Torrent La Mirora mata els dimarts

1. Auflage 2010
ISBN: 978-84-9779-930-0
Verlag: Pagès Editors
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 207, 161 Seiten

Reihe: Lo Marraco

A La Mirora mata els dimarts, el títol ja delata l'assassina: aquí l'emoció rau en un altre lloc. D'aquesta forma, el lector anirà descobrint pàgina a pàgina els motius que porten una acomodada empresària andorrana a matar i per què ho fa en dimarts. La Mirora és intel*ligent i meticulosa, gaudeix fent anar de corcoll un inspector dels Mossos d'Esquadra que només viu per la feina. Una intriga rural de passions, odis i venjança ambientada en la Cerdanya actual que ha obtingut el Premi Ferran Canyameres de Novel*la, 2008.

Josep Torrent Alabau (Bellcaire d'Empordà, 1956) s'ha dedicat durant anys a la literatura infantil i juvenil, i alguns dels seus contes han estat traduïts al cors, l'occità, el bretó i l'euskera. Per a adults ha publicat un recull de microcontes que duu per títol Fum, pedres, miralls , que ha estat traduït a l'anglès.

Autoren/Hrsg.

Torrent, Josep

Leseproben

El caporal Alfons, cap de la unitat de policia judicial, està mirant la televisió assegut al sofà, al costat de la seva dona, que ja fa una estona que s’ha adormit. De sobte, truca el mòbil que porta a la butxaca.

—Sí?

—Bona nit caporal, truco de comissaria. Tenim un seixanta.

— Un mort? —s’estranya—. No té més dades? I la caporal?

—Sembla un assassinat. La caporal està fent altres trucades: al sotsinspector, a tots els agents de la policia judicial, a la jutgessa, als de Barcelona...

—D’acord, d’acord. Ja vinc.

—Què passa, reiet? —pregunta la dona, obrint una mica els ulls.

—Sembla que tenim un assassinat...

—Què dius? —pregunta, sobresaltada, desvetllant-se de cop—. Aquí? A la Cerdanya? —s’esglaia com si no pogués ésser de cap de les maneres.

—Es veu que sí —diu, mentre va cap a l’habitació a canviar-se de roba—. Un dia o un altre ens havia de tocar.

—I qui és el mort?

—No ho sé. Ni tan sols ho he preguntat —diu traient-se la roba d’estar per casa, molt ràpid.

—Vés amb molt de compte, reiet —li diu, posant cara de patiment.

—És clar que sí. Ja saps que ho faig sempre.

—Ai. No m’agraden aquestes coses.

—A ningú no li agraden, dona. I a mi tampoc, però és la meva feina —diu, mentre li acarona la galta.

Quan només li falta posar-se el jersei i la jaqueta, agafa la pistola amb la funda de clip i se la posa al cinturó, a l’alçada del maluc dret.

—El més probable és que tinguem feina per molta estona. No compto pas venir a dormir —diu posant-se la jaqueta, fent-li un petó i sortint lleuger del pis.

—La gorra. Et deixes la gorra! —diu ella, agafant-la del penjador del rebedor i tirant-li la gorra i un darrer petó pel forat de l’escala.

Després de caminar poc més de deu minuts i creuar-se només amb una persona a peu i un parell de cotxes, arriba a la comissaria. Quan es van casar, fa poc més d’un any, van buscar un pis des d’on poguessin anar caminant a la feina, tots dos. Ella treballa de caixera en un súper que encara és més a prop.

—Hola! —saluda el mosso que és a la centraleta, amb qui fa poca estona ha parlat—. ¿Ha arribat algú més?

—Encara no...

—Ets el primer, Alfons —diu la Mireia, la caporal, entrant a la sala de comunicacions.

—M’expliques el que se sap? —pregunta mentre va cap al seu despatx i la noia el segueix.

—Ha trucat el fill d’en Tomàs Gómez Pagès dient que ha trobat el seu pare mort al despatx...

—El constructor de Bellver? —diu girant-se, mentre obre la porta.

—Exacte. Estava molt excitat. Li hem dit que no toqués res i hi hem enviat una patrulla. Ens acaben de comunicar que ja són allà.

—Ha dit alguna cosa més? —pregunta mentre agafa una carpeta.

—Sí. Que l’esperaven per sopar a casa feia estona i, com que no contestava al telèfon, el fill ha anat a les oficines i s’ha trobat la porta i els llums oberts i el seu pare estirat al terra del seu despatx amb molta sang al pit i mort.

—Me’n vaig cap allà. Està tothom avisat? —diu, amb el maletí d’inspeccions oculars a una mà i el de fotografia a l’altra.

—El sotsinspector, el sergent de seguretat ciutadana, tots els de la judicial i la jutgessa.

—I el forense? —pregunta tot estranyant-se que a la Mireia se l’hagi oblidat.

—La jutgessa ha dit que ja l’avisava ella i que ja anirien junts cap al lloc dels fets, quan els truquéssiu després d’haver acabat la inspecció ocular.

—D’acord. Ens veiem —diu mentre deixa un maletí a terra i agafa un portàtil.

—Bona nit. Què en sabem? —pregunta en Martí, un agent de policia judicial, mentre entra.

—Anem i li ho vaig explicant pel camí. Ja ho tinc tot —respon el caporal, mentre la Mireia li allarga un portàtil a l’agent, que agafa un dels maletins i el segueix.

—No cal que correm, caporal. Tampoc no podrem tocar res fins que arribin els de Barcelona —diu ressentit per les darreres instruccions rebudes.

—Sí... és veritat, però com més aviat hi arribem millor.

