Torras La mutació sentimental

1. Auflage 2009
ISBN: 978-84-9779-858-7
Verlag: Pagès Editors
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 22, 247 Seiten

Reihe: Ciència-ficció

'7:10 - Observo el dormir inquiet del doctor Craft. Ronca. M'atanso al llit i connecto el micròfon al canal mèdic. Rebeu els roncs? Enregistrament confirmat. Adjunto informe: està recolzat del cantó esquerre, durant la nit s'ha girat vint-i-nou vegades i se n'ha alçat dues per anar a orinar, ha fet dotze episodis d'apnea d'entre trenta i cinquanta segons cadascun, ara es manté en tretze inspiracions per minut i seixanta-dues pulsacions, constants normals. Sol*licito aprovació per a augmentar-li la dosi de Rhinofor. Tallo comunicació. 7:15 - Hora de posar en marxa el despertador tàctil. Combino lleus moviments de l'edredó amb frecs a les galtes i el front. A la nova seqüència corregeixo el que no li va agradar ahir: el nas ni tocar-lo i més insistència a les celles baixant suaument pels polsos.'

Carme Torras Genís (Barcelona, 1956) és llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i professora d'investigació a l'Institut de Robòtica (CSIC-UPC). Ha publicat llibres i articles sobre models neuronals, visió per computador, intel*ligència artificial i robòtica. Ha estat guardonada amb el premi Divulga del Museu de la Ciència de Barcelona, el Rafael Campalans de l'IEC i la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya. Amb la novel*la Pedres de toc (Columna, 2003) obtingué el premi Primera Columna, i, membre de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, participà al volum col*lectiu Els fills del capità Verne (Pagès, 2005). A La mutació sentimental, premi Pedrolo 2007, l'interès científic es fon amb el literari en una societat futura on els robots personals han modificat el pensament, les relacions i els sentiments, per millorar-los o empitjorar-los, segons l'apreciació de cadascú.

Autoren/Hrsg.

Torras, Carme

Leseproben

Silvana

Si no la coneguessin, els que s’encreuen amb ella pels passadissos de La ComU veurien una dona madura, ranejant a la cinquantena, rossa, amb els ulls d’aigua i l’aspecte falsament descurat de qui se sap posseïdora d’un atractiu innat. Però tots la coneixen i hi veuen sobretot la dona d’en Baltasar, líder del moviment «Aturem el bumerang» i artífex que ells siguin allà. Saben que és una dona de caràcter, bregada en moltes lluites, i que no la tastaran... malgrat que avanci repartint somriures, tocant la fibra sensible de cadascú amb el seu optimisme encomanadís, i desvetllant en més d’un la il·lusió que tot és possible.

De camí cap a la feina, a part de saludar uns i altres, només s’atura a recollir una comanda a l’agència bibliogràfica. Mentre li lliura dos dels volums demanats, la màquina dispensadora l’avisa amb veu metàl·lica que no ha pogut aconseguir encara de Zweig, perquè no n’hi ha cap exemplar al Fons Públic i ha hagut de sol·licitar-ne els drets de digitalització. Si la propietat no hi posa problemes, podrà recollir la còpia d’aquí a un parell de dies.

El petit inconvenient li aviva les ganes de cabussar-se a l’acte en aquests llibres antics i oblidar-se del dia i l’hora. O, millor, que el dia s’oblidi d’ella. No és que la disgusti dirigir les sessions d’estimulació emotiva, ben al contrari, en qüestió d’una hora hi estarà immersa en cos i ànima i no recordarà haver fet res millor en tota la vida, però en aquest precís instant té el pressentiment que la biografia de Gandhi i, en especial, aquest llibret amb el títol suggestiu de tot , d’una tal Fallaci, li donaran les claus per a recuperar el sentiment que persegueix de fa mesos i que, per ara, se li ha fet tan esquívol. Potser perquè no s’ajusta als eixos amb què treballa, pensava ahir, i les descripcions dels coetanis l’ajudaran a descobrir les dimensions que hi manquen.

