North Notes de l'edat ardent

1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-129803-9-4
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 552 Seiten

Reihe: Voyager

El món tal com el coneixem va desaparèixer sota la pluja de foc dels kakuy i les seves relíquies tecnològiques han esdevingut heretgies enterrades en l'oblit. En Ven i la Yue, units per un tràgic succés del passat, es retroben anys més tard en un món convuls en peu de guerra. El conflicte global amenaça el repòs dels kakuy del cel i la terra. Pot l'alteració d'aquest fràgil equilibri canviar el rumb de la humanitat?

Pseudònim de Catherine Webb, autora de l'èxit internacional The First Fifteen Lives of Harry August. Ha estat guardonada amb els premis World Fantasy Award i John W. Campbell Memorial. Actualment viu a Londres.

Autoren/Hrsg.

North, Claire

Weitere Mitwirkende

Velasco, Elsa

Llisterri, Anna

Leseproben

Capítol 3

Després d’un gran incendi, pluja.

L’aigua s’evapora, la calor l’empeny cada vegada més i més amunt fins que de sobte està a massa altura, i es condensa al voltant de partícules de sutge i cendra que les flames han enviat al cel.

Quan plou, és com un llac que et cau al damunt; no hi ha gotes delicades, ni bassals on ballar alegrement. Tornes a estar atrapat en un malson, encegat pel líquid quan feia un moment t’encegava el fum. És suficient per transformar el món carmesí en gris en qüestió de moments, de fer venir hipotèrmia després de l’esgotament de la calor, fins que tremoles fins i tot per les cremades. En això també hi ha un cicle de totes les coses; aigua després del foc.

Mentre el bosc es convertia en escates de cendra blanca que voleiaven com ales de papallona, la Yue no creia que la Vae fos morta. Ens vam aferrar a l’altre i a pedres relliscoses, ens vam llançar de panxa a una illeta de liquen i cendra, escanyats pel fum i tossint sota la pluja, i no podíem veure ni el cadàver del kakuy ni la Vae.

Vam estar allà estirats tota la nit, ella i jo, mentre el riu saltava i rugia al voltant nostre. No vam parlar, no vam gosar moure ni un dit fora del racó on ens arrupíem molt junts. El bosc era una cosa amarga i de mirada furiosa, on fils de taronja brillant encara es deixaven veure a través de l’aiguat com cicatrius al llom d’una serp que es regira. Vaig pensar que el bosc estava enfadat, vaig pensar que potser el kakuy que havia mort era un esperit menor d’un arbre poc important, i que ara en qualsevol moment miraríem enlaire i hi hauria dos ulls de llamps al cel, urpes de flames. Els cruixits de les clofolles cremades dels arbres xops que queien van durar tota la nit, un discurs fúnebre eixordador, de vegades tan a prop que ens encongíem alhora, amagàvem el cap al cos de l’altre per no haver de veure les branques caient-nos al damunt. En altres moments era un cor llunyà, la cançó del funeral del bosc.

Al matí, el primer equip de rescat ens va trobar, ens va cridar pel nom, es va ficar al riu com va poder: doneu-nos la mà, doneu-nos la mà. Els homes i les dones anaven vestits de carabassa, cobert de gris, i s’obrien pas pel fang i el llot que els arribaven al genoll, una sopa de riu, pluja i cendra.

—Ambulància! —va cridar algú—. Porteu l’ambulància!

L’ambulància es va apropar tant com va poder, al punt on el riu es trobava amb el poble. Tinics havia sobreviscut a l’incendi amb poc més que unes quantes cicatrius plenes de sutge: el foc era part de la vida del bosc i totes les llars estaven una mica apartades dels arbres, i tenien refugis construïts a la muntanya mateixa. Però no hi havia electricitat, el parc eòlic estava tancat i tot negre, les bateries d’aire comprimit havien rebentat des de dins, i tota la vall estava coberta per una nevada de cendra, en un clot de sutge i carbó.

—Heu de trobar la Vae —murmurava la Yue quan ens van posar a les lliteres, apartant-se la mascareta d’oxigen—. Jo la vigilava.

De petits, mirem els adults perquè siguin perfectes i diguin just el que cal. La mama Taaq, amb la cara ratllada de gris per la pols i les llàgrimes, hauria d’haver contestat a la seva filla que tremolava i s’estremia: «Ho has fet molt bé, vida meva. Has fet tot el que has pogut i res d’això no és culpa teva».

Després diria aquestes paraules, però després ja seria massa tard, perquè aquella nit l’únic que va fer va ser plorar i apartar-se de la filla que encara vivia per intentar trobar la que era morta. Aquestes coses són del tot naturals i comprensibles… però no per a un infant.

Encara érem a l’hospital a Tseonom quan van trobar el cos de la Vae, que el riu va deixar gairebé set quilòmetres més avall. A la canalla ens van dir que tenia un aspecte molt serè, i quan estava sol als banys vaig esmunyir-me a sota l’aigua i vaig aguantar la respiració fins que vaig tenir espasmes a la gola i la cara em cremava i el pit era una cavitat que se m’empassava des de dins, i llavors vaig sortir a la superfície i em vaig adonar que ja no tornaria a creure res que em digués un adult. Vaig anar corrent a la meva llar i em vaig amagar darrere dels barrils d’aigua de pluja, i vaig estar enfadat, de morros, ressentit, excitat, ple de rialles i profundament trist fins que per fi la mare em va agafar per les espatlles quan anava corrent pel camí a l’ombra de les enfiladisses que penjaven i va aconseguir aguantar-me quiet prou temps per dir:

—El meu fill ha viscut!

