Atwood L'assassí cec

1. Auflage 2022
ISBN: 978-84-7727-669-2
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 224, 664 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

L'Iris Chase, una dona de vuitanta-dos anys, viu sola i empobrida a Port Ticonderoga, antic feu de la seva família influent caiguda en desgràcia. A la vegada que s'enfronta a la senectut, l'Iris medita sobre la seva vida, en especial sobre les estranyes circumstàncies de la mort de la seva germana, la Laura, poc després de la Segona Guerra Mundial. Estirar el fil del record fa que la frontera entre el passat i el present comenci a desdibuixar-se, traslladant la protagonista-i el lector-als esdeveniments que van constituir el teló de fons de la seva joventut: la Gran Depressió, les dues guerres mundials, els albors dels moviments sindicals i la publicació pòstuma de «L'assassí cec», la controvertida novel·la atribuïda a la Laura que la va convertir en autora de culte. En aquest llibre, guanyador del premi Booker l'any 2000, Margaret Atwood demostra un cop més la seva insòlita perícia narrativa, ordint un relat bell, inquietant i extraordinàriament sofisticat considerat per molts la seva obra mestra. «D'una capacitat narrativa impressionant. Amb L'assassí cec Atwood supera fins i tot El conte de la Serventa i Àlies Grace» «Publisher's Weekly»

Margaret Atwood (Ottawa, 1939) és autora de més de seixanta títols, entre els quals obres narratives, reculls de poemes i assaigs. Cal destacar les seves novel·les «Life Before Man» (1979), «El conte de la Serventa» (1985; Quaderns Crema, 2018), «Ull de gat» (1988), «Àlies Grace» (1996; Quaderns Crema, 2019), «L'assassí cec» (2000; Quaderns Crema, 2022)-guanyadora del premi Man Booker-, «Oryx and Crake» (2003) i «Els testaments» (2019; Quaderns Crema, 2020), guanyadora també del premi Man Booker. L'any 2008 va rebre el premi Príncep d'Astúries de les Lletres.

Autoren/Hrsg.