En entrar al centre de salut se’n va de dret a demanar a en Sebastià, el centralitzador d’incidències de la seva unitat, si pot absentar-se de la sessió de casos clínics de la tarda. L’home, únic membre fundador que la coneix des d’abans que s’aparellés amb en Baltasar, li passa el braç per les espatlles i la convida a seure un moment. Vol assegurar-se que tot va bé i, de passada, sondejar quina en porta de cap.

—No pateixis, no s’ha produït cap urgència en la teva àrea. —S’asseu a tocar d’ella: les cames inacabables i el tors una mica inclinat enrere fent de contrapès—. Però ens agrada que hi siguis i darrerament no et prodigues gaire.

—Que vagi pel molt que ja m’he prodigat. —El to, sense ser desairat, és ferm. De cap manera no es deixarà arrabassar la seva tarda de lectura ara que la sap a l’abast.

—Aquí em dol. Tu vas ser la incitadora, l’ànima d’aquestes posades en comú. —Els braços, a tocar, es freguen lleument—. Deies que disseccionar un cas, contrastar les últimes dades científiques amb l’experiència clínica, enfrontar els diferents parers..., en fi, buscar-nos les pessigolles els uns als altres —simulant la intenció de fer-n’hi, li acarona suaument el pit— era la millor escola per als joves, recordes?

—Sí, i ho segueixo pensant. Només que els joves de llavors s’han fet grans, i ara els toca als nous agafar el relleu. Jo tinc altres fites, altres projectes...

—Caram!, quin llenguatge. Aviat ens diràs que et passes a les multinacionals de l’altra banda.

—Necessito temps, Seb. —Ha abaixat el to una octava i els seus ulls busquen les ninetes d’ell—. Fa mesos que persegueixo una idea i, per fi, sembla que estic a punt de concretar-la.

—Tu i les teves quimeres, Silvana, no has canviat ni un pèl en trenta anys. —Ara és ell que l’agafa pels braços i li clava les pupil·les—. Et miro i encara veig la joveneta de divuit anys decidida a menjar-se el món.

Immersos de cop en una partitura que els subjuga, un duet gravat en els seus cossos més enllà del pensament, s’alcen abraçats i els llavis d’un es projecten cap als de l’altre fins a trobar-se. Giravolten uns instants, a poc a poc, assaborint el moment, abans de tornar a asseure’s i reprendre, com si res, el compàs de la conversa.

—I tant que me’l menjaré! Potser no el món d’ara, però sí el de fa un parell de segles. —Encreua les cames com qui llança l’ham.

I piquen:

—Va, explica’m, quin nou sentiment et porta de cap, ara? —La mà sobre la cuixa i la reacció condescendent d’ella—. «Nou» és un dir, dona, no m’he oblidat que només t’interessen les emocions anacròniques i si són extingides millor.

—M’encantarà explicar-t’ho amb calma un altre dia, avui m’estan esperant. —La mà sobre la mà que acaricia—. Però t’avançaré que era un afecte que requeria distància; estrany, oi?, just a l’inrevés del que pregonem aquí. On ni la bellesa ni les capacitats físiques, ni el tacte ni altres sensacions no hi tenien cap paper. Tampoc no té res a veure amb una connexió electrònica, no creguis. —S’ha posat tan seriosa que ell instintivament enretira el braç i intenta unir-se-li en l’interès professional.

—Però, era atractiu o repulsiu? Dominant o...? On cau en l’escala psicogenètica?

—Encara no l’he pogut situar, tot just estic intentant esbrinar-ne la composició exacta. Hi han d’estar involucrats el lòbul frontal, l’amígdala i alguna part del sistema límbic, perquè té dosis d’ambició, respecte i capacitat de patiment. La catalogaríem com una atracció si no fos que, curiosament, no permet que els cossos s’apropin. Potser perquè solia fluir d’una persona jove cap a una altra de més gran... amb excepcions, és clar, que sempre enreden la troca. Ja ho veus, Seb, s’escapa dels nostres eixos. —Posa els dos peus a terra, a punt d’alçar-se.

