Bennasar L'imperi dels lleons

1. Auflage 2017
ISBN: 978-84-16328-83-3
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 28, 300 Seiten

Reihe: crims.cat

Som al 1972. Jean Neige i la seva banda preparen el cop que els ha de consolidar com una de les bandes criminals més perilloses de França. Daquí a fer-se amb el control de la màfia a Lyon hi ha un camí de sang que ells han començat a recórrer i que els durà, entre daltres coses, a urbanitzar la Costa Brava, controlar la prostitució de mig Europa i el tràfic dhaixix. La banda, sempre amb un peu als negocis il·legals i un altre en els de dubtosa reputació com la construcció, el 2006 es troba en un atzucac. Podrà el fill de Neige, lhereu, mantenir el clan al cim del poder? Amb aquesta història, inspirada en alguns dels clans mafiosos francesos que han operat a casa nostra des dels anys setanta fins a lactualitat, lautor sendinsa en el més profund de lànima humana amb una obra clau del gènere negre contemporani.

Sebastià Bennasar Llobera (Palma, 1976). És escriptor. Sobreviu fent tota mena de feines vinculades amb la literatura. Ha publicat una trentena de llibres de tots els gèneres literaris excepte el teatre. Destaquen les seves contribucions al gènere negre com a autor (amb nou novel·les publicades); i també cal destacar la seva tascacom a estudiós i com a divulgador. Dirigeix el festival Tiana Negra. En aquesta col•lecció ha publicat El país dels crepuscles (2013) i On mai no creix l'herba (2015).

Autoren/Hrsg.

Bennasar, Sebastià

Leseproben

CAPÍTOL 1

LES SIS BALES DE LA BÈSTIA AFRICANA (1972)

En Jean Neige tenia una sola missió. Aconseguir la clau que obria la caixa forta de la sucursal del Crédit Lyonnais. Havia promès als seus homes que allò era cosa seva. Que no trigaria ni un minut. Va localitzar el cotxe del director de la sucursal i va donar ordres a en Michel Aubriot que el seguís amb la moto. De prop, però sense que sospitàs res. Deu minuts després va arribar al semàfor. A la Clemenceau. A en Jean Neige li feia una mica de ràbia que totes les putes ciutats franceses tenguessin el seu carrer en homenatge a aquell homenot, però era d’una gran utilitat; sempre podies quedar amb algú al carrer de Clemenceau de qualsevol vila del país. Va demanar a en Michel que acostàs la moto a la porta de darrere del cotxe. Hi havia els fills del director del banc. Un nen i una nena. Deu i vuit anys. La mare anava al seient del davant. Va baixar de la moto i va obrir la porta on hi havia el fill del director, que abans de poder reaccionar ja es va trobar amb un revòlver al genoll. Un segon més tard, en Jean Neige havia disparat. Primera bala. El tret va perforar l’os, la cama, es va clavar a la tapisseria del seient. El nen es va desmaiar trenta segons més tard. Abans, en Jean Neige havia tengut temps de posar la pistola al genoll de la nena i de demanar al seu pare que li lliuràs la clau que obria la caixa forta. L’home la hi va donar sense posar cap mena de resistència. Error. Segona bala. El director de la sucursal va veure com el revòlver es movia des del genoll de la seva filla en direcció al seu cap. Es va moure. Allò li va salvar la vida. El tret no va anar directe al clatell, sinó que se li va clavar per sobre de l’espatlla, molt a prop del coll, i s’enfonsava cap a algun lloc desconegut del seu cos. En Jean Neige va passar la clau a en Michel Aubriot, que va arrencar la moto i va marxar rabent. El nen encara no s’havia desmaiat quan en Jean Neige va disparar la tercera bala. La dona del director del banc va fer impactar el cap contra la finestreta lateral. No hi havia hagut error. El director del banc hauria cridat, però segurament la segona bala li havia arribat als pulmons, o a la tràquea, o vés a saber a on, però no aconseguia articular els sons. En Jean Neige es va asseure al volant del cotxe. Va llençar el director contra la seva dona i va arrencar. Va conduir fins a un aparcament subterrani proper a l’estació de trens. Va deixar el cotxe ben aparcat. Llavors va veure que el director encara es movia. Quarta bala. Aquesta sí que li va travessar el cap. Punt i final. Es va acostar a la nena.

