Solanas Marrugat Univers = Anima mundi

Una Cosmologia des de l'ànima
1. Auflage 2017
ISBN: 978-84-16496-23-5
Verlag: Ushuaia Ediciones
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, 170 Seiten

Reihe: Misterios

L'Univers vist des de l'ànima. A diferència de les descripcions científiques on l'Univers és tractat com un objecte, aqui? el subjecte o consciència e?s principal. El resultat e?s un Univers amb significat existencial. El llibre tracta de Cosmologia i no d'Astrofísica. Quan el coneixement de l'Univers es fa des de la totalitat, llavors les lleis que el descriuen so?n simples i caben en un mocador de paper. E?s evident que els plantejaments cosmològics han de tenir una connexió amb la Física: es mostren i, en els i?tems on hi ha discordança, assenyalem el cami? que ha de prendre la Física per validar les hipòtesis cosmològiques. En el llibre trobareu, entre altres, com es pot viatjar en l'espai i en el temps per accedir als racons més allunyats del cosmos físic i dels psíquics. Aprendreu a navegar i orientar-vos en aquests mons. I, també, entendreu com els fenòmens paranormals esdevenen normals des de la perspectiva anímica. L'autor barreja el pensament exotèric amb l'esotèric amb resultats creatius i originals que ben segur no deixen indiferent al lector.

Josep Maria Solanas e?s nascut a Barcelona l'any 1949; e?s Gèminis ascendent Gèminis. E?s enginyer en Telecomunicacions i ha estat professor universitari en l'àrea de Telema?tica. Tambe? e?s coneixedor de la psicologia profunda i del mo?n espiritual. En l'actualitat dicta cursos sobre Tarot, Ca?bala, mitologia grega. E?s aficionat a l'òpera.

Autoren/Hrsg.

Solanas Marrugat, Josep Maria

Leseproben

2. Una Cosmologia tradicional

Parlar de Cosmologia, és parlar del subjecte que la suporta. El subjecte o consciència és aquell que té capacitat de conèixer-se a si mateix o d’adonar-se. L’home té aquesta capacitat però no és l’únic subjecte que existeix; ens equivocaríem si féssim una Cosmologia de l’home, entre altres, perquè en l’home conviuen diferents nivells de consciència i per cadascun hi ha una cosmologia.

Per cada tipus de subjecte o nivell de consciència (l’ego o conscient, l’ànima o psique o inconscient, l’esperit8, etc.) li correspon un tipus de coneixement:

• El de l’ego és el racional (causa-efecte). Un tipus de coneixement on precisament el subjecte no intervé. L’ego no és el subjecte adequat per fer cosmologia perquè les seves eines cognitives no li permeten la transcendència, anar més enllà... de les coses i els fets.

• El de l’ànima és el coneixement que aspira a trobar significats a través de l’experiència vivencial que es manifesta a través de la ficció, els mites i llegendes, els somnis, la intuïció, etc. La causa-efecte es dilueix en coincidències significatives pel subjecte entre diferents nivells de realitat.

Cada subjecte veu una Cosmologia pròpia; és a dir, per una part és subjectiva, depèn de la mirada amb què el subjecte mira el món, i per l’altra part és objectiva, el món aparegut no depèn del subjecte. El subjecte escull el tipus de mirada i per cada mirada apareix un món objectiu. La Cosmologia com a tal no existeix, n’hi ha tantes com mirades i aquí descriurem una cosmologia tant si és tradicional com moderna. L’Univers és únic però s’apareix com polifacètic i polisèmic.

La Cosmologia (moderna) que es descriu té el fonament en la fusió de tres cosmologies tradicionals: la de l’antic Egipte, la de la Grècia clàssica i la Càbala jueva. A continuació es descriu, d’aquestes cosmologies tradicionals, només les aportacions singulars i pròpies de la cultura que representen i que formaran part de la Cosmologia moderna que proposem.

L’antic Egipte, Thot o Hermes Trimegisto

Les cosmologies grega i la jueva comparteixen un mateix origen: l’antic Egipte, depositari del coneixement de la desapareguda civilització de l’Atlàntida.

El coneixement cosmològic s’atribueix al déu de la saviesa, el mag Thot9, també conegut pel seu nom grec, Hermes Trimegisto. El nom és la descripció del personatge. Trimegisto vol dir tres vegades gran: com a profeta, com a filòsof i com a rei que corresponen als tres nivells de consciència: l’esperit, l’ànima i l’ego respectivament. El nom d’Hermes representa l’origen del pensament hermètic que té en l’ànima el seu fonament. L’hermetisme és el pensament unificador d’elements tan dispars com: la matèria, el cos, l’esperit, la immanència i la transcendència. Ho fa a través de l’alquímia i els seus elements: sol, lluna, mercuri, sofre, foc, aigua,... La cadena àuria ( en llatí) simbolitza a tots els pensadors que segueixen i actualitzen el pensament hermètic. S’ha comptabilitzat uns 360 de coneguts encara que n’hi ha més de desconeguts o anònims. Alguns d’ells són10:

Abraham, Plató, Plotino, Bonastruch Saporta de Girona, Arnau de Vilanova, Ramon Llull, Pico de la Mirandola, Ficcino, Newton, sant Joan de la Creu, Shakespeare, Calderón de la Barca, Goethe, Nietzsche, etc. que corresponen als moviments: Càbala, (neo)platònics, hermètics, renaixentistes, esoterisme cristià, alquimistes, aurora daurada, romanticisme alemany, psicologia profunda,...

