crim organitzat, però també sobre les males praxis mèdiques, les falsificacions de documents o la captació i tràfic de menors, on la violència i les persecucions frenètiques estan a l'ordre del dia. Una novel·la en clau d'homenatge sobre els orígens i les competències del nostre cos policial, al més pur estil Ed McBain, amb una trama trepidant i una sèrie de personatges astuts i fèrtils quan es tracta de jugar amb els nervis dels lectors.

Andreu Martín (1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que, el 1979, va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi, que va ser adaptada al cinema per Vicente Aranda, i posteriorment ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és o no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L'home que tenia raor (les dues amb premis Hammett concedits per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs), Bellíssimes persones (que, a més del Hammett, també va rebre el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). També ha fet incursions en el gènere eròtic amb Espera, ponte así (premi La Sonrisa Vertical), en el gènere esportiu amb Hat trick i, sobretot, en l'àmbit de la novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Novel·la Juvenil. L'Harem del Tibidabo (2018), Tothom et recordarà (2019), La favorita de l'Harem (2020) i Ara direu que estic boig (2021) han sigut les seves darreres novel·les publicades a la col·lecció «crims.cat». Joan Miquel Capell va néixer al Guinardó (Barcelona). És doctor en dret per la UB on imparteix l'assignatura la Delinqüència organitzada i terrorisme. En l'actualitat treballa com a responsable del Gabinet de Prevenció i Seguretat de la Diputació de Barcelona. Va prestar servei com mosso d'esquadra durant més de trenta anys i va passar per totes les categories fins a arribar a comissari. Ha treballat en diferents destins d'investigació policial on va destacar en investigacions relacionades amb el tràfic de drogues, els delictes contra el consum o el medi ambient. Va ser el primer cap de la Regió Policial de Girona i, posteriorment, encarregat del desplegament de substitució a la ciutat de Barcelona de la PG/ME. Ha publicat diversos articles de caire jurídic i assaigs com Nocions Bàsiques de la Policia local a Catalunya i Les funcions de policia judicial de la Policia local a Catalunya (2016) o la Gestió de la Crisi en el món local (2020). És autor dels llibres Ser policia (2011) i Soc regidor de seguretat, i ara què? (2019). Va guanyar el premi Crims de Tinta (2018) amb la novel·la Wad-Ras.

Autoren/Hrsg.

Martín, Andreu

Capell, Joan Miquel

Leseproben

CAPÍTOL 1

Polis en una discoteca

L’edifici, al capdamunt de l’avinguda del Tibidabo, gairebé arribant a l’estació del funicular, és un palauet modernista construït el 1907 i està catalogat com a patrimoni històrico-artístic. Ja fa anys que el van convertir en una de les discoteques més famoses i selectes de Barcelona, amb moltes sales i nivells diferents, i una terrassa amb vista panoràmica de la ciutat.

Hi vam arribar amb tres cotxes i una moto. En el primer cotxe, Roda 25, hi anaven el Jordi, l’Agustí i el Daniel; en el segon, Roda 35, la caporala Remei, el Josep i la Carme. En la moto, el Fèlix i la Berta. El tercer cotxe, Roda 15, el conduïa jo com a cap de l’Àrea de Salut Pública, i al meu costat hi viatjava el responsable de l’Oficina de la DEA a Madrid, George Faz. Nosaltres havíem de supervisar l’operació.

No hi havia cap aparcament lliure al carrer, de manera que vam haver de deixar els vehicles en doble fila, i el Fèlix i la Berta serien els encarregats de quedar-se a fora vigilant-los. El Fèlix es va emprenyar perquè se sentia discriminat. La Berta, molt més disciplinada, el va calmar. Li va dir, amb aquella solemnitat que ella identificava amb el capteniment dels policies: «Tots tenim una missió per complir, i la nostra és aquesta». Feia molta gràcia. De vegades, els companys li prenien el pèl. En aquell moment, el Fèlix, empipat, la va engegar a la merda.

Els altres sis al davant i el George Faz i jo una mica ressagats, guardant les distàncies, vam entrar al local.

