Forcades Fe i llibertat

1. Auflage 2017
ISBN: 978-84-254-3829-5
Verlag: Herder Editorial
Format: EPUB
Kopierschutz: 0 - No protection

E-Book, Catalan, 120 Seiten

'El llibre que ets a punt de llegir recull el meu pensament en els temes que són més fonamentals per a mi: la llibertat i l'amor, la justícia social i el compromís polític, la salut pública, el feminisme, la fe i el perdó. Està dividit en sis capítols que porten el títol de les cinc hores canòniques que estructuren la jornada monàstica i li confereixen el seu ritme peculiar (matines, laudes, sexta, vespres i completes), amb l'afegit de l'hora de la recreació, la trobada diària de la comunitat.' El libro que está usted a punto de leer recoge mi pensamiento en los temas que son más fundamentales para mí: la libertad y el amor, la justicia social y el compromiso político, la salud pública, el feminismo, la fe y el perdón. Está dividido en seis capítulos que llevan el título de las cinco horas canónicas que estructuran la jornada monástica y le confieren su ritmo peculiar (maitines, laudes, sexta, vísperas y completas), con el añadido de la hora de la recreación, el encuentro diario de la comunidad.

Teresa Forcades i Vila (Barcelona, 1966) és monja benedictina, teòloga, metgessa i activista política. Integrant la seva fe catòlica amb la passió per la justícia social, va saltar a l'escena pública per la seva condemna dels abusos de les grans companyies farmacèutiques. Juntament amb Arcadi Oliveres, és fundadora de Procés constituent i una de les veus actuals més destacades contra les injustícies del capitalisme i el patriarcat en la societat moderna i en l'església.

Autoren/Hrsg.

