Murgo Miss Desembre i el Clan de Lluna

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-19735-80-5
Verlag: Nórdica Libros
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 240 Seiten

Reihe: Infantil

Miss Desembre busca feina, però totes les seves experiències laborals han acabat en fracassos estrepitosos tan bon punt han començat. Un dia que respon a un anunci per treballar com a mainadera, descobreix que el seu cap no és sinó l'Home del Sac, que busca algú que cuidi el seu fill Corbin, un nen irritant que sap transformar-se en fum i amagar-se entre les cendres. Una nit, els esdeveniments prenen un caire inesperat: la Desembre descobreix un detall molt interessant sobre la família per a la qual treballa, i tres desconeguts irrompen a la casa...

Antonia Murgo és una periodista especialitzada en cinema, sèries i pel·lícules d'animació. Es defineix com a llunàtica, però no tant com l'Home del Sac, que es diu Moonro i dirigeix el Clan de Lluna, i l'apassionen les històries fantàstiques per a nens i joves, que sempre està llegint, escrivint i dibuixant. Aquesta és la seva primera obra i va ser guardonada amb el Premio Strega Ragazze e Ragazzi 2022 a la millor novel·la debut.

Autoren/Hrsg.

Murgo, Antonia

Weitere Mitwirkende

Gago Fernández, Blanca

Leseproben

Al barret de la xemeneia

La Desembre va obrir la boca de bat a bat i es va fregar els ulls. Hi havia un nen al barret de la xemeneia de la casa.

Havia vist nens dins dels bressols i dels cotxets, dins de les bústies i dels cistells de la roba, dins dels canons i de les gàbies dels tigres, però mai dins d’un barret de xemeneia. El cap li sobresortia com un cabdell de fum per la boca de pedra, els cabells negres com el carbó onejaven al vent, o potser una merla havia fet niu entre les seves orelles.

El cert era que el nen l’observava. No hi havia ningú més al caminet de l’entrada, ningú més a l’altra banda de les reixes que delimitaven la vil·la.

La casa era un edifici de maons vermells de dos pisos, coronat per una torreta i flanquejat per una filera d’arbres grocs. Hi havia fulles seques al jardí i plantes enfiladisses a les finestres, com si allà l’hivern encara no hagués arribat.

La Desembre va treure el retall de diari on hi havia l’anunci de feina, va comparar l’adreça amb el número a la porta: coincidien.

—Que ve per l’entrevista? —va preguntar la minyona, que li havia obert la porta—. L’he vist des de la finestra.

La Desembre va assentir i s’hi va acostar amb prudència.

—Hi ha un nen al barret de la xemeneia —va murmurar, preocupada.

—I on hauria de ser? —va replicar la dona, espolsant-se la cendra del davantal—. Acompanyi’m, Mr. Moonro l’espera.

La Desembre va dubtar. Va donar una última ullada a la teulada, enllà de les teules i els maons del barret de la xemeneia. El nen havia desaparegut.

Va seguir dòcil la minyona per dintre la casa, a través d’una àmplia sala d’entrada, al voltant de la qual s’estenia la galeria del segon pis. Les parets i la balustrada eren d’un marró càlid, color closca de castanya. Una escalinata de cirerer resseguia la paret oriental i, a l’altra banda, passada una filera de columnes de marqueteria, s’hi entreveia un magnífic menjador.

La minyona va continuar recte i es va aturar davant d’una porta de dos batents amb losanges de vidre pintades en forma de niu d’abella. La va portar fins a una biblioteca que també acollia una confortable saleta. Hi havia una llar de foc encesa, una tauleta i un sofà en forma de mitja lluna que resseguia el contorn corbat de la paret.

—Deixi aquí les seves coses —li va dir, assenyalant un penja-robes entre les prestatgeries. Es va tornar a espolsar el davantal i es va allunyar a passos curts.

La Desembre es va quedar sola. Va deixar a terra la maleta feta amb retalls de paper de paret, va penjar a la perxa la capa amb caputxa i el barret groc i vermell en forma de merenga i va seure al sofà de mitja lluna.

Va observar les cortines corregudes a les finestres, amb estampats de pinsans i pit-roigs entre les branques. Va veure també un llum de peu, un globus terraqüi daurat i un reposapeus brodat amb borles. Gairebé no es va adonar de l’home que seia davant seu.

—Mr. Moonro? —va preguntar, desconcertada. D’on havia sortit?

L’home va assentir, però ni tan sols la va mirar. Anava vestit amb un elegant conjunt de color blau marí; la barba grisa i espessa se li esmunyia per les temples com els plomalls de fum de les cassoletes de les pipes. Amb l’índex ossut fullejava un paper plegat com un acordió.

—El seu currículum és sens dubte el més llarg que he rebut mai, Miss Desembre —va dir Mr. Moonro.

—Oh, l’hi agraeixo.

—No és un compliment, em temo.

La Desembre va tancar els llavis, després les cames i les puntes dels peus. Potser així aconseguiria fer-se una mica més petita.

—Veig que els últims dos anys ha exercit un munt de feines, la majoria durant un temps, com dir-ho, limitat —va argumentar, allisant-se la barba vaporosa. Va ser com si de les galtes arrenquessin a volar borrallons de llana absorbits per les brases de la llar de foc.

