Thon OLLIS. Ed. Catalán

1. Auflage 2021
ISBN: 978-84-18451-65-2
Verlag: Nórdica Libros
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 304 Seiten

Reihe: Infantil

Oda Lise Louise Ingrid Sonja; conocida como Ollis por sus amigos, tiene diez años. Es tímida, vergonzosa y algo asustadiza, pero, con una imaginación portentosa, es capaz de inventar un cepillo de dientes a partir de un batidor. Y también es la propietaria de un paraguas brillante muy útil para leer por la noche debajo de las sábanas. En una de sus salidas al bosque, descubre un buzón amarillo. En su interior, una carta dirigida a ella que cambiará su vida por completo. Le llevará a iniciar un viaje en el que se enfrentará a sus propios miedos y en el que se desilusionará, pero encontrará el afecto donde menos lo esperaba.

Ingunn Thon. Es una joven autora noruega, que trabaja como guionista y titiritera en The Norwegian Broadcasting Corporation, además de presentadora de televisión y radio en programas dedicados al público infantil. Licenciada en escritura creativa, Ollis es su primera novela dirigida a jóvenes lectores.

Autoren/Hrsg.

Thon, Ingunn

Weitere Mitwirkende

Brech, Nora

Salvany, Meritxell

Leseproben

L’Ollis i la Gro s’obren pas entre els arbres i la malesa tan de pressa com poden i s’acosten a la bústia. A l’Ollis el cor no para de fer-li bots al pit, però no pas com li passa quan l’empaita el Nadalenc, sinó més aviat com el dia que la mare va tornar a casa amb l’Ian.

Quan arriben davant de la bústia es palplanten allà i l’estudien amb atenció. Penja d’una estaca clavada a terra, mig torta.

—Què? L’obrim? —pregunta la Gro, que se’n mor de ganes.

—No, no… No està bé, pispar el correu dels altres per tafanejar.

—I si n’obrim la tapa i donem un cop d’ull ràpid a dins, només?

La Gro es mira la seva amiga amb ulls de cadellet.

L’Ollis mira un moment al seu voltant i para bé l’orella. Sembla que no hi ha ningú a la vora, però no se sap mai. Ara la Gro serra els punys tan fort que els artells se li tornen blancs. L’Ollis aguanta un moment la respiració. Si de debò vol demostrar que pot ser tan valenta com la Gro, ara en té una oportunitat d’or.

—Entesos —diu al final—. Però tu no toquis res, eh?

La Gro fa que no amb el cap per tranquil·litzar-la. Aleshores l’Ollis agafa aire i, quan estira el braç i agafa amb els dits la vora prima de la tapa groga i l’aixeca, nota com se li accelera el pols. Llavors les dues nenes es posen de puntetes i acosten la barbeta a tocar de la bústia per veure què hi ha a dins.

—Oh! És buida? —diu l’Ollis, gairebé sense alè.

—Ostres, no! —deixa anar la Gro, i encreua els braços davant del pit—. Tant de rètol i tant prohibir el pas per a res?

Ara les celles fosques de la Gro li dibuixen una V sobre el pont del nas.

—Potser els rètols només hi són perquè a ningú no se li acudeixi posar-se a llegir cartes que no siguin seves —diu llavor l’Ollis, mentre abaixa la tapa de la bústia—. I és que no s’ha de fer mai, una cosa així. La mare m’ho ha dit algun cop.

—Doncs quina bestiesa! —replica la Gro—. Si el que vols és evitar que la gent llegeixi el correu dels altres, el que has de fer és penjar un rètol que digui «PROHIBIT LLEGIR EL CORREU DELS ALTRES» i punt!

L’Ollis no diu res perquè, tot i que voldria ser tan valenta com la Gro, el que vol ara mateix és que aquella aventura s’acabi d’una vegada.

—Per què no… tornem a casa? —pregunta llavors.

La Gro deixa anar un sospir. Després agafa embranzida i, amb la cama dreta, clava a la bústia un bon cop de peu a l’estil ninja. La Gro encerta el seu objectiu de ple i la deixa encara una mica més torta del que estava. Tot seguit, fa mitja volta i comença a caminar darrere de l’Ollis.

Però, quan han fet amb prou feines quatre passes, senten un soroll mig esmorteït que sembla provenir de la bústia.

CLIC-FIU-CATACLIC!

L’Ollis s’atura en sec i es mira la Gro. Llavors totes dues es planten altre cop davant de la bústia amb un parell de salts. La Gro n’aixeca la tapa de seguida i s’afanya a mirar a dins.

—Ara hi ha una postal, Ollis! —diu, cridant.

L’Ollis no diu res.

—Però com…? —comença a dir la Gro.

—No ho sé.

—Creus que podríem…?

—No ho sé, tampoc.

—És que…

—Sí, sí, és clar.

L’Ollis es mira la postal, recolzada en una de les parets de la bústia groga. Però com és possible? I si és alguna mena de trampa? Es gira d’una revolada i dona un cop d’ull al seu voltant. Però no veu ningú. És veritat que la mare li ha dit més d’un cop que no es pot llegir, la correspondència dels altres… Però allà no hi ha ni una ànima, i tampoc no sembla que hi hagi cap casa a la vora. Mentre rumia, juga amb aquells cabells roses que té. Al cap d’un moment, ràpida com un escurçó, entafora la mà a la bústia, n’agafa la postal i deixa la Gro amb la boca oberta.

—Ens l’endurem —diu l’Ollis sense vacil·lar, i es guarda la postal a la butxaca de l’anorac—. No tinc clar si l’hauríem de llegir, així que, abans de llegir-la, val més que trobem alguna bona raó per fer-ho.