—Tranquil·la, no et posis nerviosa i tot anirà bé.

La nena no podia ni parlar. S’havia pixat a sobre.

—Davalla’t els pantalons.

Ella no volia. O no podia. Ell els hi va descordar, va davallar-los fins als turmells. Li va acostar la pistola al genoll.

—Així és molt millor, no se t’infectarà la ferida. Millor dit, les ferides.

Cinquena bala, genoll dret. Sisena bala, genoll esquerre. En Jean Neige va sortir de l’aparcament, va llençar el revòlver a una bossa d’escombraries i va treure un bitllet per anar a Villefranche-sur-Saône. Li van sobrar quatre minuts per trucar a la policia i advertir-los que hi havia un cotxe amb ferits al pàrquing.

En Michel Aubriot va conduir la moto fins al lloc de reunió. Tenien una hora abans que ningú notàs que el director no havia anat a treballar. Una hora és molt de temps si tens la clau que obre la caixa forta. Seria ràpid. Entrar, obrir, agafar els francs, sortir. En Michel Aubriot hauria seguit en Jean Neige fins a l’infern si li hagués demanat. I en Jean Neige ho sabia. Per això li havia confiat l’execució de l’atracament. A prop del riu hi havia en Sébastien, al volant d’un Peugeot 504 amb el dipòsit ple de gasolina. L’havia robat la nit abans a Grenoble, havia conduït fins al petit taller que tenia als afores de la ciutat, li havia canviat les plaques de matrícula i l’havia deixat en perfecte estat de revista. Era un bon cotxe. Llàstima que, amb tota seguretat, se n’haguessin de desfer. Es varen saludar amb un cop de cap, però en Michel va continuar caminant. A la porta del banc hi havia en Luigi Colomba, que tenia només disset anys. Era fill d’immigrants italians que havien arribat a Lyon fugint de la misèria i la pobresa de les fàbriques italianes. Era jove i suïcida, i en tota banda d’atracadors hi ha d’haver-hi algú a qui li sigui igual morir. A dins, esperant per ser atès, hi havia en René. Ningú no en sabia res. Simplement era en René. No calia demanar res més, perquè era a la banda des del principi, i si en Jean l’hi volia, ningú no el trauria fora.

En Michel i en Luigi varen entrar al banc. En René va deixar la gestió que feia al taulell i va encanonar el guàrdia jurat. En Luigi també va treure l’escopeta retallada de la seva bossa d’esports i va engegar un tret al sostre.

—Tothom a terra, això és un atracament. Els herois me’ls menjo amb patates després d’haver pixat damunt la seva calavera, estam entesos? —L’italofrancès acabava d’incrementar el repertori.

A en Michel sempre li feia gràcia la passió que en Luigi posava en els atracaments, el seu efectisme, com si estigués pensant que els clients, a més a més de cagar-se a les calces, havien de poder recordar que havien viscut una escena única. Vés a saber d’on collons treia aquelles frases fetes que amollava cada vegada que feien un atracament, però havia de reconèixer que eren d’allò més efectives. Mai no solia haver-hi herois.

Un minut més tard els atracadors havien arribat a la caixa forta. Els empleats sabien que ningú no l’obriria si no tenia les dues claus i esperaven tranquils. Calia la que els acabava de donar l’apoderat i la del director, que encara no havia arribat. Però aquells xavals tenien la segona clau i el que semblava ser-ne el cap omplia les bosses amb tots els francs que aconseguia arramblar. Tres bosses d’esport, de lona, grans. En va donar una a cadascun, o com a mínim això és el que confessarien aquells que havien pogut veure alguna cosa de cua d’ull perquè davant l’amenaça de les escopetes retallades ningú no havia aixecat el cap un pam de terra.

