Solana Octubre

1. Auflage 2019
ISBN: 978-84-17847-12-8
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 45, 230 Seiten

Reihe: crims.cat

20 de setembre del 2017. Queden només onze dies perquè se celebri el referèndum i entre els Mossos d'Esquadra hi ha mala maror. Amb l'1 d'octubre acostant-se, Barcelona és plena d'estelades i banderoles que animen a votar mentre el Piolín es troba atracat al port i resta expectant. Al mateix temps, l'assassinat d'un presumpte actor retirat, que, de fet, sembla un robatori que ha acabat malament, obligarà la inspectora dels Mossos Norma Forester i el seu equip a traslladar-se al barri de Gràcia per iniciar la investigació d'un cas que es complicarà quan descobreixin que la víctima vivia sota una identitat falsa. Norma està amoïnada pel futur: en primer lloc, pel del seu equip, que ara està format per un sergent i una jove caporala sense cap experiència en homicidi, i per un inclassificable sotsinspector Agustí Carrasco, a qui la seva incapacitat per adaptar-se a la nova sensibilitat feminista ha estat a punt de fer que l'expulsin del cos. En segon lloc, per la peculiar i histriònica família, on la divisió d'opinions sobre la qüestió de la independència amenaça amb convertir una celebració familiar festiva en una agra discussió en què tothom pot sortir malparat. Un cop més, Teresa Solana ens ofereix no només un domini exuberant de la novel·la policíaca, sinó tot un retrat contemporani de la nostra actualitat que continua teixint les trames i engrandint uns personatges carregats d'història i que ja van fer el seu debut literari a Negres tempestes i La casa de les papallones.

Teresa Solana (Barcelona, 1962) és una de les escriptores catalanes més traduïdes a altres llengües. Traductora de professió, va dirigir durant vuit anys la 'Casa del Traductor' a Tarazona. El 2006 va debutar amb la novel·la  Un crim imperfecte , i, des d'aleshores,   ha publicat sis novel·les, dos llibres de relats i la sèrie infantil  Supernyaps.  Ha guanyat diversos premis, entre ells, el  Crims de Tinta  per la novel·la  Negres tempestes , que inaugura la sèrie protagonitzada por Norma Forester, una subinspectora dels Mossos d'Esquadra amb una família molt peculiar.   La seva obra es caracteritza per la seva mirada irònica sobre la societat i el seu sentit de l'humor. Des del 2014 viu a Oxford.

Autoren/Hrsg.

Solana, Teresa

Leseproben

Dimecres, 20 de setembre del 2017

1

—Doncs jo trobo que el mínim que podria fer és ocupar-se’n ell, de comprar-li el regal a sa mare —diu Mimí mentre treu la cafetera del foc.

Són dos quarts de vuit d’un matí de setembre que s’augura calorós. Norma, que amb prou feines ha dormit quatre hores, està asseguda a la taula de la cuina, badallant mentre espera poder servir-se una tassa de cafè. S’ha llevat amb mal de cap, l’aigua de la dutxa no ha aconseguit espavilar-la i està morta de son. Si no fos perquè no li sembla prudent cancel·lar l’esmorzar amb la caporala Salabert, que, d’entrada, s’havia mostrat reticent a reunir-se amb ella aquell matí, ara mateix trucaria a la centraleta amb alguna excusa i se’n tornaria al llit.

—Ja saps que l’Octavi s’atabala quan ha de comprar regals —replica Norma, amb veu adormida.

—Bah, els homes sempre troben una excusa per escapolir-se quan han de fer coses que no els venen de gust. A més, ell plega més d’hora de la feina i tu sempre vas de corcoll.

—Per això t’he demanat si te’n podies encarregar tu.

—I què vols que li compri? —Mimí es fa l’ofesa—. Una escombra, a veure si surt volant d’una vegada? A més, jo tampoc no sé mai què regalar-li, a aquesta dona. Mira que n’és de sosa, la pobra...

