Solana Carpe Diem

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-19627-69-8
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 93, 229 Seiten

Reihe: Crims.cat

És el mes de juliol i els Mossos estan desbordats. La comissària Valentina Vallès decideix contractar els serveis d'una peculiar parella de detectius privats, el Borja Masdeu-Canals Sáez de Astorga i l'Eduard Martínez, que tenen, entre els seus clients, alguns dels membres més distingits de les classes altes de Barcelona. En aquesta novel·la plena de sorpreses i girs inesperats, els detectius s'incorporaran al Departament de Casos Oberts i hauran d'intentar resoldre quatre assassinats en plena canícula. Són casos complicats perquè els mòbils no estan clars i els assassins no han deixat pistes, i perquè, degut al perfil de les víctimes -un matemàtic que treballa a la UB, una viuda rica que viu a la zona del Turó Park, una metgessa especialitzada en guarir malalts de càncer i un violinista que és membre de l'Orquestra Simfònica del Liceu-,han provocat una caòtica alarma social i les xarxes bullen. Amb el sentit de l'humor que caracteritza les seves novel·les, Teresa Solana ens ofereix, un cop més, el retrat d'una Barcelona contradictòria i vibrant en la qual les dones, les polítiques feministes i les noves sensibilitats es converteixen en les protagonistes d'aquesta trama.

Teresa Solana (Barcelona, 1962) és una de les escriptores catalanes més traduïdes a altres llengües. Traductora de professió, durant vuit anys va dirigir la «Casa del Traductor» de Tarazona. El 2006 va debutar amb la novel·la Un crim imperfecte (Premi Brigada 21), i des d'aleshores ha publicat set novel·les, dos llibres de relats i la sèrie infantil Supernyaps. Ha guanyat diversos premis i reconeixements. La seva obra es caracteritza per la seva mirada irònica sobre la societat i, sobretot, el seu sentit de l'humor. Des del 2014, resideix al Regne Unit.

Autoren/Hrsg.

Solana, Teresa

Leseproben

1
Les idees brillants de la Montse

—… i, per tant, jo crec que si ens en anéssim a viure a un poblet guanyaríem molt en qualitat de vida, Eduard. Imagina-t’ho: podríem tenir el nostre propi hort i les nostres pròpies gallines. I també podríem…

Era un diumenge de principis de juliol extremament calorós i tot just passaven uns minuts de les nou del vespre. La Montse i jo estàvem sols a casa (la meva sogra se n’havia anat a passar un parell de setmanes amb una amiga que també feia molts anys que s’havia quedat viuda i que tenia un apartament a la Costa Brava), i la Montse m’estava explicant l’última ocurrència que havia tingut mentre miràvem distretament les notícies a la tele i esperàvem que ens portessin el parell de pizzes que havíem demanat per sopar. A la Montse se li havia acudit dedicar el cap de setmana a repintar el dormitori de la seva mare i, ja posats, també la cuina i el menjador, i jo estava baldat i l’únic que desitjava era que arribessin d’una vegada les pizzes per posar alguna cosa a l’estómac abans d’empassar-me un parell d’ibuprofens. La Montse, que tampoc no havia parat en tot el dia, també estava feta una coca, i en sentir que trucaven al timbre cavallerosament vaig fer l’esforç d’aixecar-me del sofà i vaig anar ranquejant cap al rebedor. Vaig pitjar el botó de l’intèrfon sense ni tan sols preguntar qui era, convençut que es tractava del repartidor amb la comanda, però a l’obrir la porta i trobar-me al replà un mosso d’esquadra uniformat que en feia dos com jo les cames em van fer figa.

L’Arnau.

La Laia.

L’Aïna.

«Ha passat una desgràcia», recordo que va ser el primer que vaig pensar.

—No pateixi, no porto males notícies —es va afanyar a tranquil·litzar-me el policia, un noi de vint-i-pocs anys que vaig veure que tenia rang de caporal—. És vostè el senyor Eduard Martínez Estivill?

