Vallverdú i Aixalà La presó de Lleida

1. Auflage 2010
ISBN: 978-84-9779-919-5
Verlag: Pagès Editors
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 124, 133 Seiten

Reihe: Lo Marraco

La presó de Lleida pren com a punt de partida la coneguda cançó popular, sobre la qual l'autor basteix una història preromàntica, d'aventura i enjòlit, amb el contrapunt d'un amor insinuat viscut des de la dramàtica aventura personal dels protagonistes, tot davant el teló de fons de la repressió filipista després dels decrets de Nova Planta, en una Lleida sotragada per la guerra de Successió.

Autoren/Hrsg.

Vallverdú i Aixalà, Josep

Leseproben

El casalot del baró era un antic palau, una ala del qual havia caigut en les guerres de finals del segle anterior. De l’enderroc, però, s’havia aprofitat bona part per bastir un pati d’altes muralles i en un angle s’hi havien fixat unes bigues sortints davant les quals de tant en tant el baró feia una curta cerimònia abans de penjar-hi els condemnats. Allí morien uns homes, mentre uns altres gemegaven a l’edifici del davant, l’Hospital de Santa Maria.

Climent entrà al casalot pel portal, obert de bat a bat, on els dos sentinelles, advertits de la seva visita, no el van retenir. Després de la gran entrada de carruatges començava a la banda esquerra una escala en corba, de graus de lloses. A la dreta del peu de l’escala, un llarg passadís al mateix nivell del carrer menava al cos de guàrdia, i presumptament al soterrani de les masmorres.

Era preceptiu que Climent anés a veure primer el baró de Quero. Ja es disposava a enfilar l’escala quan va aparèixer des del passadís una minyona que directament va adreçar-se-li:

—Senyor, senyor —mantenia els ulls baixos—, si us plau.

I com fos que ella s’enretirés i fes acció de tornar al passadís per on havia vingut, l’advocat, entenent que era per allí que havia d’anar, va seguir-la. La minyona obrí una porta i li va deixar pas i entrada en una petita cambra.

La cambra era freda, amb només dues cadires i un armari raconer. No feia l’efecte de servir per a res. Una espelma cremava en un prestatge d’obra.

La noia que seia en una de les cadires va alçar-se al moment que la porta tornava a tancar-se. La minyona havia desaparegut.

Climent endevinà quelcom d’irregular. La filla del baró no havia d’ocupar aquell racó, sinó que li hauria calgut estar a les cambres del pis de dalt.

La noia s’acostà a l’advocat i li premé la mà amb urgència, fent-lo seure i acostant la seva cadira.

—Senyor Climent, ajudeu-me! —fou la súplica feta a punt d’esclatar en plor.

Climent era un home de memòria, de bona memòria, i encara que no tenia tractada aquella noia, vista unes poques vegades, en recordava bé el nom. El seu ofici d’home de lleis i de gestió li feia identificar amb llestesa llocs, frases, gent.

—Marianna, què passa? —demanà, amb veu lenta i tranquil·litzadora.

La noia parlava amb presses.

—Sabia que vindríeu, el meu pare ho ha comentat... està molt enutjat, sabeu?

—No t’inquietis, xiqueta. No pateixis pel que passi entre el baró i jo.

—La mare ha anat a l’església amb unes amigues. Aprofito... com us ho diria? Es tracta dels presos.

—Venia jo a parlar-ne amb el baró. Els presos, és clar.

—D’un pres. Sabeu que per Lleida fan córrer un curt romanç? “N’hi ha trenta-tres presos, canten una cançó, l’ha treta i l’ha dictada, petita bonica, el més jove de tots.”

—No ho sabia —mentí l’advocat—. Què més?

—Què més? —la veu de Marianna es féu dramàtica— El pare els vol penjar tots!

—Potser no els penjarà. Les coses canviaran. Has dit abans . Endevino que hi tens interès especial.

Marianna es premia les galtes amb els palmells.

—És que ell és especial. Ell és qui ha dictat les cançons, perquè són més d’una. Oh, no pot ser un malfactor! Llegiu.

I lliurà un paper a l’advocat. Després anà a cercar l’espelma per fer més llum.

—L’he posada per escrit —explicà—. Cada nit ell canta, cada nit l’escolto. Hi ha una lluerna arran de terra, al pati, res... una ratlla. I sé que ell, mal que jo no el vegi, posa el rostre contra la reixa i mira enlaire, encara que no pot arribar a veure les nostres cambres.

L’advocat descobria el text:

—I si el sentíssiu cantar! —afegia Marianna—. Cada nit una cançó diferent. I els altres, o alguns, la coregen.

L’advocat li tornà el paper.

—Li has vist la cara? —demanà.

—Diria que sí. Quan els van traslladar aquí des del Castell. Jo m’esqueia a ser a punt de sortir, al peu de l’escala. El darrer de la fila d’encadenats, senyor! Quina pena feia! Jove, molt jove. Se’m quedà mirant i féu acció de dir-me quelcom. Tota jo em vaig trasbalsar. Estic segura que les cançons les treu per a mi. N’entona una altra que encara no he posat per escrit i que fa...

