Fisher La mort del conjurador

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-19627-42-1
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 356 Seiten

Harlem, anys 30. N'Gana Frimbo, un conjurador africà, és trobat mort al seu despatx. En Perry Dart, un dels pocs detectius negres de la Policia de Nova York, haurà de resoldre un cas que desafia els límits de la ciència i el sentit comú. La seva investigació el portarà als clubs i bars de la vida nocturna de Harlem. L'ajudaran el meticulós doctor Archer i en Bobby Brown, detectiu aficionat. La mort del conjurador es considera una de les primeres novel·les de misteri escrites per un afroamericà. Rudolph Fisher, exponent del Renaixement de Harlem, fa servir el gènere per explorar la identitat afroamericana i la lluita per la igualtat en una època marcada per la segregació racial. El resultat és una novel·la plena d'humor i girs de guió que, gairebé un segle després, enganxa i entreté tant com al moment en què va ser publicada.

Rudolph Fisher (1897, Washington, Estats Units - 1934, Nova York, Estats Units) va ser un metge i escriptor del Renaixement de Harlem. Fill d'un clergue, va estudiar Biologia, Anglès i Medicina a les universitats de Brown i Howard. Com a metge, va destacar per les seves contribucions al camp de la radiologia. La seva carrera literària va començar amb publicacions a diaris, i aviat va fer-se un nom al panorama cultural novaiorquès. A les seves obres, va reflexionar sobre la identitat afroamericana i els conflictes racials a la societat estatunidenca. Va morir prematurament als 37 anys.

Autoren/Hrsg.

Fisher, Rudolph

Leseproben

Capítol I

Davant de l’alegria lluminosa de la Setena Avinguda de Harlem, la nit frígida del ple de l’hivern semblava que cedís una mica. Ja havia conferit un aspecte glaçat a Battery Park, i sens dubte gelaria el Bronx, també. Però aquí, en aquest reialme de ritme i rialles, semblava que es tornés més càlida i amigable, conscient, potser, que tots els que la rondaven eren misteriosament foscos, com ella mateixa.

L’avinguda no va trigar a aprofitar-se d’aquest tracte de favor. Les voreres, ermes de sol a sol, gèlides, blanques, ara germinaven, plenes de vida com els camps de la primavera. Les recorrien nois vestits amb pèl de camell, al costat de noies vestides amb pells de conill i rata mesquera. Els talons amples i plans dels uns feien clac, i els prims i alts de les altres feien clic; desallotjaven cinemes a contracor, o buscaven amb urgència pistes de ball desbocades. Se sentien bromes sorolloses i rialles encara més sorolloses, i cada dos per tres s’arrencava alguna veu pletòrica amb la cançó més popular del moment:

1

Però no tot el Harlem negre desprenia tanta alegria i lluentor. Molts carrerons foscos, freds i muts declinaven els favors indulgents de la nit. El carrer 130, per exemple, a l’est de Lenox Avenue, en aquell moment es presentava cru, desolat, comminatori. El qui l’ullava agraïa que la seva destinació es trobés en una altra banda. Aquella foscor concentrada només es dissipava de tant en tant amb alguna espetegada de llum elèctrica, esquitxada infructuosament contra la tenebrositat negra, o amb la pal·lidesa espectral del cel, cap a la qual s’elevava un mur d’habitatges per tapar la lluna.

Entre les cases d’aquesta filera ominosa, una, més alta i estreta que les seves semblants, s’erigia per damunt de les altres, que feia l’efecte que s’empetitien i s’agrupaven a l’ombra dels seus costats. El soterrani d’aquesta casa en particular es veia pràcticament negre. La planta baixa, elevada per damunt de la vorera i abastada per un esgraó allargassat de pedra grisa, estava il·luminada tènuement. Al primer pis hi resplendia una llum encara més minsa, mentre que el segon, l’últim, tornava a presentar una buidor obscura, com el soterrani. Al voltant de l’edifici hi planava un silenci opressiu, com si tots els que hi accedien estiguessin advertits de bon començament que no havien de parlar per damunt d’un mormol. En una de les dues finestres de la planta baixa a l’esquerra de l’entrada hi havia un rètol en blanc i negre, com una nota a peu de pàgina, que deia:

SAMUEL CROUCH, AGENT FUNERARI

A l’estret panell de la dreta de la porta brillaven en la foscor les lletres platejades d’una altra inscripció damunt del fons d’ònix:

N. FRIMBO, PARAPSICÒLEG

Entre tots dos senyals s’estenia un passadís estret que acabava en un parell de portes altes amb panells de vidre. Unes cortines de vidre, ben esteses en plecs verticals, enfosquien encara més la il·luminació, ja massa tènue, que guardaven darrere seu.

Va ser si fa no fa una hora abans de la mitjanit que una de les portes va trontollar i va obrir-se de cop, revelant la figura baixa i rabassuda d’un jove amb el cap descobert, obertament agitat i molt atrafegat. Sense tancar la porta a l’esquena, va afanyar-se escales avall, va travessar el carrer a correcuita i en un tancar i obrir d’ulls es va plantar a l’habitatge del davant mateix. Un home alt i esvelt, amb la pell de color canyella i una serenitat manifestament entrenada, va respondre a aquella crida exaltada.

—S… sou vós? —va balbucejar el jove nerviós, assenyalant un rètol que deia «Dr. John Archer».

—Jo mateix, doctor Archer.

—Molt bé, doncs veniu amb mi, d’acord, doctor? —va instar-lo el primer—. A en Frimbo li passa alguna cosa.

—En Frimbo? L’endeví?

—Anem per feina, sí, doctor?