Atwood, Margaret

Weitere Mitwirkende

Pàmies, Xavier

Leseproben

«L’ASSASSÍ CEC»:
EL COR DE PINTALLAVIS
¿Quanta estona tenim?, pregunta ell. Molta, respon ella; un parell o tres d’hores. Han sortit. ¿A fer què? No ho sé. Diners, compres, obres de caritat… El que solen fer. Es posa un floc de cabells darrere l’orella i es redreça al seient. Se sent lligada, a disposició. És una sensació humiliant. ¿De qui és aquest cotxe?, pregunta. D’un amic. Sóc una persona important: tinc un amic que té cotxe. No te me’n riguis, diu ella. Ell no li respon. Ella s’estira els dits d’un dels guants. ¿I si ens veu algú? Veuran el cotxe i prou. Aquest cotxe és una carraca; és el cotxe d’una persona humil. Ni que et miressin a la cara no et veurien, perquè a una dona com tu no li correspon aparèixer morta a dintre d’un cotxe com aquest. Hi ha vegades que no t’agrado gaire, diu ella. Últimament no penso en quasi res més, respon ell. Però estimar és diferent, estimar demana temps, i no tinc temps per estimar-te. No m’hi puc concentrar. Aquí no, implora ella; mira el senyal. Els senyals són per a l’altra gent, diu ell. Aquí; aquí està bé. El camí és poc més que un corriol. Hi ha mocadors de paper bruts, papers de xiclet, condons fets servir que semblen bufetes de peix; ampolles i palets de riera; fang sec, clivellat i obert. Ella porta un calçat inadequat, uns talons inadequats. Ell l’agafa pel braç per ajudar-la a mantenir l’equilibri. Ella fa acció de desagafar-se. Això és camp obert. Segur que ens veu algú. ¿Qui vols que ens vegi? Som sota el pont. La policia. No, encara no. La policia no patrulla a plena llum del dia, diu ell. Només volta a la nit, amb llanterna, buscant pecadors pervertits. Vagabunds, més aviat. O obsessos. Aquí, diu ell. Aquí sota, a l’ombra. ¿No hi ha ortigues? No, t’ho prometo. I tampoc hi ha ni vagabunds ni obsessos, si no em comptes a mi. ¿Com ho saps? Vull dir que no hi ha ortigues. ¿Que ja hi has estat, aquí? No pateixis tant, diu ell. Estira’t. Para. Me l’estriparàs. Espera un moment. Ella se sent la veu. No és la seva, és massa escanyada. Sobre el ciment hi ha un cor dibuixat amb pintallavis que conté quatre inicials. Entremig hi ha una fletxa d’amor. Només les parts interessades saben de qui són aquestes inicials: els que han estat aquí, els que han fet això. Han proclamat el seu amor sense entrar en detalls. A l’exterior del cor, quatre lletres com els quatre punts cardinals: C          O I          T La paraula badada, partida: la implacable topografia de les relacions sexuals. Gust de fum de tabac a la boca d’ell, sal a la d’ella; tot al voltant, olor de males herbes aixafades i de gat, de racons relegats a l’oblit. Humitat i puixança, terra als genolls, fangosa i fèrtil; pixallits llargueruts que s’estiren cap a la llum. Més ensota d’on estan ajaguts, el murmuri d’una riera; per damunt, branques frondoses, plantes enfiladisses primes de flor lilosa; els alts pilars del pont alçant-se cap al cel, l’embigat de ferro, les rodes passant-hi per sobre; el cel blau fragmentat. La duresa del terra a l’esquena. Ell li acaricia el front, li passa un dit per la galta. No m’hauries de tenir en cap pedestal, diu. No sóc l’única polla que hi ha al món. Qualsevol dia ho descobriràs. No és això, respon ella. I no et tinc en un pedestal. Ell ja se’n separa i l’empeny cap al futur. Sigui el que sigui, tornaràs a caure-hi quan no estiguem junts. ¿Què vols dir? No hi estem, de junts. Vull dir que la vida no s’acabarà, després, diu ell; després d’això d’ara. Canviem de tema. Com vulguis, diu ell. Tornem-nos a estirar. Arrepenja el cap aquí. Ell enretira la camisa molla. La cenyeix amb un braç, fica l’altra mà a la butxaca per treure’n un cigarro i encén un misto amb l’ungla del dit gros. Té l’orella d’ella sobre el clot de la clavícula. Ell diu: ¿per on anava? Pels teixidors de catifes, els infants cecs. Ah, sí, ara me’n recordo. Diu: la prosperitat de Sakiel-Norn es fonamentava en els esclaus, i sobretot en els infants esclaus que teixien les seves esplèndides catifes. Però parlar-ne portava malastrugança. Els esnilfards afirmaven que les seves riqueses no depenien dels esclaus, sinó de la seva pròpia excel·lència i de la seva rectitud de pensament; és a dir, dels sacrificis justos que feien als déus. Tenien molts déus. Els déus sempre fan servei—justifiquen pràcticament qualsevol cosa—i els de Sakiel-Norn no eren cap excepció. Eren tots ells