La Gro, que encara no s’ho creu, fa que sí amb el cap. Poc després, abaixen la tapa de la bústia i se’n tornen seguint el rastre d’espaguetis en direcció a l’estany sense fons. Les dues nenes caminen pel bosc sense dir ni una paraula, i continuen endavant en silenci entre la malesa fins que arriben al cúmul d’arbres on han deixat la bicicleta, a la vora de l’estany. I, quan treuen la bicicleta de l’amagatall, tampoc no diuen res; continuen així, mudes, mentre la Gro pedala de tornada amb l’Ollis asseguda a la reixeta del portaequipatge. I és que totes dues barrinen, perquè volen trobar una bona raó que els permeti de llegir aquella postal que no és per a elles.

Així i tot, quan arriben a casa de la Gro, a cap de les dues se’ls ha acudit res.

—Què fem, doncs, amb la postal? —pregunta la Gro, amb la mirada fixa a la butxaca de l’anorac de l’Ollis.

—Pensem-hi una mica més i demà decidim.

La Gro fa que sí amb el cap.

—I qui se la queda, mentrestant?

L’Ollis es fica la mà a la butxaca. Pel que fa a la paciència, l’Ollis dona mil voltes a la Gro. Mentre ella podria resistir quatre o cinc dies sense llegir-la, la Gro, a tot estirar, aguantaria quatre o cinc segons.

—Val més que la guardi jo, ja ho saps —contesta l’Ollis, mentre deixa la bicicleta taronja davant de la tanca.

—Entesos. Va, desgavell —la saluda la Gro, i li diu adeu amb la mà.

—Sí, desgavell —contesta l’Ollis, somrient. Després travessa la carretera, puja pel tram sense asfaltar i se’n torna a casa seva.

Un cop al rebedor de casa, l’Ollis es treu les botes d’una revolada.

—Ei, hola! —diu, mentre entra a la cuina.

La mare seu a taula amb l’Einar a la falda.

—Ui! —diu ell, i riu amb aquell cloc-cloc idiota que fa ell quan riu, mentre s’asseu a la cadira del costat de la de la mare.

—Ei, bonica! —diu la mare—. Com ha anat?

L’Ollis, que encara du l’anorac posat, es fica la mà a la butxaca i busca la postal. Llavors pensa que, si la mare sabés on havia estat i el que havien descobert ella i la Gro, en comptes d’estar-se allà tan tranquil·la abraçada a l’Einar, potser cauria de la cadira.

—Bé, bé —contesta, al final—. No hem fet res de l’altre món, però —afegeix, abans de fer mitja volta. Mentre puja escales amunt, sent que tots dos diuen «Bona nit!», però ella no respon.

L’Ollis s’atura davant de la porta de l’habitació de l’Ian i l’obre a poc a poc. Entra de puntetes, amb compte de no trepitjar els taulons que ella sap que cruixen més, i s’acosta al llitet de barrots blancs. L’Ian dorm de panxa enlaire, amb els bracets aixecats per damunt del cap. L’Ollis s’adona que s’ha destapat d’un cop de peu i allò la fa somriure. Després s’ajup i acosta la cara a la del seu germanet.

—Tu sí que tens caràcter —li diu fluixet. L’Ian no es desperta, però fa petar els llavis i clava una puntada de peu de les seves en l’aire. Aleshores l’Ollis passa un índex per entremig dels barrots i l’hi posa a tocar de la mà. I llavors, encara que ell dormi, la maneta de l’Ian l’hi agafa. A l’Ollis li neix un rierol d’alegria dalt de tot del pit que li recorre fins a l’últim racó de les costelles. Està contenta perquè, per molt que ella no sigui filla de l’Einar, ningú no pot dir que l’Ian no sigui germà seu.

L’Ollis s’adorm tan bon punt el cap li toca el coixí i el que somia gira al voltant de la postal del bedollar. I és que l’Ollis somia que escriu missatges a la seva mare en aquella postal i prova de donar-los-hi, però, al seu somni, la mare no té braços. L’únic que té és una boca que no para de repetir-li: «Mira que n’ets, de llesta!» Poc després, la mare es fa petita, com un nadó. La veu al bressol amb l’Ian. Tots dos criden: «Papa!» L’Einar entra a l’habitació, però a ell amb prou feines se li veu la cara. El que sí que se sent és un tuf lleu de cafè ranci. Tot d’una, l’Einar es treu de la boca la bústia groga. Primer és minúscula, però, de mica en mica, es va fent més gran i comença a escopir postals, centenars de postals, a una velocitat frenètica. L’Ollis voldria demanar auxili, però s’adona que li ha marxat la veu. Al final s’ajup i es protegeix el cap amb els braços, perquè les postals surten disparades de la bústia i no paren de clavar-li cops. A cada cop de postal, se sent un clac o un cloc: CLOC… CLAC… CLAC… CLOC… CLOC.

Al cap d’un moment, a l’Ollis la desperta el so de la seva veu que crida: «AUXILI!»

L’habitació està a les fosques i ella sua a raig.

Enretira l’edredó d’una revolada i s’incorpora al llit per mirar de recuperar l’alè. Ara està ben desperta, però, així i tot, li sembla que encara sent tots aquells clacs i clocs que sentia en el somni.

CLOC…

L’Ollis dona un cop d’ull al seu voltant.

CLOC…

Tornem-hi!

CATACLOC…

Pot ser, que tots aquells sorolls vinguin de la finestra? L’Ollis s’alça del llit i se n’hi va.

És la Gro, que agafa pedretes de terra i les tira contra el vidre. Ara la saluda agitant els braços. L’Ollis la saluda igual, obre la finestra i treu l’escaleta de corda. Poc després, sent com la Gro s’enfila i, al cap d’uns segons, veu un trosset de clepsa rossa de la seva amiga darrere el marc de la finestra....