En el segle xix apareix el Kybalió un llibre d’autors anònims que resum el pensament hermètic en set lleis. En destaco tres, que també formen part de la Cosmologia moderna que presento encara que en matisos diferents que explicarem més endavant.

• Mentalisme: en l’Univers hi ha més psiquisme que matèria, o bé hi ha més històries que àtoms. Ras i curt: hi ha més perspectives de les coses que coses. Per a la Cosmologia que presenten, el mentalisme és la presència del subjecte com a element principal.

• Correspondència: tal com és a dalt és a baix. Posada en llenguatge modern es pot dir que l’Univers és un fractal, és a dir, el tot té la mateixa estructura que qualsevol part.

• Polaritat: el món, des dels seus orígens, no temporals sinó ontològics, és dual o polar. Conté als contraris, oposats, complementaris, semblants, etc.

A continuació s’amplia el coneixement hermètic a través de la cosmologia mítica de la Grècia clàssica i la cosmologia mística continguda en la Càbala jueva.

La Cosmologia mítica en la Grècia clàssica

La Cosmologia grega és immanent. Els grecs desconeixien la idea del més enllà, almenys en el sentit de poder-lo conèixer. Sabien que existia un Déu, no creador, ubicat fora de l’Univers, encarregat de posar-lo en marxa. Per a Plató, aquest Déu era un demiürg o déu artesà que treballa o modela la matèria primera o Caos segons el patró de les idees immutables i perfectes per convertir-la en matèria diferenciada o amb forma: el Cosmos11. Més enllà d’aquest primer moviment, el demiürg no tenia cap influència en el món quotidià i, per tant, no se’l podia conèixer.

Els grecs obvien el complicat problema d’explicar la creació i parteixen d’un Univers on ja existeix un subjecte, el demiürg, i uns objectes: el Caos, les idees universals i el Cosmos. És important escatir el significat de Caos. Encara que per a nosaltres el concepte ens remet a un conjunt de coses desordenades i caòtiques, per als grecs el Caos representa l’origen de la matèria, una entitat única, no material i sense forma de la qual sorgirà la matèria diferenciada o Cosmos. Aquest està en el món de la quantitat, divers i finit, en canvi el Caos es troba en el món de la qualitat: unitari, sense forma i infinit. El Caos és un concepte molt proper l’èter que els científics contemporanis han desestimat la seva existència12.

Els grecs desenvolupen el concepte d’ànima de Thot en la direcció immanent. En l’antic Egipte, és l’entitat que sobreviu a la mort i inicia el viatge al més enllà13. Per als grecs l’ànima o psique representa el conjunt de processos mentals que conformen la força vital de l’individu i li fan prendre significat existencial. Avui en dia coincidiria amb l’inconscient, que no està orientat als fets (com ho fa l’ego) sinó a la comprensió dels mateixos en l’acte d’adonar-se.

Els elements cognitius de l’ànima són els somnis i els mites (entesos com els somnis de la col·lectivitat) i els seus derivats: ficcions, intuïcions, oracles, endevinacions, etc. A l’ànima no li importa si el mite contat no és veritat o real; cerca relats que omplin la seva existència. Salvant les distàncies una pel·lícula ens agrada si la ficció narrada aporta comprensió a les nostres vides, no importa la versemblança de l’argument.

L’ànima fa ànima, és a dir, valora els objectes, no pel seu valor literal sinó pel simbòlic. Els objectes perden la seva literalitat i esdevenen entitats amb poder real sobre la nostra existència. Els objectes esdevenen déus (menors) perquè tenen la potestat de doblegar la nostra voluntat. Un déu és, per exemple, la necessitat de menjar o beure o simplement qualsevol necessitat. Tot el nostre cos és un déu perquè ens obliga a cuidar-lo. Tots els déus14 grecs es poden explicar des d’aquesta perspectiva. Avui en dia hem convertit el politeisme grec en un fetitxisme: els objectes tenen un poder arbitrari perquè han perdut el valor simbòlic. Un cop més la nostra mirada egoística ens allunya de la comprensió de la cultura grega.

La Cosmologia mística en la Càbala jueva

La Càbala jueva és un compendi de coneixement místic sobre Déu i la seva relació amb l’Univers, és, alhora una teologia i una cosmologia.

Les arrels de la Càbala es troben en el reconeixement transcendent de la mort en la cultura de l’antic Egipte. El poble jueu assumeix aquesta transcendència a tots els nivells i racons fins a concloure que hi ha un Déu15 absolut, únic i unitari, totpoderós i creador del món. El monoteisme, sense confrontació sinó com a complement del politeisme grec entra en el món. Més endavant prendrà altres formes com és el cas del cristianisme i l’islamisme.

La Càbala, no és un conjunt de creences com és el cas de les religions, sinó que és coneixement transcendent. La diferència entre coneixement i creença és radical. Aquesta última funciona com una opinió, es té sense necessitat de coneixement; tampoc té conseqüències significatives. El coneixement transcendent (excloc l’erudit i l’especialitzat), quan s’assoleix és absolutament transformador; el subjecte que coneix no transforma res, esdevé objecte de la transformació i aquest és el canvi més radical (el rei no canvia quan modifica la forma de regnar sinó quan renuncia a ser rei). La transformació és espontània com són totes les accions de l’ànima, no depenen de la voluntat de l’ego. El subjecte es troba que ha deixat de ser qui era i se sorprèn de ser el resultat de la transformació.

La creença, un cop adoptada, exigeix un esforç de voluntat per a ser mantinguda: es belluga en l’àmbit de l’ego, en canvi el coneixement de l’ànima actua de forma espontània i irreversible.

...