Collette El soterrani

1. Auflage 2019
ISBN: 978-84-17077-79-2
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 256 Seiten

Abril del 2001. Benvinguts a l'infern. Théo, el protagonista d'aquesta novel•la, condemnat per haver apallissat salvatgementel seu germà, surt de la presó. En un intent de retrobar-lo per tancar les velles ferides, ha de fugir de la policia, per la qual cosa ha d'abandonar la ciutat i decideix marxar a la idíl•lica campanya francesa, on finalment s'allotja de manera clandestina a la casa d'una parella jubilada encantadora. En plena naturalesa i amb una vida tranquil•la, el protagonista es dedicarà a fer excursions en un entorn de paisatges encisadors. Un dia, però, tot canvia quan és capturat per dos vells bojos en ple bosc, en un lloc perdut i mut on no hi passa mai ningú. De cop i volta, Théo es veurà atrapat i encadenat en el soterrani d'una granja deshabitada, i allà viurà com un esclau, colpejat, privat d'aigua i menjar, fins que la seva vida es converteix en un infern, amb tot tipus de violència. El que haurem de saber, estimat lector, és si se'n sortirà de tot plegat..., perquè sobreviure, en ocasions, no vol dir res. Novel·la guanyadora del Grand Prix Litterature Policière 2013.

Sandrine Collette, escriptora i apassionada de la naturalesa, viu al Morvan. Entre els seus títols destaquen Un vent de cendres (2014), Six fourmis blanches (2015), Il restela poussière (2016), Les larmes noires sur la terre (2017) i Juste après la vague (2018). El soterrani (Des noeuds d'acier) és la seva primera novel·la. Va rebre el gran premide literatura policíaca (2013) a França i properament serà adaptada al cinema.

Autoren/Hrsg.

Collette, Sandrine

Leseproben

DOS

Han passat dies i setmanes, esgotadors de treball i d’insults.

A la cuina, he deixat de mirar el meu reflex als vidres de la finestra. Al principi ho feia; una mena de curiositat morbosa per seguir la degradació del meu cos, i em sobresaltava cada vegada en veure’m més trist i més lleig que el dia abans. En veure aquella silueta informe en el reflex, pensava que ja no hi havia gran cosa a salvar-ne.

Per tant, en passar davant de les finestres, em vaig obligar a no mirar-m’hi més. El pellingot magre i llardós que s’asseu dia rere dia i que allarga la mà perquè el lliguin al radiador durant el dinar amb prou feines s’assembla a un home. M’estimo més no veure’l.

I a més els vidres estan bruts.

Les ferides em cicatritzen amb penes i treballs, es van reobrint al ritme de les feines massa dures. Regirar la terra, cavar, plantar-hi verdures tardanes. Col·locar la fusta. Netejar els camins i buidar el safareig on arriba l’aigua de la font. Més la infinitat de tasques diàries que aquests porcs ens fan fer sense descans, com ara escombrar deu vegades les formigues que es fiquen dins la cuina per la porta mal ajustada. De vegades penso que ho fan expressament. Pel plaer de veure’ns treballar, de donar ordres, de clavar un cop de bastó quan poden. En Basile és dolent com la tinya però poques vegades colpeja sense motiu. Mentre que en Joshua… En Joshua, el segon, el miserable, l’. Com que el seu germà el domina i el maltracta, fa pagar en nosaltres els seus atacs de mal humor i els crits aguts. N’he rebut cops només perquè l’havia mirat de reüll, o perquè ell creia que no treballava prou de pressa. Quan, al seu torn, en Basile el colpeja a ell, una satisfacció malvada em remou les entranyes; alguns vespres es guanya una bufetada que ressona com una fuetada. Tanco els ulls i repeteixo en silenci:

I tanmateix en Joshua també és el que tinc més proper dels dos vells. Perquè ens vigila més sovint que en Basile i parla amb nosaltres, tot i que sovint murmura unes frases incomprensibles. Quan vivia en el món, buscava el silenci i maleïa el soroll de les ciutats i de la gent; ara hi ha dies en què els d’en Luc són les úniques paraules que sento. Això i les dues frases que en Basile ens llença a la cara cada matí per donar-nos el programa del dia. Una a cadascú. De vegades es limita a poques paraules. Al costat d’aquests trossos de frases, els murmuris continus d’en Joshua em fan l’efecte del soroll de fons tranquil·litzador d’una ràdio. La seva eterna granota em dona un punt de referència, potser l’únic que tinc fora de les asprors de la paret del soterrani i de la llum de respirall.

Quant de temps fa que es van instal·lar aquí, solitaris i malvats? El dia que en Joshua em va trobar al pati, em va parlar de setanta anys. En Luc diu que aquesta família de degenerats es va dispersar ja fa molt de temps i van deixar la casa als dos germans, que no se n’han mogut mai, però me’l crec a mitges. No hi ha manera de guanyar-se la vida aquí. , recorda en Luc, és veritat, . En Basile feia de peó de camins i en Joshua s’ocupava dels parterres. Es van fer fonedissos el dia en què en Basile va clavar un cop de pala al seu cap, que l’havia tractat com una merda. La mare Mignon es va ocupar de la paperassa i van tornar aquí vivint de subsidis.

—Tots dos sols? —pregunto.

En Luc es pixa de riure.

—Tu els veus amb una dona?

La vella els deixa cada mes una cistella de queviures al començament del camí, amb pastes o arròs, oli i alcohol, i sobretot farina per fer aquest pa horrible que tant ens costa de menjar cada dia.

*

Hem plantat grans en els solcs immensos de l’hort i ens hem passat la meitat del dia fent anades i vingudes amb una única regadora. De l’aixeta a l’hort. Els meus passos han marcat un camí de tant com he trepitjat pel mateix lloc. En Luc gemegava.

