Zweig Tres relats de passió

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19627-38-4
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 200 Seiten

Un metge europeu a Malàisia que s'obsessiona fins a la bogeria amb una dona de l'alta societat, un matrimoni que es degrada i una nit novel·lesca que canviarà per sempre el destí del protagonista. Aquestes són les premisses dels tres relats seleccionats per a aquesta antologia, que van aparèixer el 1922 a l'editorial Insel de Leipzig. Tots tenen un element en comú: les conseqüències devastadores de la passió humana en vides aparentment ordinàries. Stefan Zweig, considerat el mestre de la Novelle o novel·la curta, és un dels autors més importants del segle XX. La seva capacitat per abordar temes universals amb poques paraules l'ha convertit en un referent literari imprescindible. Amb aquest recull, volem oferir als lectors la possibilitat de llegir alguns dels seus relats menys coneguts. El resultat és un tast del millor Zweig, aquell que explora amb valentia els racons foscos de l'ànima humana. Les seves històries són sinceres, inquietants, commovedores i frustrants, perquè ens conviden a confrontar-nos amb les ombres que tots portem a dins.

Stefan Zweig (1881, Viena, Imperi Austrohongarès-1942, Petrópolis, Brasil) va ser un escriptor conegut per les seves biografies i relats. Nascut en una família jueva benestant, va estudiar filosofia i història de la literatura, gràcies al qual va entrar en contacte amb l'avantguarda cultural vienesa. La seva carrera literària prolífica inclou comprèn ficció com Amok o Novel·la d'escacs i no-ficció, com la vida de Maria Antonieta o les seves memòries El món d'ahir, un testimoni de l'Europa anterior a la Primera Guerra Mundial. Amb l'ascens del nazisme, la seva carrera i vida personal es van veure amenaçades. Va emigrar a diversos països i, finalment, es va establir al Brasil. No obstant això, davant la possibilitat del triomf del Tercer Reich, ell i la seva esposa van suïcidar-se.

Autoren/Hrsg.

Zweig, Stefan

Leseproben

Amok

El març de l’any 1912, durant la descàrrega d’un gran transatlàntic al port de Nàpols, va succeir un estrany accident del qual la premsa va publicar reportatges extensos, però adornats amb molta fantasia. Tot i que jo era un passatger de l’ no vaig tenir la possibilitat, igual que els altres, de ser testimoni d’aquell singular incident perquè va ocórrer de nit, mentre s’hi pujava carbó i se’n descarregaven les mercaderies, i tots nosaltres havíem baixat a terra per fugir del soroll i passar el temps als cafès o als teatres. Tanmateix, personalment crec que algunes de les suposicions que aleshores no vaig expressar en públic contenen la veritable explicació d’aquella colpidora escena, i la llunyania dels anys segurament em permet utilitzar el que em van confiar en una conversa que va precedir aquell singular episodi.

*

Quan vaig voler reservar un passatge a l’agència marítima de Calcuta per tornar a Europa a bord de l’, l’empleat va arronsar les espatlles compassivament. No sabia si seria possible assegurar-me una cabina; ara, poc abans de l’arribada de l’estació de les pluges, el vaixell sempre venia ple d’Austràlia; havia d’esperar un telegrama de Singapur. Afortunadament, l’endemà em va comunicar que encara em podia reservar una plaça, tot i que es tractava d’una cabina poc confortable sota coberta i al mig del vaixell. Jo estava impacient per tornar a casa, de manera que no vaig dubtar gaire i la vaig acceptar.

L’empleat m’havia informat correctament. El vaixell anava ple de gom a gom i la cabina era dolenta, un racó petit, escanyat i rectangular prop de la màquina de vapor, tan sols il·luminat per la mirada tèrbola de l’ull de bou. L’aire dens i enrarit feia olor d’oli i de resclosit; no es podia fugir ni tan sols un instant del ventilador elèctric que girava brunzint per damunt del front com un ratpenat d’acer que hagués embogit. A sota, la màquina xerricava i gemegava com un traginer de carbó que puja sense parar la mateixa escala esbufegant; a dalt se sentia el frec constant de les anades i vingudes de la gent que passejava arrossegant els peus per la coberta. Així doncs, tan bon punt vaig guardar l’equipatge a la tomba resclosida, feta amb travessers grisos, vaig fugir de nou a coberta i, tot pujant de les profunditats, vaig absorbir, com si fos ambre, el dolç vent suau que bufava des de terra sobre les onades.

