Vallbona El tant per cent

1. Auflage 2014
ISBN: 978-84-15900-63-4
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 10, 336 Seiten

Reihe: crims.cat

N'hi havia que en referir-se a la Pobla de Dalt l'anomenaven la Pobla del Mal. Tripijocs, tràfic d'influències i terra de corruptes; vet-ho aquí. I quan la crisi arriba de sobte, també hi arriben els problemes: paisatges desoladors, urbanitzacions desmanegades, edificis abandonats, i molta gent que es comença a posar nerviosa: un alcalde que governa amb mà de ferro, unes eleccions que cal guanyar, dos constructors disposats a pagar un tant per cent pel favor d'una requalificació, i dos senegalesos assassinats pels matons d'un mafiós aparentment sense cap mena de connexió. Tot plegat duu al reporter Pere Palau a ficar-se on no és benvingut per explicar el verdader sentit de tot plegat. Una crua història sobre la crisi, la condició humana i la realitat; que és dura, però real. Una autèntica foguera de les vanitats de la societat catalana i espanyola d'avui mateix.

Rafael Vallbona (Barcelona, 1960), escriptor i periodista, és autor d'una cinquantena de llibres de tota mena entre novel·les, no ficció, poemaris i llibres de viatges; alguns dels quals han estat traduïts a diversos idiomes, i altres han estat premiats amb l'Amat Piniella i el Néstor Luján de novel·la històrica, l'Ernest Udina de periodisme, el Ramon Muntaner de novel·la juvenil o els Jocs Florals de Barcelona, entre d'altres. Col·laborador habitual a premsa, ràdio i televisió, és també professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Tot i això, sap que novel·les com aquesta no són gaire bon exemple per als joves.

Autoren/Hrsg.

Vallbona, Rafael

Leseproben

1

En Pinto pensava que, amb la crisi, li baixaria la feina. Ja li havia dit a la dona que s’anés buscant una perruqueria més barata i que espaiés més les visites al Zara, cosa que ella havia fet de molt mala gana i no sense muntar-li un pollastre considerable aprofitant una absurda discussió sobre un pot de cogombres en vinagre que s’havia florit a la nevera. En Pinto era un paio alt i gros de quaranta-sis anys que no sabia fer altra cosa en la vida que imposar la seva llei per la força, feia anys que era la seva feina. Amb el cap afaitat, botes militars, una pipa a una banda del cinturó i una porra a l’altra, amb permanent pinta de fatxenda, es creia l’amo del món i estava disposat a demostrar-ho per la força a la mínima que el punxaven. L’única persona capaç de tenir-lo a ratlla era la Loli, una xurri amb la mateixa cara de bordegàs que el marit, però amb dues tetes i un cul que imposaven més a la majoria de la població que les eines de l’home. Aquells arguments, ho vulgueu o no, sí que eren poderosos.

De feia temps en Pinto tenia dues feines, cosa que li va permetre comprar-se un Audi, enviar la parelleta a un col·legi privat amb la vaga idea que així no sortirien tan sabatots com els pares, i canviar els mobles i electrodomèstics del pis per tal de no sentir més a la Loli, que, de tant en tant, el pressionava perquè es compressin un adossat. A ell l’atur no l’enxamparia amb una hipoteca a mig pagar, en això era espavilat. Se les havia tingut amb tota mena de situacions a la vida com per acabar ofegant-se en la seva pròpia merda per culpa d’un banc, per molt que la dona el tingués a ratlla al llit ben bé durant tres mesos. En situacions així sempre li quedava la whiskeria de la carretera vella.

