E-Book, Catalan, 100 Seiten
Navarro Home de drac
1. Auflage 2016
ISBN: 978-84-16627-07-3
Verlag: Ediciones Oblicuas
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
E-Book, Catalan, 100 Seiten
ISBN: 978-84-16627-07-3
Verlag: Ediciones Oblicuas
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
Traductor especialista en localització, l'Enric Navarro i Pérez (Barcelona, 1968) ha publicat relats i poemes a revistes literàries, ha escrit una vuitantena de ressenyes en un blog de llibres i ha traduït el cicle Tales of Averoigne d'en C. A. Smith per a la pàgina web d'aquest autor. Ha publicat El somni de la realitat. Nippònia 2006 (2008), narració del seu segon viatge físic i interior a Japó, i el dietari poètic Llibre dels comiats (2012).
Autoren/Hrsg.
Weitere Infos & Material
La intervenció dels neurocirurgians va evitar la catàstrofe. La convalescència, tan lenta com inexorable, va atorgar una treva a la guerra interior. Semblava haver trobat la drecera cap a una existència que el menava, si no a la felicitat, com a mínim a conèixer una serenor que li concedís el respecte que cadascú ha d’assignar-se per viure dignament. En ocasions, sentia com si tot estigués per fer. Com si la vida tingués un aspecte insòlitament nou, fins i tot atraient.
Però en Cenrik Kenrik era un humà de mena. El que sobretot buscava, de manera inconscient o conscient, era ensopegar. Per descomptat, amb la mateixa pedra. Quan va restablir-se i els doctors li van permetre reprendre una mica d’activitat física, pressentia que, en el fons, els fantasmes interiors acabarien assetjant-lo de nou. Tan intens era el terror que allò li provocava i alhora tan esmolada l’autoconsciència desenvolupada, que s’ho va amagar fins i tot i sobretot a ell mateix. I malgrat els esforços voluntaris per contrarestar-ho, anys després, encara amb més virulència, va tenir una recaiguda seriosa.
I com n’hi ha món, un altre cop se’n va sortir. Va poder escapolir-se de la immobilitat parcial o total, però ara el dolor era una amenaça contínua, amatent darrera de qualsevol oportunitat per mínima que fos. Qui pensa que el dolor enforteix és que no l’ha patit de veres. El dolor no fa més fort ningú. Ni més coratjós. En essència, el dolor esglaia, acovardeix els sentits, corromp l’ànima, deforma el passat, turmenta el present i dissol el futur. La capacitat física d’en Cenrik Kenrik va minvar i va perdre qualsevol aspecte del qual s’hagués sentit cofoi en pretèrits anteriors. Es malfiava de tot i de tothom, i en especial d’ell mateix. El menyspreu era una flama que cremava sense parar, s’ondulava i s’entortolligava fins arribar a socarrimar els racons més ben protegits, els darrers reductes de confiança i esperança. Era com una copa de cristall, tan delicat i fràgil, susceptible de trencar-se amb el més mínim canvi de temperatura, la més lleu alteració de l’aire, un subtil matís de la llum.
Però més que les cicatrius o el dolor, el torturava el rebuig vers ell mateix. Com més hi pensava, més dolor el travessava de fora cap endins i de dintre cap a fora. Com més intens era el dolor, més estrany se sentia, més es desconeixia i alhora més conscient era dels errors. La seva voluntat, en altres temps incòlume, s’esllavissava per les verticals parets de l’abisme. Potser ningú, ni tan sols els déus, no podria comprendre aquells pensaments, aquella situació. Fos com fos, sense que pugui assegurar-se si va ser a causa dels déus —d’un de sol o de tots plegats— o de qui sap què, en Cenrik Kenrik va tirar endavant.
Va haver, doncs, una segona remuntada. Molt més llarga, pronunciada, lenta. El reguitzell de somnis i promeses d’èxit va esdevenir un rosari de realitats i patacades que en Cenrik Kenrik procurava tomar el millor que podia. Sovint es repetia a si mateix que no es podia fer pitjor i que havia de continuar. S’havia plantejat el suïcidi com a possible via definitiva o, pel cap baix, com a amenaça edulcorant de l’amargor existencial incubada des de les acaballes de l’adolescència. De ben segur que no l’hauria pas descartat si hagués cregut que estava en una via morta. És a dir, que transcorregués molt de temps sense avenços i retrocessos.
***
Si quan es dorm moltes hores es pot tenir una bona pila de somnis, què passaria si el període de descans es prolongués durant molts, molts segles? Segurament se n’acumularien tants que, tal vegada, fóra impossible destriar els uns dels altres, o tenir la certesa que són somnis i no merament records. Potser era això el que li passava al drac. Havia somniat amb guerres i paus, canvis de poder, invasions i exilis de pobles sencers, terratrèmols i incendis, sequeres i inundacions, i moltes altres catàstrofes humanes i naturals. Feia molt que s’havien esvanit els efectes de l’encanteri amb què havia camuflat la seva presència. De fet, ben aviat va deixar de necessitar-ho: els efectes dels canvis d’estació van ocultar-lo als ulls dels humans i de les bèsties, de manera que no li calia amoïnar-se. I com més segles transcorrien, més oculta quedava la immensitat del seu cos presoner. Malgrat no se’l pogués veure, tant els animals com els homes pressentien que hi havia quelcom d’especial i, obeint el propi instint, cadascú hi mantenia la seva relació de distància o proximitat.
