Ventura Em diuen Fletxa

1. Auflage 2019
ISBN: 978-84-17847-10-4
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 44, 200 Seiten

Reihe: crims.cat

Els anys vuitanta del segle XX van ser una autèntica bogeria a tot arreu i, a terres valencianes, es va viure, entre la joventut local, un frenètic esclat col·lectiu de modernitat, creativitat i llibertat que va donar origen a la famosa Ruta del Bakalao. En aquella època mítica i delirant, s'emmarquen les peripècies del Fletxa, un pintoresc detectiu privat que es mou com un peix a l'aigua en l'ambient nocturn i discotequer -o com un glaçó de gel en un cubata, si ho preferiu-. En el seu debut literari, el personatge intentarà complir amb l'encàrrec de resoldre la rocambolesca desaparició d'una jove misteriosa en estranyes circumstàncies i s'endinsarà en una intricada trama d'interessos creuats. Desembolicar la troca pot comportar conseqüències fatídiques. Per sort, però, aquest peculiar investigador a sou amb sang d'orxata comptarà amb la col·laboració inestimable del seu col·lega, el Tato, company de farres i parrandes, i amb l'ajuda de la seua tieta Ampariues, àvida lectora de les novel·les d'Agatha Christie. Em diuen Fletxa va ser l'obra guardonada amb el VI Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana, i, amb ella, arranquen les estrambòtiques aventures de Vicent Fletes i Chaqués, un paio sorneguer i romancer que no us enlluernarà amb les seues desafinades dots d'observació, però us seduirà pàgina a pàgina amb el seu peculiar estil i amb el carisma que destil·la pels quatre cantons.

Joan Carles Ventura (Sueca, 1978) és un professional de la comunicació que ha desenvolupat tasques de redactor, guionista i directiu de programes de televisió en À Punt, IB3, Canal 9, Punt 2, TVE, Telemadrid i Castilla-La Mancha TV. Des que era només un projecte de persona, aquest inquiet i inquietant personatge riberenc ha tingut el mal vici de teclejar històries amb la dèria de matar el desfici pertinaç i les ansietats absurdes inherents al propi ofici d'existir. Bona part dels seus relats i poemes de joventut, guardonats a diversos certàmens literaris, van ser aplegats i publicats l'any 2017.  Camins Dubtosos  (crims.cat, 2018) va ser la seua primera novel·la, tot un thriller esperpèntic i una foguera de les vanitats de la societat valenciana. Amb  Em Diuen Fletxa  (crims.cat, 2019), apuntala la seua trajectòria dins del gènere negre amb el seu particular toc corrosiu.

Autoren/Hrsg.

Ventura, Joan Carles

Leseproben

I

Corria l’estiu de l’amor quan vaig resoldre la rocambolesca desaparició d’aquella pobra xica. Corria l’estiu de l’amor, però no el primer estiu de l’amor —aquell llegendari estiu de la revolució hippy de finals dels seixanta—, sinó l’anomenat segon estiu de l’amor —aquell descontrolat estiu de l’any 1988 en què el món sencer havia sigut envaït pel moviment nascut al caliu de les increïbles de la ciutat de Manchester—. El món sencer havia sigut envaït pels ritmes hipnòtics de la música i la nit valenciana —en plena efervescència cultural— havia sigut envaïda per milers de fabuloses pastilles verdes i roges, procedents d’Holanda i també d’Eivissa. Les solíem anomenar «mesques», tot i que de mescalina no en tenien ni un mil·ligram i eren, bàsicament, pastilles d’MDA —tenamfetamina— tallada amb altes dosis de cafeïna. Aquelles «rules» valien entre dues i cinc mil peles —entre dotze i trenta euros actuals— i eren realment increïbles: et feien volar, surar en la ingravidesa del buit astral, sentir-te l’amo de la pista, veure la realitat en espectres tecnicolor, notar la música fluir dins la teua pell, estar de bon rotllo tothora i estimar tothom sense fer distincions de sexe, raça, religió, edat o lloc de procedència. Però, sobretot, aquelles virtuoses píndoles de felicitat concentrada et feien aguantar hores i hores de marxa sense parar. De què estigueren compostes no ens importava; poques coses ens importaven realment aleshores, llevat d’estar sempre a punt per eixir, d’eixir com si s’anara a acabar el món, de lluir-nos al màxim quan eixíem i de passar-ho el més de puta mare possible durant les nostres interminables eixides. Aquella època va ser mítica, sí senyor, aquell va ser un gran estiu, ja ho crec: fou la canya de Picanya. Tot i que la tragèdia d’aquella jove el va enterbolir una mica...