Pitjor ho devien estar passant els qui treballaven en aquell edifici abandonat a mig fer que ara ell havia de vigilar perquè els lladregots no s’ho emportessin tot. L’obra va començar amb grans discursos, primeres pedres beneïdes pel bisbe i bones setmanades pels qui l’havien d’aixecar en menys de dos anys. Però les presses es van esvair ben aviat: el promotor va deixar de pagar, el constructor va haver de fer concurs de creditors i la quadrilla de manobres amb BMW sèrie 5 es va quedar al carrer amb una mà al davant i l’altra al darrere. I ara en Pinto, en lloc d’una o dues nits per setmana, tenia guàrdia a l’obra aturada ben bé quatre nits de cada set; sort que era de poc dormir. L’excitava mantenir-se en vigília, alerta al perill. Sempre de peu dret, els polzes al cinturó, i escrutant la fosca amb aquells ulls de gat mesquer, en Pinto es mantenia despert a còpia de covar mala llet contra la humanitat, inclòs el seu company de guàrdia d’aquella nit, en Gómez.

—Acaba de fer-te la manicura d’una vegada, que ens toca fer la ronda. Portes tota la nit arreglant-te les ungles, sembles una maricona.

—Si se’t fessin els voltadits que se’m fan a mi no te’n fotries. Per què no seus cinc minuts i reposes, coi? Sembla que tinguis el mal de sant Vito; em fots negre.

—És l’hora de la ronda. Si no vols venir no vinguis, ara, si me’n passa alguna, tindràs problemes per explicar on eres mentre jo la dinyava.

No pel que li pogués passar al seu company caminant sol en la fosca entre totxos i sacs de ciment mig petrificats, a tot estirar ensopegar amb una biga abandonada, sinó pel pollastre que li muntaria el cap, aquella mitja amenaça carregada de menyspreu va fer decidir en Gómez d’ajornar la lluita contra el repeló rebel. Ell sí que tenia hipoteca. Es va penjar l’instrumental al cinturó i va seguir en Pinto, que ja passava.

Els encofrats a mig bastir coronats de feixos de varetes rovellades que sobresortien com rams de flors bordes, les grues com l’arbre del penjat de les velles pel·lícules del , les caixes dels ascensors, tubs buits on les petjades dels ratolins ressonaven com ballarins de claqué; tot plegat conferia al lloc un aire fantasmagòric. Il·lusió òptica o imaginació de ment malaltissa, poc importava; ells dos eren allà per protegir un patrimoni que, a hores d’ara, ningú no desitjava haver-lo endegat mai. Però existia, ves, i s’havia de conservar fins que algun jutge dictaminés què se’n feia d’aquell munt de somnis de grandesa sumits en la misèria de la dura realitat. Paradoxalment, en temps de vaques magres, la seva pluriocupació existia gràcies a la ineptitud i la cobdícia sens fi d’uns altres.

—El dia que ens diguin que ja no cal vigilar aquesta ruïna seré el primer a venir amb el cotxe i carregar tots els sacs de Portland i maons que pugui.

—I per què ho vols? Que et vols iniciar en el sector de la construcció quan deixis la pipa? Em sembla que és millor moment pel ferro roent que no pas pel totxo.

—Tinc un terreny a Vidreres, amb una barraca, una parra i una mica d’hort. Ara que els fills són grans i la campen sols, la dona i jo som feliços els caps de setmana allà, però voldria ampliar una mica la casa per estar-hi més còmodes, sobretot a l’hivern.

—Ets un sentimental. I ho has aixecat pel morro, sense ni demanar permís d’obres?

—Qui vols que vagi allà a exigir-me la llicència? Tothom ho ha fet així. Allà és on Cristo va perdre les espardenyes.

—Quines penques que tens, Gómez. Ets un agent de l’autoritat que, a la que et canvies de roba, ets el primer a saltar-te-la a la torera. Un bon exemple pel gremi.

—Sí, i què? Tothom ho fa, des del meu veí al president del govern. És així com funciona aquest país. O és que tu estàs lliure de pecat?

—No, però dissimulo. En aquest món tan ple de cretins és més important el que sembles que el que ets.

—Doncs, quan portes dues copes no...

