Roca Viena, 1912

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-19627-25-4
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Spanisch, 214 Seiten

El 1912, Viena era una urbs aparentment tranquil·la, centre d'un imperi continental que havia sobreviscut a les revoltes del segle XIX. Comptava amb més de dos milions d'habitants i l'Exposició Universal li havia atorgat un prestigi inqüestionable, amanit pels valsos dels Strauss, la dolçor de la sachertorte i l'elegància dels vestits de moiré. Però el luxe i l'ostentació no podien amagar el foc colgat dels conflictes latents i la ciutat era, com molts llocs d'Europa, camp adobat de lluites ideològiques, polítiques i socials. La gran tragèdia que desmembraria aquell imperi encara no havia arribat, però estava a tocar, i aquell any, talment com una premonició de com acaba la supèrbia humana, el Titànic s'enfonsava i semblava posar fi a un segle. En aquest marc convuls, Efraïm Zimmerman, reporter de la crònica social del diari vienès Die Menschlichkeit, es troba, sense buscar-ho, davant d'uns assassinats inexplicables que pertorabaran la seva vida tranquil·la: poc es pot imaginar el que hi ha al darrere i el que està a punt de descobrir. La novel·la Viena, 1912, d'Antoni Roca, va resultar guanyadora del X Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana 2023.

Antoni Roca i Jerez (Mallorca, 1956), mestre de primària i professor de llengua catalana a secundària, ha participat en moviments de renovació pedagògica i de normalització de la llengua, i confeccionat materials per a tallers d'igualtat i integració d'alumnes immigrants o en risc d'exclusió social. El 2004 rebé el premi 25 d'Abril de la vila de Benissa (País Valencià) amb la novel·la Fotografia en blanc i negre. És coautor de les novel·les per a infants Sara en el Món Conegut (1994) i Jambo, Kumi (1996), de les novel·les per a adults 30 dies, una vida (1999) i Territori Amortitzat 114 (2001), i del conte il·lustrat Iuriana (2009).

Autoren/Hrsg.