—Jo mateix.

—Senyor Martínez, em sap greu molestar-lo a aquestes hores, però la comissària Vallès ens ha demanat que ens personem al seu domicili i que l’acompanyem amb el cotxe patrulla a la comissaria de les Corts.

—Ara? Per què? Què passa? —vaig fer, estranyat, ja que era la primera vegada que la comissària Vallès enviava els Mossos a buscar-me a casa.

—Ah, això no l’hi sabria dir. —L’agent, que feia pinta de ser una mica curt de gambals, es va rascar el clatell i va fer cara de circumstàncies—. A nosaltres l’únic que ens han dit és que es tracta d’un assumpte urgent. I com que el telèfon no li funciona…

El mòbil, és clar! Interiorment vaig maleir la Montse, i, tot reprimint un esbufec que es podria haver malinterpretat, em vaig afanyar a convidar l’agent a passar al rebedor per evitar que la presència d’un mosso d’esquadra al replà despertés la natural curiositat entre els veïns. Aquella havia estat una altra de les ocurrències de la meva dona, que últimament, des que havia hagut de tancar el Centre de Teràpies Alternatives i no sabia en què ocupar les hores, no parava de tenir idees brillants. L’última havia estat convèncer-me perquè ens sotmetéssim a una cura de desintoxicació digital, una pràctica que s’havia posat de moda entre les seves amigues del grup de ioga i que consistia a mantenir els mòbils apagats durant tot el cap de setmana. A mi m’havia semblat una mesura excessivament dràstica, tenint en compte que jo ja feia molts mesos que m’havia donat de baixa de Twitter i que, a diferència d’ella, no tenia cap compte a Facebook, Instagram o TikTok, però com que la Montse és tossuda com una mula i quan se li fica una cosa entre cella i cella no serveix de res dur-li la contrària, divendres a la nit, de mala gana, havia accedit a apagar el meu Samsung per estalviar-me tenir-la de morros durant tot el cap de setmana.

—Esperi’s aquí un moment —vaig fer, amb un sospir—. Vaig a canviar-me.

La Montse també va tenir un bon ensurt quan va veure que teníem un mosso d’esquadra de mida 3xl palplantat al rebedor. Em vaig afanyar a tranquil·litzar-la assegurant-li que la seva mare estava bé i que cap dels nostres fills no havia patit un accident, i a l’habitació, mentre em treia a correcuita el pijama curt d’estiu que duia posat i em vestia amb uns pantalons llargs i amb una d’aquestes camises de polièster que no s’arruguen, li vaig explicar que la presència d’aquell agent uniformat es devia al fet que la comissària Vallès necessitava veure’m urgentment. La Montse, com és lògic, va fer mala cara.

—I has de marxar ara, a aquestes hores? —va rondinar.

Per tota resposta, vaig arronsar les espatlles.

—I al Borja també li han demanat que hi vagi? —va insistir ella.

—No ho sé. Suposo. Ara li faré un truc, a veure si ell sap què passa.

A contracor, la Montse va obrir la porta de l’armari que tenim al dormitori i va treure els mòbils de l’amagatall que havia improvisat per evitar que jo tingués la temptació de fer trampa.

—Ho veus, com has de deixar aquesta feina, Eduard? —em va dir després de retornar-me cerimoniosament el Samsung, mentre jo dubtava entre si posar-me els mocassins o arriscar-me amb unes sandàlies. Finalment, imaginant la cara que faria el meu germà si em presentava davant de la comissària Vallès amb els dits dels peus a l’aire, vaig optar pels mocassins—. És que ni en diumenge pots estar tranquil! Si ens en anéssim a viure a un poble…

—Ara no, Montse. Me n’he d’anar.

—Portes la cartera?

—Sí.

—I les claus de casa?

—També.

—Truca’m tan bon punt sàpigues alguna cosa, eh?

—Descuida.