I era estrany, però no se m’havia acudit que aquella nit, si bé una família havia perdut la filla, el fill d’una altra s’havia salvat. No se m’havia acudit estar agraït perquè encara era viu. L’endemà, vam pujar per la muntanya cremada fins al tros de terra on havien dipositat el cos de la Vae perquè el bosc l’absorbís, i la mare va parlar del cicle de totes les coses, com fan els medj, de la veritat del canvi i com la mort era inevitable, de com no hi havia vida allà on no hi havia el final de la vida, i després va dir una cosa que els medj sempre semblaven deixar-se quan feien sermons:

—I no passa res si això ens fa entristir.

La Yue va desaparèixer a la seva habitació la resta de l’estiu, i ni la família ni els amics van aconseguir fer-la sortir. Tampoc no s’hi van esforçar gaire. La gent poques vegades té traça a tractar amb el dolor dels altres. Què fas? Tires endavant com si no hagués passat res, o et sents culpable perquè t’han enxampat somrient, perquè has jugat a un joc una setmana després del funeral, o has rigut per un acudit quan feia un mes que s’havia lliurat el cos de la Vae al cel i la terra, o has fet els deures o has preparat un àpat perquè la vida continua? La pena no se’n va mai, però la vida va posant capes damunt del dolor, el temps forma crostes noves sobre les ferides que sagnen, tant és quant desitgem haver-nos quedat al bosc en flames.

Així doncs, es va acabar l’estiu, la vida va continuar i la Yue va tornar a escola. I de vegades plorava. I de vegades reia. I els mestres van dir que hauria de parlar amb un orientador, i hi va parlar, i l’orientador després va dir als pares que allà no hi havia res d’especial, res d’extraordinari o estrany. Hi havia una criatura de dol, i ja estava. El dol no es pot arreglar; per a això no hi ha cap pastilla. Només esperes, i ets allà, i deixes passar el temps.

Per tant, vam esperar, i vam deixar passar el temps, i la pena de la Yue no es va convertir en una actuació, no es va convertir en una cosa que ho consumia tot i la definia. Hi havia massa vida per viure perquè allò fos l’única qualitat de la seva naturalesa. En canvi, el dia que va fer tretze anys va arribar i va passar amb una mica de festa i una mica de silenci, i després en va fer catorze, i de vegades la seva mirada es creuava amb la meva pel carrer i ella apartava la vista, i jo encara era una criatura, encara em feia vergonya, de manera que també girava la cara i anava a fer les meves coses com si ni la Vae ni ella haguessin jugat mai amb mi al bosc.

Quan feia dos anys de l’incendi forestal, el medj de la ciutat, embolicat amb túniques beix apedaçades, va anar al capdavant del poble a la soca de l’arbre kakuy per plantar falgueres fresques a la terra cendrosa. La festa d’estiu de Tinics sempre havia estat una celebració amb balls, jocs i competicions de música, en què les balades més boniques s’havien enfrontat amb les ànimes menys melodioses que entenien que un públic entretingut té més possibilitats de coronar-te amb una garlanda de flors que un d’emocionat. Després de l’incendi, la festa s’havia traslladat als terrenys del temple, i ens havíem rentat les mans en els estanyols d’aigua entre les rengleres de còdols i havíem donat gràcies pel menjar que ens havien donat els pobles dels voltants que comprenien la nostra pèrdua. Els sacerdots havien parlat del cicle de totes les coses, de com totes les coses tornaven a la vida, i no hi havia hagut balls.

L’any següent, els ancians del poble van agafar les mans dels més petits i van fer la volta a les restes del carpí, quatre vegades en una direcció, després quatre vegades en l’altra, i després tots ens vam dispersar per plantar les nostres ofrenes al bosc, i el sòl era negre com la nit i se separava amb un mínim contacte dels dits, frisant perquè l’alimentessin.

Aquella mateixa nit, quan els adults eren al poble fent gresca a la llum de precioses espelmes de citronel·la, la Yue va tornar al bosc. Amb una llanterna al cap i una ampolla d’aigua a la mà, va agafar el camí ennegrit a través dels troncs esquifits que arribaven a la barbeta i els monuments mig caiguts ferits pel sutge, en direcció a la carena més alta. Els arbres nous que s’obrien pas des dels cadàvers dels vells, prims com un braç i de pell clara, encara no eren prou alts per impedir-li veure la destinació, ni tan fràgils que no els pogués fer servir per enfilar-se, ara amb una mà i ara amb l’altra, cap a la lluna que sortia. S’estava convertint en la dona que un dia em trobaria al bosc d’hivern; un rectangle de boca fermament tancada i ulls severs a sota d’una trena de cabells que es gronxava. Tenia uns trets que feien més per a un somriure d’àvia riallera, i no li van resultar còmodes fins que va arribar a aquella edat.

A sota la terra, les arrels s’embullaven com amants, una damunt de l’altra, alimentant el verd nou, i mentre les falgueres desplegaven les fulles fresques i les formigues rosegaven...