Malagarriga Responsània. El nou món

II. La interacció
1. Auflage 2015
ISBN: 978-84-15523-90-1
Verlag: Ushuaia Ediciones
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 665 Seiten

Reihe: Narrativa

Han passat 8 anys des de l'arribada de la família Bonafita a Responsània. El Pau, la Sofia i l'Enric es consideren i són considerats ciutadans de ple dret d'aquest nou país i, amb ells, una nova membre apareguda recentment, la Sandra, tancant el cercle familiar. Hi ha hagut molts canvis des que arribaren, tant a nivell individual com general. Cada un d'ells té el seu propi 'sobrenom'; han esbrinat 'què' i 'qui' són i ja estan practicant lliurement i feliç els seus respectius 'dons'. Però encara són més les novetats i els enigmes que els esperen al girar la cantonada, aprofundint en el seu interior i en el sinus d'aquesta peculiar societat. Amb un Pau adolescent i carregat d'hormones, una Sandra en la fase de voler saber-ho tot i un convidat inesperat vingut de més enllà de les fronteres, aquesta segona entrega afrontarà temes com la mort i el que allà anomenen 'retir'; la naturalesa, constitució i funció de la família; l'essència primera i última de l'amor, i la intricada xarxa que formen les relacions interpersonals. Temes com en què consisteix l'amistat; problemes i alegries de la sexualitat; les relacions de parella i la necessitat o no del matrimoni; i, com no, diferències i semblances entre homes i dones... A més a més de la interconnexió que hi ha entre totes les coses i totes les persones; la transcendència de la paternitat; la importància de la comunicació. Així com què és i com afrontar la mort, i què és i com viure l'amor... Un nou seguit de qüestions que apareixeran a mesura que els nostres protagonistes vagin creixent i evolucionant fins a ser persones que són alhora individus i ciutadans, formant tots part de la mateixa col·lectivitat; d'un mateix tot. Un nou viatge al cor d'un mateix i de Responsània, tant en un sentit metafòric com literal.

MARC MALAGARRIGA Nascut a Barcelona el 10 de setembre de 1982, vaig patir una forta crisis existencial mentre cursava tercer d'administració i direcció d'empreses, que em feu abandonar aquesta carrera i prendre'm un any per descobrir qui era y què volia fer amb la meva vida. Durant aquest temps, vaig fer diverses activitats relacionades amb la política i la filosofia, sense prendre partit de manera directa, i això m'ajudà a ampliar les mires i em dugué a Argentina primer i, després, a conèixer en Lluís Maria Xirinacs, un dels millors referents i una de les millors persones que hagués pogut trobar mai en aquells moments d'incertesa. Amb ell, i ja immers de ple en la llicenciatura de Filosofia per trobar les tan anhelades respostes que buscava, vaig participar en la Fundació Randa i en el seu model de la realitat Globàlium. Ja llavors tenia les mires posades en la creació d'una nova societat i d'un nou model social, polític, econòmic i educatiu més just, natural i equilibrat, que mica en mica es va anar definint a mesura que estudiava i viatjava per arreu del món. La crisis existencial que s'havia iniciat anys enrere, lluny de minvar, va anar in crescendo durant els anys següents, arribant al seu punt àlgid l'últim any de carrera. Les respostes les tenia. Però el món que m'envoltava semblava dur-me la contrària. Més per obligació que per apetència, i ja llicenciat, em vaig veure forçat a fer un retir espiritual que em dugué a conèixer a l'altre gran referent de la meva vida, l'Helen Flix, amb qui he compartit aquests últims temps de treball d'evolució personal. Amb ella s'obrí una nova porta de llum i esperança i junts treballem en la realització d'una sèrie de projectes per a poder materialitzar totes aquelles idees que, sense saber-ho, sempre havíem compartit: la necessitat de crear un món millor.

Autoren/Hrsg.

Malagarriga, Marc

Leseproben

L’ENSINISTRADOR

—Voleu, amics, voleu! —els demanà l’Enric amb èmfasis, més que ordenà, als coloms que mica en mica s’anaven enlairant i fent-se cada vegada més petits—. A veure si per fi trobeu el camí!

L’Enric ensumava amb força l’aire flotant del matí i l’olor del camp, posant un braç en forma de gerro, al temps que alçant el coll i tapant-se la vista amb la mà, per evitar el poderós enlluernament del sol. Amb els ulls encongits i arrufant el front, qui sap si pel dolorós esforç d’aguantar-los la mirada als penetrants raigs, o per la frustració de no veure reflectides les seves esperances, mirava com aquelles petites aus a les que amb tant afecte, tendresa i esforç havia educat, emprenien simultàniament el vol i es perdien per l’horitzó cap a totes bandes.

