Torralba Benaurances per a agnòstics

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-10188-58-7
Verlag: Fragmenta Editorial
Format: EPUB
Kopierschutz: 0 - No protection

E-Book, Catalan, Band 94, 288 Seiten

Reihe: Assaig

Valent-se d'un intercanvi epistolar ficcionat, Francesc Torralba ofereix una mirada molt personal al text de les benaurances, a través de les quals desplega els grans principis de la proposta cristiana. En el llibre compareixen dues veus: una de creient i una d'agnòstica. I encara que el creient sigui l'alter ego de l'autor, el seu discurs no adopta mai un to apologètic o acrític, de la mateixa manera que la figura de l'agnòstic no és la de l'infidel a convertir sinó la de l'interlocutor que qüestiona les conviccions del creient i les posa a prova, aportant també la seva pròpia lectura del text. ¿Per què s'ha de vincular la benaurança amb la pobresa? ¿Ens hem de sentir culpables per haver passat una vida alegre? ¿Afirmar el Regne en el més-enllà no és una manera de menystenir aquesta vida amb tots els seus dons i plaers? El pensament es desenvolupa, doncs, a través del diàleg, el contrast i la discrepància, cosa que afina les idees i les creences perquè les sotmet a l'escrutini de qui no en comparteix els pressupòsits.

Francesc Torralba (Barcelona, 1967) és doctor en filosofia, en teologia, en pedagogia i en història. És catedràtic de filosofia de la Universitat Ramon Llull. És autor d'un gran nombre d'assaigs de temàtiques diverses, especialment en els àmbits de la filosofia, l'ètica, la pedagogia i la religió. Va ser nomenat per Benet XVI consultor del Consell Pontifici de la Cultura de la Santa Seu i per Francesc com a membre del dicasteri per a la Cultura i l'Educació de la Santa Seu. La Fundació Vaticana Joseph Ratzinger - Benet XVI li va atorgar el Premi Ratzinger 2023 en reconeixement a tota la seva trajectòria en el camp teològic. A Fragmenta ha publicat Els mestres de la sospita. Marx, Nietzsche, Freud (2ª ed, 2018), títol que ha estat publicat en castellà (2013). També hi ha publicat Amb Déu o sense, un llibre de cartes creuades amb Vicenç Villatoro (2012), també en castellà, Benaurances per agnòstics (2024), i ha participat al llibre Emparaular el món. El pensament antropològic de Lluís Duch (Fragmenta, 2011), també en castellà.

Autoren/Hrsg.

Torralba, Francesc

Leseproben

pròleg el goig de retrobar-se

i

Estimat Guillem,

em va fer gràcia retrobar-te després de tants anys. La veritat és que em feia mandra anar al sopar. Tenia, fins i tot, certa angoixa. Aquests sopars de curs m’imposen, però no m’hi podia negar. També sentia curiositat per veure com estàvem tots després de tants anys.

Si no vaig errat, vam acabar el vuitè d’egb als catorze anys. D’això en fa quaranta. El número rodó era un bon pretext per retrobar-nos. Calia, però, que algú posés fil a l’agulla, fes arribar la convocatòria a tots els companys i reservés una taula en un restaurant. No podria ser ningú més que la Sílvia. Ja aleshores tenia un gran talent per al lideratge i ho va tornar a aconseguir.

Des d’aleshores tu i jo no ens havíem tornat a veure. De tota la colla, només he mantingut el contacte amb l’Enric per qüestions professionals, però la resta havien desaparegut totalment del meu horitzó mental. Això de retrobar-nos m’ha remogut per dins. M’han vingut records de tota mena i he reviscut episodis que semblen d’una altra vida. I, no obstant això, són d’aquesta vida.

Vam acabar el curs vint-i-sis, però al sopar només vam venir dinou. És lògic. Després d’aquell any, va començar la diàspora. Ens vam haver de separar. L’escola només oferia estudis fins a vuitè. Alguns van anar a l’institut del barri, altres a l’escola concertada; la majoria vam fer batxillerat, però alguns —pocs— van fer formació professional. El cas és que després de compartir l’aula més de vuit anys, ens vam separar i no ens havíem tornat a veure.

