Atwood El conte de la Serventa

1. Auflage 2018
ISBN: 978-84-7727-591-6
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 208, 360 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

L'Offred viu a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic basat en el control del cos femení per part del govern. En un futur no gaire llunyà assolat per una natalitat en declivi, les dones fèrtils com ella només tenen una missió a la vida: garantir la descendència de l'elit dominant. El seu relat descarnat-a estones fred i irònic, d'altres vehement-desvelarà les tenebres d'una societat que es pretén virtuosa i ens demostrarà que ni l'estat més repressor pot contenir el desig de llibertat. Des de la seva publicació el 1985, 'El conte de la Serventa' ha esdevingut un veritable clàssic de la literatura en llengua anglesa, i és que aquesta sàtira colpidora del fanatisme religiós i el totalitarisme interpel·la més que mai el nostre present i ens fa considerar la fragilitat dels nostres drets i llibertats més preats. 'Una distopia que té el mèrit innegable d'haver-se avançat, i molt, a fets que avui trobaríem tòpics si sorgissin de la ploma d'un escriptor amb fantasia'. Marina Espasa, Ara 'Es mereix un lloc d'honor en el reduït prestatge reservat per a les obres de la literatura premonitòria que han aconseguit formar part del folklore modern. Un lloc proper, i en absolut inferior, al que ocupen 'Un món feliç' i '1984'?. Publisher's Weekly

Margaret Atwood (Ottawa, 1939) és autora de més de quaranta títols, entre els quals obres narratives, reculls de poemes i assaigs. A més d''El conte de la Serventa' (Quaderns Crema, 2018), cal destacar les seves novel·les 'Life Before Man' (1979), 'Ull de gat '(1988), 'Alias Grace' (1996), 'L'assassí cec' (2000)-guanyadora del premi Man Booker-i 'Oryx and Crake' (2003). L'any 2008 va rebre el premi Príncep d'Astúries de les Lletres.

Autoren/Hrsg.