Com dic, corria aquell fabulós i psicodèlic segon estiu de l’amor quan va ocórrer l’enrevessat succés que em dispose a relatar ací de la manera més ordenada possible —tan ordenadament com m’ho permeta la meua desmillorada memòria, que ara com ara acusa alguns dels molts excessos que vaig cometre entre finals dels vuitanta i principis dels noranta.

La cosa es va començar a empastrar un dilluns d’estiu, l’endemà d’un llarg cap de setmana vibrant i festiu a l’empara dels locals i les discoteques més de la Ruta Destroy. No sé del cert si en aquells temps en dèiem , dels llocs que molaven, el que sí que sé del cert és que aleshores ningú no anomenava «Ruta del Bakalao» a la Ruta. Això va arribar anys més tard, quan la moguda va degenerar de mala manera tant pel que fa al bon rotllo que es respirava als ambients noctàmbuls com pel que fa a la qualitat musical —la música, en alguns locals, va sucumbir a l’augment de per minut dels estils més i, en uns altres, es va rendir als embats comercials de les tendències —. Però, sobretot, la cosa va degenerar quan les autoritats competents i la autòctona —amb l’ajut, com sempre, del diari — van començar a demonitzar tota aquella història. València hui en dia podria ser Eivissa a nivell de clubs, de ressò internacional i de marxa nocturna, però en un moment donat el tema se’n va eixir de mare i tot se’n va anar a fer la mà.

En fi...

El cas és que aquell tòrrid dilluns d’estiu, cap al migdia, quan em vaig despertar, incapaç ja de suportar la intensa calor del sol que m’arribava a través d’un finestral enorme i que em torrava la cara i el pit, em vaig sorprendre de trobar-me en boles a un llit desconegut, a una habitació desconeguda d’un apartament desconegut i amb una xicona —també desconeguda— que jeia nua al meu costat. Fins ací tot era més o menys normal. Supose que a ella la devia conèixer la nit anterior, durant la sessió dominical de Puzzle, la que tancava oficialment el llarg cicle de marxa que havia començat divendres per la vesprada a Spook Factory. Supose també que la cosa es devia acabar enredant i per això havíem acabat com havíem acabat. Recorde que la tia no estava gens malament —era rossa, tenia una bonica figura i una cara prou agradable—, però no recorde el seu nom ni cap altre detall significatiu —la qual cosa em passa sovint amb gent que vaig conèixer o amb qui vaig coincidir en aquell període—. Recorde també que, quan vaig eixir del llit, ella encara estava feta pols i ni es va adonar que jo abandonava la seua plàcida companyia. O això, o dissimulava molt bé...

En alçar-me, a part de buscar i d’arreplegar les diverses peces del meu vestuari escampades per l’habitació, vaig buscar també senyals esperançadors d’haver tingut prou coneixement per haver usat condó durant les nostres escomeses sexuals de la nit passada —de les quals, per cert, ni ara recorde res, ni recordava tampoc res en aquell moment, al cap de poques hores d’haver-les consumades—. Fóra com fóra, per sort per a mi, al cap d’una estona regirant per ací i per allà, vaig trobar un sobret —buit i esgarrat— de preservatius de la marca Control escampat per terra i també una goma nugada camuflada entre els llençols. El següent que vaig fer va ser guaitar pel finestral, per mirar de situar-me, mentre em fumava un cigarret d’un paquet de Marlboro que vaig trobar enramat i que vaig arramblar sense miraments; sense saber si era d’ella o meu. La preciosa panoràmica que m’oferí la diàfana obertura de la finestra, tanmateix, no em va servir de gran ajuda: l’únic que vaig poder deduir és que em trobava a un edifici prou alt i que, des d’aquella envejable talaia ubicada a primera línia de platja, es podia contemplar la mar en tota la seua vasta i infinita amplitud amb una perspectiva veritablement privilegiada. Les vistes, però, no aportaven cap pista sobre el lloc concret on era. Podia haver eixit al balcó per esbrinar-ho amb certesa, però tampoc no m’importava massa aquella desorientació circumstancial: estiguera on estiguera, de segur que sabria trobar el camí de tornada.