En les primeres estances, no hi havia gaire enrenou. Música agradable i relaxant i grups de joves al voltant de taules prenent combinats i fent petar la xerrada. Rialles estrepitoses de tant en tant. Ens vam obrir pas entre gent que anava i venia. Els sis agents separats per parelles. El Jordi i l’Agustí, el Daniel i la caporala Remei i el Josep i la Carme. Tots tractant de localitzar entre la multitud un home amb una gorra dels New York Nets amb un pin de la DEA.

Vam avançar tranquil·lament, sense presses, mirant atentament a banda i banda, com si busquéssim uns amics amb qui havíem quedat: el Daniel i la Remei abraçadets com a enamorats, el Josep i la Carme agafadets de la mà com a parella ja consolidada, el Jordi i l’Agustí semblava que buscaven rotllo. Aquests es van aturar al taulell de dalt per demanar consumicions. Els altres vam continuar cap al fons. Vam baixar les escales cap a la gran sala on es ballava. El Faz i jo al darrere. Com si no coneguéssim de res els companys, i no parlàvem entre nosaltres. També oferíem la imatge de paios avorrits i necessitats de companyia femenina.

A baix, la música era eixordadora, carregada d’un ritme de baixos com una sèrie interminable de cops directes al cap, al pit i al cor dels que omplíem la pista. Al centre, la gent ballava embogida, amb els ulls tancats o mirant de trobar complicitats, saltant ara sobre un peu ara sobre l’altre, compartint entusiasmes i coreografies i tocaments o aïllant-se en experiències místiques indescriptibles.

El George Faz i jo ens vam recolzar al taulell, encaixonats entre jovent molt animat. Ell va demanar una cervesa, jo un refresc.

—No són tots els teus homes, oi? —em va preguntar l’agent federal.

—No —vaig respondre—. Els que falten estan escampats per Girona, investigant una intoxicació massiva. Cent seixanta-tres persones hospitalitzades. La majoria van caure fulminats després de dinar en el menjador de la fàbrica on treballaven.

El George Faz va xiular per demostrar-me que li semblava un cas terrible. De seguida va canviar de tema, però:

—Trobo a faltar el Pau Palau... Es diu així, oi?

Vaig somriure amb un cert orgull. El Pau Palau, que era sergent com jo, de la meva mateixa promoció, havia impressionat els agents de la DEA, com impressionava sempre tothom. Havia cursat la carrera de Farmàcia i la de Dret abans de fer-se mosso d’esquadra i en la seva primera trobada amb els nord-americans havia demostrat que sabia més que ells sobre drogues, la seva elaboració i legislació. A més, el seu posat hieràtic i esquerp no deixava indiferent ningú.

—El Pau Palau —vaig respondre— ja va néixer ensenyat.

Vam riure.

Els sis agents seguien escrupolosament les consignes que el George Faz els havia repetit tantes vegades en el curs de formació. Sempre de cara a la porta d’accés procurant controlar tot el que passava al davant i no deixar res de sospitós al darrere; sempre amb moneda fraccionària a les butxaques per si s’havia de fer una trucada telefònica urgent; pagant sempre la beguda en el mateix moment que el cambrer la servia, i procurant no cridar l’atenció per la manera de vestir o de comportar-se. I l’arma reglamentària, un revòlver Astra de sis trets, a la funda de la cama, ben dissimulada dins el camal o a la cintura dels pantalons, a l’esquena.

Van ser el Josep i la Carme els qui van localitzar l’home de la gorra dels New York Nets. Amb un pin de la DEA. Ella es va girar cap a on sabia que eren els seus companys i es va passar els dits pel front com si tingués una mica de mal de cap. Era el senyal d’objectiu localitzat.

El George Faz també ens havia ensenyat aquest sistema de comunicació gestual, que resultava imprescindible en un ambient com aquell, on l’estridència de la música feia inútils els portàtils i on resultava imprudent l’ús d’auriculars delators. Un codi de senyals visuals que exigien l’atenció constant entre els membres de l’equip.

