Vallverdú i Aixalà El patró Gombau

1. Auflage 2009
ISBN: 978-84-9779-853-2
Verlag: Pagès Editors
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 77, 104 Seiten

Reihe: Lo Marraco

El segle XIV s'està acabant, i la Mediterrània bull de comerç, cobejances polítiques i pirateria. Piranos, l'illa aquí deserta, recurrent en la narrativa de l'autor, acull uns nàufrags, capitanejats pel patró Gombau. Hauran de sobreviure en aquella terra nova per a ells. Entre els nàufrags, una noia...I un noble, ple d'urc i d'insolència, que farà el contrapunt aspre al seny cooperatiu de la majoria. El tremp del patró Gombau s'haurà de posar a prova.

Autoren/Hrsg.

Vallverdú i Aixalà, Josep

Leseproben

2

Gonati posseïa una de les més belles badies que Gombau havia vist. I a fe que coneixia bon tros del Mediterrani occidental i oriental, part de les illes i la costa nord de la Ifriquia. Potser pel fet que quan s’anaven acostant al lloc de fondejament els núvols que havien pesat damunt la mar s’enretiraven i la petita ciutat, el seu castell i el barri de vora la muralla de mar es van omplir sobtadament de sol, Gombau va tenir aquella plaent impressió.

La nau quedà envoltada de gavines un cop fondejada. Deixant només dos tripulants a bord, el patró i els altres mariners van arriar la barca fins a l’aigua pel costat de babord i, empunyant els rems, van acostar-se a la platja.

Semblantment al que havia fet a Atenes, Gombau va pujar fins al castell del senyor de Voisennes, amo de tot aquell territori. Els mariners de la Llosa s’havien escampat per la població amb el permís del patró, i havien acordat de ser a les portes del castell al cap de dues hores, per reunir-se amb Gombau.

Al castell van deixar-lo entrar tot seguit d’haver donat el seu nom, i va ser rebut pel senyor de Voisennes. Fora del fet que tenia un ull permanentment tancat, qui sap si buidat, Robert de Voisennes era un bon tipus, cepat i alt. Gombau hi contrastava, car era home d’estatura mitjana i sense res que destaqués en la seva figura, fora de l’energia de tots els seus gests i un posat constantment alerta.

L’ull bo del senyor de Gonati va resseguir la figura del seu visitant tan bon punt hagueren pres seient.

—I bé, patró Gombau, tinc notícies del governador dels ducats que sou un expert navegant —va obrir la conversa el senyor.

—No pas més bo que d’altres que solquen la mar —va declarar Gombau.

—Però sí prou per dur sans i estalvis a la seva terra els homes i les dones que us han encomanat de recollir aquí a Gonati.

—Bé ho espero, amb l’ajut del cel.

El senyor de Voisennes se serví aigua amb llimona i n’oferí a Gombau.

—Escolteu, aquests vassalls que us heu d’emportar han estat al meu servei molt de temps: són catalans, occitans i hi ha algun grec emparentat amb ells. Els tinc estimació i vull el millor per a ells. Més de quatre són descendents de la Companyia. Jo aviat emprendré el retorn a França, al meu enyorat Poitou, però no encara. No descarto que algun dels bons operaris que ara abordaran el vostre vaixell tornin al meu servei en terres de França més endavant.

—També desapareixerà el senyoriu de Gonati? —demanà Gombau—. Vull dir, com sembla que desapareixeran els ducats. Buf! i ja està…

—Doncs sí, buf... —va dir amb energia el senyor de Voisennes—. El rei Joan d’Aragó no té cap interès a mantenir els ducats. I dubto que el seu pare, el rei en Pere, n’hi tingués, tampoc. Però no es decidí a oferir-los en venda. Hi posaran setge venecians o genovesos, i els prendran per la força. El meu cas és diferent. He venut aquest territori als venecians. Però no vull deixar-los alguns dels meus millors súbdits. Ni ells quedar-se si jo a la llarga me n’he d’anar. Demà tindrem recollit tot el vostre passatge.

L’endemà Gombau comparegué davant del consolat, a la platja, on hi havia la llotja. Era el lloc indicat per trobar-se amb els seus passatgers. Segons li havien explicat, alguns van arribar la nit abans, car residien en poblets veïns, d’altres havien tot just tancat les cases que ocupaven a Gonati. A mig matí Gombau i els seus mariners van poder veure, sota els porxos de la llotja, aquella trentena d’emigrants. D’entre ells va destacar-se un jove, molt decidit, que féu una reverència a Gombau. I saludà:

—Patró Gombau de Saona, si em permeteu... Sóc Peire de Muisses, i us he fet el recompte de totes les persones que embarcareu.

Tenia un accent ple de cantarella, de segur que era un occità.

—Sou el majordom del senyor, per ventura?

—No. Jo sóc un més de la colla del passatge. No penséssiu pas altra cosa. Ara, algú havia de tenir la relació a punt…

Gombau va pensar: “mira, un de ben eixerit. Se’l veu disposat a no fer el mandra.”

—Molt bé, expliqueu-me qui són tots aquests —el convidà.

En Pere, i en Siró, els cuiners, observaven aquella colla de persones com si calculessin la gana que tindrien.

—Mireu —va explicar Peire, amb el seu accent cantaire—, us he fet una llista per parts.

—I...?