Cinc minuts després de l’entrada dels homes a la sucursal bancària els atracadors tornaren al Peugeot verd, que va sortir rabent. El deixaren tres cantonades més avall. Després, es varen separar. Se n’anaren a les habitacions de bons hotels de la ciutat, es canviaren la roba, repartiren els diners en maletins i esperaren. Dos dies.

En Jean Neige se’n va anar cap a casa dels seus avis a Villefranche-sur-Saône. Els havia dit que hi aniria a visitar-los i que, si no hi tenien inconvenient, s’hi quedaria per passar el cap de setmana. Era divendres i els avis van estar encantats de tenir-lo a casa. Des que tota la família havia tornat de Tunísia veien menys del que voldrien en Jean. Els pares de l’assassí s’havien instal·lat primer a Lyon i després a Grenoble, però els avis havien decidit invertir els diners nord-africans en un petit negoci d’exportació de Beaujolais i per això s’havien quedat en aquella vila, des d’on enviaven el vi a Suïssa i al nord d’Itàlia. En Jean s’havia quedat a Lyon per fer el servei militar i acabar els seus estudis. L’avi havia tengut el detall de venir-lo a recollir a l’estació.

—Hola, hola, bon dia, com va tot?

—Molt bé, avi, fas molta bona cara.

—Tu, que me mires amb bons ulls. Em faig gran a marxes forçades.

—I ara, no diguis això, si estàs fet un jovençà —va mentir en Neige, conscient que aquell joc de mentides, rèpliques i contrarèpliques li agradava molt al seu avi.

En deu minuts varen ser a casa. L’àvia l’esperava a la porta.

—Bon dia, rei.

—Hola, molt bon dia.

La casa d’aquells dos vellets entranyables que havien pencat tota la vida al nord de l’Àfrica per aconseguir el seu somni era el refugi preferit d’en Jean. Hi solia anar després dels atracaments importants, però va començar a pensar que a partir de llavors necessitaria un altre refugi, una casa solitària on poder anar i venir amb tranquil·litat. Havia traspassat una línia vermella amb aquelles accions sumàries i no volia fer mal a la seva família si arribava el dia que s’hagués d’enfrontar a la policia. Ell no era home per anar a la presó, o com a mínim no ho era per anar-hi sense abans intentar evitar-ho i vendre cara la seva detenció. Va aprofitar per telefonar als pares. Diumenge es veurien tots a casa dels avis per celebrar l’aniversari de la seva germana petita. Ja havia fet els quinze anys.

En Jean va sentir la notícia de l’assassinat del director de la sucursal i de la seva dona per la ràdio. Els avis no tenien televisió ni en volien, preferien la ràdio i anar al cinema de tant en tant. Els dos nens sobreviurien. Coixos però vius. Just després varen donar la notícia de l’atracament. Net, sense incidents. Tres individus joves. El botí, quatre-cents seixanta mil francs. No estava malament. Ho dividiren com sempre. Una tercera part per a ell, que per alguna cosa havia aconseguit totes les dades. Una tercera part per al pot comú de despeses. I una tercera part repartida entre cada un dels altres membres de la banda. Va fer el càlcul ràpid. Uns trenta mil dòlars per a ell. No estava gens malament. En Jean Neige sempre pensava en dòlars. O en marcs alemanys. O en lliures esterlines. Monedes fortes que feien que valgués la pena fer els atracaments. En els darrers dos anys havia aconseguit estalviar uns vint-i-cinc mil dòlars, quinze mil marcs, i tres mil lliures esterlines, així com uns vint-i-cinc mil francs. Ho tenia tot...