Martorell Tirant lo Blanc I

1. Auflage 2010
ISBN: 978-84-9953-463-3
Verlag: Linkgua
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 140, 434 Seiten

Reihe: Narrativa

Es significativo que, de entre los libros de caballerías quemados por el cura en el Quijote, Cervantes salvara, el Amadís de Gaula, el Palmerín de Inglaterra y el Tirante el Blanco, al que llama 'el mejor libro del mundo'. Aun con el sentido paródico que tienen los libros de caballerías en la obra de Cervantes, la alusión es reveladora. El Tirant lo Blanc está escrito en un tiempo en que la tradición de los caballeros medievales está en declive, y por un escritor-caballero también un tanto anacrónico. Pero este anacronismo se refiere al mismo tema caballeresco, y no al tratamiento formal, al ámbito internacional de los sucesos o a la ironía y humor de la obra de Joanot Martorell, en la que se dan visos de un realismo y un vitalismo personalista (como en Ausiàs March) que precede a la llamada novela moderna. En este sentido, uno de los signos de modernidad en esta novela es que el héroe tiene rasgos humanísimos (en virtudes y en defectos) y que no alcanza sus proezas por la intervención de fuerzas maravillosas, sino por su propia valía y su propio esfuerzo. Además, en el libro se dan lances del todo prosaicos y cómicamente lamentables, como, por ejemplo, el episodio en el que, repentinamente, Tirant se rompe una pierna al saltar de una ventana tras una noche de amor con su amada Carmesina, o aquel en que el temible Quirieleison de Montalbán, a punto de ver cumplida su venganza, cae muerto preso de su propio ataque de ira. Al mismo tiempo que Constantinopla cae en manos de los turcos y la sensación de fin de una época se extiende, esta novela ensalza al héroe Tirant lo Blanc de Roca Salada (Tirante el Blanco de Roca Salada), un bretón quien, tras numerosas hazañas caballerescas y episodios amorosos y mundanos, acaba restableciendo el orden de la civilización, lo que supone más un deseo nostálgico que una loa encendida. Edición en catalán antiguo.

Joanot Martorell (Gandía, 1411?-1468). España. Se cree que Joanot Martorell pudo nacer en Valencia o Gandía, y más probablemente en esta última ciudad. Respecto a la fecha de nacimiento se barajan las que median entre 1405 y 1413. Pocos detalles se conocen de su biografía. Su padre, el noble Francesc Martorell, ejerció algunos cargos jurisdiccionales reales y se estableció en Gandía. Su madre, Damiata de Monpalau, tuvo de este matrimonio cuatro hijos (Galcerán, Joanot, Jofre y Jaume) y tres hijas (Isabel, Aldonça y Damiata), siendo Joanot el cuarto. El poeta Ausiàs March y Joanot Martorell llegaron a ser cuñados, tras la boda del primero con Isabel Martorell; aunque su buena relación no se extendió a su hermano mayor, Galcerán, de quien hay constancia que tuvo fuertes disputas con March. Asimismo, Joanot mantuvo con ciertos nobles de la época varios litigios 'de honor', algunos de los cuales se refirieron, probablemente, a cuestiones económicas y de propiedades. Tanto este último aspecto como sus viajes a Inglaterra, Portugal y Nápoles están de alguna manera reflejados en las aventuras de su Tirant lo Blanc. El propio Joanot Martorell fue uno de los últimos profesionales de la caballería andante, como el personaje de su Tirant lo Blanc. Miembro de la clase media noble valenciana (coetáneo y paisano de varios escritores nobles de la época), Martorell era, como se dijo, dado a entablar duelos y lances caballerescos por motivos 'de honor', uno de los cuales le condujo, al parecer en busca de mediación, a la Corte de Enrique VI de Inglaterra, donde fue admirado tanto como experto en las armas como en las letras. No obstante, algunas fuentes señalan que su familia, ya venida a menos, se fue empobreciendo con el tiempo, como él mismo. Se cree que los últimos años de su vida fueron convulsos y complicados, ya que se vio obligado a enrolarse en trabajos mercenarios, tuvo problemas económicos y con la justicia y pasó alguna temporada encarcelado. Sin haberse casado nunca y sin tener descendencia conocida, Joanot murió en 1468, en Gandía; pocos años antes había tenido que vender incluso su manuscrito del Tirant lo Blanc a un paisano que le ayudaba económicamente, Martí Joan de Galba, quien lo editó por primera vez en 1490, en la ciudad de Valencia. Además del Tirant lo Blanc, Joanot Martorell adaptó al catalán (o valenciano), en prosa y desde el francés, la novela de caballerías en verso Guy de Warwich, en la que incluyó resonancias del Libre de l'ordre de cavalleria, de Ramon Llull, con el título de Guillem de Vàroic.

Autoren/Hrsg.

