Bouysse El diable no viu a l'infern

1. Auflage 2022
ISBN: 978-84-18584-03-9
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 0 - No protection

E-Book, Catalan, Band 65, 204 Seiten

Reihe: crims.cat

Les Doges és un paisatge idíl·lic a les profunditats de les Cévennes. Allà viu en Gus, un camperol de mitjana edat, solitari i silenciós que es passa els dies aïllat al camp amb les vaques, la fusta i les reparacions de tota mena, i amb l'única companyia del seu gos Març. A prop de la granja, viu també l'Abel, un veí benèvol amb qui es fa amic i confident. La seva vida transcorre tranquil·la i serena, fins que mor l'abat Pierre, quan començaran a passar fets inusuals, amb visites del tot imprevistes. Franck Bouysse ens endinsa en un noir rural, una escriptura poètica farcida de metàfores i diàlegs brillants, envoltada d'una atmosfera freda i endimoniada i d'unes muntanyes vertiginoses que ens abocaran a la vora d'un precipici que duu irremeiablement cap a l'abisme.

Franck Bouysse va néixer el 1965 i viu entre Limoges i el seu Corrèze natal. Va ser professor de Biologia i va començar a escriure el 2004. A més de Grossir le ciel (El diable no viu a l'infern), guanyadora entre d'altres del premi Polar SNCF el 2017, ha publicat també títols com Vagabond (2013), Plateau (2016), Glaise (2017), Né d'aucune femme (2019) i Buveurs de vent (2020).

Autoren/Hrsg.

Bouysse, Franck

Weitere Mitwirkende

Llopis, Maria

Leseproben

2

El Març va fer sortir en Gus del seu ensopiment. El gos no deixava de bordar. Feia estona que l’havia tancat al traster i visiblement ja en tenia prou. Amb el tema dels tords i dels trets que encara li rondava pel cap, en Gus no s’havia bellugat gens ni mica, imaginant milers de guions possibles, i al final es va quedar amb el d’un drama del qual havia estat testimoni involuntari. Els crits barrejats amb les detonacions li embotien el crani, com uns sediments d’argila que es barrejaven amb altres partícules i formaven una pasta que creixia inexorablement. I aquella pasta sens dubte estava feta de carn i de sang, d’home o de dona, un cadàver sense cara i sense contorns, recobert de gebre.

Mobilitzant totes les formes de voluntat que li quedaven al cos, en Gus es va aixecar repenjant-se en una cadira. La neu fosa sota les sabates formava uns bassals fangosos que testimoniaven el que havia viscut feia només unes hores, sense possibilitat d’absoldre-se’n. Com un vell, va caminar amb penes i treballs fins a la porta que donava al pati. El sol travessava la boira en alguns indrets com esvorancs divins. Havia de treure el Març perquè es desentumís les potes. En Gus va obrir la porta del traster, i de seguida en va sortir el gos i es va posar a saltar al voltant del seu amo lladrant, oblidant que la mà de l’alliberador era la mateixa que la del seu carceller. En Gus encara no es trobava bé. La neu al seu voltant, la veia vermella. Vermella de sang. Era una bestiesa tenir aquelles idees contínuament al cap. Va decidir refer-se dient-se que anava lluny d’osques, i que concentrar-se en la feina era el millor remei per resistir aquell mal que el corroïa. Va anar a cuidar el bestiar, esperant d’aquesta manera oblidar els crits que havia sentit, els trets i tota la resta. De seguida va ser conscient que allò no seria gens fàcil, perquè no deixava de pensar en l’Abel, l’única persona amb qui podia parlar.

Què havia passat a ca l’Abel?

En Gus havia conegut l’Abel després que morís la seva mare. Abans, les dues famílies no es tractaven, i en Gus no en sabia el motiu. L’Abel era molt més gran que ell, tot i que no es notava gaire, ja que el temps ja havia fet de les seves amb en Gus. L’Abel també vivia sol. Amb més de seixanta anys, estava en bona forma per la seva edat. El treball de tota una vida li havia regalat uns músculs que encara se li veien sota la pell una mica caiguda dels seus avantbraços plens de venes grosses com els cordills d’una agarbadora. En veure’l el que primer es notava era una mirada penetrant, a través de la qual es podia endevinar una història feta més d’esvorancs que de bonys. Tenia els ulls descolorits, esbandits per la vida, una mica com el cel quan no té un color gaire definit.

La família de l’Abel s’havia instal·lat a Les Doges des de feia més temps que la d’en Gus. Una eternitat, dedicada a suar la carcanada sobre les mateixes vessanes. A ell tampoc la vida li havia regalat res. El pare de l’Abel havia mort el 1942, afusellat pels alemanys contra un roure que durant molt de temps havia portat el seu nom, fins que el van talar per fer-ne posts. La seva mare va estar repapiejant la seva pena fins que es va tornar boja. Semblava que tenir una família completa era un projecte fora de l’abast en aquell racó del paradís. La solitud és un punt en comú en molts homes i dones, com si la mort es convidés a ella mateixa a tots els casaments. Tothom sap que les parelles de tres no funcionen mai, i que és l’humà el qui al final acaba fotut.

L’Abel i el pare d’en Gus haurien pogut ser gairebé germans en la desgràcia, però no s’havien avingut mai. Segurament a causa d’un secret enterrat que tothom havia oblidat, però que havien alimentat de debò per continuar fidels a la seva sang. Tossuts com mules! Fins a un cert punt. I aquest punt havia estat la mort de la mare d’en Gus, que d’alguna manera va anunciar la fi dels secrets i de les rancúnies.

