Vehí Ginesta per als morts

1. Auflage 2016
ISBN: 978-84-16328-07-9
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 255 Seiten

La vida a pagès és dura, ja se sap. I més per al benvingut Jaume Planagumà, un culte i solitari sergent dels Mossos d'Esquadra que, tot just arribat a la seva nova destinació i en ple desplegament policial, ha de resoldre una sèrie de crims aparentment no massa relacionats. A tot aquest enrenou s'afegeix la integració amb els seus nous companys i uns personatges ben sospitosos. Tota aquesta trama queda adobada amb la presència d'un marc rural i geogràfic ben identificable: l'Empordà. Un recorregut antropològic, històric, urbanístic i gastronòmic, amb exquisideses culinàries, i els camins interiors de la plana, la flora i fauna, la llum i les olors de la terra gironina es combinen novament amb el dolor de la guerra i del record de les memòries negres empordaneses. Després de dos títols a la col·lecció 'crims.cat' (Torn de nit iRemor de serps), Ginesta per als morts tanca una trilogia que combina -com ja és habitual en l'autor- la història amb el gènere negre, un retrat ben sòrdid del món que ens envolta i una dosi d'humor ben necessària pels temps que corren.

Agustí Vehí i Castelló (Figueres, 1958-2013), doctor en Història, va compaginar la seva tasca professional com a sotsinspector de la Guàrdia Urbana amb la recerca, la docència universitària i els estudis d'especialització. Autor de nombrosos llibres d'història i de divulgació, com a novel·lista de gènere negre és un dels referents de la novel·la negra en català amb títols com Abans del silenci (Pagès Editors, 2009), guanyadora del Premi Ferran Canyameres, Quan la nit mata el dia (La Magrana, 2011), guanyadora del Premi Crims de Tinta 2011, i, dins la col·lecció 'crims.cat', Torn de nit. Un vodevil negre i policial a l'empordanesa (Alrevés, 2012) i Remor de serps (Alrevés, 2013).

Autoren/Hrsg.

Vehí, Agustí

Leseproben

I

El matí arribava amb penes i treballs; trossos de foscor es resistien a deixar racons i branques, i el sol, embolicat d’una mitja calitja emprenyadora, no acabava d’il·luminar aquell matí empordanès de mitjan juny. Un matí una mica mandrós, una mica humit, una mica trist.

En Met de ca la Loles, vell, murri i consumidor clandestí de caliquenyos, anava a buscar bolets. Ho feia per no quedar-se a casa i fumar en pau lluny de la seva dona; també per no quedar-se al poble i fumar en pau lluny del metge; també perquè li agradava el bosc i, de passada, perquè igualment li agradaven els bolets, i, si algú hagués gosat dir que no era temporada, en Met, filòsof de mirada ampla i generosa, hauria dit, després de fer una ullada circular per detectar possibles espies, que ja ho sabia, que anava a mirar les clapes de la família, la situació de les quals era un secret passat de generació en generació, per evitar que s’hi pixessin els senglars.

Sortia sempre del Cafè de la Plaça i caminant amb ganes. Quan les darreres cases del poble ja quedaven més enllà de la llargada d’un cop de roc, començava a caminar més a poc a poc fins a agafar la seva velocitat habitual. El corriol que prenia habitualment s’enfilava enmig d’un alzinar sense estridències d’alçada remarcable que, fins a mig matí, sempre feia una poderosa olor de terra fresca i d’herba plena de rosada. En Met de ca la Loles ho mirava tot atentament, branca a branca, fulla a fulla; estimava aquell bosc on havia passat una bona part de la seva vida i revisava cada cosa com si en fes l’inventari. Ara bé, cada dia passava igual: al cap de mitja horeta, escandalitzat de tanta naturalesa saludable com veia, decidia tornar les coses a l’ordre natural que corresponia i, aprofitant la prudent distància que el separava del poble, encenia el primer caliquenyo de la jornada. I així, aquell dia, com cada matí, satisfet amb les noves aromes que s’havien instal·lat a l’aire, va continuar la seva revista d’arbres, mates i pedres. Però aquella vegada el passeig seria diferent.

