Esquirol La resistència íntima

Assaig d'una filosofia de la proximitat
1. Auflage 2019
ISBN: 978-84-7727-605-0
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 42, 176 Seiten

Reihe: Assaig

'La resistència íntima' és una reflexió atenta i profunda sobre la condició humana. L'autor ens mostra com la vertadera cura d'un mateix ofereix escalfor als que són a la vora, protegint-los i fent-los de guia en el camí. 'Hem de considerar 'resistència íntima' com el nom d'una 'experiència', pròpia de la comarca de la 'proximitat'; comarca que no és visita d'un dia, sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta comarca no és planer. La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat. Hem vist com la quotidianitat i el gest de la casa són modalitats importantíssimes de l'experiència de la proximitat'. 'Contra la immediatesa compulsiva, contra la hiperconnectivitat, contra la permanent exposició pública i contra la dispersió, Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar'. Josep Massot, La Vanguardia 'Josep Maria Esquirol s'explica meravellosament bé i ens fa molta falta'. Mònica Terribas, El Matí de Catalunya Ràdio 'És un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s'han publicat en català en els últims anys i que, sens dubte, n'és un dels millors'. Enric Sòria, El País 'Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons'. Carles Capdevila, Ara 'Una proposta constructiva, basada en la intimitat, el refugi i el replegament, sense oblidar la reivindicació de la memòria i la imaginació' Jordi Nopca, Ara 'La proposta d'Esquirol consisteix a reprendre el sentit en la proximitat, en la quotidianitat com a element per donar sentit a aquest buit insuportable'. Albert Sáez, El Periódico 'Lluminós assaig per combatre la disgregació del jo i per no cedir a l'imperi de l'actualitat'. Jordi Llavina, La Vanguardia 'Entre Derrida i Lévinas, Nietzsche, Hanna Arendt o Jan Patocka, fa tot un elogi del tornar a casa i de la quotidianitat que atrapa'. Xavier Graset, El Punt Avui 'Són menys de dues-centes pàgines que fan la funció de purgant, tonificant i bàlsam. Escriptura ingràvida i gràvida alhora, sobre el pedrís del desconcert contemporani'. Francesc-Marc Álvaro, La Vanguardia 'És un llibre que resistirà el pas del temps i goso dir que les seves reflexions seran un referent per a generacions futures'. Lluís Foix, El Punt Avui 'Esquirol no moralitza, no es pregunta per l'espai que ocupa l'home al món, ni tan sols pel sentit de l'existència. Ell constata que hi ha caos i dolor als marges del dia a dia, i presenta una filosofia de conviure-hi. Mirar de fit a fit el que ens xucla, ens fa mal o pànic: l'única manera de reforçar la fragilitat constitutiva de l'home en aquest heroisme que ja és resistir'. Anna Punsoda, El País (Quadern) 'L'obra es llegeix amb vertadera fruïció, i, com qualsevol lectura estimulant de debò, ens fa buscar, en la nostra biblioteca, altres llibres, poemes, fragments que podrien ser una feliç continuació de les seves idees'. Jordi Llavina, El Punt Avui 'L'habilitat de l'autor rau a definir el context d'aquesta resistència. I a fer-ho no pas des d'un plantejament abstracte sinó retratant, amb els ingredients propis de la filosofia però sense dogmatismes, l'època que ens ha tocat viure en aquesta part opulent i privilegiada del planeta'. Sergi Pàmies, La Vanguardia 'Hi ha pocs llibres que s'ocupin de la vida quotidiana en profunditat com ho fa La resistència íntima, i que signifiquin alhora àmbit i condició per pensar'. Joaquim Armengol, Ara 'Un elogi de la quotidianitat, la senzillesa i la vida, com una forma de no transigir amb el dogmatisme de l'actualitat, com un acte de renúncia i despreniment'. Robert Juan-Cantavella, El Mundo (Tendències)

Josep Maria Esquirol és professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, on dirigeix el grup de recerca Aporia. És autor de nombrosos estudis sobre filosofia contemporània i imparteix seminaris sobre aquesta matèria en universitats d'altres països. Ha publicat 'Uno mismo y los otros' (2005), 'El respeto o la mirada atenta' (2006), 'El respirar dels dies' (2009), 'Los filósofos contemporáneos y la técnica' (2011) i 'La penúltima bondat' (Quaderns Crema, 2018). 'La resistència íntima' ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona d'Assaig 2015 i el Premio Nacional de Ensayo 2016.

Autoren/Hrsg.