Al cap d’un instant el metge, bossa en mà, trepitjava l’esgraó de pedra a correcuita rere el seu guia. Van travessar la porta, encara oberta, per accedir a un passadís i van enfilar un tram d’escales recobertes amb una moqueta gruixuda.

Dalt de l’escala els esperava una silueta espigada, angular, malgirbada. El jove baix, rabassut i, a aquestes alçades, gairebé sense alè, es va dirigir a la persona que tenien al davant:

—Te n’he trobat un! És el metge de l’altra banda del carrer. Va, doctor. Aquí, aquí.

El doctor Archer, mentre li passava pel costat, va tenir la impressió de veure un home jove tan alt i prim com ell mateix, d’una tonalitat amable, prou similar a la seva si no fos per una profusió de pigues fosques al rostre i una expressió curiosament arrufada que devia desprendre’s o bé del mal humor o bé de l’aprensió. El metge va rodejar el cap de la barana i va seguir els passos del seu petit acompanyant exaltat cap a la part davantera de la casa, resseguint el passadís del primer pis, al mig del qual va tombar per accedir a una sala que tenia la porta oberta. L’home alt li anava al darrere.

A l’interior de la cambra el metge es va aturar, mirant el seu voltant amb un pam de nas. La cambra estava pràcticament del tot a les fosques. Semblava que les parets estiguessin cobertes de dalt a baix amb unes cortines negres de vellut. Fins i tot el sostre estava tapat. Els plecs pesants de tela naixien des de les quatre cantonades i convergien en un punt elevat al centre de l’habitació, del qual penjava una cadena que sostenia l’únic punt de llum de la sala, ben curiós: un dispositiu suspès damunt d’una cadira ubicada rere una taula grossa semblant a un escriptori que, malgrat tot, deixava tant aquests mobles com la resta de l’habitació sense il·luminar. Això era perquè, en comptes de vessar la llum cap avall i enfora, com faria una pantalla penjant qualsevol, aquest mecanisme projectava un feix de llum horitzontal sobre una segona cadira ubicada al costat oposat de la taula. Clarament, doncs, la persona que seia a la cadira sota aquell focus estrambòtic podia quedar sumida en una relativa foscor mentre que l’ocupant de la segona cadira estaria perfectament il·luminat.

—Aquí el teniu… Tal com se l’ha trobat en Jinx.

I aleshores, en l’obscuritat de la cadira sota l’estrany llum, el doctor va distingir una figura arraulida, tenebrosa. De seguida va fer un pas endavant.

—No tenim un altre llum?

—No n’he vist cap més.

El doctor Archer va agafar una llanterna de la bossa i va passar el tènue raig de claror que desprenia per les parets i el sostre. Després de comprovar que no hi havia cap senyal d’un hipotètic punt d’il·luminació addicional, va dirigir l’instrument que empunyava a la mà cap a la figura de la cadira. Hi va veure un cap negre descobert, inclinat blanament a un costat, amb una expressió flàccida, la boca entreoberta i la mirada fixa sota unes parpelles mig caigudes.

—Aquí no faré res de bo. Hi ha algú a la sala del davant?

—Sí, sí. Dues dones.

—Aquest home l’hem de treure d’aquí. A veure… Ja ho tinc. Anem a baix. Al despatx d’en Crouch. Allà hi té un sofà. Vostès agafin-lo i portin-me’l allà. Per aquí.

Va haver-hi una certa vacil·lació.

—Us referiu a nosaltres, doctor?

—És clar. Afanyin-se. No sembla que tingui gaire temperatura.

—Ja som dos, doncs… —va mormolar el jove rabassut, però tot i així tant ell com el seu company van obeir i van executar la tasca encomanada amb una celeritat que naixia del desgrat. Van seguir el doctor Archer escales avall fins a l’entrada poc il·luminada del funerari.

—Ei, Crouch! —va cridar el metge—. Senyor Crouch!

—Ara, ara, dient segur que el farà sortir.

Però no va haver-hi resposta.

—Deu ser fora. Això, deixin-me’l al sofà. Encenguin l’interruptor de la porta. Molt bé.

El doctor Archer va examinar la figura supina mentre furgava a la bossa.

—No fa bona pinta —va comentar.

Sota una bata de setí negre, el pacient duia roba normal i corrent: pantalons, armilla, camisa, coll i corbata. El metge li va descobrir el pit amb destresa. Amb una mà li palpava la zona del cor mentre amb l’altra s’ajustava les olives del fonendoscopi. Es va inclinar damunt del cos, va col·locar la campana de l’instrument sobre el tòrax negre i immòbil i va parar-se a escoltar durant una bona estona. Va retirar l’aparell, va desconnectar primer un dels tubs de goma a la seva unió amb la campana i després l’altre, va bufar amb força a través de tots dos, els va tornar a acoblar i va repetir l’operació d’auscultació. Finalment es va redreçar.

—Res, ni una mosca, se sent —va dir.

—Ja deu fer que és mort, eh?

—No us penseu. Encara està calent. Però mort, segur.

El jove baix va mirar el seu company pigat, que mantenia el rostre arrufat.

—Què t’he dit? —va xiuxiuejar-li—. Tenia raó o no?

L’home alt no va respondre, sinó que es limitava a observar el metge. El metge va guardar el fonendoscopi i va inspeccionar el cap del pacient de més a prop. Els llavis oberts, els ulls entretancats. Va estendre una mà i, amb els dits extremament llargs, va palpar-li suaument el cuir cabellut.

—Vet-ho aquí.

Va girar el costat més allunyat de la testa cap a si i va escodrinyar aquest costat primer, i després va mirar-se els...