Renard Les mans d'Orlac

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19627-50-6
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Spanisch, 356 Seiten

Stéphen Orlac, virtuós del piano famós a tot el món, veu la seva vida i carrera truncades per culpa d'un greu accident on perd l'ús de les mans. Tot sembla arreglar-se quan el doctor Cerral s'ofereix a trasplantar-li unes de noves. Ara bé, després de l'operació, Orlac perd el control del seu propi cos i és dominat per impulsos criminals. La seva esposa Rosine investigarà fins a descobrir la veritat Maurice Renard, referent del gènere fantàstic i de ciència-ficció, ens porta una obra precursora del body horror o terror corporal que anys després faria coneguts a directors com David Cronenberg. Aquí l'enemic no és fora, sinó al propi cos, que s'escapa del nostre control. Amb una barreja de suspens, sàtira i grotesc, Renard ens convida a reflexionar sobre el nostre destí i la condició humana.

Maurice Renard (1875, Châlons-en-Champagne, França - 1939, Rochefort, França) va ser un autor pioner dels gèneres de terror i ciència-ficció. Nascut a una família benestant, va començar a escriure jove, i aviat va obtenir reconeixement pels seus relats fantàstics. Després de la Primera Guerra Mundial, va haver de guanyar-se la vida escrivint, motiu pel qual va combinar l'escriptura i divulgació de ciència-ficció i fantasia amb gèneres més comercials com la literatura sentimental, policíaca i d'aventures. A les seves novel·les combina temes atractius pel públic amb reflexions filosòfiques i ètiques.

Autoren/Hrsg.

Renard, Maurice

Leseproben

, un còctel perfecte

S i (1920) fossin un combinat i no pas una entretingudíssima novel·la sorgida de la fèrtil imaginació de Maurice Renard, el seu nom probablement seria «meravellós-científic» o, el que és el mateix, el resultat de barrejar 50 ml de fantasia, 30 ml de ciència-ficció, 30 ml de novel·la policíaca, 10 ml de gran guinyol, unes gotes d’espiritisme i un pensament d’erotisme. I tot plegat, sacsejat a un ritme frenètic, no remenat.

Aquest excel·lent còctel francès va ser publicat en format de fulletó al diari el 1920, i l’any següent va veure la llum en format de llibre. En aquesta narració, el lector hi podrà trobar una deliciosa barreja d’elements: el , de Robert Louis Stevenson, dansant amb els deliris angoixants d’Edgar Allan Poe i l’encís de la millor ciència-ficció de H. G. Wells jugant a fet i amagar amb les sorpreses sense fi del «meravellós-científic» de J.-H. Rosny aîné. Però, més enllà de còctels i mescles, què és ?

Doncs, benvolgut lector, és una imaginativa novel·la que, a partir d’una trama de misteri, joguineja amb diversos gèneres narratius per presentar-nos la dissort del virtuós pianista Stéphen Orlac, el qual pateix un horrorós accident ferroviari, en què perd les mans. L’única solució per al famós músic estarà en la ciència del polèmic doctor Cerral —personatge inspirat en un cirurgià ben real: Alexis Carrel, guanyador d’un premi Nobel i pioner dels transplantaments facials dels , els militars mutilats durant la Primera Guerra Mundial—, que li empeltarà les mans d’un home que acaba de morir. Aquesta situació sumirà Orlac, un home de tarannà impressionable de naixement, en una profunda depressió que amenaçarà de convertir-se en un atzucac mortal, quan el músic descobreix que aquelles mans que li han trasplantat eren les d’un home culpable d’assassinat i ajusticiat a la guillotina. A partir de llavors, Orlac i la seva dona seran atrapats per una espiral de crims, misteris, robatoris, peripècies i conspiracions que semblen no tenir fi.

Amb aquesta premissa, Renard ordeix una enginyosa trama que sorprendrà una vegada i una altra el lector mercès a la intel·ligent barreja d’elements —del relat de suspens a la història d’amor, passant per la novel·la criminal, la divulgació dels secrets de l’ocultisme i el gran guinyol més desenfrenat—, que l’autor disposa amb l’astúcia d’una aranya afamada. Un dels trumfos de Renard, el trobarem en la magnífica creació dels personatges. Tenim des de l’impressionable pianista que protagonitza la novel·la, fins a l’agut i còmic secundari, el senyor de Crochans, passant per l’estel que il·luminarà tota l’obra: la senyora d’Orlac, una jove d’ulls encisadors que es convertirà en el veritable far de la història gràcies al seu infatigable desig de resoldre aquest joc de malentesos i de situacions inversemblants i, amb perdó, novel·lesques. Tampoc no voldria oblidar l’extraordinària destresa de Renard a l’hora de retratar uns secundaris de luxe: els criats. L’autor, en aquest cas, aconsegueix dibuixar amb pocs traços uns personatges que semblen sorgits de la realitat parisenca de l’època. En aquest sentit, el lector em sabrà disculpar si no dic ni una paraula de la resta de personatges que habiten aquesta novel·la: mèdiums, fantasmes, esquelets, , criminals, espies, lladres…

En aquest punt, segurament el lector es preguntarà com pot ser que fins ara no hagués conegut aquesta narració plena d’imaginació o que, com a màxim, només li sonés la premissa narrativa a través d’alguna de les seves adaptacions cinematogràfiques —si ens centrem només en les adaptacions oficials, podem citar: (1924), de Robert Wiene; / (1935), de Karl Freund; (1960), d’Edmond T. Gréville, o (1962), de Newt Arnold.