Era principis de primavera i la vida començava a florir de nou per tot arreu, sortint dels indrets més insospitats, després d’un hivern fred i tacat de blanc. Un esclat d’exuberància indòmita carregada d’esperança i ganes de viure tenyia fins a l’última escletxa de terreny, i que per designis de «Terma» s’havia vist lleugerament interrompuda durant l’hivern. Com si, a saber per què, considerés que tot necessitava un període de constricció, per poder després aflorar de nou amb forces renovades.

L’hivern..., aquell meravellós període de l’any en que els dies es fan més curts i les nits més fredes, i que convida a quedar-se a casa a l’aixopluc del foc i la calor dels teus, qui sap si per fer balanç de l’any que ha passat i planejar l’any que vindrà... Un temps de forçosa calma i reflexió; un moment de tranquil·litat glacial, que s’allarga tres llunes, com si d’una llarga nit es tractés, afavorint la introspecció d’uns i el son d’altres, per permetre que tant els uns com els altres en reeixeixin amb més ganes, sent de fet tant necessari com els mateixos somnis de la nit..., doncs permet la regeneració vital de l’existència que floreix després a la primavera. La que ara contemplava i admirava. I tan bell resulta el paisatge ple de colors, de sorolls i de vida, com la gran manta blanca que tot ho cobreix. I igual que no existeix la nit sense el dia, tampoc pot existir la primavera sense l’hivern. El cicle vital de la vida...

Havien passat 9 anys. 9 anys des que abandonaren el seu antic país, amb els seus antics costums i els seus antics amics i familiars. 9 anys des que travessaren la caverna que els donà entrada a Responsània, i 9 anys des que conegueren la capital, Barna, el Duc, el Nicolau, l’Helena, el Cristian, la Bea i tot el fotimer de personatges amb qui entaularen una relació «professional», si és que d’allò se’n pot dir això, i que amb el temps s’acabà convertint en amistat. 9 anys, en fi, des de la seva nova vida...

I 8 des que el Pau esbrinà «qui» era, aquell solejat dia en què de missió oficial amb el Nico, i com qui no vol la cosa, xerrant de coses trivials i d’altres que no ho eren tant, quelcom el féu tocar de peus a terra al temps que palpant el cel amb els dits, i li digué amb paraules clares i cristal·lines però sense so, quin sobrenom li corresponia: «el que obre camins». Era el que allà anomenaven «el segon naixement». El final d’un llarg viatge que acabava amb la pròpia consciència de «qui» s’era i de «què» s’era, malgrat que pel Pau el viatge no fou tan llarg com per altres... i que permetia al viatger conèixer quin paper jugava al món, deixant-li a ell la manera com volia jugar-hi. I, evidentment, atorgant el més important per a tot responsani: la ciutadania de ple dret. El reconeixement de ser un més entre tots, tan necessari com els altres, i alhora tan únic com els altres. Un igual entre iguals, i un diferent entre diferents. Un ésser conscient de si mateix i de tot allò i tots els que l’envoltaven; amant del seu «do» i de la seva «ocupació», però també dels «dons» i les «ocupacions» d’altri. Un, amb la resta...

Era l’any 1315. Poques coses havien canviat a Responsània en aquell temps, però sí una molt important: ells. L’Enric i la Sofia havien trigat 4 anys en reconèixer i acceptar «qui» eren realment i quin «do» tenien, si bé a l’Enric li va costar una mica més..., el canvi que representava per ell respecte la seva vida anterior era més radical que el de la Sofia. No ho oblidem: havia estat un ambaixador... i, teòricament, haurien d’haver tornat al seu país feia ja 5 anys però, com la majoria d’altres ambaixadors, per no dir tots, no hi van tornar mai i tampoc s’hi van comunicar. Què els podia dir? S’ho haguessin cregut? Els haguessin simplement escoltat i tingut en consideració? Només que no els haguessin tractat com a bojos... Lamentablement, no era el cas. Cosa que afavoria i alimentava encara més la llegenda i la fantasia de Responsània, segons la qual abominables monstres i turments esperaven a aquells que allà s’hi endinsessin; el que feia que ningú que hi entrés en sortís mai...