Però la coberta també era plena d’estretor i enrenou: tot de gent voletejant i fent el borinot, amunt i avall tota l’estona, xerrant amb el nerviosisme agitat que provoca la inactivitat de la reclusió. La coqueteria refilaire de les dones, la contínua circulació pel pas estret de la coberta, on l’eixam passava a onades per davant de les cadires en un soroll de xerrameques per trobar-se sense descans, em causaven cert malestar. Havia vist un món nou, m’havia impregnat d’imatges que es precipitaven ràpid les unes en les altres en una persecució vertiginosa. Ara hi volia reflexionar, analitzar-les, ordenar-les, recrear el que s’havia condensat amb desordre en els meus ulls, però allà, en el bulevard atapeït, no hi havia un sol minut de calma ni de repòs. Les línies d’un llibre s’esvaïen davant les ombres fugisseres de la gent que passava per allà xerrant. Era impossible estar sol amb un mateix en aquell carreró bellugadís i sense ombra del vaixell.

Ho vaig intentar durant tres dies, mirava amb resignació la gent, el mar, però el mar era sempre el mateix, blau i buit, només la posta del sol el ruixava de sobte amb tots els colors. I la gent, al cap de tres vegades vint-i-quatre hores, ja la coneixia tota de memòria. Totes les cares m’eren familiars fins a la sacietat, ja no m’irritaven les rialles estridents de les dones, no em disgustaven les discussions a crits de dos oficials holandesos veïns. Només quedava la fugida, però a la cabina encalitjada feia calor, i al saló unes noies angleses graponejaven el piano tocant valsos descompassats. Finalment vaig decidir capgirar el temps; a la tarda, després d’haver-me atordit amb uns quants gots de cervesa, em vaig capbussar a la cabina per dormir durant el sopar i el ball.

Quan em vaig despertar, el petit sarcòfag de la cabina era tot fosc i xafogós. Havia parat el ventilador, de manera que l’aire greixós i humit em cremava les temples. Tenia els sentits com endormiscats: em van caldre uns minuts per esbrinar l’hora i el lloc on era. En qualsevol cas, devia ser passada mitjanit perquè no se sentia ni música ni el frec incessant de passos: només la màquina, el cor del Leviatan, respirava esbufegant mentre empenyia el cos carrisquejant del vaixell cap a l’invisible.

Vaig pujar a coberta a les palpentes. Estava deserta. I quan vaig alçar la vista per damunt de la torre fumejant de la xemeneia i dels mastelers, que resplendien espectrals, de sobte em va enlluernar una claror màgica. El cel brillava. Era fosc per contrast amb les estrelles que s’hi arremolinaven blanques, però, tot i així, brillava; era com si una cortina de vellut tapés una llum immensa, com si les estrelles fulgurants fossin tan sols lluernes i escletxes a través de les quals resplendia aquella claror indescriptible. Mai havia vist el cel com aquella nit, tan brillant, d’un blau acerat molt intens, i tot i així, radiant, regalimant, murmurant, traspuant la llum que es desprenia boirosa de la lluna i de les estrelles, i que semblava cremar en un interior misteriós. Com un vernís blanc, així refulgien enlluernadors tots els perfils del vaixell sota la lluna, contrastant amb el mar fosc i vellutat; les cordes, les vergues, les coses més minses, tots els contorns es diluïen en aquella resplendor que ho inundava tot: els llums damunt dels pals i, més amunt, l’ull rodó de la guaita semblaven penjats en la buidor, estrelles terrestres grogues entre les que brillaven al cel.