L’endemà, es va posar a ploure després de setmanes de sequera precoç, i vaig maleir els vells que haurien pogut esperar mig dia per a les seves refotudes verdures. Al mateix temps, en Basile ha començat a estossegar. En Joshua ha dit: L’altre està fotut, ben negre. Massa fum. Però segueix fumant. He mirat el vell que s’eixugava la boca amb un mocador d’un to blau incert i he començat a esperar que li passés alguna cosa. No se m’havia acudit mai encara, però que estiguessin afectats per una malaltia, sobtada o crònica, formava part de les possibilitats. Eren vells. A primer cop d’ull, els donava uns setanta-cinc anys, més o menys, i mal portats. Em concentro per enviar tot l’odi, tota la maldat de què soc capaç cap a ell, i cap a en Basile en concret. Si en Joshua es queda sol, ja me n’encarregaré. L’objectiu és l’altre.

Això m’arrenca un somriure, una fracció de segon.

*

Un matí ens porten a la vora del bosc. Se m’acut que podrien matar-nos a trets allà mateix i deixar els nostres cadàvers als petits depredadors. Els insectes acabarien polint els nostres ossos, en què, en cinc o sis mesos? Em fa l’efecte que per aquí no hi passa ningú. Però després he pensat que no. Ens necessiten. Millor. No vull morir.

M’han donat una destral i una serra manual. En Basile ha delimitat una parcel·la i ha dit que calia talar els arbres i fer-ne tions de llenya de cinquanta centímetres per a l’estufa, per a l’any següent. Si els trossos eren massa grossos, els havíem de partir amb un destraló. Me l’he mirat; devia ser la primera vegada que em projectava per a un any més tard, encara aquí. Ha estat un cop per a mi.

El bosc semblava jove, només hi havia castanyers i bedolls en erols. He passat un dit prudent pel tall de la destral i m’he estremit en notar-lo tan esmolat. He mirat un moment en Basile i se n’ha adonat. Ha tocat el fusell que tenia repenjat sobre el maluc.

—Prova-ho.

He fet que sí sense mirar-lo. Estàvem d’acord. He dit:

—Ho hem de fer tot a mà?

Se n’ha rigut. Em semblava una cosa impossible, era massa gran. En Luc no deia res; era evident que ja coneixia aquella tasca.

He aixecat la destral i he clavat un cop a l’atzar, per veure què passava. Mai no havia fet servir una eina com aquella. He anat a parar al tronc del petit bedoll.

Al vespre, quan he vist el que havíem tallat, he calculat que ens caldrien entre tres i quatre mesos per talar-ho tot.

Tenia l’esquena feta pols.

*

Cada matí, quan em desperto, comprovo que en Luc estigui viu.

Potser no hauria de témer res. En el fons, només té una tíbia fracturada. Però els esforços que ens exigeixen els vells i que a mi em destrossen representen veritables actes de tortura per a ell. Sé des de fa temps que el patiment esgota. El que no sé és si te’n pots morir. Alguns dies, en tornar a casa, en Luc té el color del qui està a punt d’anar-se’n a l’altre barri.

Durant el dia sempre ens ajudem mútuament per aguantar. M’anima, intenta consolar-me; jo li ofereixo la meva esquena o el meu braç perquè s’hi pugui repenjar i descansar-hi la seva cama dolenta. Devem semblar un tàndem ben curiós, treballant espatlla contra espatlla en aquesta gran parcel·la de bosc. Sovint ens molestem. Els vells se n’adonen. De vegades criden a en Luc que s’assegui un moment, perquè jo pugui avançar. Però en Luc no s’atura mai. Li fa por convertir-se en un inútil. Diu: Jo tampoc vull que s’aturi: si acabés desapareixent no sé què se’n faria de mi. Aquesta vida d’infern la compartim, cadascun ens en quedem la nostra part. L’alleugerim. Intentem fer-ne alguna cosa que es pugui viure entre tots dos. Durant les estones de descans, al vespre i a la nit, podem parlar; no gaire, amb el cansament les xerrades es redueixen sovint a poques paraules quan recuperem l’alè. Però entre nosaltres s’ha forjat un lligam curiós, gairebé vital. Potser és que simplement som menys febles si som dos.

En Luc m’explica com ha aguantat tots aquests anys, els uns rere els altres. De la seva vida d’abans del segrest ja no en parla: diu que se n’ha oblidat. Però la veu el traeix quan recorda que un dia va ser feliç. Llavors s’escura el coll i el sento com descriu el cel de la nit que mai no veiem, i les constel·lacions, i els forats negres, i la Via Làctia. M’explica que, científicament, és possible tirar enrere en el temps; perquè durant molt de temps es va creure que la terra plana estava posada sobre l’aigua. Ens n’anem ben lluny, tenim l’espai entre les mans; penso que els estudiants deuen haver trobat a faltar en Luc.

Per tant, cada dia comprovo que és viu, i no puc dir res de millor sobre ell, en el seu estat. Que encara és , com un cos escorxat al qual se li ha tret la pell. Com un peixet que fa d’esquer. Déu meu, que aguanti. Tant de bo que aguanti.

Ara soc jo qui li llença menjar, ja que els vells gairebé han deixat de donar-li menjar. Ara que soc aquí, en Luc és superflu. És veritat que no valc gaire per fer la feina, encara que m’enforteixi una mica. Però ja fa temps que faig molt més que ell. Jo no ho sé fer, però ell ja no té forces. Entenc la seva obstinació de seguir treballant quan veig com els vells l’han començat a tractar.

Miro en Luc i no puc evitar tenir un sentiment de victòria, com si jo hagués salvat la pell, mentre ell es mor a poc a poc. Gairebé...