La primera cosa que va observar fora de lloc va ser una sabata al mig del caminoi. Uns metres més enllà, de dins d’unes bardisses, en sortia un mitjó que encara tenia un peu a dins. En Met és un home de món; és de la quinta del biberó i va estar a l’Ebre, on havia vist de tot i de tots els colors. Com a persona viatjada que és, no va necessitar res més que apartar quatre branques amb el bastó per fer-se una idea de tot plegat. Seguidament, va donar mitja volta i es va dirigir cap al poble a pas de càrrega. Uns segons d’espera sota la figuera de l’hort d’en Pep de cal Gerani, els justos i precisos per acabar la punta de tabac que encara portava entre els llavis, i, tot seguit, entrava al Cafè de la Plaça interrompent l’abrandada discussió general entre jubilats locals, tots genèticament del Barça, per un costat, i, per un altre, el conductor del camió de la cervesa, inevitablement del Madrid, aquí, de l’Espanyol, al poble del costat, i del Bilbao, al següent que tocava a la ruta del dimecres: la qüestió eren els deu minuts per al amb l’excusa de xerrar sobre el resultat del partit del diumenge anterior. De fet, al conductor no li agradava el futbol. Entra en Met, doncs, i diu amb veu gruixuda que no admet rèplica:

—Antoniu, truca als Mossos!

De cop, tothom va mirar el pobre repartidor amb cara d’afecte; al cap i a la fi, el pobre home feia molts anys que els portava les cerveses i fer-lo detenir només per ser del Madrid els semblava excessiu: es va produir un intent de defensa al seu favor.

—Collons, Met, tampoc no n’hi ha per tant. El noi és del Madrid, però...!

—La mare que em va parir! Qui et diu res, del Madrid? He trobat un mort al camí del Roure... He sortit una mica del corriol per pixar i encara no havia fet tres passes bosc endins i... era allà, ben estès a terra com un bacallà sec...

El galliner es va esvalotar de cop. L’aparell de telèfon tothom sabia on era, però el número dels Mossos... Ah!, el número! Això eren figues d’un altre paner.

—No trobo el número dels pebrots!...

—Truqueu a l’alcalde!

—No, que fotrà el nas a , voldrà manar i ja no en sabrem res més...

—Doncs avisa el secretari!

—Un altre de bo! Aquest voldrà fer !

—Té raó el Lero... Espera... Antoniu, no et van deixar un paper que s’enganxava amb el número?...

—Un paper que s’enganxava?

—Sí, home, al començament de ser els Mossos aquí! En van repartir a tot arreu... Cony, t’ho he de dir tot! Sembla mentida...

—Hòstia, sí! El vam cardar aquí a la cafetera. Espera... On cony són les ulleres de llegir?... Ara... Vinga, marca...

—Que vinguin a la plaça, que els esperem per acompanyar-los al bosc!

Un cop preses les primeres disposicions, els jubilats van començar a fer el que millor sabien fer: criticar el seu general, en Met.

—Aquest pla que era a pixar a bosc! De ben segur que s’estava cardant un caliquenyo, com hi ha Déu al cel!

—Els té ben posats! És tossut com una banya de marrà. Si l’enganxa la dona...

—Calla! Sembla que la jove nova aquesta que té, la que s’ha casat amb el seu fill gran, la de Barcelona, encara és pitjor... És feminista!

—La mare de Déu Santa!