Tot just damunt del meu cap s’alçava la constel·lació màgica, la Creu del Sud, clavada en l’invisible amb claus de diamants refulgents i que semblava surar, tot i que l’únic que es movia era el vaixell, que s’obria pas a través de les onades fosques tremolant lleument, respirant, pit amunt i avall, amunt i avall, com un nedador gegantí. Jo m’estava allà dret i mirava amunt: em sentia com en un bany on l’aigua calenta cau des de dalt, només que l’aigua era llum blanca i també tèbia que m’amarava les mans, em mullava suaument les espatlles, el cap, i semblava entrar dins meu perquè tota la meva apatia es va aclarir de sobte. Vaig respirar alliberat, purament, i amb una felicitat sobtada vaig notar als llavis que l’aire era com una beguda clara, l’aire dèbil, fermentat, lleugerament embriagador, que contenia un alè de fruits, una aroma d’illes llunyanes. Aleshores, per primer cop d’ençà que havia trepitjat els taulons de coberta, em va envair l’anhel sagrat de somiar, i aquell altre de més sensual de lliurar el meu cos com una dona a la feblesa que m’assetjava. Em volia estirar, alçar la vista cap als jeroglífics blancs. Però havien recollit les gandules, les i a la coberta deserta no hi havia cap lloc on reposar somiant.

Així doncs, vaig continuar avançant a les palpentes cap a la part del davant del vaixell, a poc a poc, completament encegat per la llum provinent dels objectes, que semblava envair-me cada cop amb més ímpetu. Gairebé em dolia, aquella llum de les estrelles, blanca com la calç i enlluernadora, però jo em delia per arrecerar-me en algun lloc a l’ombra, ajeure’m sobre una màrfega, no sentir la resplendor al meu voltant, sinó només damunt meu, reflectida en les coses, com quan veus un paisatge des d’una habitació a les fosques. Finalment, ensopegant amb cordes i passant a tocar dels estais de ferro, vaig arribar a la proa, vaig mirar avall i vaig veure com la quilla s’obria pas dins la foscor i feia que la llum fonedissa de la lluna esquitxés escumejant als dos costats del solc. L’arada pujava i baixava contínuament en el pa de terra que ho amarava tot de negre, i vaig sentir el turment de l’element vençut, vaig sentir tot l’anhel de la força terrenal en aquell espectacle esplendorós. I, mentre mirava, vaig perdre la noció del temps. Havia passat una hora o només uns minuts? L’immens bressol del vaixell em gronxava, amunt i avall, més enllà del temps. Només sentia que s’apoderava de mi un cansament que era com un desig sensual: volia dormir, somiar, però sense sortir d’aquella màgia, sense baixar al meu sarcòfag. Vaig ensopegar sense voler amb un manyoc de cordes. M’hi vaig asseure amb els ulls tancats i, tanmateix, no estava a les fosques, perquè damunt seu, damunt meu, brollava a raig la resplendor platejada. Sentia la lleu remor de l’aigua a sota, i al damunt, amb un so inaudible, el torrent blanc d’aquest món. I aquella remor em va impregnar a poc a poc la sang: vaig deixar de sentir-me, no sabia si aquella respiració era meva o del cor del vaixell que bategava lluny; vaig brollar, em vaig desbordar en aquella remor inquieta del món de mitjanit.

*

Una tos seca, fluixa, em va sobresaltar fortament. Em vaig despertar esglaiat del meu somieig gairebé embriac. Els meus ulls, encegats per la claror blanca que em queia a les parpelles, fins aleshores tancades, es van obrir vacil·lant: ben bé davant meu, a l’ombra que projectava la borda, hi brillava alguna cosa, com si fos el reflex d’unes ulleres, i aleshores es va encendre una guspira grossa, rodona, la brasa d’una pipa. Quan m’havia assegut, només havia mirat avall, cap al solc escumós de la proa, i amunt, cap a la Creu del Sud; era evident que no m’havia adonat de la presència d’aquell veí, que devia haver estat allà, assegut...