Roca, Antoni

Leseproben

L’estiu mostra símptomes d’esgotament i una tímida tardor comença a treure el nas. Fa més frescor, els dies s’escurcen, arriben les primeres pluges, bufa el vent, les fulles dels arbres comencen a caure i, mentre ells es despullen, els vienesos ens abriguem més. La família imperial ha tornat a Schönbrunn, més discretament que altres anys, tot s’ha de dir, i amb ells o per mor d’ells també han tornat les famílies aristocràtiques que se n’havien anat de la capital per descansar de les seves múltiples i esgotadores activitats. A la Sala Daurada del Musikverein sempre és convocada la primera setmana de setembre, de manera informal, la flor i nata de la societat. És un concert perquè les famílies d’alts llinatges, així com les que disposen de riquesa suficient per arribar a ser-ho algun dia, es retrobin després de l’estiu. Al recital no hi assisteix l’emperador, sols ho fan els arxiducs, i el benefici de les entrades el destinen a obres benèfiques, com no podria ser d’altra manera, després de les grans despeses de les vacances. La sala de concerts és, efectivament, daurada fins a l’exageració. El luxe de l’Imperi queda aquí en evidència, per greuge d’aquells que no tenen on caure morts. Això sí, l’arquitecte es va lluir amb l’acústica, probablement la millor del món. El pati de butaques i les llotges comencen a omplir-se. Jo hi tinc entrada per la meva qualitat de reporter de la vida social, però el meu seient és a l’amfiteatre, a dalt. Les llotges són ocupades per les famílies més importants, que no vol dir que siguin les més riques. N’hi ha de molt riques que han de seure al pati de butaques, una de les quals la família Ginzburg, que observo al complet, destacant-hi la filla major, n’Amalia. Avançant-me als seus desitjos, he reservat un seient al jove baronet Kolozsvar. Les meves influències, que en tinc, li han aconseguit un lloc al pati de butaques, per ser d’extracció noble, però està massa lluny dels Ginzburg. Tot i això, durant el descans pot fer un intent d’aproximació a la bella Amalia, a la qual cosa contribuiré en la mesura de les meves possibilitats. Miro el programa. Tot són compositors austríacs, naturalment. A la primera part seran interpretades peces de Mozart, Schubert i Haydn; després es farà un descans de vint minuts perquè la gent es vegi i es saludi, i a la segona part les obres seran de Johann Strauss pare, Johann Strauss fill i Josef Strauss, un empatx d’Strauss, en poques paraules. Observo que els Rootgen-Wittgenstein hi són al complet, incloent-hi la filla Gertrude, que no fa gaire bona cara, malgrat haver passat tot l’estiu en un balneari. Darrere d’ells, a poca distància, observo en Wilhelm Bohnenkopf com si fos una au de rapinya que estigués esperant per llançar-se sobre una desvalguda coloma. A la llotja imperial entra qui presidirà el concert. La gent es posa dempeus i aplaudeix, perquè el personatge que acaba d’entrar té el doble tractament d’altesa reial i imperial. És ni més ni menys que sa Altesa Imperial i Reial l’arxiduc d’Àustria Ludwig Salvator, príncep de Bohèmia, Hongria i Toscana, personatge que passa bastant desapercebut a la cort perquè sol visitar-la ben poc. Té el solar a Bohèmia, però passa molt del seu temps anant amunt i avall de la Mediterrània en el seu luxós iot Nixe. És un home ja gran i a més se’l veu prematurament envellit, amb gran cabellera i barba gairebé blanques del tot. Un cop assegut i acomodat comença el concert i se senten les primeres notes de la Lacrimosa. Descans. Gairebé tothom surt al gran saló que hi ha a l’entrada. Sols els més vells, els que gairebé no poden caminar o ho fan amb molta dificultat, queden als seus llocs a la Sala Daurada. És el moment de les salutacions, dels reencontres després de la calor estival. L’espai, d’estil eclèctic amb elements neoclàssics, és molt gran i de considerable altura. Està il·luminat per quatre grans aranyes fetes amb vidre de Bohèmia amb cent bombetes elèctriques cadascuna, i també una desena de canelobres de tres braços que se sostenen amb amples peus que imiten urpes de lleó. Quatre grans finestrals fan la sala més àmplia i deu altes mitges columnes blanques i quadrades encastades als murs, amb capitell corinti daurat, delimiten l’espai. Un fresc representant les muses decora el sostre de punta a punta i, al començament de la gran escala d’estil imperi, que dona accés a la planta superior, hi ha dues esfinxs daurades. Em moc com una serp entre els grupets que s’han format, no tant perquè em vegin sinó per veure. Capto noms ací i enllà: Nàpols, Venècia, París, Creta, Roma... mar Mediterrània, mar Adriàtica, mar Egea... platja, muntanya, balneari, ciutat, llogarret... Qui no pot