A Barcelona ja feia setmanes que el canvi climàtic ens obsequiava amb una calor pròpia dels tròpics i la temperatura que en aquells moments marcava el termòmetre era de trenta-dos graus. Com que la fèrria consciència ecològica de la Montse ens impedia instal·lar aire condicionat al pis i l’únic que teníem per combatre la xafogor era un parell de ventiladors que fèiem anar amunt i avall, en el brevíssim trajecte entre el dormitori i el rebedor la discreta camisa de ratlletes que m’acabava de posar va quedar xopa.

—Quan vulgui —li vaig dir al policia, contemplant amb enveja el sofert color blau fosc de l’uniforme que els Mossos havien estrenat aquell any.

Com que l’ascensor no funcionava perquè algun veí es devia haver deixat la porta oberta, vam haver de baixar per les escales. Al sortir al carrer, ens vam creuar amb el noi de les pizzes i automàticament la panxa se’m va posar a fer sorollets. Vaig sospirar, tot pensant que m’hauria de conformar amb menjar-me una pizza reescalfada quan tornés a casa, i un cop instal·lat al seient de darrere del vehicle policial, on la temperatura era molt més agradable que al carrer, vaig encendre el mòbil i vaig veure que tenia un munt de trucades perdudes del Borja i d’un número desconegut. Sense perdre temps, em vaig afanyar a trucar al meu germà.

—Home, per fi! —va exclamar ell, en sentir-me la veu—. On coi ets?

—Dins d’un cotxe patrulla, camí de la comissaria de les Corts. I tu, per on pares?

—Jo tot just hi acabo d’arribar.

—Llavors, a tu la comissària també t’ha convocat?

—Sí, hi he parlat fa una estona.

—I què vol, aquesta vegada?

—Ni idea. Només m’ha dit que es tracta d’un assumpte urgent que no pot esperar.

—A mi m’han dit el mateix. Per cert, això d’enviar un cotxe patrulla a buscar-me a casa no deu haver estat pas idea teva…

—Home, com que tant tu com la Montse teníeu el mòbil apagat i no aconseguíem localitzar-te…

Em vaig sulfurar.

—Collons, Pep, però si t’ho vaig dir, que la Montse volia que tinguéssim un cap de setmana de desintoxicació digital i que estaria sense mòbil un parell de dies! I, a més, em podries haver trucat al fix, que per això està.

—Ah, doncs no se m’ha acudit, la veritat —va replicar ell—. I així, què? Trigaràs molt?

—No, no ho crec.

A aquelles hores del vespre les úniques vies que anaven carregades eren les d’entrada a Barcelona i en poc més d’un quart d’hora ens vam plantar a les Corts. Els policies que m’acompanyaven van tenir el detall d’aparcar el cotxe davant mateix de l’entrada principal de la comissaria, i mentre el mosso de mida 3xl i jo travessàvem la porta d’aquell edifici de vidre i acer que a mi sempre em feia pensar en les temibles naus Borg de Star Trek, no vaig poder evitar fer, per a mi mateix: «La resistència és fútil». Un cop a dins, un altre mosso que ens estava esperant i que semblava estar al cas de qui era jo es va encarregar d’escortar-me fins a la cinquena planta, on es trobaven els despatxos que els comandaments feien servir quan venien de visita a les Corts. La comissària Valentina Vallès, que des que s’havia jubilat el comissari Badia dirigia l’Àrea Central d’Investigació, tenia, de fet, el despatx oficial a Sabadell, al Complex Central Egara, on es concentraven els diferents equips d’investigació i on també hi havia els laboratoris de la policia científica.

—Esperi’s aquí —em va ordenar l’agent després de fer-me passar a l’austera saleta d’espera que hi havia abans d’arribar al despatx.

El Borja, que estava allà assegut mirant alguna cosa al mòbil, de seguida es va aixecar i em va venir a saludar. A diferència de mi, feia bona cara i anava vestit amb el típic uniforme de cap de setmana que...