—Tenim: deu homes fadrins, que són criats del castell, o camperols; tres fadrines; cinc homes casats, amb les mullers i els fills, sis menuts en conjunt; i un avi.

Gombau havia comptat mentalment.

—Trenta —va dir—. Ja en tinc prou. Trenta hi cabran, un xic estrets, però encara els podrem carregar. Ni una persona més.

—Us comprenc.

—No ho sé, si em compreneu, Peire. En tot cas, alimentar trenta persones i els onze de la tripulació, si no volem eternitzar-nos desembarcant ara i adés per proveir, vol dir des de la sortida carregar molt i molt de queviures, i això ocupa lloc, i afeixuga el bastiment.

Els deu fadrins emigrants es van oferir a ajudar a la càrrega dels aliments i se’n van anar a col·laborar amb la marineria. Gombau va quedar-se amb les famílies i les noies. Els fills petits s’arrapaven a les faldilles de les mares, mirant temorosos aquell home de la mar.

Peire els presentà poc o molt, però de moment Gombau no podia retenir els noms. De les fadrines, una era germana d’una grega casada amb un català que, no tenint altra família, se’ls havia ajuntat. D’altres matrimonis eren també mixtos, i l’avi, un home sempre somrient, era sicilià.

Gombau els explicà per damunt com havia pensat disposar-los al vaixell.

—Encara sou a temps d’agafar més roba d’abric; feu-ho, us ho aconsello. Penseu que, en cas contrari, podeu passar alguna incomoditat —va advertir-los—. Les nits són prou fredes, a mar oberta. A propòsit, Peire: tinc notícia que hi ha artesans, entre aquesta gent. Me’n donareu detalls, oi?

—Prou, mireu, aquell…

L’home al·ludit, un dels pares de família, va oferir-se de seguida:

—Sóc manyà. Si dins la nau convé...

—Veurem. Ara no cal que aneu dient els vostres oficis, ja ho farem a bord.

—Les dones poden cuinar —va oferir Peire.

—Psst… potser sí, amb tanta colla com serem. Però esperem a veure què diran els cuiners de la tripulació. Són molt pagats del seu ofici.

Al cap de poc va demanar:

—Quanta d’aquesta gent és grega?

Peire va dir que segons què entenia per grecs. Nats a Grècia més de la meitat; ara, de pares grecs només sis.

Gombau va pensar en tots els anys que la Companyia va vagar per les terres de Grècia. El rei Pere, com havia dit mossèn Robert, no havia tingut interès per conservar aquells ducats, i el seu fill Joan, menys: tots plegats prou feina havien tingut amb els nobles aragonesos, amb els tractats internacionals i amb Sardenya.

Durant tot el dia es van embarcar els queviures. A mitja tarda, quan començaven de fer viatges amb barques per pujar a bord els emigrants, va presentar-se a cavall mossèn Robert de Voisennes, acompanyat d’un altre genet, molt robust i d’espessa barba. Gombau va comunicar-li que l’embarcament es feia sense novetat.

El senyor de Voisennes va escurar-se la gola.

—Mireu, patró Gombau, us porto un viatger més —anuncià.

Es referia, sense dubte, al seu acompanyant barbut.

—És el meu cosí Romeu, baró de Sertres —afegí el de Voisennes.

Gombau només va dubtar un instant. Immediatament després de fer una inclinació de salut, va moure el cap a dreta i esquerra.

—No puc admetre ni una sola persona més, senyor. Les meves instruccions són de carregar trenta persones, i ja aniran molt mal encabides. És impossible.

—No us he sentit prou bé, o potser us negueu a donar-me un lloc al vaixell? —va exclamar aquell home barbut, parlant, amb veu tallant, per primera vegada. Era jove, i tenia una veu autoritària, dura com un fuet.

Els mariners de la nau havien parat de fer la càrrega, i també els xicots emigrants. Tothom contemplava, encuriosit i amb un començ d’angúnia, l’escena.

—Un moment, Romeu —va apaivagar mossèn Robert—, segurament el patró no vol negar-se…

—És que no puc fer altrament —insistí Gombau—. La nau no pot admetre ningú més, i a més a més aquest passatger no estava a la llista.

El senyor de Voisennes va aturar el braç del seu cosí, que havia anat directament al puny de l’espasa.

—Em sap greu haver de dir-vos-ho d’una altra manera. Però si no permeteu que el baró Romeu embarqui bonament, recordeu que puc obligar-vos-hi a la força.

Gombau esguardà Peire de Muisses. Aquest, amb la mirada, li deia que cedís. Gombau sabia què volia dir exercir l’autoritat per part d’un noble, senyor, a més a més, del territori. Caldria a la llarga cedir, o exposar-se a no tenir autorització de desatracar i fins veure ocupat el vaixell per homes d’armes.

—Estic obligat a no admetre una sola persona més de les previstes —va explicar encara Gombau—. És més, això aniria en contra de les lleis del nostre consolat de mar, i fins dels Usatges.

—Per darrera vegada —va insistir monsenyor Robert de Voisennes—, cedireu en la vostra tossuderia?

—Molt bé. En el meu informe al final del viatge faré constar que aquest noble ha pujat a la força. Potser el nostre rei protestarà al de França.

—Reïra! —exclamà el baró de Sertres descavalcant amb esbufecs.

Els nens emigrants, des de la borda, s’amagaven per no esclafir a riure. Romeu de Sertres tornà a la càrrega:

—No...