Érem dinou. Déu-n’hi-do l’èxit de la convocatòria. Cal tenir en compte que alguns treballen fora, alguns viuen a l’estranger, i no és fàcil venir per a un sopar a Barcelona un dia entre setmana. Altres no se’n deurien assabentar.

Després hi ha els absents, els que, malauradament, ja no hi són. Quan penso que alguns companys de pati ja han mort, sento verdadera pena. La mort sempre introdueix una nota de seriositat, de perplexitat, d’estupefacció en la vida. Ja no hi són ni hi seran més. Ningú no en va parlar, però els vam trobar a faltar. Quan algú del teu curs ja no hi és, prens consciència que podries ser tu l’absent i t’adones fins a quin punt és valuós i fràgil això d’estar viu.

En arribar al restaurant tenia un munt de dubtes. La primera por era si seria capaç de reconèixer tots els companys de la classe. Alguns rostres m’eren molt familiars, però altres havien canviat tant que no era capaç d’encaixar-los amb aquella imatge mental que tenia al cap.

Vaig saludar dues o tres persones que no sabia realment qui eren, però em va semblar una descortesia preguntar-ho i vaig seguir el fil de la conversa. Un d’ells donava per fet que jo sabia qui era i no volia desil·lusionar-lo. Estava tan entusiasmat de retrobar-me i em va abraçar amb tanta força que vaig optar per callar. Potser a algú li va passar el mateix amb mi. A tu et vaig reconèixer de cop. Havíem compartit molt de temps junts, moltes batalles dins i fora de l’aula, i havíem fet molts deures plegats tant a casa teva com a la meva.

Ens hem fet grans.

El temps no perdona i passa factura. Alguns calbs, altres amb panxa. N’hi havia alguns amb clares seqüeles d’alguna malaltia. La pell no perdona; els ossos tampoc. A partir dels cinquanta, les arrugues adquireixen un protagonisme inusual en els rostres. Mentre observes la cara dels teus amics, entreveus aquella faç d’infant que ha quedat fixada en la memòria com un record pàl·lid.

El primer contacte a les portes del restaurant va ser inquietant. Les preguntes de cortesia van fer acte de presència per trencar el glaç: família i feina. Són dos recursos habituals, però perillosos. Hi ha qui contesta amb un monosíl·lab i et deixa sense més repertori per salvar el silenci inicial, però hi ha qui agafa la paraula i t’explica, fil per randa, totes les aventures i desventures dels seus tres fills.

Després vam entrar cap endins i calia escollir un bon lloc per seure. Aquest moviment és decisiu i calia ser murri. Depèn d’on seguis, pots patir un autèntic viacrucis. Hi ha qui aprofita l’ocasió per buidar el pap al seu veí i deixar-li anar tots els drames que viu: la separació traumàtica amb la seva dona, la lluita per la custòdia dels fills, el suplici del fill adolescent que va a la seva, la dèria de la nova parella de vint-i-cinc anys que desitja ser mare…, i tot això amenitzat amb consideracions intempestives sobre l’economia global, el destí de la guerra d’Ucraïna, l’enèsima crisi del govern i la inflació.

No saps qui serà el torturador de la nit; per això cal buscar recer en algun refugi segur, i vaig optar per acostar-me cap a tu. També hi ha el convidat de pedra que no obre la boca. Li vas suggerint temes, però tots acaben amb punts suspensius, perquè no hi ha resposta o, en el cas que n’hi hagi, és lacònica i contundent: sí, no; bé, malament.

Entre el bocamoll i el mut, tinc clar per qui m’inclino, però volia evitar tant l’un com l’altre i gaudir d’aquell sopar de quaranta anys.

Si no m’equivoco, tu també estaves insegur, et vaig veure vacil·lant i, com aquell qui no vol, vas seure al meu costat, buscant complicitat en mi. El cas és que vam salvar-nos mútuament dels torturadors de sopars.