carnívors: els agradaven els sacrificis d’animals, però apreciaven la sang humana per sobre de tot. Diuen que en la fundació de la ciutat, tan remota que havia esdevingut llegenda, nou pares devots van oferir les seves pròpies filles perquè se les enterrés sota les nou portes en qualitat de guardianes sagrades. A cada un dels punts cardinals hi havia dos portals, l’un per sortir de la ciutat i l’altre per entrar-hi; anar-se’n pel mateix per on havies arribat equivalia a una mort prematura. La porta del novè portal era una llosa de marbre col·locada horitzontalment al cim d’un pujol del centre de la ciutat; s’obria sense moure’s, i oscil·lava entre la vida i la mort, entre la carn i l’esperit. Era el portal per on els déus anaven i venien; a ells no els en calien dos perquè, a diferència dels mortals, podien ser a tots dos costats del portal alhora. Els profetes de Sakiel-Norn tenien una dita: «¿Quin és l’alè de debò d’una persona? ¿El que s’expira o el que s’inspira?». Aquesta era la naturalesa dels déus. Aquest novè portal també era l’altar on es vessava la sang dels sacrificis. S’oferien infants del sexe masculí al déu dels tres sols, que era el déu de les hores diürnes, les lluminàries, els palaus, els banquets, els forns, les guerres, el licor, les arribades i les paraules; els infants del sexe femení s’oferien a la deessa de les cinc llunes, patrona de la nit, les boires i les ombres, la fam, les coves, el part, les partides i els silencis. Als nens se’ls obria el cap a l’altar amb un garrot i després se’ls tirava a la gola del déu, que anava a parar a un forn roent. A les nenes se’ls tallava el coll i es deixava que es dessagnessin perquè la sang omplís les cinc llunes minvants i així no s’esvanissin i desapareguessin per sempre més. Cada any s’oferien nou nenes en homenatge a les nou que hi havia enterrades sota els nou portals. Les nenes sacrificades eren conegudes com «les donzelles de la deessa», i se’ls oferien pregàries, flors i encens perquè intercedissin pels vius. Es deia que els últims tres mesos de l’any eren «mesos buits»; eren mesos en què no hi havia collites, i en què es deia que la deessa dejunava. Aquesta era l’època de plenitud del déu solar en la seva forma guerrera i dels forns, i les mares dels infants de sexe masculí els vestien amb roba de nena per protegir-los. La llei exigia que les famílies esnilfardes més nobles sacrifiquessin almenys una de les seves filles. Com que era un insult a la deessa que se n’hi oferís cap d’esguerrada o de tolida, amb el temps els esnilfards van començar a mutilar les filles per salvar-les: els escapçaven un dit o el lòbul d’una orella, o alguna altra petita part del cos. La mutilació va acabar esdevenint únicament simbòlica: un tatuatge rectangular de color blau a la ve baixa de l’ansa del coll. Si no era una esnilfarda, per a una dona tenir una d’aquestes marques de jerarquia era un delicte capital; però les mestresses dels bordells, que pensaven sempre en el negoci, tatuaven amb tinta les prostitutes més joves que sabien aparentar altivesa. Això atreia els clients que desitjaven tenir la sensació que violaven una princesa esnilfarda de sang blava. Alhora, els esnilfards van començar a afillar nenes bordes que en general eren fruit de la relació entre una esclava i el seu amo i que utilitzaven per oferir-les en substitució de les seves filles legítimes. Era un engany, però les famílies nobles eren prou poderoses perquè les autoritats hi fessin els ulls grossos. Les famílies nobles es van anar tornant més indolents encara. Per estalviar-se l’esforç de criar les nenes a casa, les lliuraven al temple de la deessa i en pagaven la manutenció generosament. Com que la nena duia el nom de la família, era a la família a qui s’atribuïa el sacrifici. Era com ser propietari d’un cavall de competició. Aquesta pràctica era una versió degradada de la noble pràctica original; però en aquella època, a Sakiel-Norn, tot es venia. Les nenes ofertes en sacrifici quedaven recloses a l’interior del recinte del temple, on se’ls donaven les millors viandes perquè estiguessin sanes i radiants, i se les preparava a consciència perquè estiguessin a punt per al gran dia i sabessin complir el seu deure amb decòrum i sense acovardir-se. Idealment, el sacrifici havia de ser com una dansa: majestuós i melodramàtic, elegant i harmoniós. No eren bèsties destinades a ser sacrificades de forma sanguinària, sinó persones...