Xue La balada dels ocells de muntanya

1. Auflage 2025
ISBN: 979-13-9904241-2
Verlag: Gata Maula
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 213 Seiten

«Quan una persona desapareix com un raig de llum dins d'una paret, ¿què significa el temps per a ella?» Cada relat d'aquest recull és un viatge enmig de la boira, on res no és el que sembla perquè som a la frontera entre els somnis i la realitat. Un fascinant i irresistible univers on els miralls no reflecteixen els rostres, els personatges caminen sense deixar petjades sobre la neu i on rebrem la visita dels homes gat si pugem fins a la planta prohibida d'un hospital..

Deng Xiaohua (Changsa, 1953). Escriptora xinesa nascuda en una família d'intel·lectuals represaliats durant la Revolució Cultural. Després de tota una vida marcada per la precarietat, emprèn una formació autodidacta i comença a escriure els seus primers relats a l'inici dels anys vuitanta sota un pseudònim que l'acompanya fins a dia d'avui, Can Xue ?? que significa «la darrera neu que es resisteix a fondre's».

Autoren/Hrsg.

Xue, Can

Weitere Mitwirkende

Jardí, Eulàlia

Leseproben

Fulles vermelles

La llum del matí ja entrava per la finestra de la sala dels malalts i el professor Gu jeia al llit amb els ulls tancats. La netejadora espargia lisol a la sala. Avui havia vingut molt d’hora, com si no hagués vingut a fer la neteja sinó més aviat a molestar-lo. El professor Gu sabia que no hi hauria manera de dormir: els seus pensaments s’activaven amb l’olor del lisol, sempre li passava el mateix. Una fulla vermella voleiava lentament en el bosc dels seus pensaments. Però l’arbre d’on queia la fulla estava nu perquè ja era l’hivern. Sovint el professor Gu es preguntava si la fulla de l’auró es tornava vermella des del pecíol i el vermell s’anava estenent lentament fins a cobrir tota la fulla, o bé si tota la fulla es transformava a poc a poc d’un vermell clar a un vermelló. Abans de caure malalt mai no havia observat aquest fenomen, cada any n’havia perdut l’ocasió. Davant de casa seva hi havia un turó on hi creixien aurons. S’hi havia traslladat després de posar-se malalt.

Quan la netejadora va haver sortit, el professor Gu doblegà les cames i es va fer fregues suaus amb el palmell de la mà sobre el ventre inflat. Va pensar: «¿Pot ser que quan està en fase terminal el cos estigui més actiu que mai? Com per exemple el meu pobre fetge, que ha arribat a aquest estadi tan greu. Deu ser això.» A la nit havia passat una gran tragèdia a la seva sala: un malalt terminal s’havia precipitat bramant cap al balcó i s’havia llançat daltabaix. A la sala s’havia fet un silenci mortal, com si ningú dels que eren als llits gosés dir res. ¿Podria ser que fos per l’home mort que la netejadora hi havia anat tan d’hora a espargir lisol? Va pensar que el que havia passat a la nit no tenia sentit, aquella persona no s’havia suïcidat perquè la malaltia hagués empitjorat i el seu dolor s’hagués fet insuportable. Ell mateix sabia que després de la quimioteràpia havia millorat i que l’endemà deixaria la unitat de cures intensives. ¿Qui es podia imaginar que faria allò? Sabia com sorprendre.

A mesura que transcorria la seva estada a l’hospital el professor Gu s’hi anava sentit més i més a gust, fins al punt que, en privat, qualificava l’hospital de «fascinant». Era un malalt poc comunicatiu. El traslladaven pels diversos passadissos que connectaven l’edifici blanc. De fet, podia caminar sol si anava a poc a poc, però els metges insistien que havia d’anar en cadira de rodes. Assegut a la cadira de rodes, un home corpulent l’empenyia amb molt de compte cap a la sala de consultes. El professor Gu creia que ho feien per evitar que s’escapés. Al principi ho trobava ben estrany, però després s’hi va acostumar i fins i tot ho va entendre una mica. Cada vegada que seia a la cadira s’imaginava que era un general inspeccionant serenament el camp de batalla cobert de cadàvers.

Descansava amb els ulls tancats quan tot d’una va sentir la netejadora que deia:

—Cridava el nom del professor Gu quan s’ha llançat daltabaix.

Va obrir els ulls i veié que la netejadora es girava i sortia per la porta. Les seves paraules van excitar una mica el professor Gu. No sabia per què, però de sobte se li havia afinat extraordinàriament l’oïda i ara podia sentir la conversa de dues persones que caminaven a la planta de dalt. Aquestes persones van baixar de la planta novena fins a la setena, després van baixar a la sisena. Cada vegada se sentia més alt, semblava que es barallaven. Es van aturar a la sisena i la batussa es convertí en discussió, el to de veu s’havia afluixat i al professor Gu li semblà sentir que eren com dos gats que miolaven. La sala on s’estava el professor Gu era a la planta cinquena, els dos homes només havien de baixar una planta més per arribar a la porta de la seva sala, però no ho van fer i es van quedar aturats a la planta de dalt parlant de mil coses. Al professor li semblà notar també que el seu llenguatge havia canviat i com més parava l’orella més li semblaven miols. Sobtadament li va venir al cap el mot homes gat. De fet, ja l’hi havia semblat: en aquell hospital hi havia molts homes gat que s’amagaven als racons foscos i de vegades, com ara, sortien a parlar de la seva solitud. Va notar una mena de saltirons a la part dreta del ventre. El líquid ascític feia soroll. Tancà els ulls i tornà a veure la fulla vermella. Tenia les vores més gruixudes i destil·lava una estranya sensualitat. El professor Gu va sentir que una cosa li parpellejava dins del crani. De cop un dels homes gat va cridar i després ja no es va sentir res més. La porta de la sala es va obrir perquè portaven l’esmorzar.