Forcades, Teresa

Leseproben

1. MATINES: AMOR I LLIBERTAT Negra nit a Montserrat. Silenci. Allà baix, al peu de la muntanya, els llums grocs serpentejants del poble de Monistrol; a sobre, estels brillants. El timbre toca a les 6 del matí i a dos quarts de set comença la primera pregària del dia: les Matines. Mig adormides, amb fred a l’hivern, ens apleguem a l’església monàstica de cara al finestral de sobre l’altar amb el seu serè Crist a la Creu. És una peça simple de ceràmica sense pintar a l’estil de les antigues Majestats romàniques; no mostra dolor, penja sense esforç com si fos a punt d’abandonar la creu, com si no tingués res a veure amb una tortura tan cruel. Els braços no formen una línia recta sinó que estan estesos endavant en una abraçada oberta: la creu penja al mig d’un gran finestral amb vista panoràmica a la muntanya que fa cantonada i els braços s’han d’acomodar a l’angle recte que formen les parets. A aquesta hora, a fora encara és fosc i els braços del Crist es reflecteixen al vidre del finestral duplicant la seva abraçada i redirigint-la vers l’exterior, cap a l’ample món que es troba més enllà de les parets de l’església. «Llavors la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix.» Així és com l’evangeli de Marc explica les conseqüències de la mort de Jesús (Mc 15,38). La cita es refereix al temple que hi havia a Jerusalem al segle I; la cortina del santuari aïllava de tota la resta l’espai ocupat per Déu, al qual només el gran sacerdot podia accedir en certs moments de l’any estrictament preestablerts. Marc vol deixar clar que Jesús no té res a veure amb aquesta separació ni amb aquestes prescripcions. Jesús va venir precisament a alliberar Déu d’aquestes constriccions que li són alienes. El nom de Jesús Emmanuel significa: «Déu amb nosaltres». Déu amb nosaltres, Déu entre nosaltres. La mística Teresa d’Àvila ho expressa de forma encara més planera: «Entre pucheros anda el Señor». A la pregària de Matines normalment no hi ha orgue i gairebé no cantem, excepte si és diumenge o festa grossa. La veu encara està enrogallada d’acabar-se de llevar i recitar els salms en lloc de cantar-los ajuda a preparar-la per a la propera hora de pregària, les joioses Laudes. Les Matines són sòbries. També s’anomenen «ofici de lectura» perquè la seva característica distintiva són dues lectures relativament llargues (d’unes dues pàgines cadascuna) que es proclamen des de l’ambó. La primera és de la Bíblia, la segona dels tractats teològics clàssics, la majoria dels primers segles del cristianisme, de l’era anomenada «patrística». La teologia patrística, tot i tenir més de mil cinc-cents anys d’antiguitat, no ha perdut la capacitat de parlar directament al cor i això és perquè va ser escrita en un temps en què els creients cristians no tenien cap tipus d’estatus social i eren considerats una colla d’ignorants o en alguns casos una secta fanàtica. No escriuen des del poder. Alguns d’aquests cristians es van negar a reconèixer el caràcter diví de l’Emperador romà i van ser condemnats a mort a causa d’això. Però no tots eren herois. Alguns d’altres, probablement la majoria, van rendir-se davant la persecució i van provar d’aigualir el missatge de Jesús, de fer-lo menys cantellut i incòmode. Així, invectives clares a capgirar l’ordre social com ara: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així» (de l’evangeli de Marc; Mc 10,42), coexistien entre els primers cristians amb defenses obertes de l’statu quo: «Esclaus, estigueu sotmesos als amos amb tot el respecte, no solament als bons i afables, sinó també als qui són durs» (de la primera carta de Pere; 1Pe 2,18). Aquestes contradiccions coexistien aleshores i segueixen coexistint avui, ja que aquests dos passatges formen part del Nou Testament (la segona part de la Bíblia). Sovint, mentre escolto un text patrístic o bíblic durant les Matines, m’extasio i em commoc. D’altres vegades, em frusto, m’enfado. En un parell d’ocasions s’ha esdevingut que m’ha tocat fer de lectora i he omès una frase del text perquè m’ha semblat massa ofensiva, per exemple: «A l’hora de la instrucció, les dones casades s’han de mantenir en silenci i submises als marits» (de la primera carta de Timoteu; 1Tm 2,12). Quan passa això, em recordo de l’àvia de Howard Thurman. Thurman fou un filòsof i teòleg afroamericà dels més importants del segle XX, amic de Mahatma Gandhi i preceptor de Martin Luther King. L’àvia de Thurman havia estat esclava la major part de la seva vida. Era una cristiana analfabeta molt piadosa que va prohibir al seu nét que mai li llegís cap fragment de les cartes de Pau, perquè sabia que contenien el passatge que diu: «Esclaus, obeïu amb temor i respecte els vostres amos d’aquest món, amb un cor senzill, tal com tots obeïm el Crist» (de la carta als Efesis; Ef 6,5). L’àvia es negava a reconèixer en aquesta frase, que tantes vegades l’havien obligada a escoltar els amos que la maltractaven, la paraula de Déu. Això és el que la pregària de Matines, amb les seves llargues lectures bíbliques, em convida a fer: assumir responsabilitat personal per la meva fe. No tinc fe en un llibre. Honoro la Bíblia i no em puc imaginar la meva vida sense ella; la llegeixo cada dia (o gairebé cada dia), però no espero que el text bíblic substitueixi el meu pensament. Crec que el text —els diferents textos— de la Bíblia estan inspirats per Déu i, precisament per aquest motiu, no es contradiuen amb la meva llibertat, sinó que compten amb ella. Déu —aquesta ha estat fins ara la meva experiència— mai no ha coartat la meva llibertat; Ella (Déu) ha creat l’espai que permet que la meva llibertat existeixi i em convida a fer-lo meu. Déu no m’ha convidat mai a abdicar de la meva llibertat a fi d’obeir-la o de complaure-la. Déu no es complau en els esclaus: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics» (de l’evangeli de Joan; Jn 15,15). Déu no es complau en els esclaus, sinó que gaudeix de l’amistat i de la llibertat. El primer llibre de teologia que vaig llegir va ser «Jesucrist llibertador», de Leonardo Boff. Tenia quinze anys i formava part d’una família que es malfiava de l’Església Catòlica malgrat haver volgut que jo i les meves dues germanes fóssim batejades en aquesta Església. Totes tres vam néixer durant la dictadura del general Francisco Franco, un règim feixista conegut com a «nacionalcatolicisme», beneït per la jerarquia de l’Església Catòlica espanyola. Els meus pares eren contraris a Franco i no els semblava bé el recolzament que l’Església donava al seu règim. Vaig llegir «Jesucrist llibertador» perquè anhelava saber més sobre Jesús després d’haver llegit els evangelis per primera vegada i haver quedat trasbalsada. Recordo que Déu em va impactar profundament, però no recordo que em sentís «personalment alliberada» per Déu; aquesta meva primera experiència religiosa tenia més a veure amb la necessitat de donar sentit a la vida que amb l’alliberament. Com a adolescent, no em sentia oprimida; més aviat estava joiosa i plena de projectes. No va ser fins molt més tard, quan estudiava teologia als Estats Units als anys noranta, que vaig tenir l’oportunitat de llegir el text de l’Enûma Elish i em vaig adonar, com a mínim a nivell teòric, de la seriositat amb què el Déu bíblic es pren la llibertat humana i de la profunditat amb què s’hi compromet. L’Enûma Elish és el mil·lenari relat babilònic de la Creació que va inspirar directament el llibre bíblic del Gènesi. El seu nom significa «quan a dalt» i fa referència a les primeres paraules del text: «quan a dalt, el cel no tenia encara nom ni en tenia tampoc a sota, la terra» […]. Es tracta d’un poema èpic de mil versos que va ser descobert el 1848 a Nínive (actual Mosul, a l’Iraq), entre les restes arqueològiques de la biblioteca d’Asurbanipal. Les tauletes d’argila trobades a Nínive són fragmentàries i van ser copiades al segle VII a.C. en l’escriptura cuneïforme accàdica. A Assur (Iraq) es van descobrir al segle XX unes altre tauletes amb el mateix text, escrites en assiri al segle X a.C. El text original de l’Enûma Elish es creu que es va escriure al segle XVIII a.C. a Babilònia, durant la dinastia Hammurabi. Aquest relat va dominar la cosmogonia de Mesopotàmia durant més de mil anys i va impactar profundament els pobles veïns del Pròxim Orient Antic. L’Enûma Elish inclou el que sembla ser la noció més antiga d’un Déu creador (Marduk) que fa el món en set dies amb un ordre peculiar que recorda l’evolució: comença amb el planeta (separant el cel de la terra) i acaba amb la vida humana. Al segle VI a.C., els israelites van perdre una gran guerra contra el rei caldeu Nabucodonosor: Jerusalem va ser destruïda i les elits hebrees van ser deportades a Babilònia. Aquestes elits van quedar molt impressionades per la gran capital dels seus conqueridors i per la seva riquesa cultural i religiosa i la majoria van abandonar la tradició hebrea dels seus avantpassats per abraçar la dels victoriosos babilonis; la majoria, però no tots. Alguns hebreus van percebre en la seva derrotada tradició provinciana un valor superior a tota la riquesa i l’esplendor de la ciutat imperial i van...