El que diferenciava els dos homes era que l’Abel havia tingut una dona, morta des de feia temps, molt abans del naixement d’en Gus. L’Abel no en parlava mai, però en Gus havia sabut per causalitat a través de la seva àvia que la dona havia tingut el tipus d’accident que només poden tenir les dones, sense entendre del tot en aquell moment el que allò significava, ni tenir ganes de saber-ne més. L’Abel mai no s’havia tornat a casar. N’havia tingut l’oportunitat? Trobar una noia que es vulgui quedar en una granja ja és prou difícil, de manera que trobar-ne una segona és molt més difícil, i encara més avui dia. Era tot el que en Gus sabia de l’Abel i de la seva vida d’abans. Cap dels dos homes no era gaire xerraire. S’havien acostumat a ajudar-se mútuament en algunes feines, i van bastir any rere any el que devia semblar una amistat distant que mai no s’hauria considerat com a tal. Una setmana després de la mort de la mare d’en Gus, l’Abel va acudir a casa seva al volant de la seva vella camioneta Ford, perquè li donés un cop de mà urgent. Una vedella que paria per primera vegada. L’Abel va entrar a la casa sense avisar, explicant que la matriu havia sortit al mateix temps que el vedell i que tot sol no la podia ficar de nou al ventre de la vaca: la perdria si no l’ajudaven. Allò va sorprendre en Gus, que s’estava tallant unes llenques de pernil per al sopar. Pel que semblava, era el tipus de situació que els podia ajudar a treure’ls de la seva solitud.

En Gus no s’ho va pensar dues vegades. Va seguir l’Abel, pensant que, si a ell li passava una cosa semblant, estaria ben content de tenir dos braços de més per ajudar-lo. Els dos homes van pujar a la Ford, i van agafar de seguida el camí de Braque, que duia directament a la granja de l’Abel. La camioneta balandrejava perillosament, perquè l’Abel retallava tots els revolts i ocupava una mica el voral a causa de la feble llum que produïen els fars del vehicle. En Gus no les tenia totes. No estava acostumat a la velocitat, ni tan sols a pujar en aquella mena de trastos. Quan van arribar a la granja, l’Abel va baixar del vehicle i va entrar corrents a l’estable. En Gus el va seguir tan de pressa com va poder, el seu ventre bullia com una fossa de purins en ple estiu. El vedell havia nascut. De manera matussera estava dret sobre les seves potes, i constatava l’evidència del geotropisme i la dificultat de mantenir-se en equilibri. La vaca estava ajaguda, amb el cap lamentablement col·locat sobre el jaç gastat, i els ulls girats en blanc semblaven buscar una sortida fora de la vida. Per experiència, tots els pagesos coneixen el protocol que cal seguir en una situació com aquella. Van aixecar la vaca amb penes i treballs i van agafar la matriu que li regalimava del darrere com una enorme medusa embarrancada en una post, després la van fer pujar a força de braços al nivell de la vulva. Van ficar dins les entranyes de la bèstia tot allò que no n’hauria d’haver sortit. Després d’aquella maniobra, la vaca, extenuada, es va tornar a ajeure, els dos homes es van mirar, visiblement satisfets, i l’Abel va dir en un to solemne:

—Vine a fer un glop, ens l’hem ben merescut… Ara només cal esperar que tot torni al seu lloc.

En Gus va fer que sí amb el cap i va seguir l’Abel sense dir res fins a arribar a la casa. L’un rere l’altre, es van rentar les mans i els braços, encara ben polsegosos. Mentre s’ensabonava, en Gus va sentir que s’obria una porta d’un armari i un soroll de gots.

—Tinc vi negre, et va bé? —va preguntar l’Abel.

La resposta era supèrflua, ja que era tot el que l’Abel li podia oferir. Va omplir dos gots, i en Gus es va asseure en una cadira de palla força malgirbada, de manera que van quedar l’un davant de l’altre, parlant com si es coneguessin des de sempre, com si aquella situació els fos natural i familiar.

—No ens farà cap mal —va dir en Gus.

—Segur… Espero que la vaca no la dinyi durant la nit. Sovint és complicat el primer part. Voldria no haver alimentat aquesta vedella per no res.

—De tota manera, aquestes coses passen, i no s’hi pot fer res…

—Per cert, no t’he donat les gràcies pel cop de mà.

—No cal, és normal ajudar-se entre els veïns, quan es pot.

—Tens raó. Què et sembla aquest vi?

—Molt bo.

—Cal decantar-lo una o dues hores abans. Per deixar-lo respirar. Si no, és com si t’empassessis estelles amb el vi.

—Suposo que, d’aquesta manera, tenen temps de caure al fons de l’ampolla —va dir en Gus amb el que havia de semblar un somriure.

—No he pensat mai a mirar-ho.

En Gus s’havia acabat el vi i havia constatat que al fons no hi quedava res de res.

—En vols més? —va preguntar-li l’Abel mentre agafava l’ampolla tan a prop del coll que una gota li va caure a la mà i es va perdre entre la xarxa de clivelles àrides i profundes com congostos.

—I tant.

—Quantes bèsties tens tu?

—Vint-i-tres vaques i dotze vedells a l’estable, en aquest moment. La resta són vedells de pastura que deixo fora tot l’any.

—De quina raça?

—Les mares són totes de raça Aubrac. Les faig inseminar per bous del Charolais i així els vedells creixen més de pressa.

—No tens cap brau?

—No, no me’n refio.

—Si hi penses bé, tampoc no t’hi hauries d’amoïnar gaire.

—Jo no penso així, però entenc que tu sí.

—No em facis cas, hi ha dies menys fàcils que d’altres, i la vellesa no ajuda gaire a arreglar les coses.

—Ja m’ho imagino…

—Qui et compra els vedells quan ja estan criats?

—En Guillet.

—A mi també. No és fàcil de portar aquell paio, i...