—Hi va haver imprevistos, en fi… impediments —va murmurar, mirant de recuperar la concentració. Mr. Moonro va alçar una mà per fer-la callar.

—Revisora de tramvia de tres a cinc de la tarda. Del mateix dia.

—El cilindre dels bitllets es va encallar, va sortir rodolant quan…

—Enllustradora de sabates. Durant dos dies —la va tornar a interrompre Mr. Moonro.

—No m’havien dit que el raspall anava abans que el betum, si ho hagués…

—Florista. Durant tres dies.

—Allò va ser una injustícia, les flors tenien encara gairebé tots els pètals…

—Algunes feines no sabia ni que existissin: venedora de maduixes, agullaire en un mercat de papallones, afinadora de capsetes musicals, enquadernadora de llibrets d’òpera, falsificadora de mapes de carreteres. Aquesta última em té ben intrigat. De què es tracta?

La Desembre es va inclinar endavant i li va fer un gest perquè s’acostés.

—Bora Boulevard —va xiuxiuejar— en realitat no existeix.

Mr. Moonro va fer una ganyota i va continuar indagant en la vida professional de la Desembre.

—Llegeixo que es va criar en un circ. Ara té quinze anys, però en fa dos va venir a la ciutat per buscar feina. —La Desembre va assentir.— Deixi’m dir-l’hi, Miss: no té referències, ni experiència. I és molt, molt jove. Sap almenys quina és la primera regla d’una mainadera?

La Desembre va rumiar un moment. Fer el menjar, potser? No, per a allò ja hi havia les cuineres o les minyones. Explicar contes? Ho podien fer els pares o els germans grans, si tenien la sort de tenir-ne. Ensenyar l’alfabet? Els institutors, no havia tingut en compte els institutors.

—Bé, jo…

—En resum, crec que vostè no és la persona que busco. De tota manera, li agraeixo el seu temps —va dir Mr. Moonro. En aixecar-se, va apartar el dit índex del paper i el va fer servir per indicar-li la porta. Després es va girar d’esquena, va anar a seure darrere d’un escriptori de caoba al fons de l’habitació i va tornar a ocupar-se dels seus afers.

La Desembre es va aixecar decebuda, la faldilla rebregada allà on se li havia aixafat el teixit. Se’n va anar indignada cap a la porta, on va recollir la maleta i la capa al penja-robes. Però del barret groc i vermell en forma de merenga no n’hi havia ni rastre.

Es va horroritzar quan el va veure a la lleixa més alta de la prestatgeria més alta de la biblioteca. Com hi havia anat a parar, allà dalt? L’escaleta de fusta no arribava a cobrir ni tan sols la meitat de la llibreria, i per si no fos prou estava encaixonada entre el reposapeus, el llum de peu i el globus terraqüi daurat.

—Encara és aquí? —va preguntar Mr. Moonro mentre gargotejava alguna cosa en una torre de documents apilonats.

—El meu barret —el va informar la Desembre assenyalant la prestatgeria. Mr. Moonro es va limitar a respondre:

—Agafi’l, doncs.

Si hagués estat el barret vermell amb bolets de cera o aquell altre groc de gira-sols, l’hauria deixat allà, que es florís entre els llibres. Però aquell era el seu barret preferit.

La Desembre es va recollir la faldilla amb les mans, va agafar embranzida i va saltar. Va enfonsar el peu dret al reposapeus encoixinat, es va inclinar de costat i va tornar a saltar. Va aterrar amb l’esquerre a l’escala i amb el dret es va recolzar al llum de peu. Amb l’últim salt va arribar al globus terraqüi, es va alçar de puntetes i va giravoltar a l’entorn de l’esfera: al final, els seus dits van trobar l’ala del barret. El va agafar i va saltar al buit. La faldilla es va inflar pels costats com un núvol i la Desembre va aterrar suaument als peus del moble.

—Que tingui un bon dia —va exclamar, satisfeta, calant-se el barret al cap.

—Queda contractada.

—Com diu?

Mr. Moonro es va aixecar d’un salt, va rodejar l’escriptori i va atrapar la Desembre a l’altra punta de l’habitació.

—Encara vol la feina? —va preguntar, escrutant-la amb els seus ullassos grisos.

Potser li havien impressionat les seves bones maneres, el to clar i enèrgic amb què li havia desitjat un bon dia. O bé el seu bon gust: ben mirat, el barret groc i vermell en forma de merenga era una peça única en el seu gènere. La Desembre va assentir, incrèdula.

—Bé, Miss Malhoney li ensenyarà la seva habitació. Nydia —va cridar Mr. Moonro, picant a la porta. La mateixa dona d’abans va aparèixer fent onejar el davantal brut de cendra.

—Mr. Moonro —va dir la Desembre, abans de seguir la minyona pel passadís—. Fa poc, abans d’entrar… he vist un nen al barret de la xemeneia.

Aleshores, l’home va dibuixar un llarg somriure, una mitjalluna resplendent entre els núvols grisos del bigoti.

—M’alegro que ja us...