—I tant, que sí... —diu resignat.

Agafen l’Ibiza camuflat que utilitzen habitualment. En Martí condueix lleuger, mentre el caporal li explica el poc que saben. Es comuniquen per ràdio amb la patrulla que es troba al lloc dels fets i els diuen que efectivament sembla un assassinat i que aparentment es troba tot en ordre. En un quart d’hora arriben. Es troben la parella de mossos d’uniforme i un noi d’uns trenta-cinc anys a qui coneixen de vista, assegut en una cadira amb la cara desencaixada. Just darrere seu, arriba un altre cotxe patrulla amb dos mossos més.

L’Alfons i en Martí parlen amb els patrullers que han arribat primer al lloc, un dels quals els fa una explicació ràpida de com s’ho han trobat i de les primeres impressions que han tingut.

—Ens ho hem trobat pràcticament igual que ara. El fill estava assegut aquí al rebedor —diu assenyalant-lo innecessàriament— i no s’ha mogut. La porta no està forçada i ha dit que s’ha trobat oberts els mateixos llums que hi ha ara: el del rebedor i el del despatx. Diu que la porta del despatx del seu pare era oberta del tot, però que l’ha ajustada per no veure’l mort.

Mentre escolten els patrullers, en Martí es posa els guants de làtex i empeny la porta del despatx on hi ha el mort. Veu que a sobre la taula hi ha dos gots i dues ampolles: una de whisky i una de cervesa.

El caporal dóna el condol al fill, que s’aixeca, i li pregunta per la mare. Diu que li ha trucat i li ho ha explicat, que és a casa amb l’altre germà. L’Alfons diu a la patrulla que ha arribat que vagi de seguida a la casa i demana a central que enviïn una ambulància per si la mare o el fill necessiten atenció mèdica. Pregunta al fill si vol anar a casa amb la seva família i respon que sí. Fa un senyal als patrullers que s’esperin.

—Només algunes qüestions —li diu el caporal—. Ha trobat a faltar alguna cosa?

—No m’hi he fixat...

—Tenen caixa forta?

—Sí, però no és al despatx del meu pare. És a administració —diu assenyalant una altra porta on hi ha un rètol que ho indica.

En Martí s’hi acosta, empeny la porta del despatx i veu que es troba tot en ordre.

—És darrere el quadre —aclareix el fill, quan en Martí se’l torna a mirar.

En Martí avança cap al quadre, l’aixeca i comprova que la caixa és tancada i no té signes d’haver estat forçada.

—Una altra qüestió —continua el caporal Alfons—. Té idea de per què el poden haver atacat?

—No... —xiuxiueja, mentre es recolza en la paret.

—No li havia parlat que tingués por?

—No...

—Que algú l’hagués amenaçat?

—No. Si algú l’hagués amenaçat, m’ho hauria dit. Altres vegades m’ho havia dit.

—O sigui que l’havien amenaçat alguna vegada?

—Sí..., però ja fa temps —diu passant-se la mà pel front.

—Té idea de qui pot haver estat?

—No... no...

—Bé, no s’amoïni —diu el caporal en veure que l’home està confús—. Ja en tornarem a parlar més endavant. Una altra cosa: ens hauria de permetre fotografiar la sola del seu calçat, per si trobem petjades de l’autor, poder-les diferenciar de les seves.

Maquinalment, es treu la sabata i l’allarga al caporal que l’aguanta girada, mentre en Martí, que ja tenia la càmera a punt, fa un parell de fotos de la sola. El caporal li torna la sabata.

—Una altra pregunta —afegeix en Martí—. ¿Vostè sap qui era la visita que estava amb el seu pare?

—No. No sabia que esperés cap visita. De fet, aquesta tarda he anat a visitar uns clients i me n’he anat directe cap a casa, perquè la mare m’ha trucat dient que no es trobava gaire bé. Si algú ho pot saber és la Teresa...

—Perdoni. Qui és la Teresa?

—La noia de recepció —aclareix.

—On viu?

—A la plaça de l’església, a sobre del bar.

—Disculpi les molèsties, però és molt important tot el que ens acaba de dir. Ara vagi a casa —diu el caporal, mentre espera que s’acabi de cordar la sabata i seguidament l’acompanya al cotxe—. Aviat vindrem a parlar amb vostès.

A la primera estança on es troben ara hi ha una taula de despatx que la deu ocupar la persona que atén la recepció. És una sala gran amb quatre portes amb rètols: direcció, departament administratiu, departament comercial i una altre amb els pictogrames dels serveis. El despatx de direcció té la porta oberta i el llum encès. El caporal treu uns guants de làtex del maletí i se’ls posa, amb ganes de començar la inspecció ocular. Observen el despatx on hi ha el mort, sense entrar. Estirat a terra de panxa enlaire, amb el pit ensangonat i els ulls i la boca oberts, hi ha el conegut empresari de la construcció a qui han pres declaració diverses vegades per denúncies contra ell, per presumptes estafes en la venda de pisos i cases.

Quan porten prop d’un quart d’hora esperant, arriben el sergent i el cap de la comissaria. En sentir-los arribar, el caporal Alfons i en Martí es posen les jaquetes i surten a rebre’ls i els posen al corrent del poc que saben.

—I ara, a esperar un parell d’hores ben bé que arribin els de Barcelona —diu el caporal de policia judicial, una mica molest.

—Els especialistes en homicidis —el corregeix el cap de la comissaria.

—Ja volia dir això, sotsinspector —aclareix amb una certa humilitat—. Mentrestant, anirem amb en Martí a...