Aquell moviment convertia la Carme i el Josep en caps de l’equip, aquells que tindrien control visual directe sobre l’objectiu. La resta havien de fer un pas enrere, romandre atents als moviments dels companys.

els havia explicat Faz—

Les sis mirades dels agents mobilitzats i les del George Faz i la meva es van clavar en l’home sol que, recolzat al taulell de la terrassa on no hi havia tant de xivarri, semblava absort en la contemplació de la gran Barcelona. Sota la gorra dels New York Nets, unes ulleres gruixudes de miopia, uns cabells panotxes, americana blava i la camisa blanca descordada del coll. Bevia el que semblava un gintònic. Larry Sawyer.

Després d’uns instants, la Carme es va gratar el cap, o es va arreglar algun detall del pentinat. Amb això demanava el canvi d’ordre en les parelles de vigilància. Com que no hi vaig veure motiu, vaig suposar que només era un exercici per posar a prova la mobilitat, l’atenció i l’eficiència de l’equip. Ella i el Josep es van dissoldre en el moviment embogit dels ballarins a la pista i es van desplaçar fins a les escales ascendents, on controlaven la sortida i el Daniel i la Remei, que estaven al costat de la porta dels serveis, zona considerada eminentment estratègica. Tots sabíem que el Daniel estava desitjant morrejar-se la Remei, encara que només fos per dissimular, i que ella no l’hi permetria de cap de les maneres. Sempre estaven igual. El Jordi i l’Agustí van passar a ser els primers i van avançar fins que van poder observar l’objectiu des del mateix taulell que ell ocupava, recolzats una mica més enllà.

Una dona molt atractiva, de pell morena i cabells negres fins a l’altura de les espatlles, vestida de blanc i negre i amb sabates de tacó d’agulla, es va apropar molt al Larry Sawyer d’una manera massa provocativa, imprudent, i li va demanar foc. Ell la va mirar distret, de gairell, gairebé despectiu, i es va girar per tal de quedar cara a cara. Molt a prop tots dos, tant que no resultava gens còmode encendre el cigarret que ella li oferia. Malgrat tot, el Larry Sawyer ho va fer. Ella subjectava el cilindre de tabac entre dos dits de l’esquerra, ell va fer servir la dreta per acostar-li la flama de l’encenedor. Es miraven als ulls. La mà dreta de la dona quedava oculta entre el seu cos i el taulell.

El Jordi va fer un gest significatiu dedicat al Daniel i la Remei. S’havia produït el contacte esperat. La butxaca esquerra de la jaqueta d’ell.

Excel·lent. El George Faz i jo vam intercanviar una mirada de satisfacció. No els havíem pogut enganyar.

La dona somreia i agraïa el foc. El Larry Sawyer somreia i es deixava perdre l’oportunitat de lligar. La dona feia un gest de renúncia i decepció, es desenganxava de la barra i continuava el seu camí cap a la sortida.

La Carme va deixar el Josep al seu punt d’observació i va sortir a l’exterior de la discoteca. Va reclamar l’atenció del Fèlix i la Berta, que s’impacientaven al costat de la moto. Així que van veure la companya, es van posar els cascos, a punt per posar-se en acció.

L’home de la gorra dels New York Net va fer l’últim glop del gintònic, va consultar l’hora al rellotge de polsera i va arribar a la conclusió que havia de començar a moure’s.

La dona en blanc i negre va sortir, espectacular, com una actriu de cinema, al moviment de gent i vehicles que omplia el carrer. La Carme va fer un gest d’aparença casual que volia dir «Aquesta: endavant». L’objectiu femení va anar a buscar un Seat berlina que hi havia aparcat una mica més a baix. El Fèlix i la Berta, amb la moto, li van anar al darrere. Un parell de segons després, sortia del local el Josep, i la Carme ja l’esperava al volant del Roda 35. A partir d’aquell punt, ja es podien comunicar per ràdio amb els de la moto i tots plegats van desenvolupar l’estratègia per seguir la petja de la dona i esbrinar on vivia.

L’home de la gorra...