—I en queden vestigis en la població actual? —Cabussat en el tema a través d’uns ulls magnètics, es resisteix a sortir-ne.

—Ni rastre. Per això no sé si podré copsar-lo, sense referents, context, sense la bioquímica, ni potser els òrgans apropiats.

—Tant de temps fa que s’ha extingit perquè el substrat se’ns hagi atrofiat? No és susceptible als teus programes d’estimulació? —Les preguntes li ragen.

—Ja m’agradaria, però em temo que no. Res a veure amb la gelosia i el punt d’honor, molt més propers en l’escala evolutiva. Ni amb la paciència... —S’alça, li fa un petó maquinal al front i se’n va evitant mirar-lo—. Me l’han estimulada massa, a mi.

Sap que a l’E3 l’espera una bona colla d’aspirants, delerosos, com sempre, d’oferir-li la pell a canvi que les seves mans els obrin nous horitzons. Tan orgullosa com n’estava i ara, cada vegada més, es pregunta quin dret hi té, de canviar-los la vida. Vénen perquè volen, d’acord, segurament insatisfets amb la monotonia del dia a dia, de les seves feines i relacions electròniques. Els han dit o s’imaginen que tenir sensacions noves els divertirà i, per més que els ho adverteix, no es creuen que és un salt cap a l’inconegut. Ella s’hi ha llançat per convicció, el sap un pas previ indispensable cap a la recuperació d’emocions i sentiments, però la majoria de voluntaris no és això el que busquen. Amb prou feines entenen que, aquí, «emoció» no al·ludeix a un moviment d’electrons.

Accelera el pas per defugir el pensament que l’estalona, l’acusació que li llançà aquella anglesa, feta una llàstima, abans d’abandonar l’última sessió: antigament les mans s’imposaven per guarir, mentre que tu només provoques dolor. Fa uns mesos li hauria respost allò de «», i s’hauria quedat tan ampla. Però ara ho veu diferent. No tothom anhela el coneixement i és injust que hagin de patir sense gratificació possible. Per més que siguin voluntaris. Li dipositen una confiança molt per sobre de la que pot assumir. Abans se sentia segura del que feia, pensava que en coneixia les vies de propagació, els mecanismes neurals... i ara sap que l’únic que de veritat domina és el detonador. Una vegada engegat el procés, es converteix en una guia atenta i curosa, això sí, però sense gaire control sobre la dinàmica profunda, i menys sobre les bifurcacions.

Com sempre, traspassa l’immens rètol hologràfic que delimita l’Espai d’Estimulació Emotiva per la segona E, que la condueix de dret al seu lloc. En Benjamí ja ha arranjat els assistents per parelles, l’un ajagut d’esquena i l’altre agenollat als seus peus, com varetes d’un ventall que conflueixen en la Silvana. El terra és d’un material suau i llis, que no s’adapta gens a l’anatomia de cadascú, i els fa bellugar buscant una millor postura, incòmodes. Ni un de sol li retorna la mirada quan ella la hi deté intentant copsar qui podrà oferir-li una bona rèplica o qui acabarà retraient-li el patiment. Ningú. Cada nova fornada té menys entitat: estan ben perduts, amb prou feines saben on tenen els peus. Agafa un dels que té més a la vora i, amb palpació destra, recorre del dit gros al xic per després davallar fent ziga-zagues cap al taló. El noi serpenteja com una anguila, talment la Silvana tingués a les mans el comandament del seu cos. Quan li pregunta què li ha passat, ell la mira desorientat i diu que res, no té consciència d’haver mogut cap múscul.

Per a ella, en canvi, la relació entre els punts de pressió i els ressorts deslliurats ha estat tan diàfana que, en una sola passada, ha identificat el reflex de tot l’esquema corporal en miniatura i hi ha situat cada òrgan...