Martorell, Joanot

Leseproben

XXVIII. Com lo Rei ermità restituí al primer Rei les robes, la corona, lo ceptre e lo regne, e tornà a servir Déu.

—La segura glòria que tenim d’ésser estats victoriosos nos deu molt alegrar e d’aquella devem retribuir infinides gràcies a Nostre Senyor Déu, com totes les gràcies davallen de la sua immensa bondat e misericòrdia, car ab lo seu adjutori havem vençudes totes les batalles e morts tots los nostres enemics e de la cristiana fe, e ab espases nues som estats vencedors e havem venjades les nefandíssimes injúries e dans que ens havien fets, e és venguda tota la llur desferra en nostre poder. Per què jo vull e man que tot aquella sia repartida entre vosaltres; e tots aquells qui són estats nafrats en lo recobrament de castell, vila o ciutat, hagen dues parts; e tots aquells qui seran afollats de qualsevulla de sos membres, que armes no poran portar, aquets tals hagen tres parts; los qui no hauran pres mal negú, hagen una part e l’honor, qui més val. E vós, mon Rei e senyor, bé deu ésser contenta l’altesa vostra de la gràcia que l’omnipotent Déu vos ha feta, que ab ajuda de vosaltres vassalls hajau cobrada tota l’illa d’Anglaterra e reduïda en lo primer estament. Per què jo ara, en presència de tots aquests magnànims senyors vos restituesc tot lo regne e la senyoria d’aquell, la corona, lo ceptre e les reals robes, e suplic a la vostra real majestad que les vullau acceptar d’un vostre servidor e vassall.

E de continent les se despullà e tornà’s a vestir l’hàbit. Lo Rei e tots los barons lo hi tingueren a molta virtut e gentilesa e ferent-li infinites gràcies de la sua grandíssima cortesia. Lo Rei se vestí les robes reals, posà’s la corona al cap en lo ceptre en la mà, e pregà molt a l’ermità que li fes tanta gràcia, que volgués aturar en la sua cort, que ell li daria lo Principat de Gales, e que poria tant manar en la sua cort en lo regne com la sua pròpia persona; e tots los del consell pregaren-lo’n molt. E ell s’excusà dient que no lleixaria lo servier de Déu per les vanitats d’aquest món. Ací es pot contemplar quant era la virtut e singularitat d’aquest cavaller, que podia restar Rei, e son fill aprés d’ell, e jamés ho volgué fer, si bé sos parents e sa muller lo n’havien molt pregat.

Com lo Rei véu que no volia restar en la sua cort, deliberà fes alguna gràcia al fill, per amor e esguard de premiar al pare, e donà-li la major part del regne de Cornualla, e que es pogués coronar de corona d’acer e no d’altra cosa, e que s’haguès a coronar lo dia dels tres Reis d’Orient e lo dia de Cincogesma. E tots quants eixiren d’ell servaren aquest ordre, e hui en dia se coronen de corona d’acer.

Com lo Comte ermità sabé la gràcia que lo Rei havia feta a son fill, anà davant ell, agenollà’s als seus pares e besà-li la mà, si bé lo Rei no li volia dar, e féu-li infinides gràcies del donatiu que havia fet a son fill. E pres comiat del Rei e de tots los de la cort, los quals lleixà molt adolorits de la sua partida, per ço com tots l’amaven de major amor que a l’altre Rei, e a tot lo poble desplagué molt com havia renunciada la senyoria.

Com l’ermità fon partit del Rei, se n’anà fora de la ciutat, en una sua vila qui distava una llegua de la ciutat, e aquí aturà per alguns dies. Lo Rei ab tot lo consell ordenaren que li fossen tramesos trenta carros carregats de les millors joies que havien preses dels moros. Com l’ermità véu los carros, dix als qui els portaven:

—Tornau-los a mon senyor, lo Rei, e digau-li que jo no vull sinó l’honor; que lo profit sia d’ell e de tots los altres.

E tornaren-se prestament a la ciutat.

Com lo Rei e los altres senyors saberen que no havia volgut respendre, tots digueren que aquest era lo més magnànim e virtuós cavaller que jamés fos estat en lo món, e que d’aquesta conquesta no se n’havia portat altra cosa sinó honor, perill e nafres.

Com la virtuosa Comtessa sabé que son marit se n’era anat, desemparà lo castell e no dix res al Rei ne a negú, sinó ab ses dones e donzelles anà on son marit era. Emperò lo Rei e los altres grans senyors pocs dies eren que no anassen a parlar ab l’ermità per haver consell de l’estament del regne e de moltes altres coses.

Un dia, estant parlant lo Rei ab l’ermità, la Comtessa entrà en la cambra, e lo Rei dix-li:

—Senyora, no prengau enuig del que us diré. Vós sou estada causa que jo haja perdut lo Comte, vostre marit, al qual jo de bon grat daria la terça part del mon regne e que ell aturàs a la contínua en ma companyia.

—Ai trista! —dix la Comtessa—. ¿E com, senyor, só jo estada causa d’haver la vostra senyoria per mi perdut?

—Per ço com sé que ell vos ama sobre totes les coses del món —dix lo Rei—, e si vós l’haguésseu molt pregat ell fóra vengut ab mi.