Esquirol, Josep Maria

Leseproben

II
CARTOGRAFIA DEL NO-RES
I EXPERIÈNCIA NIHILISTA
EL MAPA Moguts per un esperit aventurer, els vells cartògrafs emprenien llargues exploracions en terres desconegudes. ¿Què descobririen en aquells viatges?, ¿quins rius, quins boscos i quines muntanyes els esperaven? Després de dies de camí, de cop, a la línia de carena, s’obria un paisatge verge que els ulls humans devien contemplar com si fos el primer dia de la creació. Aleshores la feixuguesa de la ruta i de les nits passades en un recer precari es veia compensada per intensos moments de goig així com també, naturalment, per la progressiva confecció del mapa que, com tinta xinesa, anava emergint de mica en mica del paper. Segur que la cartografia del no-res no és tan agraïda, però convé fer-la perquè, encara que el mapa només quedi esbossat, ens ha d’ajudar a entendre’ns una mica millor, ara que ja no queda res per explorar en el nostre planeta i que, tanmateix i paradoxalment, tan angoixosa és la comarca que ens envolta. En la literatura grega antiga, cosmològica i èpica, el no-res estricte tenia una presència molt discreta i l’horitzó de la vida i del pensament era més aviat el de la caducitat i la finitud de totes les coses. Això no obstant, és justament a Grècia on, amb l’aparició de la filosofia, la qüestió de l’ésser i, per tant, també del no-ésser, agafa tota la centralitat en autors com Parmènides, Plató o Aristòtil. En la tradició judeocristiana, en un cert sentit poc procliu a l’abstracció, n’hi ha ben poques, de referències al no-res, encara que acabaran essent decisives. S’hi diu que Déu creà el món de no res, del no-res: «T’ho demano, fill meu, mira cap al cel i cap a la terra. Fixa’t en tot el que s’hi troba i reconeix que Déu ho ha creat del no-res…»,3 en què apareix la fórmula que més tard es trobarà en molts manuscrits llatins com a ex nihilo. Tanmateix, la veritat és que el discurs bíblic, més que un discurs d’especulació metafísica, ho és d’esperança escatològica. Només la síntesi entre tradició judeocristiana i hel·lenisme portarà a desenvolupar filosòficament aquesta qüestió, fins a culminar, amb el transcurs dels segles, en la gran pregunta metafísica de Leibniz: «¿Per què hi ha alguna cosa i no més aviat no res?», reformulada contemporàniament per Heidegger. Però ara ens cal recular, car sobretot ens interessa un mapa que, a disgust d’iconoclastes, ha de contenir per força imatges i símbols. ¿Què, si no? Un pou, o l’abisme, marcat en vermell. No s’hi cau, però s’hi pot caure. Hom imagina una caiguda lliure i inacabable, perquè està buit i a més no té fons. Res, no hi ha res. Només foscor. És com quan hom pregunta: «¿Hi ha res al calaix?». I la resposta fa: «No, no hi ha res: és buit». El buit i el no-res esdevenen sinònims. Vacuïtat en seria el substantiu abstracte. El no-res és, com indica l’etimologia, la negació de tota cosa, de tot esdeveniment, de tot: res per agafar amb les mans, cap paraula per escoltar, cap mirada per contemplar, cap olor per sentir, cap sòl on sostenir-se. No res, buit o, també, absència total. El signe marcat al mapa és mòbil i, per això, encara més inquietant. ¿Ve cap a nosaltres tant com nosaltres anem cap a ell? ¿Som tan poca cosa que estem com al llindar d’esdevenir definitivament no res? O ¿ja hi som, en el no-res, i tot plegat no és més que una il·lusió vana? En castellà, nada ve del llatí nulla res nata, és a dir, ‘cap cosa nascuda’. Que els viaranys de les paraules hagin fet que, en aquest cas, s’acabés agafant només el nata per dir tota la idea inicial, ens du a demanar-nos si no és que tot el que ha nascut porta el no-res que el va consumint de mica en mica des del primer dia i fins al final. Curiosament, al castellà nada ja no li cal ni tan sols la negació del català no res, o de l’anglès nothing, o de l’italià niente, etcètera; com si tot el que ha nascut fos ja no res; com si la fusta amb què està feta la carcassa del món estigués de bon començament afectada pel corcó del no-res. Però no només és mòbil, sinó que el pou o l’abisme es va eixamplant progressivament. Les terres circumdants van cedint cap a dins per esdevenir no res. Això vol dir que mentre fem el mapa hi ha una part de la zona que va desapareixent. ¿Tindrem prou temps de fer el mapa? I si aquell tros ja l’hem esbossat, ¿caldrà anar-lo esborrant? En relació amb la nostra existència, la veritat és que el procés d’esdevenir no res, el procés de nihilització ens toca molt de