En acabar-me el cigarret, vaig fer una volta d’inspecció a l’apartament i vaig confirmar —per l’estil i la ubicació de la construcció, per la qualitat del mobiliari i els electrodomèstics, i per les fotos i les figuretes de porcellana que atapeïen tots i cadascun dels racons de la casa— que em trobava a la segona residència d’una família bona, un pis de gent de pasta. Probablement, el pare de la meua musa passatgera era un alt funcionari, un polític o un professional liberal de La Capi. A mi, no obstant, m’era igual a què es dedicara el bon home mentre no fóra ni bòfia ni picolo; més que res, per si després la xica resultava que tenia una vena psicòpata i li pegava per perseguir-me i per confondre els termes de la nostra relació estrictament esporàdica.

Vaig localitzar la nevera, la vaig obrir i vaig beure una generosa glopada d’una botella de Konga-Cola que hi vaig trobar mig plena i, tot d’una, vaig anar a fer un riuet al lavabo, em vaig dutxar i em vaig vestir allà mateix. La meua roba, com és de suposar, feia una pudor inefable —després d’haver-la suat i ressuat durant tres dies seguits— i, per això, com a solució d’emergència, la vaig ruixar a consciència amb el contingut d’un pot de colònia que vaig trobar dins l’armariet de l’excusat. Era una fragància una mica rància, d’estil fort i antiquat, però millor era això que no res, em vaig dir.

Abans d’abandonar definitivament aquell pis i la jove musa que dormia la mona a l’habitació principal, vaig agafar una figureta d’una fallera de damunt de l’aparador del rebedor —una genuïna porcellana de Lladró— i me la vaig endur de record. Allò era una mania —digueu-li mal vici, si voleu— que jo tenia en aquells temps: no podia visitar cap casa sense endur-me’n algun objecte valuós com a .

Vaig pujar a l’ascensor i vaig aprofitar la baixada per posar-me les ulleres de sol: unes magnífiques Ray-Ban de pera verdes, que encara conserve i que crec que vaig sostraure d’una altra casa en circumstàncies similars a les d’aquell dia. També vaig aprofitar per encaixar-me al cap el casc de la moto. Les ulleres i el casc —un d’aquells cascos semiintregrals que et feien parèixer l’Hormiga Atómica— eren per si de cas: com ja he esmentat adés, jo no sabia del cert on em trobava i no volia ser identificat per cap veí que em poguera reconèixer i reportar les meues activitats íntimes a ningú —especialment a ma mare.

Al replà del portal, en efecte, em vaig creuar amb un parell de xiquets escandalosos, seguits per uns pares que no coneixia però que em van dedicar una mirada d’absolut desconcert —en primera instància— seguida d’un gest d’indignada reprovació —en segona instància— i d’una profunda arrufada de nas —en tercera i darrera instància— en sentir la impactant flaire de perfum pudent que m’embolcallava des que havia eixit del bany.

—Bon dia! —els vaig saludar, somrient i mirant de ser afable.

No vaig obtindre cap resposta per part seua. La do-na i l’home, simplement, es van limitar a agombolar ràpidament els seus fills al seu voltant i a encabir-los a tota velocitat dins l’ascensor.

Quan vaig eixir del portal, per fi, vaig reconèixer el lloc on em trobava. Es tractava del luxós edifici Torres del Mar, ubicat entre S.O.S. i El Pouet, dues urbanitzacions contigües de la platja de Sueca. En aquells temps, però, tot allò no eren exactament urbanitzacions, sinó més aviat zones d’estiueig separades i independents: cadascuna tenia el...