En aquell país tan llunyà que potser és ben a prop, les primaveres podien ser fins i tot caniculars. No obstant la xafogor, era agradable percebre el batec de la vida d’aquella manera, resseguint els camins ben traçats, amb l’estanyol entapissat per les flors del lotus, el discret brollador al fons, l’aigua sagrada que irrompia entre les roques com un ble de tendresa entre l’aparent resistència de la pedra. Tret de comptadíssimes excepcions, cap nadiu no semblava disposat a renunciar al costum de dinar just a l’hora solar del migdia. Es donava, doncs, la immillorable possibilitat de gaudir d’aquell magnífic espai religiós, que havia esdevingut un lloc destacat d’interès turístic-cultural. En un país com aquell, on no sovintejaven les concessions als estrangers en assumptes lingüístics, era inusual trobar un prospecte amb informació traduïda, amb qualitat mínima, als idiomes d’abast internacional.
En Cenrik Kenrik suportava prou bé la calor i l’esforç de caminar lentament. De vegades es quedava palplantat per copsar tot el que oferia aquell lloc i fruir d’una barreja indestriable de benestar i inquietud. Era un indret molt especial, ho percebia en la manera de passejar i en l’actitud dels escassos nadius, en les grues que vorejaven l’aigua cercant insectes i llavors, en els corbs que sobrevolaven l’ampli recinte i es posaven sobre l’espès brancam d’arbres caducifolis, el nom dels quals desconeixia. Fins i tot les febles alenades d’un vent insospitadament fresc i reparador enmig d’aquella canícula avançada semblaven bufar de manera distinta, cautelosa, com si temessin destorbar la impenetrable harmonia que traspuava el conjunt del temple.
Amb summa cura, resseguia les explicacions, en lletra petita i línies massa properes les unes amb les altres, del fullet, amb paraules tan comprimides que semblaven ofegar-se sense arribar a l’extrem de l’asfíxia. Primer en llegia un paràgraf. Un cop assimilada la informació, aixecava el cap, esperava que la visió es recuperés de la concentració lineal i passava una bona estona analitzant l’entorn descrit. Sense pressa, intentant exiliar qualsevol prejudici provinent de la ignorància i les experiències prèvies. Era prou disciplinat com per mantenir aquella metodologia. Es trobava en terra estranya i no en sabia pràcticament res. Un viatge com aquell, després de tants mesos d’incertesa, era un regal insospitat. No el volia malmetre amb l’actitud frívola i autosuficient del turista que es limita a degradar l’entorn sense escrúpols després de treure’n unes quantes fotos, embrutar lavabos i menjar de qualsevol manera. Llegia amb interès per assabentar-se d’allò que a continuació provaria de captar no solament amb la vista, sinó també amb la resta dels sentits. Era una ocasió única, potser la darrera. Sentia la peremptòria necessitat d’informar-se mínimament abans de comprendre i, sobretot, abans de gosar fer-ne cap interpretació.
Els llocs excepcionals, però, plantegen també situacions excepcionals. No ho va poder evitar. O tal vegada no ho va voler. Després de visitar les estances consagrades al fundador del temple, va girar cap a l’esquerra per dirigir-se al santuari, que era dalt d’un turó, però abans havia de travessar... Tant va cridar-li l’atenció, que per primer cop va prescindir del que deia el prospecte. L’esguard va clavar-se en l’estructura mentre els peus romanien immòbils com si haguessin perforat el terra fins a l’alçada del turmell. L’estructura resseguia la pujada del turonet; primer va semblar-li una serp que remuntava la vessant amb la innata i inquietant elegància d’aquests rèptils. Quan va fixar-se en el sostre, les teules disposades com escates, aquella barreja de fortalesa i harmonia, de solidesa i dinamisme, va comprendre que emulava la figura d’un drac jagut.
, va pronunciar en Cenrik Kenrik en un murmuri tan baix que fins i tot ell hauria dubtat que ho hagués arribat a dir. El drac va despertar-se. Va obrir els ulls. Ningú no el podia veure i ell volia saber qui havia parlat. En Cenrik Kenrik va atansar-se al principi del passatge, cobert pel sostre amb les teules que imitaven escates. Va recolzar la mà esquerra a la fusta de la columna esquerra de l’entrada. Va tornar a fixar-se en el prospecte i va repetir en un to inversemblantment baix, tal vegada només de manera mental, tot mirant la paraula que posava en el prospecte. , va traduir de la llegua d’abast internacional. Aquell humà havia pronunciat el seu nom. Havia revelat un dels enigmes que l’havien apartat del camí, allò que li havien denegat els déus des que tenia consciència.
Només ell havia pogut sentir la veu d’en Cenrik Kenrik. No obstant el to tan baix, el mot havia ressonat tant potentment i profunda, que per un moment va creure que podria alliberar-se de la captivitat. Ara bé, els déus li havien anul·lat el poder amb forces encara més poderoses que ell, però no la capacitat d’enteniment. Així, després de provar-ho tres...