Feta la trucada, tothom va sortir fora per tenir un bon lloc per veure el moment de l’arribada de la policia; l’Antoniu, fins i tot, va tancar el cafè. Al cap d’una estona, un cotxe patrulla entrava a la plaça Major; des de l’interior, els dos ocupants van observar el comitè de recepció que els esperava davant del bar: un camió de cervesa amb el seu conductor, el propietari i cambrer únic del cafè i sis jubilats, un dels quals, en Met de ca la Loles, es va avançar i, en el mateix moment que el caporal i el conductor baixaven del vehicle, els va saludar amb la cordialitat pròpia del terral quan s’enfronta a les autoritats.

—La Guàrdia Civil ja hauria arribat fa estona!

Els mossos van callar, per joves i també per estar un punt espantats de la milícia local que tenien enfront i que va remugar inintel·ligiblement donant suport al seu líder. Aquesta sàvia actitud va accelerar els tràmits i, al cap d’un moment d’explicacions, primer a vuit veus i després a una veu i set més afegint-hi notes de color ambiental i sempre sota l’indiscutible comandament de l’hereu de ca la Loles, auxiliat en tot moment del seu estat major, la comitiva policial, finalment, es va encaminar cap a la serra de la Solana. A peu.

Un cop arribats al lloc, no van ser necessàries gaires paraules. Un dels mossos va recollir les branques, les va apartar i va descobrir el cadàver en tota la seva llargada. Algú, sense cridar ni entonar, simplement afirmant, va dir:

—És mort.

Aquesta frase, contundent, seca, curta, va crear de sobte la realitat. La constatació del fet va engegar la maquinària policial i va anar seguida de més disposicions. El caporal va intentar fer de caporal amb l’èxit esperable.

—La persona que ha trobat el cadàver, que esperi a peu de camí. La resta pot tornar al poble.

Naturalment, ningú no es va moure. El caporal va continuar:

—Lluís, truca a Fluvià Zero i confirma el cadàver.

En Lluís va trucar i la coral auxiliar va demanar al punt:

—Qui cony és en Zero, noi?

El caporal no volia discutir i va respondre:

—És la comissaria...

En aquell precís moment, justament a Fluvià Zero, que és una manera com una altra que tenen els mossos de denominar el lloc on treballen, un sergent surt del despatx de l’inspector en cap d’aquest Fluvià Zero. Acaba d’arribar destinat des de Barcelona després d’haver fet unes vacances absurdes, com totes les vacances que feia d’uns anys ençà. De fet, és a l’Empordà com podia ser a Lleida. Simplement, ningú del seu curs de sergent no hi volia venir: massa lluny de la Conselleria, massa lluny de les reunions d’alta volada i de les paraules fines i complicades i, per tant, massa lluny dels ascensos.

En Jaume Planagumà, que així és com es diu, és mosso d’esquadra; bé, de fet, és sergent en pràctiques dels Mossos. I ho és no per dir-se com es diu i ser de Vic, no. Ell es va fer policia per pura vocació; en realitat, però, encara que això potser no ho sàpiga ni ell mateix, allò que realment és el motor de la seva existència no és en absolut la defensa de la llei. En Jaume Planagumà necessita entendre les coses, necessita analitzar problemes per entendre i, sobretot, per comprendre el comportament humà: l’espectacle de l’home i la dona en societat simplement el fascina, en qualsevol de les seves formes, especialment si els seus actes es produeixen amb premeditació, nocturnitat, quadrilla i traïdoria.

De manera que el nostre sergent, en els complicats anys que van dels divuit als vint, i per una pura economia sorgida de l’inconscient, entre, per un costat, estudiar Antropologia, Sociologia o Ciències Químiques, fer el doctorat i trobar una beca o un programa d’investigació per poder viure, sense morir-se de gana pel camí, o, per un altre, ingressar a Mossos i fer el mateix allà, va fer això segon: no en va, pensava, la policia, a les pel·lícules, sempre és a primera fila dels problemes i dels conflictes humans i, a més a més, paguen per fer-ho.

La realitat, però, sempre va més lenta que les intencions, o té ritme propi, que mai se sap. De manera que, un cop...