prop. Quan Nietzsche es refereix al nihilisme està indicant, principalment, l’acció, el verb, el procés. Ara bé, si hi ha un moviment nihilista o, com diu també Nietzsche, una «lògica» nihilista, s’ha de veure fins on arriba i, sobretot, si hi pot haver algun tipus de resistència a l’avenç d’aquesta lògica o, també, si després de fer-se hegemònica ha quedat algun racó sense malmetre des del qual pugui iniciar-se un moviment (o una força) alternativa. En tot cas, la nihilització fa versemblant la resistència. I per això, al mapa, cal dibuixar ara una barraca, un iglú a la mediterrània; una barraca que protegeix de la pluja nihilista i dels llamps que ho deixen tot calcinat. La barraca fa d’aixopluc mentre esperem que la tempesta escampi i es pugui, altre cop, sortir a treballar al tros. Restes d’un fil al nord-est. És l’única cosa menuda que hem pogut trobar i ho dibuixem al mapa com si fos l’extrem d’una corda mig esfilagarsada. ¿Una corda? Nihilisme és una forma culta formada sobre la base del llatí nihil, que s’utilitzava per dir ‘no res’. Aquí l’etimologia ens posa davant d’un primer destret: que ni nada, ni no res, ni nothing, ni rien vénen de nihil. L’altre nus, com també ha fet notar Heidegger, és el de l’origen de nihil i del perquè de la seva significació com a no res. L’únic que tenim—i segons com és molt—és això: nihil seria la composició de dues paraules: ne-hilum, literalment, ‘sense fil’ (sense relació, sense nexe). Del llatí arcaic ne-hilum (‘sense fil’), procediria el nihil amb el significat de ‘no res’. En botànica i en biologia el fil (hilum) designa allò que uneix el gra de blat a l’espiga o el pèsol a la tavella (equivalent al cordó umbilical, que uneix l’embrió a la placenta). És evident que amb la imatge del fil, i precisament d’aquest fil que uneix, apareixen analogies importants: el fil de la vida, el fil del laberint (Ariadna), el fil que lliga (religió)… Si estirem aquest fil el nihilisme es deixa pensar amb un contingut distint, tot i que paral·lel, al del no-res. El procés nihilista consistiria a anar perdent el fil, el lligam, la relació. Quedem-nos amb aquesta idea. Després, si es vol, sempre es pot anar més lluny, però de bell antuvi tenim que hom pot perdre la relació. Perquè hi hagi relació cal que hi hagi dos termes i un vincle, és a dir, cal que hi hagi diferència i manera de relacionar allò que és diferent, com, per exemple, a través de la paraula. El contrari de la relació és la indiferència, en dos sentits. Primer, indiferència com a indistinció. Cap relació és possible si tot és igual, si tot és homogeni. Segon, indiferència com a menysteniment total. ¿Deu ser, doncs, la resistència al nihilisme la defensa de la diferència?¿Deu ser també que el procés nihilista provoca en nosaltres la progressiva pèrdua de lligam? Un pou que es va eixamplant, una barraca, restes d’un fil… i, en una plana molt extensa i amb aiguamolls, una boira força espessa, que no se sap per què mai acaba d’escampar. Costa, per això, trobar el camí. ¿On som? L’angoixa és com la humitat d’aquesta boira que ens cala. Anàvem cap al nord-est. Però ja no surt el sol, i aleshores el mapa serveix de ben poc. ¿On som? No trobem el sentit; ens hem perdut. Del sense sentit a l’absurd. La comarca del no-res no ens és estranya: la tenim molt a prop. CAP A L’EXPERIÈNCIA El nihilisme, abans que una tesi teòrica, és una experiència. No n’hi ha prou de pronunciar la paraula, ni d’explicar la lliçó, ni de citar frases de Nietzsche—que han de ser citades—i fragments dels comentaris de Heidegger o de Deleuze. Si la seva poció àcida no ha circulat, encara que sigui en dosi homeopàtica, per les pròpies venes, romandrà ignot. No n’hi ha prou de repetir que, segons Nietzsche, un dels episodis del nihilisme és el de la situació posterior a la caiguda de tots els valors tradicionals, un rere l’altre. S’ha d’experimentar per entendre-ho i, quan això passa, hom no pot evitar sentir una forta esgarrifança. Tal vegada no hi ha res on el pensament i la vida revelin amb més claredat una fatal connexió. Però aquesta no és una pensada en la seva modalitat discursiva; sil·logismes i argumentacions, quan hi són, fan una funció secundària. La prioritat no la té un discurs deductiu que tot seguint uns passos porta cap a una conclusió. De bon començament hi ha l’experiència de la caiguda i de l’abisme, amb un cos tremolós, una boca mig oberta i una involuntària glopada del no-res. Després, el pensament una mica més...