Norma, que no té ganes de discutir, opta per quedar-se callada. Avui no estic d’humor, mama, tinc un matí complicat, deixa de burxar-me. Mimí capta la indirecta i es concentra en la tasca de preparar-se l’esmorzar. Des de la finestra de la cuina, que dona a un ampli celobert, arriba el so d’una ràdio i la veu d’un locutor que recita les notícies, tot i que no s’entén què diu. Norma s’aixeca, va fins a la pica i omple un got amb aigua de l’aixeta. Després de fer un glopet, agafa una capsa d’ibuprofèn d’un dels armariets i torna a arrossegar-se fins a la cadira com una ànima en pena.

—Abans, fica’t alguna cosa a l’estómac —l’adverteix Mimí en veure que Norma treu el blíster de la capsa—. Vols que et prepari una torrada?

—No tinc gana.

—Fas mala cara. Tens mal de cap?

—Una mica.

Ahir, tot i que era un dia entre setmana, ella i Octavi van anar a sopar a casa d’uns amics, una parella formada per un cardiòleg que va ser company d’estudis d’Octavi a la Facultat de Medicina i la seva dona, que treballa d’executiva a una empresa de productes farmacèutics. Durant la sobretaula, que es va allargar més del que havien previst, la van atabalar amb preguntes sobre el paper que faran els Mossos el dia del referèndum, i Norma, que malgrat les declaracions públiques i els rumors que corren no té ni idea de si finalment els comandaments decidiran fer costat al Govern, o si, com anuncien des de fa dies, acataran escrupolosament els manaments judicials destinats a impedir la votació, va acabar tirant pilotes fora i bevent més vi del compte. Se’n van anar a dormir a les tantes, Octavi, a més, amb ganes de gresca, i aquest matí s’ha despertat amb una mica de ressaca. Encara sort que després de l’esmorzar amb la caporala no té més reunions ni cap tema urgent damunt la taula i podrà tancar-se a dormitar al despatx.

Sense cap mena d’entusiasme, agafa una magdalena i disciplinadament comença a menjar-se-la, tot pensant que l’exagerada quantitat de sucre que deu contenir potser l’ajudarà a recuperar l’energia.

—Llavors, què li compro? —hi torna Mimí—. Una bossa de mà? Un altre moneder? Un fulard? Jo li he comprat un llibre, com cada any, tot i que em sembla que no...

Norma, que té el cap en un altre lloc, mastega l’últim bocí de la magdalena i s’empassa l’ibuprofèn.

—Vaig a acabar de vestir-me —diu, agafant la tassa de cafè amb llet que s’ha servit per endur-se-la al dormitori.

Decididament, no hauria d’haver animat l’Elsa que obrís l’última ampolla de vi.

2

Comissaria de les Corts. Al voltant de les deu del matí.

—Segur que funciona, l’aire condicionat? Aquí dins fa una calor de mil dimonis...

Qui remuga és el sotsinspector Agustí Carrasco, que mentre empeny cap enrere la cadira d’oficina amb rodes en què està assegut per allunyar-la uns centímetres de l’escriptori, es descorda un altre botó de la camisa i es venta la cara amb la mà.

Carrasco és un home maldestre, grandot, a qui els anys i el sobrepès han convertir en una mena de paquiderm irascible. La caporala Amèlia Busquets, la taula de la qual està situada just davant de la seva, intueix que es tracta d’una pregunta retòrica i no respon; el sotsinspector, amb el qual ha començat a treballar des de fa només unes setmanes, encara la intimida. Queden deu dies perquè s’acabi setembre, però la meteorologia s’entesta a no fer cas del que diu el calendari i, a Barcelona, els dies continuen arrossegant la xafogor de la canícula. La calor, sense l’expectativa de les vacances i amb els aparadors de les botigues exhibint roba d’abric, fa molta més nosa que al juliol o a l’agost, i els mateixos que cada any frisen perquè s’acabi el fred es queixen ara amb la mateixa vehemència que a la tardor no se l’esperi fins passada la Castanyada. A la comissaria de les Corts, a la sala on es troben les dependències de la brigada de delictes violents, no en fa, però, de calor, i la suor que amara la camisa del sotsinspector no és tant conseqüència de la climatologia com del neguit. Assegut davant l’escriptori més desendreçat de la brigada, Carrasco sua i fa veure que consulta uns documents mentre vigila de cua d’ull la porta que dona accés al llarg passadís que travessa l’estança, dividida en diferents espais de treball.