L’advocat es posà dempeus.

—Marianna, precisament jo he vingut, creu-me, per ajudar els presos. Veig que tens un gran interès per aquest jove cantaire. Només puc dir-te que els versos estan força bé. Faré el que pugui. Ara me n’he d’anar. No podem allargar més aquesta conversa perquè fóra perillós .

I fità directament la noia, tot dient amb intenció:

—Tant com perillós seria que et fessis il·lusions sobre aquest xicot. Ni sabem qui és, ni si la cançó era per a tu.

L’advocat sortí i s’encaminà ràpidament a l’escala. El baró de Quero l’esperava en una saleta on uns servents acabaven de dipositar sobre una tauleta dues xicres de xocolata desfeta.

—Us ofereixo la xocolata, advocat —va dir el baró—, perquè així ho manen les bones maneres. I de seguida us faig present el meu disgust per la vostra iniciativa de voler xerrar amb els meus presos. Què voleu, eh?

Per un instant Isidre Climent hagué de contrastar l’abruptesa i fins la descortesia del baró amb la finor que campava pels versos del més jove dels presos. No havia volgut donar ales a les fantasies de Marianna, però aquells versos li havien causat més impressió que no havia manifestat; segur que es tractava d’un pres especial, si no sorprenent. Era, presumiblement, un dels que donaria més joc si ell s’hi entrevistava. Endevinava que podia tractar-se d’un empresonat polític.

—Em demaneu què vull, senyor baró. Us ho diré: he estat cridat pel governador, el qual creu que caldria escampar els presos, que n’hi ha massa a Lleida, si sumem les masmorres del Castell i les vostres.

El baró bevia xocolata, menystenint els borregos que esperaven al plat. Es passà el tovalló pels grossos llavis, llavis que no semblaven propis del seu rostre xuclat i allargat com el d’un llop.

—Massa presos? —demanà, com si s’ho plantegés ell mateix— Escampar-los? Apa, com pardals! N’he fets penjar un grapat darrerament, i com que espero executar-ne sis mes d’aquí una setmana, ja en seran menys. Trobo que és la millor manera de reduir aquesta població reclusa.

Climent va treure’s un paper de la cartera.

—Tinc autorització, com sabeu, per interrogar els presos.

El baró féu un gest de refús al paper.

—Sí, però no en veig la utilitat. El tribunal militar ja els va interrogar i condemnar al seu moment. De què serviria?

—Potser per ajornar les execucions, per començar. El meu informe farà que el governador confirmi o denegui la via executòria. I sense la seva signatura, no podeu penjar ningú.

—Fins ara era article de fe que els presos que es transferien del Castell a la meva presó eren condemnats a mort!

—Doncs, no del tot —va respondre Climent, com qui explica a un pledejador les limitacions del seu dret—. En justícia, tot es pot revisar. I el governador no desitja més execucions sense el seu puntual coneixement previ.

El baró oferia un rostre lívid, amb les venes del front inflades. Climent, malgrat la creixent ira del seu interlocutor, continuava:

—Caldrà la signatura del governador. És més, el governador disposarà que els presos treballin en tasques de reconstrucció dels voltants de la Ciutadella i, sobretot ara que s’acosten crescudes del riu, en el reforçament de la Banqueta.

—A treballar? Al carrer, exposant-nos que se’n fugui algun? Doncs, que el governador posi tropes a vigilar-los. Jo només tinc 25 homes d’armes i, si els penats surten de la meva presó a fer un tomb, vull que hi tornin.

—Amb tropes, és clar. Els presos anirien cada dia a treballar a l’altura de l’Arcada que és on la terra ha caigut més i convé reposar-n’hi. L’Ajuntament contractarà el transport de terra des de Gardeny. Les pedres sortiran dels enderrocs del barri de Sant Andreu i dels voltants de Sant Llorenç.

El baró de Quero mirava l’advocat amb despit.

—Tot plegat em fa com un tuf de conspiració contra meu. Feu el que vulgueu —digué en veu baixa i arrossegadissa.

L’advocat Climent va dir en to conciliatori:

—Els temps canvien. L’Audiència i el mateix marquès estan convençuts que els temps dels grans càstigs han passat, que cal donar una imatge no pas de feblesa, ni de clemència, però de més normalitat. Som en temps d’esperits desperts, de lògica en les decisions, de projectes pràctics: enviem presos a galeres, a treballar en les obres públiques, i deixem de bastir forques.

—Em feu venir mal de cap —protestà el baró—. Doneu-me el paper.

El baró examinà l’ordre del governador i displicentment féu un gest de comiat.

L’advocat va alçar-se i sortí després d’una curta reverència, baixà les escales i s’adreçà al cos de guàrdia. Unes breus paraules amb el sergent li obriren la reixa del capdamunt de les escales que, a l’extrem del passadís, menaven a les masmorres. L’acompanyaven l’escarceller, amb claus i torxa, i un home armat.

La masmorra era una antiga quadra o celler, que feia angle. Els presos no...