—Per la mia fe, senyor —dix la Comtessa—, jo tinc molt major dubte que no és aqueix, que no perda a vostra senyoria, e a ell que no es pose en algun monestir.

Així passaren entre ells moltes raons. Lo Rei, com li paregué hora, se’n tornà a la ciutat, e dins tres dies lo Rei ab tota la gent fon pres per partir. Lo Comte ermità dix a son fill que se n’anàs ab lo Rei e que el servís de tot son poder, e que si debats o qüestions venien en lo regne, en nengun cas del món no vengués contra son Rei el senyor.

—Per molts mals e dans que et fes, e dic-te verdaderament que la major infàmia que el cavaller pot haver en aquest món, sí és com ve contra son senyor natural. Posat cas que el Rei te llevàs tots els béns que tens ne pories haver, no vulles venir contra la majestat sua, car així com los lleva, los pot tornar. Hages aquesta doctrina de mi, per moltes injúries que el Rei te faça, així dar-te de mà o de bastó o espasa o qualsevulla altra cosa, que vergonya no et pot fer: bé et poria fer dan en ta persona, mas no vergonya, per ço com és ton Rei e senyor natural. Jo viu, estant en la cort de l’Emperador, un duc vassall e sots la senyoria de l’imperi. Un dia de Nadal, eixint l’Emperaddor de missa ab infinida gent de ducs, comtes e marquesos e molt noble cavalleria, l’Emperador anava un poc enutjat d’un bisbe qui la missa dita havia, e dix algunes paraules d’ell, e lo duc, per quant era parent e amic del bisbe, volgué satisfer en les paraules que l’Emperador dites havia. L’Emperador en aquell cas no tingué prou paciència, alçà la mà e donà-li un gran bufet. Dix lo duc:» Senyor, açò e molt més pot fer la majestat vostra, per ço com só vostre súbdit hi hauré paciència; e si nengun altre rei o emperador en lo menor cabell el meu cap contra ma voluntat me tocàs, jo el ne fera penedir.» E per ço, mon fill, te prec tan carament com puc ni sé, contra ton rei no vulles venir.

E així lo hi promès lo fill, de complir tot lo que li manava.

Lo Comte ermità féu molt bé abillar a son fill e a tots los qui ab ell anaven, de joies e robes e bones cavalcadures de cavalls e hacanees, e pres son comiat així del pare com de la mare, e no partí d’allí fins que sabé que lo Rei volia partir.

Com lo Rei fon al portal de la ciutat demanà lo fill del Comte ermità, e jamés se volgué partir del portal fins que fon vengut, e allí a la porta lo féu conestable major de tota Anglaterra.

Lo Rei partí e féu la via de la ciutat de Londres. Com la Comtessa sabé que lo Rei era partit, pregà al Comte que tornassen a la ciutat, e lo Comte fon content e aquí estigueren per espai de cinc mesos. En la fi d’aquells lo Comte pregà a molt a la Comtessa que no se n’enutjàs, que a ell era forçat que havia de complir lo vot que tenia fet de servir Déu en vida ermitana. Dix la Comtessa:

—Senyor, lo meu esperit dies ha estat alterat, havent sentiment de la mia dolor, car no ignorava la mia adolorida ànima que pitjor havia d’ésser la recruada que no la malaltia; almenys vostra mercè faça’m gràcia que vaja ab vós perquè puga servir la vostra virtuosa persona, e farem una ermita ab dos apartaments, ab una església que haurà enmig, e no vull que ab mi estiguen sinó dos dones ancianes e un prevere que ens diga missa.

Tantes raons dix la Comtessa que al Comte fon forçat d’obeir los seus precs. Com la Comtessa véu que de tot s’havia de fer, no volgué que en aquella ermita aturasssen on solia estar, mas elegí un altre lloc, lo qual era molt delitós, de gran espesssura d’arbres, on havia una molt bella lúcida font que sobre les verds florides herbes ab suau remor corria, e enmig d’aquella delitosa praderia havia un pi de singular bellea, e cascun dia en aquella lúcida font venien a beure totes les bèsties salvatges de tota aquella silva, que era un gran delit de veure-les.

Com l’ermita fon acabada de fer e fon fornida de totes les coses necesàries a la humana via, lo Comte e la Comtessa havien donat orde en lo regiment de la ciutat e de tot lo comdat, e hagueren col·locades les dones e donzelles de llur casa e volien partir per anar a l’ermitatge, arribà lo comte de Notàrbalam, qui venia ambaixador per lo Rei al Comte e a la Comtessa ab lletra de creença. L’ambaixador pregà molt al Comte e a la Comtessa de part del Rei que li volguessen fer tanta gràcia que los dos volguessen anar a la ciutat de Londres, per ço com ell havia contractat matrimoni ab la filla del rei de França: almenys si ell no podia anar, que la Comtessa no li fallís perquè era de gran necessitat perquè ella rebès la Reina e li mostràs la pràtica e costum d’Anglaterra; e perquè era dona de gran llinatge e de gran discreció, lo Rei li volia fer aquesta honor per lo seu molt merèixer.

Lo Comte...