¿On s’amagava, fins ara, aquest Wells francès, com va ser denominat més d’una vegada, i, sobretot, per què no havíem pogut llegir en català aquesta obra mestra, capaç de mantenir la intriga i la tensió narrativa des de la primera pàgina fins a la darrera? I, encara més, qui va ser aquest Maurice Renard, que buscava amb les seves entretingudes narracions fer saber a l’home qui era realment? En definitiva, qui va ser aquest escriptor que Apollinaire considerava que tenia un «talent màgic» per dotar de versemblança els miracles més inversemblants?

Si el lector em vol acompanyar, tot seguit intentaré descabdellar els fils d’aquest misteri…

Maurice Renard (1875-1939) va néixer a Châlons-sur-Marne, capital del departament de Marne, en una acomodada família de províncies —sense anar més lluny, el seu pare va ser el jutge de la població—. Com tants altres escriptors, el gust per la literatura li va arribar de ben jove quan, sent un estudiant de liceu, va descobrir els relats d’Edgar Allan Poe, E.T.A. Hoffmann, Émile Erckmann i Alexandre Chatrian, entre molts d’altres. Aquesta vessant fantàstica marcaria els primers relats de Renard i ompliria les pàgines del seu primer llibre publicat, [Fantasmes i fantotxes] (1905), i, tot i que no la deixaria mai de conrear, el mineral més preciós de l’autor l’extrauria d’una veta diferent, curulla de manlleus de diferents procedències: el gènere del «meravellós-científic», que el mateix Renard s’encarregaria de definir. Entre la seva extensa producció, a més, podríem destacar les novel·les següents: [El doctor Lerne, sotsdeu] (1908); [El perill blau] (1911), o [El simi] (1924). El 18 de novembre de 1939, en plena , Renard moria a la clínica Roland de Rochefort d’una congestió pulmonar. Fou enterrat al cementiri de Dolus-d’Oléron.

Arribat a aquest punt, l’amable lector es deu preguntar què és ben bé això del «meravellós-científic», que ha llegit ja un parell de cops al llarg d’aquest pròleg. Què carai deu ser aquest gènere del qual, ben probablement, no ha sentit a parlar mai? Doncs, no cal que pateixi ni un instant més, que ara mateix ho miraré de resoldre; però abans de res, ja li puc avançar el motiu pel qual aquest gènere li diu ben poca cosa: la poca repercussió d’aquest tipus de literatura fora de França, un fet que, en el cas de l’Estat espanyol, es va traduir en un rebuig absolut d’aquest nou gènere, una decisió que ha provocat, per exemple, que (1920) hagi quedat inèdita en la nostra llengua fins avui.

A les beceroles d’aquest nou gènere literari, hi trobem un dels mestres de la ciència-ficció: Jules Verne. Es podria dir —tot parafrasejant Jules Hetzel, el seu editor— que amb Verne la ciència va començar a ocupar el lloc que li corresponia en el camp de la literatura. Perquè, què se n’hauria fet de la literatura de ciència-ficció actual si Jules Verne, el seu pare —amb permís, és clar, de H. G. Wells—, hagués decidit, un cop acabats els estudis de Dret, que es trobava bé a la Borsa? Com seria avui la ficció científica si mai no haguéssim pogut llegir (1864), ni (1865), ni (1869-1870), ni (1874-1875), ni…?

Doncs bé, per dir-ho ras i curt, Maurice Renard agafa Jules Verne i el capgira com un mitjó: elimina de l’equació el caràcter didàctic i, a canvi, n’augmenta la dosi d’intriga per bastir el nou gènere «meravellós-científic», el qual ell mateix descriurà de manera precisa a l’article «De la novel·la meravellosa-científica i de la seva acció sobre la intel·ligència del progrés», un autèntic manifest publicat el 1909 a , una revista filosòfica. D’alguna manera, Renard buscava donar una sortida factible per al gènere fantàstic, al qual Guy de Maupassant havia (quasi) sentenciat a mort uns anys abans, a través de l’element científic i, per fer-ho, li calia allunyar-se tant com pogués del vernià.

L’objectiu del nou gènere serà, segons el nostre autor, plantar la llavor del somni en la ment del lector i que broti després de la lectura, aprofitant les impressions que el meravellós li ha deixat, conreant «la intel·ligència del progrés», preparant-lo per als descobriments futurs a partir de les hipòtesis fantàstiques d’avui —que demà, qui sap, poden ser una realitat científica—. El model a seguir és clar: (1886) de Robert Louis Stevenson i, tot just un esglaó per sota, tota una nòmina d’autors en què trobem des de Poe fins a Villiers de l’Isle-Adam, passant per J.-H. Rosny aîné i un llarg reguitzell d’autors fantàstics.

Per acabar de capir el naixement d’aquest projecte artístic, el lector s’ha de situar en el primer terç del segle XX, en una França que, culturalment, comença a rebutjar o a deixar de banda el retrat naturalista d’Émile Zola i, de la mà de la , de la recerca d’allò desconegut, dels invents, les troballes i les innovacions científiques —del radi i l’anàlisi de la radioactivitat del matrimoni Curie a la descoberta dels raigs X, per part de Wilhelm Röntgen, passant per les aplicacions de la teoria de l’anafilaxi en el camp de la medicina, del fisiòleg Charles Richet, etc.—,...