El professor Gu no tenia gana, no volia esmorzar. El vell Lei, que estava al seu costat, li va aconsellar: «És millor que mengi una mica per si a la nit torna a passar allò, menjar alguna cosa li donarà seguretat.» El vell Lei també era un pacient terminal, havia perdut els cabells i li quedaven un parell de mesos de vida. El professor Gu s’ho va repensar i va beure de mala gana un parell de glops de llet, en acabat va glopejar aigua calenta i va tornar a estirar-se al llit reprimint-se les nàusees. Va mirar el vell Lei, que menjava un ou amb fruïció. ¿Què era tot allò, aquella persona? Volia parlar amb el vell Lei dels homes gat però li costava un gran esforç obrir la boca. ¿Per què a la nit el comptable Zheng havia cridat el seu nom en llançar-se daltabaix? Tot plegat semblava senzillament una funció d’aficionats. Va aixecar la mà maquinalment, però va sentir el vell Lei que li deia:

—Professor Gu, no vulgui aturar-la amb la mà, deixi que li caigui damunt la cara. Potser té propietats hipnòtiques.

—¿Què? —va exclamar sorprès.

—Parlo de la petita fulla d’arbre. ¡Miri, cau sobre el seu edredó, ara!

Efectivament, a l’edredó hi havia una fulla morta que havia entrat per la finestra. La va agafar i la va anar aixafant amb suavitat fins a convertir-la en pols. Es picà les mans unes quantes vegades i se les eixugà amb un mocador. Tenia el cap damunt del coixí quan va sentir que entraven els metges fent la ronda de visites. Preguntaven al vell Lei i ell, inusualment alegre, responia en veu molt alta. Deia que ja havia «derrotat la malaltia». El professor Gu va mirar de cua d’ull el metge en cap i va veure com arrufava les celles tediosament. Va pensar: «El vell Lei s’apaga, ¿potser es morirà aquesta nit?» De sobte, el vell va cridar «¡Ai!» i el professor Gu va obrir els ulls del tot. Els metges s’havien abraonat sobre el llit d’en Lei, que s’hi resistia amb energia, però el van acabar lligant ben fort al llit amb unes corretges. La seva gola no parava d’emetre brams i semblava que els ulls estiguessin a punt de saltar-li de les òrbites. Els metges es van treure els mocadors per eixugar-se la suor i semblava que sospiressin alleujats. En acabar, no se sap per què, però no van anar on era el professor Gu sinó cap als dos llits que hi havia a la banda oest. Després d’estar-s’hi una estona preguntant van sortir de la sala. Tots aquells moviments inusuals espremeren el cervell del professor Gu fins a deixar-lo en blanc. Al cap de poc, al seu costat, el vell Lei va vomitar sang. La sang li empastifà tota la cara i després regalimà cap al coixí. Tot el seu cap era d’un vermell intens. Va deixar de lluitar, tampoc podia bellugar-se, l’únic que podia fer era moure la boca, els ulls i el nas. No només això, també les orelles, que el professor Gu va veure que agitava amb tanta gràcia com un animalet.

—Lei, prenguem-nos-ho bé —va dir el professor Gu per dir alguna cosa.

—Sou... ximple! —va dir ell.

El professor va callar. El costat del ventre se li tornava a moure. Es va fregar el punt on el moviment era més intens. Unes onades d’aire calent travessaven la sala i va començar a pujar-li la temperatura corporal. A la banda oest, els malalts —un home i una dona— discutien de qüestions relacionades amb la reserva del cementiri. La seva actitud sobre el tema, meticulosa i seriosa, li va provocar un calfred a l’esquena. La sensació de fred i calor al mateix temps va fer que es passés la mà per tot el cos, mentre es deia a ell mateix: «Realment això no sembla el meu cos.» Després d’estar-ho planejant una estona, es va escapolir per anar a la recerca dels homes gat. Normalment no gosava abandonar la sala perquè quan arribava a la porta el vell Lei feia sonar el timbre i les infermeres corrien a aturar-lo.

El professor Gu va baixar del llit sense fer soroll i va anar cap a la porta arrambat a la paret. Quan ja hi era, es va girar i s’adonà que el vell Lei el mirava. Ho trobà tan còmic que va estar a punt de posar-se a riure. Al passadís no hi havia ningú, va anar fins a l’escala i va començar a pujar cautelosament. Mentre pujava s’agafava l’abdomen inflat amb les dues mans i s’imaginava que era un cangur.

Quan va arribar a la sisena planta va sentir aquell «llenguatge dels gats». ¿Eren allà, els homes gat? Al passadís només hi havia dues infermeres que distribuïen la medicació. El professor va prendre alè i va continuar pujant. A la setena, un treballador que repartia aigua calenta s’acostava empenyent el carretó. El va deixar a un costat del passadís i es va asseure a l’escala per fumar. El professor Gu es va preguntar com era possible que aquell home fumés dins del recinte hospitalari. L’home va donar uns copets amb la mà a terra, al costat d’on seia, convidant el professor Gu a seure i fumar amb ell. El professor va agafar amb curiositat el cigarret, el va encendre i van posar-se a fumar. El fum era molt irritant, el...