Ja fa més d’una hora que la seva cap, la inspectora Norma Forester, ha sortit de l’edifici per anar a esmorzar amb la caporala Raquel Salabert, que forma part de l’equip de la policia científica, i a Carrasco el nerviosisme li impedeix concentrar-se en l’informe que ha d’enllestir. Norma ha preferit trobar-se amb la caporala en un ambient informal, interposant-hi un parell de cafès amb llet i dues ensaïmades per emfatitzar el caràcter amistós d’una reunió que sap que serà tensa. Aquesta vegada, Carrasco, que és un home valent, està espantat. Sap que se la juga, i que les possibilitats que l’obliguin a agafar la jubilació anticipada si finalment la caporala decideix presentar una queixa són les mateixes que tindria jugant a la ruleta russa amb una pistola carregada de bales. Ets burro, Carrasco, tu i els teus comentaris poca-soltes... Amèlia, que encara no té apamat el sots-inspector i no sap ben bé com actuar quan es queda a soles amb ell, fa estona que l’observa parapetada rere la pantalla de l’ordinador sense atrevir-se a dir res. La seva cabellera pèl-roja i arrissada, recollida en una cua de cavall, és l’única nota de color que trenca la monotonia cromàtica d’aquell espai presidit pel gris i el negre del mobiliari, el blanc dels plafons de melanina i el blau de les camises dels uniformes. Si visqués als Estats Units, segurament els seus companys li haurien posat el sobrenom de a causa del color dels seus cabells, però aquí només és «Amèlia», «caporala Busquets» o, de vegades, quan a Carrasco se li escapa, «nena».

Cap a un quart d’onze sona el mòbil de Carrasco, que s’apressa a engrapar-lo.

—Tranquil, em penso que ha anat bé —diu Norma, que és al carrer i ha d’alçar una mica la veu per contrarestar la fressa del trànsit—. Vine al Pons a fer un cafè i t’ho explico.

Carrasco, que avui no s’ha afaitat, es relaxa i nota que la tensió que el mantenia encarcarat afluixa. D’aquí a un parell d’anys s’haurà de jubilar, però el temor que els de dalt l’obliguin a plegar abans d’hora aprofitant alguna excusa fa temps que l’amoïna. Igual que alguns dels seus companys, la majoria d’ells ja retirats, el sotsinspector va començar la seva carrera al cos de la Policia Nacional a finals dels anys setanta, abans que els Mossos d’Esquadra fossin restituïts i recuperessin les competències de seguretat a tot el territori. Carrasco es va fer policia seguint els passos d’un avi originari de Palència i d’un pare nascut a Santa Coloma de Gramenet, en una època en què als sospitosos els arrencaven les confessions a trompades a unes comissaries on encara imperava la mà de ferro de la dictadura. D’això fa gairebé quaranta anys, i Carrasco, que l’únic que sap és fer d’investigador i no té aficions que no incloguin un cubata de rom, un bar fosc i el tacte d’una pell de lloguer, és incapaç d’imaginar què farà el dia que es desperti convertit en un d’aquells jubilats que es passen el dia mirant la tele i havent de fer economies per arribar a final de mes.

Alleujat pel que semblen bones notícies, el sotsinspector s’afanya a desar a l’ordinador el document en què estava treballant i s’aixeca de la cadira. Està a punt de deixar anar un sospir, però es conté en adonar-se que Amèlia, tot i que dissimula, no li treu l’ull de sobre.

—Ara vinc —anuncia—. Si pregunten per mi, he anat a esmorzar.

Ho diu d’esma, sense mirar-la ni esperar cap resposta, mentre palpa les butxaques dels pantalons per comprovar que hi té el paquet de tabac. Amèlia, des de la timidesa contra la qual ha estat lluitant tota la vida, es limita a assentir i a mussitar un «molt bé» amb un imperceptible to de retret que pretén insinuar que li sap greu que la deixin de banda i no la incloguin en el que sigui que està passant. Li agradaria ser part de l’equip, dir-li, ei, podeu comptar amb mi, que no soc tan bleda com semblo, però no gosa obrir la boca. Carrasco, capficat amb el que Norma li...