Martín Diners per als morts

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19627-59-9
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 90, 328 Seiten

Reihe: Crims.cat

La mort de Rafael Larraz, un reputat periodista especialitzat en successos, farà que la seva filla rescati una novel·la inacabada entre les seves pertinences. La curiositat la porta a llegir-la, però aviat s'adona que aquest manuscrit és molt més que una simple obra de ficció. A dins hi trobarà tota una sèrie de crims, fets insòlits i escàndols de proporcions gegantines. A mesura que avança la trama, descobrirà secrets foscos que el seu pare havia mantingut ben ocults i que podrien haver estat la causa de la seva mort. La recerca que emprèn la condueix a connectar aquests crims antics amb la seva pròpia història familiar, i és per això que treu a la llum una xarxa de robatoris, màfies i investigacions policials i periodístiques per la ciutat de Castelló de la Plana que han marcat el destí de la seva nissaga durant dècades.

Andreu Martín (1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que, el 1979, va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi, que va ser adaptada al cinema per Vicente Aranda, i posteriorment ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és o no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L'home que tenia raor (les dues amb premis Hammett concedits per l'Associació Internacional d'Escriptors Policíacs), Bellíssimes persones (que, a més del Hammett, també va rebre el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). També ha fet incursions en el gènere eròtic amb Espera, ponte así (premi La Sonrisa Vertical), en el gènere esportiu amb Hat trick i, sobretot, en l'àmbit de la novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Novel·la Juvenil.

Autoren/Hrsg.

Martín, Andreu

Leseproben

1
Joier de teca amb incrzustacions de nacre

Bé, no ho sé, com començo? Com es comença?

Aquí tenim aquest manuscrit, aquesta novel·la inconclusa del Rafael Larraz que pretenia explicar un succés importantíssim d’aquesta ciutat però que es va perdre en detalls inconcrets, en notícies que donava per sabudes i en temes personals que em semblen molt divertits però que, des del meu punt de vista, treuen importància a allò que realment en tenia.

Bé.

Em dic Francisco Largo i em demanen que parli d’allò que vam anomenar el Cas del Butró de la Magdalena; encara que, ben pensat, al final el butró no va ser el més important. El més catastròfic va ser la sèrie d’assassinats que van arribar després, un fet insòlit i un escàndol de proporcions gegantines per a una ciutat petita i modesta com Castelló de la Plana.

La primera traça, d’aparença insignificant, d’allò que esdevindria un terratrèmol que ens va fer ballar el cap a tots va ser un simple robatori amb escalament. No em corresponia a mi investigar-lo, perquè jo aleshores era el responsable de la UDEV, que vol dir Unitat de Delinqüència Especialitzada i Violenta, però el Cristóbal Benavides, cap suprem de la nostra comissaria, va considerar que era jo qui havia d’encarregar-me del tema.

Era un divendres, 26 de febrer, 1999, aquí tinc les notes, i vaig entrar a Comissaria a primera hora del matí. Em va sorprendre trobar al meu despatx el comissari assegut a la meva butaca, amb el braç dret recolzat a la meva taula per subjectar-se el cap d’expressió avorrida. No es va moure en veure’m. Només va dir:

—A tu t’estava esperant. —Vaig deixar el diari Mediterráneo sobre l’escriptori i, sense treure’m la jaqueta, vaig enarcar les celles i vaig esperar—. Tenim un escalament a la plaça de la Pau. Vull que te n’ocupis.

—Per què? —em vaig sorprendre—. És cosa de Robatoris, no?

El Grup de Robatoris, que portava el Domínguez, s’encarregava dels robatoris en pisos i establiments. Poca cosa per a nosaltres.

—El Domínguez no hi és —va respondre el comissari—. La seva dona ha tingut un còlic nefrític i l’està acompanyant a l’hospital. I en el seu lloc hi ha, com et pots imaginar, el Clópez.

Com em podia imaginar. El Clópez.

Un fenomen, el Clópez. En realitat, es deia Joan C. López i sempre havíem pensat que la C del seu nom volia dir Carlos, Juan Carlos López. Fins que un dia en va arribar un que havia estudiat amb ell a l’Escola de Policia d’Àvila, i ens va dir que la lletra era de Cabezón. Es deia Juan Cabezón López. No hauria passat res si no hagués resultat que s’avergonyia del seu cognom des de la seva més remota infància. Fins i tot havia aconseguit que en el seu document nacional d’identitat constés Joan C. López Urbano, els cognoms de la seva mare. Quan es va saber allò de Cabezón a la Brigada, es va enfonsar com un Titanic sense músics i va estar de baixa per depressió. Nosaltres no li havíem donat més importància que unes rialles inofensives, però ens va fotre un ensurt tan gran, tan inoblidable, que ja se li va quedar el Clópez, o el Maclópez, perquè si li deies Cabezón, era capaç de suïcidar-se. Era un paio molt estrany. Una mica gras i molt calb, caminava mirant al terra, com aclaparat per una allau de circumstàncies adverses, sempre esquivant les mirades alienes amb cops de cap tímids i sufocats. A principis dels 80, quan ja era insostenible la teoria que «la màfia no existeix i a més cap dels seus membres ha visitat mai Espanya» (com dèiem públicament a qui s’interessava pel tema), van enviar el Clópez a estudiar el fenomen a Roma i Nàpols. El van triar a ell perquè tenia una llicenciatura en Dret i parlava correctament l’anglès, el francès i l’italià. Va conèixer el jutge Giovanni Falcone i membres de la comissió parlamentària antimàfia, es va fer un expert en el tema internacional i va passar una altra temporada a la secretaria general de la Interpol, a Lió, la capital del departament del Roine. Sempre en presumia. «És punt de trobada, assistència i documentació de les policies de cent setanta-sis països», deia. Es vantava de ser un dels tres-cents funcionaris de quaranta-una nacionalitats diferents que hi treballaven. Què dimonis hi feia, a Castelló, un superpolicia com ell?