De manera que un cop més, l’obscuritat que rodejava aquell país, com una infranquejable cortina de foc abrasador, es mantenia; i no per la força, sinó per la pròpia voluntat dels que hi anaven, ja que després de passar-hi una temporada, sabien que si ho donaven a conèixer al món, aquest, immers en la seva inconscient inconsciència, intentaria destruir-lo. Com ja havia passat... I és que hi ha molta gent que prefereix fer infeliços als altres, enlloc de buscar la pròpia felicitat. A més a més, no és un secret que sempre ha estat més fàcil destruir que construir... I a qui li agrada que li mostrin les terribles mentides de la seva vida sense estar preparat per acceptar-les, i encara menys canviar-les? I què els suscita a aquells que sent infeliços veuen feliços als altres? Enveja. Sí, amics; enveja. La qual no és altra cosa que la gran malaltia que s’esdevé de la por per la incapacitat d’acceptar les pròpies limitacions, sent l’única manera de combatre-la mitjançant la humilitat, la introspecció i l’autosuperació, el que implica un llarg i feixuc esforç, o, simple i planament, aniquilant allò que és motiu d’enveja...

Però finalment, i després de grans penes, i encara més glòries, l’Enric havia acceptat per fi quin era el seu «do»: ensinistrador de «missatgers»; educador d’aquelles petites i inofensives aus, tret dels seus àcids excrements que queien indiscriminadament del cel com bombes de raïm, i que servien per dur els missatges d’uns a altres a grans distàncies i a gran velocitat; la forma més efectiva de fer passar un missatge, sempre i quan les aus estiguessin ben entrenades; ben ensinistrades...

Vet aquí, una vegada més, la saviesa de «Terma»; que li havia atorgat a un ambaixador un «do» que, en el fons, no s’allunyava tant de la seva antiga professió. Doncs totes dues, la vella i la nova «ocupació», la que no havia escollit i la que li tocava pel fet de ser, feien referència a la informació i a la transmissió d’informació. En un cas, en primera persona; sent un mateix el canal de comunicació, rebent la informació i passant-la al receptor final. Fent, de fet, d’au, de colom, de missatger... I en la nova situació, facilitant i permetent que la informació pogués «volar» i arribar al seu destí. Ensenyant a dur la informació; ensinistrant als «missatgers»...

Per primera vegada a la seva vida se sentia realment feliç i autorrealitzat. Per primera vegada, podia mirar-se al mirall sense sentir por, vergonya, angoixa ni melancolia. Per primera vegada, podia mirar als ulls a la seva dona i veure’s tal com era. No havia de demostrar res a ningú. No tenia a ningú a qui impressionar. No necessitava comparar-se amb ningú. Ell era el seu propi límit, el seu propi mestre, el seu propi repte... Per primera vegada, estava completament satisfet.

—Què, Enric? —li digué la Sofia sortint de l’interior de la casa amb un somriure i un to una mica irònic, observant el vol dels coloms—, com es porten avui?

—Nyem... —va gemegar aquest, afinant la vista cap a les taques que s’anaven espargint per arreu—. Si no els conegués, diria que són baldufes a la deriva...

—Ha! ha! ha! —rigué sonorament la Sofia, sabent com li estava costant entrenar a aquells animalons, i la il·lusió que li feia sortir-se’n per fi—. No n’hi haurà pas per tant!

—Que no? —remugà ell, girant-se cap a ella i senyalant amb el dit cap a una casona—. N’hi ha un que ni tan sols ha sortit de la gàbia! T’ho pots creure?

—Vaja... —li concedí la Sofia, encara amagant el riure, al temps que dirigint-se cap a ell per abraçar-lo pel darrera, compadint i admirant al bon home amb qui compartia la vida—. Més dur del que pensaves, eh?

—Buff...! —sospirà profundament l’Enric, aturant-se a continuació—. Em recorden al Pau —bromejà tot seguit, agafant les mans de la Sofia entre les seves—. Són salvatges com ho era ell de petit! —Ambdós somrigueren—. I igualment desobedients!

—Bé —respongué ella amb un to tendre i comprensiu, abraçant-lo encara amb més força—, si són com ell, al final s’acabaran portant bé!

—Més els val! —exclamà l’Enric alçant la veu, qui sap si perquè també les aus el sentissin—. O això espero. Perquè del Pau no me’n podia desempallegar, però d’ells... —I girà el cap per trobar els ulls de la Sofia.

—No siguis beneit! —li recriminà aquesta donant-li un copet, seguint-li la gràcia—. A més a més, ja saps que no hi ha mals alumnes. Sinó mals professors...

—Això! —digué l’Enric fent-se...