Pàmies L'art de portar gavardina

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-7727-699-9
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 106, 152 Seiten

Reihe: Mínima Minor

«L'art de portar gavardina» és un concentrat de memòria, emoció i plaer de narrar. Imaginats o viscuts, els tretze contes d'aquest recull revelen una capacitat d'observació que confirma Sergi Pàmies com a artesà d'un estil cada vegada més depurat, en què les emocions i els detalls són protagonistes. De la pròpia infantesa a la vellesa dels pares, del romanticisme de la decepció al pànic d'estar a l'altura de les expectatives dels fills, de la perplexitat individual de l'adolescència a les cicatrius col·lectives del segle XXI, el llibre combina reflexió, ironia, melancolia, causticitat i lucidesa i troba en la fascinació per l'absurd i la capacitat de sorprendre's els antídots més eficaços per combatre les absències, els fracassos i altres desconcerts de la maduresa. Premi Crítica Serra d'Or 2019 de Narrativa Premi de la Crítica Catalana 2019 de Narrativa «El seu millor llibre. El podria haver titulat perfectament 'El gran llibre de Sergi Pàmies'». Jordi Basté «Sergi Pàmies s'allibera definitivament dels seus vincles per alliberar-nos també a nosaltres dels clixés d'una època i els seus mites». Josep Cuní, El País «És impossible llegir els seus llibres i no trobar un personatge que s'assembli a nosaltres, ficat en una situació que ens resulta familiar. La ironia i el pessimisme mediterrani traven el seu món inventat, històries que cobren vida a partir d'una realitat íntima i secreta que es desplega en frases d'una gran efectivitat comunicativa». Xavier Mas, La Vanguardia «És un llibre que pot fer-te plorar i riure alhora i això demostra que el seu autor es troba en un dels moments més creatius de la seva trajectòria». Jordi Nopca, Catalunya Ràdio - L'ofici de viure «Aquest llibre és una lectura còmplice, escrit amb aquell to menor que converteix la literatura en una forma d'amistat». Nadal Suau, El Cultural «Els contes de Pàmies, perfectes com a gavardines o vestits a mida, barregen ficció i autobiografia, perquè la segona no es pot articular sense els mecanismes de la primera i la primera seria un cadàver sense esclats de la segona». Miqui Otero, El Periódico «Sergi Pàmies sap dur, en la literatura i en la vida, una trajectòria d'una honestedat impecablement elegant». Imma Monsó, La Vanguardia «Pàmies se submergeix en un escrutini impecable, de refinada matisació expressiva i psicològica. A les pàgines de L'art de portar gavardina molts lectors hi trobaran l'estremiment o el vertigen de la felicitat de llegir». Ponç Puigdevall, El País

Sergi Pàmies (París, 1960) ha publicat en aquesta editorial els reculls de contes «T'hauria de caure la cara de vergonya», «Infecció», «La gran novel·la sobre Barcelona» (Premi de la Crítica Serra d'Or), «L'últim llibre de Sergi Pàmies», «Si menges una llimona sense fer ganyotes» (premis Ciutat de Barcelona i Lletra d'Or), «La bicicleta estàtica» (Premi Maria Àngels Anglada), «Cançons d'amor i de pluja», «L'art de portar gavardina» (Premi de la Crítica Serra d'Or) i «A les dues seran les tres», a més de les novel·les «La primera pedra» (Premi Ícaro), «L'instint» (Premi Prudenci Bertrana) i «Sentimental». Traduït al castellà, al francès, a l'alemany, a l'italià, al grec, a l'anglès i al xinès, també és autor de «Confessions d'un culer defectuós», Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán i col·laborador en diversos mitjans de comunicació.

Autoren/Hrsg.