Vejam una cosa: Castelló, el 1999, no era el destí més recomanable per a qui desitjava ascendir. En aquella comissaria només hi havia tres tipus de policies: els inútils, els castigats i els que veníem del País Basc, suposo que perquè ens relaxéssim, en una mena de descompressió per treure’ns allò que en deien la síndrome del Nord. Tant a la Direcció de València com al Ministeri de l’Interior, partien d’un únic principi: a Castelló no hi havia delinqüència. No ens pagaven el plus de productivitat perquè a Castelló no n’hi havia, no es renovava la flotilla de vehicles perquè a Castelló no hi havia delinqüència, no ens facilitaven l’armament necessari perquè a Castelló no n’hi havia. Quan van decidir construir la nova comissaria, aquesta tan flamant que tenim ara a la Ronda Est, va ser perquè a l’antiga va caure una paret, que va estar a punt d’esclafar quatre ciutadans que s’estaven traient el DNI i els agents que els atenien. Normalment, el comissari era al tercer pis, al costat de les dependències de la Científica, fent sudokus o convidant-nos a prendre un cafè per xerrar de toros, de futbol o de dones; i si jo em presentava al meu lloc de treball amb el Mediterráneo sota el braç, era perquè donava per suposat que dedicaria el matí a la seva lectura i res més. Així que, què dimonis feia un (suposat) caparràs com el Clópez en aquella comissaria ruïnosa?

Bé, la resposta era en aquest «suposat». No era un geni. Algú havia donat l’ordre perquè acabés a Castelló i ell s’obstinava a demostrar que era bo, útil, erudit i imprescindible, i que tenia resposta per a tot; contínuament s’oferia per donar-te un cop de mà, et substituïa en una guàrdia, et dissimulava una cagada, et resolia una paperassa incòmoda, interrogava el trinxeraire pudent. I, malgrat tot això, o tal vegada a causa de tant de servilisme, no aconseguia guanyar-se el respecte ni l’afecte de ningú. Era com un nan que està saltant tota l’estona, no per poder veure sinó per fer-se veure.Total, que consideràvem que el Clópez no era el més indicat per portar aquell cas d’escalament.

—I què li has dit per justificar que me n’encarregui jo?

—Que és un cas molt especial. Sospitosament especial.

—Especial? En quin sentit?

—Han entrat pel balcó. —El comissari finalment es va moure, va aixecar el colze de l’escriptori i va gratar-se el nas. Es va posar dret—. D’un onzè pis. Robatori amb escalament. Quina escalada, oi? Una escalada de collons.

I vaig acceptar. Per què no? No tenia cap altra cosa a fer. I he de confessar que prefereixo fer la feina de policia que passar-me el matí llegint el diari.

Vaig fer-me acompanyar per un que es diu Crestas, Antonio Crestas, que li dèiem Harpo, perquè era molt callat, que ara s’ha jubilat. També va venir algú del Gabinet per buscar empremtes dactilars i fer fotos i tota la resta. Encara no havíem vist la sèrie CSI i no eren tan populars com ara, que sembla que sense ells no es pot fer res. Aleshores, els miràvem una mica de cua d’ull perquè en el seu departament vestien bates blanques i ens semblava que es donaven massa importància. Els delinqüents queien perquè ells analitzaven mostres de sang i semen, o perquè localitzaven la procedència d’una bala, o perquè detectaven empremtes dactilars o petjades al fang i, pel que es veu, els altres no fèiem res més que fotre hòsties als interrogatoris. Encara que, a l’hora de la veritat, al judici, s’acabava parlant únicament d’aquelles proves inculpatòries i definitives que el transgressor havia deixat al seu darrere sense adonar-se’n.

En fi, que eren uns altres temps. El que dèiem.

Vam anar a la plaça de la Pau i ens vam ficar en aquell edifici de tretze plantes on ja hi havia un agent d’uniforme, que ens va indicar que pugéssim a l’onzè pis. L’ascensor tenia capacitat de sobres per a un parell de cadires de rodes.

Bé, total, que ens va rebre un matrimoni gran molt atabalat. Aquí ho tinc: Enrique Roncero Malarte i la seva dona, Sofía Quintas Guardia. Entre els cinquanta i els seixanta, ell era advocat i treballava a Ceràmiques Moliner, una pròspera indústria de la regió. La nit anterior havien sortit a sopar amb el matrimoni Moliner, l’amo de l’empresa, rajoler de categoria, i després havien anat a prendre unes copes. En tornar a casa, es van trobar el dormitori regirat. Havien trencat un vidre del balcó. Pis onzè. Faltaven unes dues-centes mil pessetes en efectiu i un joier de fusta de teca amb incrustacions de nacre que contenia joies valorades, segons ens van dir, en més d’un milió. Els senyors tenien fotos del joier i de les joies.

No havien forçat la porta del pis, que era blindada, ni havien deixat cap petjada en cap habitació fora del dormitori, és a dir que havien anat sobre segur i vam deduir que havien entrat pel balcó despenjant-se des del terrat.

Vam reconstruir el recorregut realitzat pels lladres. Devien entrar a la porteria aprofitant que sortia algun veí o trucant a qualsevol pis i donant qualsevol excusa. Van pujar fins a l’àtic, probablement en ascensor, i van forçar la porta del terrat potser amb un rossinyol, sense fractura. El pany era molt...