E-Book, Catalan, 408 Seiten
Reihe: Voyager
Min Sterling Camp Zero
1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-124980-2-8
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
E-Book, Catalan, 408 Seiten
Reihe: Voyager
ISBN: 978-84-124980-2-8
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
Michelle Min Sterling va néixer a la Colúmbia Britànica, al Canadà, i ara viu a Cambridge, Massachusetts. Ensenya escriptura creativa i literatura al Berklee College of Music.
Weitere Infos & Material
Capítol u.
Rose
Les Bloom reben els seus nous noms el dia més curt de l’any. Són sis en total. No es coneixen entre elles. Són en un aparcament buit, esperant que els assignin les habitacions. La neu ha deixat el paisatge net i cobreix la teulada del centre comercial decrèpit, que és un dels pocs edificis que queden drets en aquesta franja de carretera glaçada.
L’última Bloom de la cua s’atura a observar la glaçada. Al Nord hi fa més fred del que s’esperava, i la neu és més delicada. Es treu un guant i veu com un floquet de neu li desapareix al palmell. És el primer cop que veu neu; té un tacte refrescant sobre la pell, com una compresa fresca sobre un front febrós.
Quan arriba a l’entrada del centre comercial, la seva nova madam es presenta com a Judith. No s’assembla gens a la que havia tingut fins ara, que es passejava amb un caftà de lli i amb sandàlies de cuir: la Judith porta una parca folrada de pell i botes amb punta de ferro, com si l’haguessin contractada per enderrocar el centre comercial ruïnós que tenen al davant.
—Et diràs Rose —li diu, llegint una llista.
—Rose —repeteix ella. Un nom sentimental i embafós. Com una àvia que guarda pastissos de poma al congelador. S’havia esperat un dels pseudònims típics de les «asiàtiques» del Loop, on havia treballat fins aleshores: Jade, Mei, Lotus. Mai no havia estat rellevant que els noms fossin clixé, ni que ella en realitat sigui tan blanca com coreana: a la Ciutat Flotant, l’etnicitat era una marca massa evident per no recórrer-hi.
La Judith abaixa la veu:
—Jo volia deixar-vos escollir els vostres propis noms. Però a en Meyer li agrada fer les coses a la seva manera.
—És el meu client, aquest Meyer? —pregunta la Rose, intentant sonar neutra.
—No vol que fem servir aquesta paraula, Rose. Pensa-hi com en el teu col·laborador. —La Judith obre la porta principal del centre comercial i la Rose la segueix cap a l’interior—. Benvinguda al centre comercial Millennium.
Les habitacions de les Bloom són al fons del centre comercial, on hi havia uns grans magatzems, saquejats fa temps. Hi ha penjadors metàl·lics escampats sense cap ordre, i els miralls de la secció d’estètica estan plens de taques. La Rose sent una olor molt lleu de gardènia artificial quan passa amb la seva maleta de rodes per davant d’un expositor de perfums on encara hi ha un anunci amb la cara radiant d’una dona premuda contra la galta rasposa d’un model masculí. La seva mare mai no portava perfum i no deixava que la Rose en portés, tampoc: volia que fessin la seva olor natural, l’olor de brisa i aigua salada de la península.
—Quan va tancar, el centre comercial? —pregunta la Rose.
—Fa quinze anys —diu la Judith—. Va ser el primer que va tancar quan els pous petroliers van plegar.
La Judith condueix la Rose al que havia estat la secció de mobles, on han construït els allotjaments de les Bloom amb planxes de contraplacat al llarg d’un passadís on els passos ressonen. Els marcs de totes les portes tenen llum, i la Rose sent les altres Bloom buidant les maletes dins de les seves habitacions.
La Judith obre la porta de la Rose i deixa la seva única maleta sobre un llit de caoba amb dosser. Hi ha una pell d’os a terra, i un llum d’aranya tronat, de plàstic, collat al sostre. Un tocador amb una cadireta entapissada contra la paret. L’habitació put a pell sintètica i a resclosit.
En Damien, l’exclient que l’ha enviada aquí, ja la va advertir que el campament seria poca cosa, però no havia dit res d’haver-se d’allotjar en un centre comercial ruïnós. Ja és massa tard per capficar-s’hi, no hi tornarà a parlar fins que no enllesteixi la seva missió. L’únic que sap és que té un contacte al c en Damien li va prometre que es posaria en contacte amb ella quan arribés el moment. Es pregunta si la Judith podria ser aquest contacte, però després decideix que aquesta dona que branda carpetes és massa directa per participar en un engany d’aquest nivell.
—L’aigua calenta només és tèbia —diu la Judith, i ensenya a la Rose l’«horari d’higienització» que té enganxat a la porta de l’habitació. Després li explica que les Bloom han de compartir el lavabo del centre comercial, on han afegit una canonada amb una carxofa a l’aixeta d’una de les piques per fer de dutxa—. Funcionem amb gasolina, i hem d’estalviar energia per no gastar les provisions.