Pàmies, Sergi

Leseproben

ESBORRANY DE PONÈNCIA PER UN HIPOTÈTIC CONGRÉS DE SEPARATS

1

Les parelles que se separen no haurien d’esperar la decadència de l’avorriment ni la temptació de l’engany. En el moment de plenitud, quan l’amor es propulsa gràcies a les afinitats i l’entusiasme, haurien de ser prou generosos per deixar-ho estar i, amb la satisfacció de la feina ben feta, consensuar un punt final que no deshonorés els dies viscuts. Així s’estalviarien el dolor de les renúncies i el càstig d’interpretar els sentiments com el que són i no com el pretext per transformar l’afecte en repulsió o indiferència. Com els millors esportistes, que saben adonar-se de la imminència del declivi, els amants s’haurien de protegir l’un a l’altre amb lleialtat i coratge. Seria coherent amb el respecte per una llibertat que, quan les relacions s’allarguen només per obstinació, s’esllangueix fins a podrir-se. No és veritat que l’erosió sigui imperceptible. Molt abans de supurar, es manifesta en detalls que les parelles detecten però neguen a consciència, bé perquè la inèrcia els atrofia la capacitat de decisió, bé perquè s’estimen més confiar que vindran temps millors. Encara que no ho sembli, aquestes pròrrogues poden ser fructíferes. La prova és que sovint s’encarnen en fills i en períodes de convivència que tenen la capacitat de transformar-nos tant que, quan intentem tornar a ser com érem, ens adonem que els sentiments evolucionen més de pressa que les persones que els experimenten. Aquest desajust provoca malentesos i multiplica les oportunitats de negar les evidències. Sentir-se’n culpable agreuja la mediocritat del desenllaç. És per això que en els primers segons de la ruptura pròpiament dita reacciono amb la voluntat d’estar a l’altura no pas dels nostres últims anys plegats sinó de tota la història compartida. Torno a visualitzar l’escena, que probablement s’assemblarà a la que molts de vostès han viscut. Ella em diu el que fa temps que espero que em dirà. Que hem de parlar. Que ja no m’estima. Que ha conegut algú. Que s’estan coneixent. D’entrada, sento calor i vergonya. Són dues sensacions contradictòries, imprevistes i brutals. La calor és, constato, més emocional que física. La vergonya, per contra, em tensa els músculs i dinamita la bastida de normalitat en què, sense acabar d’assumir-ne tots els riscos, ens hem refugiat. No he de pensar gaire per entendre que el canvi que acabem d’activar no té retorn i sí moltes conseqüències. La tristor triga a arribar i, amb un sentit de les prioritats que em sorprèn, m’imposo la condició de no enganyar-me. Si ja ho intuïa, no puc actuar com si em vingués de nou. Per estalviar-nos tràngols innecessaris, doncs, anteposo els principis a les emocions. L’abisme que hem creat queda resumit en la manera com ella encreua els braços i abaixa la mirada, extenuada per haver anat més enllà dels seus límits habituals. Identifico l’origen de la meva vergonya: adonar-me que el fet que jo l’estimi ja no li aporta res, ni tan sols el reconfort d’una companyia més voluntariosa que eficaç. Som a la cuina, que sempre m’ha semblat el territori idoni per dir-se les veritats. A les cuines la intimitat és relativa. S’hi senten avisos d’assecadores i centrifugats de rentadores al pati interior i el zumzeig ciclotímic de la nevera actua com un mediador equànime. La miro i, sense dir-l’hi, li agraeixo el que en altres moments li he retret: el recurs de refugiar-se en silencis insondables fins que tot queda concentrat en un missatge inapel·lable que precedeix—amb ella sempre fa la impressió que darrere de cada abisme n’hi hagi d’haver un altre—un nou silenci. Aquesta vegada les aparences no enganyen. Els fluorescents ens endureixen l’expressió i desactiven la temptació del plor. Només fa cinc minuts que ens hem separat i em sento com si fes deu anys. Ara ja ho puc admetre: m’he preparat de manera subconscient per arribar fins aquí. He superat totes les fases de l’entrenament, les més exasperants i les més esperançadores. I em meravella la quantitat de recursos que descobreixo que tinc. També estic impacient per esbrinar fins a quin punt aquesta preparació m’ajudarà a evitar el paroxisme dels retrets i les lamentacions. Puc convertir la ruptura en un acte que doni coherència a tot el que hem viscut sense embrutar-nos més enllà del que embruta haver-nos mantingut atrapats per un respecte que avui ja és obsolet. Quan ens vam conèixer, improvisàvem. Per això preveig que, en aquesta fase de desamor que tot just inaugurem, haurem de ser més estrictes i no podrem deixar-nos encegar per les arbitrarietats de l’espontaneïtat. I la convicció que hi haurà molt més amor en aquesta ruptura que en el declivi que l’ha precedit actua, no sé per què, com un analgèsic.