No ho havia previst ni imaginat, però vam gaudir molt de la conversa. Després del tempteig inicial i de posar-nos mútuament al dia, vam transitar cap a temes de fons, temes que són molt improbables en un sopar d’aquestes característiques.

Recordo que, en acabar, alguns vam anar a prendre una copa en un bar musical proper. Vam quedar-nos mitja dotzena. Allí és on vam començar a parlar a fons del treball, del temps, de la vida, dels somnis trencats i de les il·lusions pendents. Es va crear un clima interessant i la conversa va ser molt animada.

Tu i jo vam emplaçar-nos a seguir-ne parlant, i justament per això t’escric. No sempre tens la sort de trobar-te amb un interlocutor intel·ligent, bon conversador i amb ganes d’anar a fons. Per això t’escric, per seguir el fil de la nostra conversa. Hi ha molts temes que van quedar pendents.

Potser pensaràs que en faig un gra massa i que és millor deixar-ho córrer. Qui sap si ens tornaran a convocar a un sopar de cinquanta anys. Si no et ve de gust entrar en aquest bosc, no passa res, continuem com abans, cadascú fent el seu camí i tal dia farà un any, però, si et ve de gust passejar per aquests territoris, estirar el fil de la conversa i sincerar-nos, ja saps on soc.

Una abraçada,

Francesc

ii

Estimat Francesc,

també tenia ganes d’escriure’t i de reprendre la nostra conversa. Abans, però, d’entrar en matèria, deixa que et faci arribar, com tu has fet, les meves impressions del sopar.

També jo tenia certa por en aproximar-se el dia de la trobada. Por de no saber què dir després de tants anys de no veure’ns; de no reconeixe’ns els uns als altres. Sentia, tanmateix, molta il·lusió, ganes que arribés el dia, per saber què havia sigut de cadascú de nosaltres, per quins viaranys ens havia portat la vida.

Va ser una trobada agradable, plena de converses creuades. Algunes superficials, altres profundes. També a mi m’han quedat ganes d’estirar el fil d’algunes converses tallades i d’endreçar alguns pensaments que van anar sortint de manera improvisada i sobre els quals no he pogut meditar prou.

No sé si estaràs d’acord amb mi, però, després del sopar vaig arribar a una conclusió que vull compartir amb tu. La vida ens ha canviat, però menys del que sembla. Ens hem fet grans. Els nostres temes de conversa han canviat radicalment des del pati d’escola. Hem entrat en allò que en diuen la maduresa de la vida, el temps de la responsabilitat i dels compromisos. Els nostres cossos són diferents de quan vam acabar vuitè d’egb, però el caràcter, la manera de ser de cadascú, no ha canviat ni una coma.

Aquesta és la meva primera conclusió i la vaig poder contrastar empíricament durant tot el sopar. El tímid continua sent tímid quaranta anys després i l’indiscret continua sent indiscret. És trista la meva conclusió, perquè, en el fons, mostra que som com som i que, per molt que ens hi escarrassem, no podem canviar. Tinc la impressió que, en el fons, allò que és més íntim i secret de cadascú, digue-li l’ànima, el jo o la identitat personal, no ha canviat gens. Som com som. No ho hem escollit i hem de tolerar-nos amb els nostres defectes i virtuts.

No vull posar noms, però ja sabràs de qui parlo. El que era arrogant i prepotent fa quaranta anys i es vantava dels seus excel·lents, continua sent-ho. A la vida tot li ha anat molt bé, ha triomfat en tots els camps i dona consells a tort i a dret de com reeixir, encara que ningú no l’hi hagi demanat.

El que era humil i atent continua sent-ho, escolta els altres amb atenció, no té pressa per explicar la seva vida ni les seves conquestes professionals, sap dominar bé el seu ego i no li cal lluir-lo perquè tothom quedi encegat de tanta llum.

També hi ha l’humorista. El que ens feia riure a tots quan imitava la profe de mates fa quaranta anys també ens va fer riure a tots durant el sopar. L’humor es porta a dins. No s’hi pot fer res. Estic convençut que hi ha persones que estan fetes per fer riure els altres, perquè saben...