Atwood, Margaret

Weitere Mitwirkende

Pàmies, Xavier

Leseproben

INTRODUCCIÓ
La primavera del 1984 vaig començar a escriure una novel·la que inicialment no es titulava El conte de la Serventa. Escrivia a mà, normalment en llibretes de fulls grocs, i més tard transcrivia a màquina les meves anotacions gairebé il·legibles amb una voluminosa màquina d’escriure manual de teclat alemany que havia llogat. La màquina tenia teclat alemany perquè en aquella època jo vivia al Berlín Occidental, que encara estava envoltat pel Mur. L’imperi soviètic es mantenia ferm i faltaven encara cinc anys perquè es disgregués. Cada diumenge la força aèria de l’Alemanya Oriental passava a velocitat supersònica amb un espetec per recordar-nos com de prop els teníem. En les visites que vaig fer a uns quants països de darrere el teló d’acer, com Txecoslovàquia o l’Alemanya Oriental, vaig viure amb recel la sensació d’estar sent espiada, els silencis, els canvis de tema, la forma indirecta en què la gent et donava alguna informació, i tot això em va influir en el que escrivia. També em van influir els edificis als quals s’havien assignat nous usos: «Aquest havia sigut de X, però no se n’ha sabut mai més res». Vaig sentir aquesta explicació moltes vegades. Com que vaig néixer el 1939 i vaig començar a tenir ús de raó durant la Segona Guerra Mundial, sabia que els règims establerts podien desaparèixer d’un dia per l’altre, i que els canvis podien ser fulgurants. La consideració d’«Això aquí no pot passar» no es podia donar mai per segura; a tot arreu podia passar-hi el que fos si se’n donaven les circumstàncies. El 1984 feia entre un i dos anys que tenia la novel·la arraconada. Em semblava un projecte arriscat. Durant la dècada del 1950, mentre estudiava secundària, m’havia llegit moltes obres de ciència-ficció i narrativa conjectural, utopies i distopies, però no havia escrit cap llibre d’aquest estil i no sabia si hi estava preparada. Era un gènere sembrat de paranys, com per exemple la tendència a pontificar o a caure en l’al·legoria i la falta de versemblança. Si volia crear un jardí imaginari, volia que els gripaus que l’habitessin fossin reals. Una de les normes que em vaig imposar va ser que al llibre no hi inclouria cap esdeveniment que no hagués succeït en el que James Joyce va anomenar el «malson» de la història, ni cap mecanisme que no tinguéssim a l’abast: cap artefacte imaginari, cap llei imaginària, cap atrocitat imaginària. Diuen que la complexitat resideix en els matisos; la veracitat, també. L’any 1984, aquesta premissa semblava, fins i tot als meus ulls, una barbaritat: no m’acabava de veure amb cor de fer creure als lectors que als Estats Units d’Amèrica hi pogués haver un cop d’estat que transformés de cop una democràcia liberal en una dictadura teocràtica estricta. Al llibre, tant la Constitució com el Congrés han deixat d’existir; la república de Galaad ha sorgit de les essències puritanes del segle XVIII que sempre hi ha hagut als fonaments dels Estats Units d’avui dia que crèiem conèixer. L’acció se situa a Cambridge, a l’estat de Massachusetts, seu de la Harvard University, que actualment és una institució docent progressista i moderna però havia sigut un seminari de teologia purità. Els serveis secrets de Galaad tenen la seu a la Widener Library, una biblioteca on vaig passar moltes hores fent recerca sobre els meus avantpassats de Nova Anglaterra i també sobre els judicis de bruixes de Salem. Vaig pensar que potser algú s’escandalitzaria si utilitzava la paret del recinte de la universitat com a lloc d’exhibició dels cossos de persones executades, i no em vaig equivocar. A la novel·la la població minva a causa de la contaminació del medi ambient, i la capacitat d’engendrar criatures viables és una qualitat molt valorada. (Al món actual hi ha estudis sobre la Xina que constaten una disminució dràstica de la fertilitat entre els xinesos de sexe masculí). Com que en els totalitarismes—i de fet en qualsevol societat fortament jerarquitzada—la classe dirigent monopolitza les coses de valor, l’elit del règim es reserva les dones fèrtils com a «serventes». L’antecedent bíblic d’això el trobem en la història de Jacob i les seves dues mullers, Raquel i Lia, i les seves serventes respectives. Un home, quatre dones i dotze fills. Les serventes, però, no poden reclamar els fills com a propis, perquè pertanyen a la Muller de qui són serventes. A partir d’aquí es descabdella el conte. Quan vaig començar a escriure, El conte de la Serventa es titulava «Offred», que és com es diu el personatge principal. Aquest nom està format a partir del nom de pila d’un home, Fred, i del prefix anglès of amb el sentit de ‘pertanyent a’, equivalent per tant al de francès o al von alemany, o al sufix -son de cognoms anglesos com Williamson. Darrere d’aquest nom s’oculta un altre possible sentit, ‘ofert’, tant si és en el sentit d’ofrena religiosa com en el de víctima oferta en sacrifici. Sovint se m’ha demanat per què no s’esmenta en cap moment el nom de debò del personatge principal. La resposta que acostumo a donar és que al llarg de tot el relat es parla de moltes altres persones que tenen el nom canviat o que senzillament han desaparegut. Hi ha gent que ha arribat a la conclusió que el nom de debò de l’Offred és June perquè, de tots els noms que les Serventes del gimnàs-dormitori diuen en veu baixa, aquest és l’únic que no es torna a esmentar. La meva primera intenció no va ser aquesta, però és un supòsit plausible, i els lectors són lliures de fer-se’l seu si així ho desitgen. A mitja redacció de la novel·la el títol va passar a ser El conte de la Serventa, en part com un homenatge als Contes de Canterbury de Chaucer però també com una al·lusió als contes màgics i populars. Un relat explicat pel personatge principal posseeix, per als oients distants en el temps o en l’espai, un caràcter extraordinari o fantàstic, tal com també el posseeixen els relats explicats per la gent que ha sobreviscut a algun esdeveniment esgarrifós. Amb el pas dels anys, El conte de la Serventa ha pres moltes altres formes. S’ha traduït a una quarantena llarga d’idiomes. El 1989 se’n va fer una pel·lícula. Se n’han fet una òpera i un ballet, n’estan fent un còmic, i el 2017 es va presentar en forma de sèrie de televisió. En aquesta sèrie faig una breu aparició en una escena en què un grup de Serventes acabades de reclutar rep un rentat de cervell en un centre de reeducació de l’estil de la Guàrdia Roja conegut amb el nom de Centre Vermell. Se’ls ensenya a renunciar a la identitat que han tingut fins aleshores, a saber quin lloc els correspon i quines obligacions tenen, a acceptar que no tenen drets pròpiament dits però sí una protecció relativa si són obedients, i a tenir un concepte prou baix de si mateixes perquè acceptin el destí que se’ls ha assignat sense rebel·lar-s’hi ni fugir-ne. Les Serventes estan assegudes fent rotllana mentre les Ties, les seves instructores, equipades amb pistoles elèctriques, les obliguen a participar en l’acusació de promiscuïtat sexual (fet que actualment es coneix com a slut-shaming, un terme encara inexistent el 1984) a una de les seves companyes, la Janine, a qui fan explicar com d’adolescent va ser violada per un grup d’homes. «La culpa és d’ella; ella els va incitar», diuen les Serventes com si fos un mantra. Tot i que era «tan sols un rodatge televisiu» amb unes actrius que després reien fent el cafè en un descans, i que jo «només hi feia una aparició», l’escena em va neguitejar profundament. S’assemblava massa a la realitat històrica: les dones poden conxorxar-se contra altres dones; poden acusar-ne d’altres per no ser inculpades elles, tal com ho veiem en una era amb uns mitjans de comunicació social que afavoreixen les reunions multitudinàries; poden adoptar sense inconvenient una actitud de poder sobre altres dones, fins i tot—o sobretot, segurament—en règims on la dona té un poder escàs; però com que tot poder és relatiu, tenir-ne una mica quan les coses van mal dades sol ser preferible a no tenir-ne gens. Algunes de les Ties són incondicionals al règim i creuen que fan un favor a les Serventes; com a mínim no les han enviat a netejar residus tòxics, i, en aquest bell nou món, no seran violades pròpiament, o en tot cas per cap desconegut. Hi ha Ties que són sàdiques, i n’hi ha que són oportunistes; i tenen l’habilitat d’haver-se apropiat d’alguns dels objectius programàtics del feminisme del 1984—com la lluita contra la pornografia o l’augment de la protecció contra les agressions sexuals—per utilitzar-los en benefici propi. La realitat mateixa, com acabo de dir. Això em porta a mirar de respondre tres preguntes que em fan sovint. La primera és si El conte de la Serventa és una novel·la «feminista». Si per això s’entén un pamflet ideològic en què totes les dones es mostren tan angèliques i/o tan victimitzades que són incapaces de tenir un criteri moral, no ho és; però si per feminista s’entén una novel·la en què les dones són persones—amb...