2

No fèiem bona parella. Tots dos ho sabíem però teníem el bon gust de no parlar-ne. Quan dues persones es coneixen i se senten mútuament atretes, el relat amb què més endavant rememoren la primera trobada acostuma a ser benèvol. En el nostre cas, però, la seducció no va ser bilateral. Feia anys que jo estava predisposat a deixar-me seduir i mai no vaig imaginar que tindria la sort de ser abduït—és el verb que més s’acosta al que va passar—per algú com ella. Analitzat amb cert rigor retrospectiu, conjecturo que tot plegat va ser la conseqüència d’una realitat anterior que mai no vaig conèixer. Que les raons per les quals es va interessar per mi devien tenir més a veure amb circumstàncies relacionades amb el seu historial—fitxes de dominó prèvies a mi—que no pas amb els meus dots de seducció. Per sort o per desgràcia, d’això no te n’adones mentre ho estàs vivint sinó més tard. Ens vam conèixer en una festa i de seguida vam compartir una curiositat que vaig viure amb la impressió que m’havia tocat la loteria o de ser la víctima d’una aposta perversa. Com que aleshores encara equiparava la novetat amb l’alegria, vaig sobreentendre que l’experiència seria tan irrepetible com fugaç. La prova és que, l’endemà dels diversos dies que la memòria ha convertit en un de sol, quan vaig sortir de casa seva amb l’eufòria dels escollits—ballant pel carrer, imitant l’escena d’un anunci de perfum que s’emetia aleshores—, no se’m va acudir que hi hagués cap possibilitat de tornar-nos a veure. Fa de mal dir, però, a l’hora d’aparellar-se, hi ha evidències que convindria no perdre mai de vista. En general, la unió de dues persones acostuma a presentar descompensacions evidents de bellesa, d’estatus o d’intel·ligència. Jo perdia en les tres comparacions, i només hauria pogut empatar amb ella en simpatia (la simpatia que jo tenia aleshores, s’entén) i en predisposició a viure les hores de satisfacció que l’atzar m’hagués assignat amb plenitud i, arribat el moment, en voluntat de saber perdre. Per això em va sorprendre tant que ella em volgués tornar a veure. I encara més que, setmanes més tard, fóssim inseparables (mentrel’escricpercebolavulnerabilitatd’aquest adjectiu). Arribats en aquest punt, em vaig concentrar a viure l’amor correspost amb la mateixa intensitat amb què havia viscut altres amors no correspostos. Torno al símil de la loteria: potser sí que qui la guanya s’adona dels perills que l’amenacen, però, amb bon criteri, continua endavant, encara que només sigui per esbrinar fins a quina imprevisible catàstrofe el pot portar el privilegi d’haver-la guanyat. Són els anys que més m’agrada recordar. Tenien el punt just de sorpresa i varietat i incloïen molts viatges i, si més no per part meva, un estat permanent de gratitud. Dit d’una altra manera: tot i que era capaç de creure que l’amor era recíproc, també entenia que, des d’un punt de vista científic, era improbable que algú com ella s’hagués enamorat d’algú com jo. No ho dic ni per falsa modèstia ni per fer-me la víctima. Al contrari. Precisament perquè sóc vanitós, vaig optar per allargar l’amor al màxim, confiat que ja trobaria la manera de mantenir-lo. La transició natural de l’excepcionalitat a la rutina, però, va subratllar els nostres defectes. Amb una particularitat: els meus defectes eren més greus per ella que els d’ella per mi. Jo era impacient i desplegava una malsana capacitat per patir de manera innecessària i, sobretot, inoportuna. Hi ha circumstàncies atenuants de la meva infantesa que em podrien justificar davant d’un tribunal de psicoanalistes, però, a la pràctica, era un patiment que es podia confondre amb una gelosia protectora gens dramàtica però igualment carregosa. I, a més a més, era avorrit. De l’avorriment se’n parla poc, però vull aprofitar el marc d’aquest congrés de separats per dir que deu ser el primer factor d’enverinament de les relacions. Sóc tan avorrit que, gràcies a la feina d’escriptor, m’he hagut d’empescar tota una filosofia sobre la grandesa de l’home gris i normal confrontat amb el tòpic literari de l’aventurer insaciable i amb l’apologia del moviment, la novetat i la fantasia. És un recurs pensat perquè no se’m noti gaire la facilitat per ser, fins i tot quan no m’ho proposo, d’una insipidesa tragicòmica. També és veritat que sempre n’he sigut conscient i que, per tant, era fàcil preveure que acabaria sent un problema. Però, sense saber ben bé per què ni com, l’amor continuava, si més no en aparença. I com que als avorrits no ens avorreix avorrir-nos, no m’adonava de fins a quin punt aquesta circumstància erosionava les expectatives d’algú com ella, que, per definició, no era...