—No és il·legal, aquí, la gasolina? —se sorprèn la Rose. A la Ciutat Flotant, utilitzar gasolina desperta tanta indignació moral com un assassinat.
—Al camp no hi ha res d’il·legal —diu la Judith—. Per això vivim desconnectats de la xarxa. Tenim la sort de poder crear les nostres pròpies normes.
La Rose es pregunta si les normes del camp són com les de la Ciutat Flotant, pensades per afavorir els que les han creat. Si és així, dubta que la Judith sigui qui se les hagi inventat: li fa la impressió que és un càrrec intermedi, una persona de la zona a qui han contractat per supervisar les Bloom, i la influència de la qual al camp es limita a la supervisió dels dormitoris. Però tècnicament, la Judith és la superior de la Rose, així que haurà d’adoptar el desinterès apàtic d’una acompanyant avesada a tot per impedir que la seva nova madam sospiti d’ella. Potser la Judith només gestiona la part del campament relacionada amb les Bloom, però té un cert grau de poder, que és més del que la Rose pot dir obertament sobre si mateixa.
La Judith li diu que buidi la maleta sobre el cobrellit. La Rose vessa el contingut en una pila: dues calcetes, un vestit de tub llarg, un vestit negre de seda, una bata de seda, un pijama de fil, un jersei de llana merino, dos parells de pantalons, unes quantes bruses, conjunts de llenceria, mitges de costura negra, sabates lluents de taló, botes de cuir, gomes de cabells i productes de cosmètica. La Judith inspecciona cada element, silenciosa i concentrada.
—Què busques? —pregunta la Rose.
—Objectes punxeguts. I drogues. —La Judith encén el llum amb la pantalla de puntes negra de la tauleta de nit i il·lumina una pila de llibres—. Aquí no permetem porqueries. Només alcohol i cigarrets.
La Judith passa els dits per les costures de la roba de la Rose, remena el necesser i n’obre pintallavis i colorets. La Rose sent l’impuls d’arrabassar-li la seva roba, però el que fa és agafar un dels llibres de la tauleta de nit, un volum de tapa dura titulat , amb la fotografia d’un home jove amb barba i posat solemne a la solapa. Té les mànigues arromangades fins als colzes i sembla que estigui en un tros de desert al costat d’una casa modernista.
«Un manifest indispensable sobre com trobar la cara positiva de l’anihilació», llegeix la Rose a la contraportada.
—Està bé?
—Ah, t’agrada llegir? —La Judith sona sorpresa—. Esbrina-ho tu mateixa. És el primer llibre d’en Meyer, el va publicar just després de llicenciar-se com a arquitecte. Aquí tenim totes les seves obres. —La Judith dona uns copets a un altre llibre, titulat —. Li agrada que ens formem.
Per un instant, a la Rose tant li fa l’olor de resclosit de l’habitació, o que un dels panells del sostre faci panxa, o fins i tot que la nova madam doni per fet que és analfabeta: té els llibres d’en Meyer per llegir. Una victòria petita, però essencial. Llegir el que en Meyer pensa i sent serà el primer pas per guanyar-se la seva confiança. Tot el que en Damien li ha promès depèn d’això.
—L’habitació és molt… —La Rose busca la paraula adequada—. Acollidora.
La Judith la mira i esclafeix a riure.
—És mentida, i ho saps perfectament. Fa pudor com si s’hi hagués mort una bèstia. Però ens hem de conformar amb el que tenim. Vine, que t’ensenyaré la cuina.
La Judith condueix la Rose per un passadís fosc fins a una sala que fa olor de pintura i cola industrial. La cuina no té res a veure amb els menjadors pulcres del Loop on solia sopar amb clients. Fa l’efecte que havia estat la sala de descans del personal dels grans magatzems, amb microones, una cuina elèctrica amb dos fogons i una nevera que brunzeix en un racó. En una cantonada hi ha una taula de plàstic blanc, de la mena que es deixen al jardí del darrere perquè els envaeixin els fongs, al costat d’una pila de cadires de jardí.
La cuina potser no té celler, però almenys gaudeix de llum natural. La Rose s’acosta al finestral, que va del terra al sostre, i observa la neu que cau suaument sobre els arbres. Aquesta vista serà el seu refugi.
—La neu és tan pura que te la pots menjar amb cullera —diu la Judith.
Això impressiona la Rose: fins i tot a la Ciutat Flotant cal filtrar l’aigua. O la ionitzen? Ara no ho sap. Es toca darrere l’orella esquerra per consultar-ho, però la Judith la interromp assenyalant una cadira.
—Llegiré una breu declaració i necessito que hi donis el teu consentiment verbal si hi estàs d’acord —diu.
La Rose seu a la taula i fa que sí.
—Treballadora coneguda com a Rose, acceptes sotmetre’t a l’extracció del Flick per un període de tres mesos? —La Judith es mira el rellotge de polsera digital—. Data d’inici, 21 de desembre de 2049, 13.12 h.
La Rose sap que no té elecció.
—Sí.
—Et pots inclinar cap a mi? —La Judith obre la...