En Gómez va callar de sobte perquè en Pinto gairebé li estampa la manota contra la cara alertat per algun soroll. En Pinto tenia unes mans com els guants d’un . Sense dir res es va desplegar en diagonal per darrere d’uns palets plens de rajoles, pistola en mà. Era una de les coses que havia après de les sèries policíaques que es baixava d’Internet.

Va identificar el punt d’on provenia la remor, era a la part del darrere, on hi havia les dues rampes d’accés als aparcaments subterranis. Va veure de lluny que en Gómez també havia localitzat el focus, i ara tots dos s’acostaven sigil·losament al punt descrivint un gran cercle. Fos qui fos quedaria atrapat entre ells dos i el mur de contenció del talús que separava la construcció que vigilaven de la finca agrícola del costat, situada ben bé tres metres i mig més amunt. Impossible fugir per allà ni tan sols escalant la paret. Era difícil amagar-se entre enciams.

Amagat darrere una formigonera, ara ja els veia bé. Eren dos xicots negres, subsaharians sense papers arribats vés a saber a través de quines màfies. Recollien ferros i alguna eina abandonada, probablement tenien un carretó de supermercat a prop on ho carregaven, o potser algun cotxe més digne de ser desballestat que no pas de circular. Sense assegurança ni ITV, és clar. Els putos negres els donaven problemes cada dos per tres, va pensar en Pinto. Fins fa poc els fotien dos crits i s’espantaven com nenes, però darrerament els plantaven cara. Calia anar amb cura, la desesperació fa valents. Per si de cas va desenfundar l’arma; no estava per hòsties. Va veure en Gómez a l’altra extrem que també havia guanyat una posició favorable i va actuar.

—Alto, seguretat. Deixeu el que esteu robant i mans enlaire.

Només eren dos, però quan es van adonar que els havien enxampat es van posar a cridar en suahili, o el que sigui, com un galliner esvalotat. Segons després van gosar mirar a la cara de qui els detenia i, quan van veure la pipa lluent blavosa sota la lluna, van engegar a córrer en direcció contrària com dos Usain Bolt de la immigració. Però van descobrir en Gómez, que, tot i que no mostrava lluïssor de pistola, en la desesperació del fugitiu els va espantar tant com l’altre. D’escalar el mur no en van voler saber res, prou que van patir per saltar el reixat de Ceuta. Només els quedava endinsar-se cap a l’interior de l’obra. En el laberint de muntanyes de runa i sorra i palets de maons hi tenien l’única esperança d’escapar. Una pala i una barra de ferro eren les seves úniques defenses, i no pensaven deixar-se enxampar així com així; poca cosa més tenien a perdre. Van córrer, com havien fet tota la vida per fugir de la misèria. Van córrer com folls, desbocats, sense rumb.

Però els dos segurates els van fer la pinça, un per cada banda, i els nois aviat van quedar encerclats i sense escapatòria possible. Miraven a banda i banda i no hi havia res a fer; cap al Centre de Preventius de la Zona Franca hi falta gent. Un va llençar el ferro i va alçar les mans. Va cridar a l’altre que ho deixés, que no hi havia res a fer. Però el company, més jove i salvatge i amb la ràbia de la injustícia desfermada, va esperar tenir a prop en Pinto i li va llançar la pala a la cara. Tant li feia que l’apuntés amb una arma de foc, entre la vida que portava i estar mort tampoc no hi havia tanta diferència.

L’agent sabia que l’arma era l’últim que havia d’utilitzar. Es va ajupir i l’eina voladora a penes li va fregar l’espatlla, poca cosa, però li sortiria un blau. El que va passar és que allò el va encendre de mala hòstia. Va veure de cua d’ull com en Gómez tenia l’altre emmanillat. No podia estar-se amb miraments, ara li tocava a ell actuar. Va fer una passa enrere, va recollir la pala gairebé al vol i va esperar un segon, dos i tres. Quan el noi es...