presumir d’haver estat en algun lloc més o menys llunyà, més o menys car, més o menys distingit, més o menys de moda, s’arrisca a ser menystingut i ridiculitzat fins l’estiu vinent. L’única família que es pot permetre el luxe de no anar necessàriament a aquests llocs és la imperial, que sempre estiueja a la seva propietat de Bad Ischl, que és on li agrada anar a l’emperador. Els cambrers van amunt i avall, desesperats, acalorats i sobrepassats per la feina, amb xampany i refrescos a les safates. Molts dels cavallers fumen; entre les dames, cap ni una perquè és molt mal vist. Els collars de blanques perles, les diademes límpides, les polseres brillants i els anells daurats són exhibits per elles com el signe de distinció que són, sota l’atenta i orgullosa mirada dels seus marits o pares, i d’algun amant camuflat. Els Ginzburg fan rotllana amb un matrimoni d’origen grec, propietaris d’una empresa dedicada a la comercialització d’esponges de bany. El pare de família és conscient que no podrà sortir mai d’aquest cercle si no aconsegueix emparentar-se amb la noblesa austrohongaresa, per molts diners que tingui. Els Rootgen-Wittgenstein parlen amb els Martinkovà-Haas, comtes txecs posseïdors de grans propietats rústiques. He perdut de vista en Bohnenkopf, no sé on para, però buscant-lo és quan detecto el baronet Kolozsvar, que papalloneja entre el públic sense saber on anar ni amb qui parlar, tot i que té un cert èxit entre algunes jovenetes que l’observen de reüll i fan rialletes entre elles, que dissimulen posant-se els ventalls davant la boca. Porta una copa de xampany a la mà i mira a banda i banda amb aire despistat. Decideixo jugar-me-la. Per sort, els Ginzburg no han portat al concert la dida d’Amalia, que no pot veure’m ni en pintura. Em desplaço entre la gent i acabo agafant del braç el meu ajudant i, sense dir-li res, me l’emporto fins on són els Ginzburg, interrompent oportunament la conversa que donen per acabada. —Senyors Ginzburg, dispensin la meva interrupció. Soc n’Efraïm Zimmerman. —Ah, sí, el periodista del Die Menschlichkeit! —exclama la senyora Ginzburg entusiasmada—. Vostè ha participat de l’hora del te al nostre domicili. Te’n recordes d’ell, Franz? —li pregunta al seu marit. —És clar que sí. La meva esposa és una gran seguidora de les seves cròniques. —Moltes gràcies, senyora, és un gran honor i és un veritable plaer per a mi ser admès a les seves vetllades. Sols m’he permès la llibertat d’interrompre’ls per presentar-los aquest amic meu, el senyor Viktor Ferenc Lorand Kolozsvar, baró Tiszakecske-Kazincbarcika, que acaba d’arribar de les seves terres hongareses amb la intenció d’establir-se a Viena i formar una família. Baró, li presento el senyor Franz Ginzburg i la seva esposa, la senyora Margarette Ginzburg. Els homes fan les inclinacions de cap corresponents i la dama li allarga la mà enguantada, que és delicadament besada. —Aquesta —afegeixo— és la seva bella i gentil filla Amalia. El baró repeteix la besada de mà i la noia fa una gentil genuflexió. —És fadrí, vostè? —pregunta na Margarette, i la mirada incrèdula de n’Amalia va directa als ulls de sa mare. —Sí, que ho soc, senyora, almenys de moment. —Espero que no sigui per gaire temps. Un cavaller tan ben plantat, elegant i educat com vostè es mereix una bona esposa. N’Amalia ara mira a terra i prova de tapar-se les galtes enrogides. —S’han quedat els seus pares a la seva propietat? —pregunta el senyor Ginzburg. —Lamentablement, senyor, els meus pares van morir i no em queda més família que uns oncles llunyans. Els ulls dels Ginzburg es troben en un punt de l’espai que hi ha entre ells i llueixen alhora. —Ho lamento, l’acompanyo en el sentiment, senyor baró —diu en Franz. —D’on ha dit que és, baró? —pregunta na Margarette. —No ho he dit, senyora, ho ha dit el meu amic Zimmerman. Soc baró de les terres de Tiszakecske-Kazincbarcika, al regne d’Hongria. —Seria per a nosaltres un gran honor que vingués a prendre el te del capvespre al nostre domicili —diu en Franz—. Aquí té la meva targeta, senyor. Nosaltres rebem els dijous, si li va bé. —Perfecte, senyor Ginzburg, no hi faltaré. Als seus peus, senyora Ginzburg. En aquell moment la campaneta que avisa que el temps de descans s’ha acabat i que el concert continua ens salva. Els Ginzburg se’n van i el baró em mira. —No m’ho puc creure! —Doncs ja s’ho pot ben creure. Els miracles existeixen. Encara em ressonen al cap les notes de l’Al bell Danubi blau, magníficament interpretades, quan de la Kriminalbrigade em fan saber que ha estat localitzada una altra dona assassinada. Ha estat novament a Neulerchenfeld, prop d’on trobaren la primera de totes d’aquesta macabra sèrie. Hi vaig tan aviat...